“Odio els viatges i els exploradors”. Sempre m’ha agradat la contundent declaració que obre Tristos tròpics, l’obra més celebrada de Claude Lévi-Strauss. No és pas, com és natural, que el referent principal de la disciplina antropològica de la segona meitat del segle XX rebutgés per se el treball de camp i l’observació directa com a mètode de coneixement. Però sí que llençava un crit d’alerta en relació al culte a l’exotisme, al lloc comú i a la recopilació d’anècdotes sense suc ni bruc. El pensament -amb totes les cometes que hi vulguem posar- era, al seu parer, tota una altra cosa; potser menys entretinguda però amb tota probabilitat més valuosa i digna de preservar. I valia la pena, fins i tot en una crònica escrita en primera persona centrada paradoxalment a relatar les seves primerenques expedicions entre les tribus indígenes de l’Amazones, alertar sobre la necessitat imperiosa de separar el gra de la palla.
Jo mateix, salvant totes les distàncies, he afirmat alguna vegada que detesto el gènere dels llibres sobre el Procés. No pas, òbviament, pel fet que com a ciutadà compromès amb l’independentisme no hagi viscut amb passió aquests darrers anys. Però, una mica en la línia de Lévi-Strauss, estic escamat per un munt de prosa periodística -o de testimoniatge participant– que molt majoritàriament no ha anat gaire més enllà de publicitar un enfilall de curiositats i xafarderies amb un valor analític ben escàs. Com si tot plegat hagués estat una mena de novel·la de cavalleries -amb coratjosos cavallers errants amb armadura, llança i espasa, princeses virginals prestes a ser salvades i inofensius dracs de cartró pedra- o, en versions menys amables, poc més que una grotesca comèdia d’embolics. Al final s’ha acabat instal·lant entre nosaltres la pueril percepció que l’essencial és descobrir la veritat oculta sobre l’Octubre català per tal de poder repartir culpes, encolomar etiquetes feridores i penjar les llufes corresponents a qui convingui. Tot plegat en un clima tòrrid i inflamat que no ha afavorit gens el sorgiment d’aproximacions analítiques, reposades i de mirada llarga, des del camp dels defensors de la República Catalana.
En un panorama com el descrit, són d’agrair aportacions com la que ha donat a conèixer fa pocs mesos Jordi Muñoz, professor de Ciència Política la Universitat de Barcelona, tot just en iniciar-se la pandèmia. I és que el seu Principi de realitat -editat per L’Avenç- és un assaig breu, clar i sintètic, escrit amb la voluntat de fer un balanç crític dels anys del Procés i apuntar possibles vies de solució al conflicte que ens enfronta a l’Estat espanyol. Més enllà d’una bona anàlisi de la política catalana dels darrers quinze anys i d’una prou correcta caracterització sociològica de la composició del moviment sobiranista, el mèrit del text rau en què que planteja una crítica lleial al republicanisme però amb poques concessions, a l’estratègia seguida des de les eleccions plebiscitàries de 2015 fins a l’Octubre català. I és que, a parer de Muñoz, ni el resultat de les primeres va ser prou concloent, en la mesura que els vots independentistes no van superar el cinquanta per cent, ni després del referèndum es comptava amb prou legitimitat per tirar endavant amb la declaració d’independència. Tal com subratlla amb insistència, la deslegitimació de l’Estat no comporta mecànicament la legitimació del projecte de qui pretén separar-se’n.
L’autor de Principi de realitat posa el focus en un aspecte que, en la seva opinió, els partidaris de la República Catalana han tendit a negligir: la necessitat d’articular un pacte procedimental real entre independentistes i no independentistes -o almenys una part significativa d’aquests darrers- per avançar cap a una solució democràtica acceptada per tothom a Catalunya. “Hauria de ser un acord,” -afirma Muñoz– “(…) que portés totes les parts a acceptar la seva derrota en cas que es produís segons els procediments acordats”. I -afegeix tot seguit- “no es tracta tant de guanyar la independència amb una majoria reforçada -que també ajudaria- sinó que a l’endemà una majoria incontestable de la societat catalana reconegués com a legítim el resultat, fos quin fos”. I aquí, en la línia del politòleg nord-americà d’origen polonès Adam Przeworski, assenyala un fet incontestable: “la democràcia és més sostenible en societats desenvolupades perquè a partir d’un determinat nivell de benestar, els perdedors de les eleccions no s’hi juguen tant. Si no tens tant a perdre és més fàcil que acceptis unes regles del joc que et poden fer perdre”. I, ara per ara, apunta, “molts catalans d’identitat espanyola i que tenen vincles sentimentals, econòmics o familiars amb Espanya la veuen [la independència] com un salt al buit que posaria en risc moltes coses que avui donen per descomptades”. Així doncs, en la perspectiva d’un hipotètic nou referèndum d’autodeterminació, caldria un acord d’autolimitació que atorgués garanties als potencials perdedors que una victòria del sí “reconeixeria i preservaria els seus drets”. En resum, conclou, “cal reforçar l’empatia i oferir garanties. Sense ser ingenus, és clar. Assumint, també, quina és l’estructura d’incentius dels contraris a la independència, que els convida a bloquejar tota solució democràtica. I mirant de capgirar-la no només amb empatia sinó també amb resistència i mobilització contra la imposició coercitiva de l’statu quo”.
L’èmfasi en la necessitat de conjugar el projecte independentista amb la cohesió civil de la societat catalana travessa, de fet, tot l’assaig de Muñoz; tant quan parla de la necessitat de fer bones polítiques públiques des de les institucions com d’apostar incansablement pel diàleg i la negociació, d’articular una resposta el més àmplia possible a la repressió, de bastir amb ambició una paradiplomàcia pròpia o, fins i tot, de no renunciar a llegir amb intel·ligència les puntuals finestres d’oportunitat que pugui oferir la convulsa conjuntura espanyola. I, òbviament, també és present en la seva defensa sense fissures de la via del referèndum com a mecanisme de solució del conflicte.
Principi de realitat no presenta, certament, un horitzó gaire optimista als partidaris de la República Catalana. Almenys a curt termini. Però, en contrapartida, defuig el parany de deixar-nos abandonats als peus dels cavalls d’un gradualisme buit i estèril, sense nord estratègic ni esperança transformadora. No és cap casualitat que Muñoz clogui la seva reflexió amb unes paraules inequívoques i ben entenedores: “(…) sembla raonable per al sobiranisme intentar combinar el diàleg amb l’Estat i el govern de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures de moviment que ha anat construint aquests anys. Per al sobiranisme és important no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula”. Doncs això, gent: la lluita continua
PENSAMENTS DESPENTINATS 