Txernòbil, la imatge i la paraula

Tanco l’any televisiu amb Txernòbil, una de les sèries d’èxit del 2019. Es tracta d’una producció angloamericana que relata en cinc episodis l’accident que va patir aquesta central nuclear, l’abril de 1986, i les greus conseqüències que se’n van derivar. El fil de la narració ressegueix les hores prèvies a la catàstrofe, l’encadenament de deficiències tècniques i incompetència humana que l’expliquen i la pèssima gestió política i comunicativa de la crisi de dimensions colossals que es va generar. Més enllà de les corprenedores estampes sobre el poder corrosiu de la radioactivitat en els humans, la vida animal, l’aire, l’aigua i l’entorn en general, la sèrie posa el focus, sobretot, en les circumstàncies que van haver d’enfrontar els alts funcionaris i els científics que, en un context tan complex com el de l’URSS del primer Gorbatxov, van assumir la tasca de combatre els efectes d’un esdeveniment únic, sense precedents, que trencava la cega confiança cientifista tan característica del model de creixement soviètic.

Diu que la sèrie s’inspira en bona part en e llibre de Svetlana Aleksiévitx que recull un grapat de testimonis de persones sense cap rellevància pública que va patir les conseqüències de l’accident. Potser sí, però, pel que fa a mi, no ho he acabat de reconèixer. El seu mateix títol, La pregària de Txernòbil, ja dóna una indicació prou reveladora que l’aproximació a l’assumpte de l’escriptora bielorussa és radicalment subjectiva. Ella no busca la veritat última sobre les causes de la catàstrofe sinó reconstruir retrospectivament la perplexitat, el desconcert i la buidor en què va quedar sumida la gent que la va patir. La manca de paraules i conceptes mentals, al capdavall, per il·lustrar realitats que eren impensables per a una ciutadania soviètica que havia estat socialitzada en un horitzó d’obediència a l’Estat i de confiança en el poder il·limitat de la ciència i la tècnica. És la mateixa Aleksiévitx, de fet, tot assumint la seva condició de testimoni de Txernòbil, qui ho explica de manera cabal en l’Entrevista de l’autora a si mateixa amb la qual s’inicia l’obra: “(…) veig Txernòbil com el començament d’una història nova; Txernòbil no només significa coneixement sinó també preconeixement, perquè l’individu ha entrat en disputa amb les representacions precedents de si mateix i del món. Quan parlem del passat o del futur, introduïm en aquestes paraules la nostra representació del temps, però Txernòbil és sobretot una catàstrofe del temps. Els radionúclids escampats per la nostra terra viuran cinquanta, cent, dos-cents mil anys.. I més… Des del punt de vista de la vida humana són eterns. Què som capaços d’entendre? Es troba dins les nostres capacitats obtenir i reconèixer un sentit a aquest horror, del qual continuem ignorant-ho gairebé tot?”

En fi, que aquesta voluntat d’Aleksiévitx d’anar més enllà de l’esdeveniment Txernòbil per centrar-se en l’esfera dels sentiments i la psicologia dels seus supervivents no es troba gens present a la sèrie de televisió. I, tot i que com a producte audiovisual de reconstrucció d’un fet històric és digne i funciona prou bé, qualsevol que hagi llegit La pregària de Txernòbil hi trobarà a faltar, precisament, allò de més essencial. No és un demèrit de la sèrie. És només que, almenys en aquest cas, el poder de la imatge no pot substituir el que es pot arribar a evocar a través de la paraula.