La modernitat líquida, un terme que ha acabat triomfant com la Coca-Cola, acompanyarà per sempre més el record de Zygmunt Bauman. I és lògic: el pensador polonès s’ha dedicat a aplicar-lo a un munt de facetes de la realitat contemporània, des de la política i la lògica oculta de les administracions públiques a les migracions, l’urbanisme i les relacions afectives. De fet, un dels riscos que corre el seu llegat és, precisament, el d’acabar presoner de l’enorme plasticitat d’aquest concepte; capaç d’abraçar-ho gairebé tot i, alhora, d’anar perdent progressivament càrrega crítica per esdevenir una simple fórmula retòrica d’ús comú.
Bauman ha estat una ment lliure, amb una acusada tendència a malfiar-se dels grans dogmes de l’era contemporània. Forjat a partir d’experiències tan colpidores com la participació a la guerra mundial, la construcció del socialisme real, la visió dels primers anys de l’Estat d’Israel o l’adveniment del Thatcherisme, el seu pensament és un clam a favor de la dignitat de l’ésser humà i, s’amagui rere la coartada que s’amagui, contra qualsevol mena d’enginyeria social.
No és, segurament, una de les seves obres més conegudes però, pel que fa a mi, sempre he tingut molt present Modernidad y Holocausto. Es tracta d’un text de 1989 en el qual, a partir de l’impacte que li va provocar la lectura de Winter in the Morning, les memòries de la seva dona, Janina, una supervivent del gueto de Varsòvia, fa una lúcida anàlisi de la violència nazi, vinculant-la a alguns dels corrents de fons que bateguen al si de la modernitat occidental. Per a Bauman, l’Holocaust no és una fatal excepció alemanya ni, per descomptat, una tragèdia únicament jueva. “L’Estat jueu” –escriu amb malícia- “va intentar utilitzar els records tràgics com a certificat de la seva legitimitat política, com a salconduit per a totes les seves actuacions polítiques passades i futures i, sobretot, com a bestreta per totes les injustícies que pogués cometre”.
En realitat, Bauman sospita que la freda lògica instrumental, la ciència sense valors –amb la implacable separació metodològica entre subjecte i objecte i entre mitjans i finalitats– la tecnologia i la gestió burocràtica dels Estats moderns es troben a l’arrel no només de l’Holocaust sinó també de la bomba d’Hiroshima, el Gulag soviètic i de tantes altres manifestacions de violència i opressió que s’han anat succeint de 1945 fins als nostres dies. I el seu diagnòstic no pot deixar ningú indiferent: la racionalitat es pot posar sense massa problemes al servei del mal i, en conseqüència, no és per si mateixa garantia de res si no va indissolublement aparellada a una consciència moral i a una modesta ètica a escala humana, de proximitat.
M’agrada pensar que, en el debat entre legalitat i legitimitat democràtica que ara ens ocupa, Bauman estaria de la nostra banda, seria un dels nostres.
PENSAMENTS DESPENTINATS 