En temps de sincretismes de tota mena, predomini abassegador del llenguatge audiovisual i inevitable hegemonia hollywoodiana, la nostra mitologia popular corre el perill d’esdevenir una trista romanalla arqueològica. Per això és bo que hi hagi qui s’atreveixi a aproximar-s’hi a través d’una mirada contemporània. Es tracta de reactualitzar el folklore propi acostant-lo a problemes d’avui i a situacions que tinguin el poder d’interpel·lar-nos aquí i ara. És el que ha fet Abigail Schaaff amb la direcció de L’home dels nassos, una pel·lícula que fa girar la seva trama al voltant d’aquesta enigmàtica figura de la qual, de Joan Amades ençà, encara es discuteix l’origen i la significació.
Admeto, pel que fa a mi, que la memòria de l’home dels nassos em cau una mica lluny. És un personatge que em remet als anys escolars, a una època en la qual, poc o molt, el poder de l’oralitat estricta -sense intermediacions de cap tipus- devia tenir en mi un efecte més poderós que no pas de jove o en l’edat adulta. Tampoc no ens enganyem però, en el món essencialment urbà en el qual vaig créixer, amb la multitud d’estímuls que la moderna societat de consum plantava als morros dels infants de la meva època, no crec gens que el pòsit que va deixar en la meva imaginació fos gaire intens. És per això que no fa massa dies, quan vaig acudir al passi del film organitzat per la Fundació Irla, en el primer acte presidit per Raül Romeva com a nou responsable de l’entitat, ho vaig fer encuriosit però amb un cert escepticisme. No sabria dir si m’esperava un producte costumista o, encara pitjor, m’ensumava algun parany d’ordre experimental.
I el cas és que L’home dels nassos em va agradar prou. És una ficció que funciona i sap mantenir fins al final l’atenció de l’espectador. Localitzada a finals dels anys seixanta a Vallmorta, un llogaret de muntanya en el qual el temps sembla haver-se congelat, va més enllà de la simple recreació del mite popular entroncant-lo amb el record mal soterrat d’un obscur episodi de violència succeït al final de la guerra. I tot plegat a partir de l’esguard infantil d’uns personatges que, en un món anterior a l’arribada de la televisió, creuen en l’existència real d’aquesta figura del nostre costumari i naveguen com poden entre el descobriment de secrets de família curosament amagats i el paper que sovint juga la mentida com a ciment de la vida en societat.
L’home dels nassos, doncs, torna a ser entre nosaltres. I amb forces renovades gràcies a la màgia del cinema.
PENSAMENTS DESPENTINATS 