Quan el relat s’emancipa dels fets

La campanya de les eleccions del 23J no passarà a la història per l’ambició dels programes ni pel gruix dels discursos que han entrat en competència. La polarització -i la radical espanyolització de la contesa- entre PSOE i PP ho ha devorat absolutament tot i, més enllà de les consignes apocalíptiques contra el sanchisme dels uns i les crides al vot útil per aturar l’extrema dreta dels altres, no s’han arribat a sentir massa propostes concretes dignes de menció. No és, naturalment, que la tendència a l’aprimament de la política no s’hagi percebut en campanyes anteriors ni que aquest sigui un fenomen estrictament espanyol -o català-, que no ho és pas; però és innegable que potser mai com fins ara no havíem estat tan conscients que el rei va nu. I consti que no escric aquestes línies des d’una displicència au-dessus de la mêlée sinó, ben al contrari, des d’un compromís assumidíssim i amb plena consciència d’allò que hi ha en joc en aquests comicis.

I, amb tot, per damunt de l’empobriment generat per aquesta dinàmica bipolar tan teatralitzada, és encara més greu la distància creixent que s’està establint entre el discurs polític i la base fàctica sobre la qual, almenys en teoria, s’hauria de sustentar. I això perquè aquesta dissociació no només es manifesta en període electoral sinó que, de mica en mica, ha anat amarant de manera permanent aspectes essencials de la discussió pública. La celebrada ensopegada de Feijóo a l’entrevista de TVE a propòsit dels augments de les pensions dels governs del PP en relació a l’IPC ha posat en evidència -en tractar-se d’un afer quantificable i fàcilment verificable- que l’argumentari de combat de la dreta espanyola està farcit de mentides que no resisteixen el més mínim contrast amb l’hemeroteca. Però no ens enganyéssim pas, aquesta anècdota no deixa de ser la punta de l’iceberg: el problema de fons és que el relat -com en diuen ara els entesos- que comença a predominar té una tendència més estesa que no sembla a emancipar-se perillosament del fets.

Podríem optar per contemplar aquest panorama amb displicència i consolar-nos pensant que, comptat i debatut, tot plegat constitueix una altra manifestació de la irremeiable degradació del Règim del 78. Seria una ingenuïtat imperdonable, però. La twitterització de la política i la paral·lela separació entre el discurs i la realitat material de les coses és un fenomen d’abast no sé si mundial però que, en qualsevol cas, afecta de ple amb accents diversos el conjunt de les democràcies de base liberal. El risc que correm no és menor, doncs. Ens juguem que es corqui definitivament allò que encara pugui restar dempeus del vell somni d’una esfera pública rica, plural i oberta a la deliberació democràtica i informada. I aquí, o som capaços de generar entorns col·lectivament més saludables o els qui volem tombar la truita, els moviments socials i les organitzacions polítiques progressistes i amb afany transformador, sortirem derrotats de totes les batalles culturals hagudes i per haver. I de les altres…

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, Narcís (1597-1599).

Cabòries sobre el “Tour”

Roland Barthes, amb aquella prosa un pèl abstrusa marca de la casa de l’estructuralisme, va descriure el Tour com un fenomen mitològic. “És el millor exemple que hem tingut mai d’un mite total”, va sentenciar a les acaballes d’aquella llunyana Quarta República, en què encara dominava el blanc i negre. “El Tour” -prosseguia- “expressa i allibera els francesos mitjançant una faula única en què les impostures tradicionals (psicologia de les essències, moral del combat, màgia dels elements i de les forces, jerarquia dels superhomes i dels domèstics) es barregen amb les formes d’interès positiu, amb la imatge utòpica d’un món  que busca obstinadament reconciliar-se per l’espectacle de la claredat total de les relacions entre l’home, els homes i la natura. El que està viciat en el Tour és la base, els mòbils econòmics, el profit últim de la prova, generador de coartades ideològiques”. Detectava, ras i curt, una dissonància entre la dimensió llegendària de l’assumpte i la lògica d’una comercialització que, sabent tot el que ha vingut després en l’àmbit de l’esport d’alta competició, quasi commou per la seva innocència. I, amb tot, no es podia estar de constatar que era “un fet nacional fascinant en la mesura que l’epopeia expressa aquest moment fràgil de la Història en què l’home, fins i tot maldestre, enganyat, mitjançant faules impures, preveu a la seva manera, tot i així, una adequació perfecta entre ell, la comunitat i l’univers”. Subratllo això de fet nacional.

El cas és que, des d’una perspectiva política, el Tour dibuixa una seqüència ben particular que no és equiparable al que ha succeït amb les dues altres grans curses que tradicionalment l’han provat d’imitar: el Giro i la Vuelta. I és que el Tour, en origen una mera manifestació d’afirmació hexagonal en la línia del que expressava Barthes a la seva època, ha incorporat una dimensió diguem-ne cosmopolita a la seva identitat primigènia que les seves competidores estan molt lluny d’assolir. Tot plegat, és clar, per mitjà d’una tenaç i sostinguda estratègia de màrqueting internacional i de la consegüent comercialització a l’alça dels drets de televisió. I, no ho oblidéssim pas, en un marc de turbocapitalisme descordat que està transformant la faç de l’esport a escala mundial, convertint en global allò que en origen era estrictament local. És a dir, que a hores d’ara el Tour manté la seva naturalesa constitutiva com una les manifestacions més acabades de nacionalisme banal francès -com la Tour Eiffel, Versalles i la piràmide del Louvre, els croissants, Brigitte Bardot o Les aventures d’Astèrix- però, alhora, ha passat a representar també un esdeveniment anual d’interès poc menys que planetari.

Paradoxalment, aquesta espaordidora extensió de la faula impura -en definició de Barthes– a escala global permet apropiacions de la cursa per part d’agents que no tenen res a veure amb el sentit comú nacional dels seus promotors. Fa goig de veure, per exemple, com el Govern basc ha estat capaç de treballar-se un acord per iniciar el Tour d’enguany a Bilbao i com ha convertit les tres etapes a la seva jurisdicció en un autèntic exercici de relacions públiques, promoció del territori i lliure afirmació d’identitat per part de la ciutadania. Admira com, més enllà de les institucions, la mateixa esquerra abertzale ha sabut sumar-se, jugant a fons amb plena consciència, al suport a la celebració de la prova. La cosa té el seu punt d’ironia si es fa memòria dels històrics problemes que ha generat la circulació de la Vuelta per Euskal Herria.

Confesso, pel que fa a mi, que la meva afició ha anat una mica a temporades però que, en general, sempre m’ha agradat seguir el Tour. Més enllà de la mitomania inevitable en relació a un o altre corredor -de jovenet vaig ser molt d’en Fignon, amb les seves ulleres d’intel·lectual trotskista i aquell aire inconfusible d’antiheroi- la cursa em remet a una tirallonga d’imatges -i de paisatges- que, amb els anys, m’han deixat pòsit a la memòria. Són flaixos que em transporten del dolor, l’esforç i el patiment gairebé sobrehumà d’un munt de ciclistes sovint anònims fins a l’èxtasi final dels vencedors; únic i intransferible, sols per als tocats pels déus. Tot amanit, per si això fos poc, amb aquella intensitat que només pot aportar la claror del juliol.

Aprofito l’avinentesa per recomanar-vos molt Au coeur du peloton, una sèrie documental de Netflix que, enregistrada durant el Tour de l’any passat, fa una aproximació a la cursa des de dins. Apta per la gent no especialment aficionada al tema, té la virtut de mostrar fins a quin punt el ciclisme és un esport d’equip. Hi trobareu un munt d’anècdotes, vivències i situacions que retraten prou bé la naturalesa de la prova. Això sí, no perdéssiu pas de vista que és un producte autoritzat i que, en conseqüència, no deixa de formar part de la formidable estratègia de comunicació a través de la qual el Tour ha arribat a esdevenir tot allò que és.

La crida a l’abstenció és una enganyifa

Deixeu-me aclarir que considero que en un sistema democràtic l’abstenció és absolutament legítima i que abomino dels models que converteixen el vot del ciutadà en una obligació gairebé tan obligatòria com la de pagar els impostos. Des d’una perspectiva republicana i nacional catalana, però, i observant de cua d’ull el sidral que s’ha muntat en relació a la participació a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, vehiculat sobretot (però no només) a través de les xarxes socials, trobo que també és ben legítima la crítica política no tant a l’abstencionista individual com, això sí, als diguem-ne cenacles proabstenció; és a dir, als qui des d’una suposada puresa independentista promouen una mobilització per tal que no s’acudeixi a votar.

Recordo com, no fa ni quatre dies, declaràvem amb convenciment que si una cosa havíem après després de l’experiència de l’Octubre català és que, davant la violència de l’Estat, el vot és l’eina més bàsica de la qual disposa la ciutadania favorable a la República Catalana a l’hora de refermar els seus drets. Es tracta, repetia tothom al marge de sigles i lleialtats partidàries, d’omplir les urnes de democràcia sempre que ens en posin una a l’abast. És un argument que es desplegava, anant un xic més a fons, quan es convenia que enfront d’un Règim del 78 amb pulsions autoritàries i lliberticides calia respondre, amb mirada llarga i sentit estratègic, posant en valor de manera sostinguda una legitimitat republicana sòlida i inqüestionable; a prova de porres, presó i exili, judicis, sentències condemnatòries i -ai las!- també de processos electorals ordinaris de qualsevol tipus.

És clar que això era abans que els sectors més prepolítics del moviment, amb un peu a l’espai postconvergent i un altre als perfils de Twitter de l’extraparlamentarisme més enragé, posessin en circulació la brama que el govern de Vichy és el pitjor enemic de la República Catalana i que toca exigir-ne la proclamació immediata i sense dilacions a les forces amb representació institucional que en són partidàries. I, prou que ho sabem, qui diu exigir diu menystenir, difamar o escridassar públicament a caixes destemplades. El cas és deixar de plantar cara a l’Estat i dedicar-se a combatre en exclusiva, amb tota la comoditat del món i amb un risc tendent a zero, l’odiós enemic intern que, amb perfídia o per pura pusil·lanimitat, es resisteix a implementar la independència. I d’aquí plora la criatura.

En un context com el present, marcat per l’adveniment d’una onada reaccionària a escala europea i mundial i amb l’extrema dreta de filiació neofranquista imposant polítiques de govern rabiosament anticatalanes al País Valencià i a les Illes, la crida a l’abstenció de cara al 23J no és d’aquest món. És una iniciativa frívola i irresponsable que mostra l’orfenesa de referents i la profunda desorientació en la qual s’han instal·lat els nuclis més sectaris i immobilistes del moviment. No només enfanguen la causa que afirmen defensar sinó que, de retruc, contribueixen a fer-la inintel·ligible, autènticament marciana, a ulls del gros de la població, amb maldecaps de debò i del tot aliè de les fílies i les fòbies dels cercles més motivats. No és que no eixamplin la base, és que l’empetiteixen.

I si, al damunt de tot, els mateixos que criden a l’abstenció acaricien impúdicament el projecte de bastir una hipotètica candidatura cívica de cara a les eleccions al Parlament -a l’estil d’aquella efímera Solidaritat Catalana per la Independència que va fer la fi dels cagaelàstics-, l’enganyifa cau pel seu propi pes. Res a afegir, senyoria!

*Il·lustra aquest post un cartell dissenyat per Carles Fontseré per a la Conselleria de Serveis Públics de la Generalitat republicana, durant el període de la Guerra Civil.