El Sinn Féin eixampla la base

He viscut amb lògica alegria el triomf del Sinn Féin a les darreres eleccions a la República d’Irlanda. I és que, com bona part dels independentistes de la meva generació, no vaig restar indiferent a l’influx de les dramàtiques vagues de fam dels presoners nordirlandesos d’inicis dels anys vuitanta contra la intransigència del Govern britànic. Confesso que, en el meu cas, la figura de Bobby Sands, que va morir gaudint de la condició de parlamentari d’aquesta força republicana, no va ser pas menys icònica que la del Che Guevara o Nelson Mandela.

I ara, gairebé quaranta anys després d’aquells esdeveniments, penso que el que ha succeït conté, poc o molt, una lectura interessant en clau catalana. I és que en un marc com el de la República d’Irlanda, inveteradament catòlica, conservadora i volgudament distanciada durant força dècades de la sort dels seus compatriotes dels comptats del nord, s’hagi produït un avenç tan espectacular del moviment republicà és un fet remarcable. Remarcable, sobretot, pel que revela de la capacitat d’obrir-se i anar fent permeables espais que li havien estat tradicionalment vedats d’una opció política condemnada durant una pila d’anys a l’ostracisme social i institucional. És cert que, després dels miratges del període del Celtic Tiger, les coses havien començat a modificar-se. I que fites tan emblemàtiques com l’aprovació en referèndum del matrimoni entre persones del mateix sexe, el maig de 2015, havien esquerdat molt seriosament l’hegemonia dels sectors més retrògrads del país. Però no ha estat fins ara, amb un Sinn Féin que ha augmentat el seu suport electoral en més de deu punts percentuals des dels comicis del 2016 –del 13,8 al 24,1- que s’ha confirmat definitivament el tomb que s’insinuava des de temps enrere.

El republicanisme irlandès, sense renunciar a una història de més de cent anys de lluita ni, per descomptat, a l’objectiu de la reunificació política de l’illa, ha cimentat el seu avenç en la presentació d’una agenda social creïble i entenedora: millora del sistema de salut, polítiques d’habitatge i una ambiciosa proposta de fiscalitat progressiva d’aquelles que posen els pèls de punta a Pilar Rahola. I el seu èxit constitueix una prova evident que, lluny de quedar atrapat en una cultura merament resistencialista, ha sabut sintonitzar amb les aspiracions de les generacions més joves i els anhels de canvi presents al si de capes molt majoritàries de la seva col·lectivitat.

Hi ha en tot plegat, com deia en començar, una lectura que es podria traslladar fàcilment a la realitat catalana: els projectes de transformació social i nacional que aspiren a anar més enllà del que permet l’ordre establert només poden avançar si són capaços de generar amplis espais de trobada, complicitat i entesa amb segments de la ciutadania que, almenys d’entrada, i potser al llarg de períodes prolongats, no li han estat particularment propicis. Just el que, aquí i ara, després de l’experiència de l’Octubre català, anomenem eixamplar la base.

Irlanda encara no està reunificada. I, a hores d’ara, ni tan sols està clar si el Sinn Féin estarà en condicions d’articular el futur Govern de la República d’Irlanda o si, per contra, fins i tot no caldrà convocar uns altres comicis. I, amb tot, el Brèxit ofereix un nou escenari per apostar per la viabilitat d’una Irlanda unida en un marc europeu i, sens dubte, el moviment republicà jugarà –al nord i al sud de l’illa- un paper de primer ordre a l’hora d’avançar en aquesta direcció. Fent el que sap fer: serrar les dents, conservar el cap fred, mantenir la mirada llarga i sí, com sempre, eixamplar la base per tal d’enfortir-se.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de The quiet man, una pel·lícula de John Ford.

La glorificació del franquisme, al Codi Penal?

El règim del 78 mai no ha metabolitzat ni l’etapa republicana i de la Guerra Civil ni la negra nit del franquisme. I bona part de la responsabilitat de tot plegat recau a les espatlles del PSOE. Durant el període de Felipe González es va ocultar, volgudament i amb plena consciència, la memòria cultural –i encara més la militant- del combat contra la dictadura. En primer lloc per tal de no incomodar els poders fàctics, polítics, judicials i policials, i també econòmics i ideològics. que tutelaven el sistema nascut de la Transició. Eren els anys dels militars i guàrdies civils demòcrates, sovint amb una llarga -i tenebrosa- fulla de serveis a l’Estat, orgull d’una democràcia jove i en aparença hedonista encarnada en la figura d’un monarca esportista i campechano, més atenta a viure al dia amb el destape i la movida madrileña que d’haver-se de preocupar per la feixuga càrrega del seu passat immediat. També, però, en un pla més general, perquè el projecte de la socialdemocràcia espanyola de l’època entroncava amb un corrent de fons conservador, malfiat de l’element popular i partidari d’una modernització tecnocràtica segons els cànons occidentals. Ni somiar, doncs, amb la possibilitat d’afavorir un procés democràtic sense línies vermelles que, al capdavall, hauria posat en risc privilegis adquirits i qui sap si no hauria desencadenat un espiral perillosament desestabilitzador. Els primers governs del PSOE, en conseqüència, amb el rosari de reconversions estructurals de tota mena, l’ingrés a l’OTAN i la plena integració europea, van retirar així, sobretot, a un model de despotisme il·lustrat contemporani. Res a veure amb el que hauria pogut ser un reformisme de conviccions fortes al qual, potser, la gestió del passat no hauria resultat tan pertorbadora. Es va acabar imposant, comptat i debatut, un relat en el qual el període 1936-39 era descrit com una tragèdia entre germans, curull de malvestats per part d’ambdós bàndols, i el franquisme com poca cosa més que un episodi col·lectivament vergonyant del qual calia passar pàgina de la manera més ràpida possible.

Ara, quasi quatre dècades després, i més per càlcul electoral que per una reflexió autènticament de fons, tal com ja es va veure amb l’accidentat trasllat de la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, el PSOE de Pedro Sánchez vol jugar la carta de la memòria històrica. Sense tenir en compte que aquest va ser un assumpte amb el qual el Govern de Rodríguez Zapatero ja es va ennuegar, s’ha tret de la màniga la proposta de tipificar l’apologia del franquisme al Codi Penal. Es tracta d’una iniciativa oportunista i poc meditada que, probablement, tal com s’està apuntant des de diversos àmbits, seria fins i tot contraproduent si mai s’arribés a aplicar. D’una banda perquè victimitzaria els nostàlgics del franquisme i, de l’altra, perquè obriria la porta a anar engruixint ad infinitum el catàleg de glorificacions a empaitar per part de l’autoritat. I això darrer, en un marc com l’espanyol, en el qual jutges i fiscals han comès un munt d’abusos aprofitant l’escletxa de l’apología del terrorismo, podria ser un molt mal negoci.

El problema del PSOE és que es nega a assumir que el combat contra el llegat de la dictadura és alguna cosa més que un seguit d’alegres actes folklòrics dissenyats per gurus del màrqueting electoral. Ben al contrari, constitueix, sobretot, una tasca de caire ideològic que cal abordar amb seriositat i en tota la seva dimensió. I això passa per l’impuls de polítiques públiques de memòria i reparació dignes d’aquest nom -necessàriament conflictives, mai asèpticament neutrals– i per desmuntar tot l’engranatge de cultura franquista que encara perdura –tant pel que fa a l’origen del seu funcionariat com als valors que orienten la seva actuació- al si dels principals aparells de l’Estat. Just allò que ningú no s’ha proposat de fer des de 1978 ençà.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Raza (1941), de José Luis Sáenz de Heredia.

Governar o no governar? Heus aquí el dilema

La legislatura catalana arriba a la seva recta final. El Govern, que va costar déu i ajuda conformar després del comicis del 21 de desembre de 2017, convocats a l’empara de la imposició de l’article 155, ha esgotat el seu recorregut. Ja de bon començament es va fer palès que hi havia dos plantejaments de fons prou diferenciats: mentre els uns defensaven la restitució del Govern legítim i el retorn a les coordenades establertes amb la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre, els altres posaven l’èmfasi a recuperar les institucions, preparar-se per una repressió de l’Estat de caràcter estructural i sostinguda en el temps i preservar la cohesió interna de la societat catalana davant l’embat d’un nacionalisme espanyol que la voldria esquinçar irremeiablement. I és que, comptat i debatut, el rosari de reiterats episodis de divergència entre les diferents forces independentistes, que ha tingut com a escenari prioritari el Parlament més que no pas el mateix Executiu, s’arrossega des de fa més de dos anys. I tot plegat arrenca de les dificultats d’articular una lectura compartida de les conseqüències de l’Octubre català.

Així les coses, i atenent-nos als paràmetres amb que cadascú es va presentar a les darreres eleccions al Parlament, es podria arribar a concloure, fent una reducció a l’absurd dels plantejaments de la primera de les opcions descrites, que ja que no ha estat possible restituir el President i el Govern anteriors, dipositaris d’una legitimitat primigènia prèvia a l’aplicació del 155, seria quasi indiferent renunciar a governar la màxima institució de Catalunya. De fet, tal com no es difícil endevinar a la llum dels darrers esdeveniments, n’hi ha que consideren, fins i tot, que mantenir-se al capdavant de l’Executiu en aquestes circumstàncies seria poc menys que una indignitat, un abús intolerable d’una condició vicària a la qual mai no s’ha tingut esma de renunciar. La segona de les perspectives, en canvi, aniria en una direcció diametralment oposada: el Govern i les institucions són una eina del tot imprescindible –no suficient però si necessària- per a l’avenç cap a la República Catalana. I això siguin quines siguin les limitacions del marc legal vigent, l’existència de presos polítics i al marge de les provocacions de tall autoritari que es puguin empescar els aparells de l’Estat.

Prescindir olímpicament del treball institucional o, a tot estirar, supeditar-lo sempre que convingui al gest exemplaritzant que aguditzi el conflicte i desemmascari l’Estat. O considerar que el Govern constitueix un baluard al qual l’independentisme no pot renunciar si vol enfortir el país amb polítiques públiques a favor de les classes mitjanes i els sectors populars, guanyar en confiança i credibilitat al si de la societat catalana i conservar la legitimitat en l’àmbit internacional. Heus aquí el dilema que és imperiós de resoldre.

*Il·lustra aquest post una obra de René Magritte, The lovers (1928).