Cada any per aquestes dates segueixo amb interès i certa aprensió les informacions periodístiques sobre violacions i episodis diversos de violència sexual que tenen com a escenari les festes de San Fermín. Es tracta, sembla, d’agressions similars a les que es produeixen regularment arreu, en espais d’oci nocturn, i en relació a les quals en els darrers anys hi ha una sensibilització social que probablement no es manifestava de la mateixa manera en el passat. Pel que veig, i me n’alegro, l’Ajuntament i les entitats feministes de la ciutat han fet grans esforços de sensibilització ciutadana i per tal de facilitar les denúncies de les dones agredides.
És evident que això dels Sanfermines no és una excepció i que, si de cas, és la punta d’un iceberg força més ampli: hi ha qui entén l’espai festiu com un marc sense normes en el qual és lícit, o si més no tolerable, imposar un implícit hobbesianisme sexual per a satisfacció del mascle. I el cas és que la festa ja ho ha de ser, una mica, un àmbit de llibertat i desenfrenament en el qual la creativitat i la imaginació de la gent imperin per damunt del compliment estricte de les normes de conducta quotidianes. Això, però, com hauria de ser obvi, no equival a poder trepitjar alegrement la dignitat (i el cos) de ningú.
Si viure la festa és un acte de voluntat individual i col·lectiva lliure de cotilles, hauríem de ser capaços de trencar les cadenes que sovint fan que s’hi reprodueixin models de dominació perversos que no permetríem de cap manera en altres àmbits de la nostra existència social. I això, més enllà de vigilància ciutadana, demana combatre els estereotips fàcils i interessats, l’hedonisme adotzenat tan característic de la cultura consumista i, al capdavall, repensar la festa en si mateixa i el paper dels qui hi participen.
*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, Minotaure acariciant una dona adormida (1933).
PENSAMENTS DESPENTINATS 