Cabòries sobre el “Tour”

Roland Barthes, amb aquella prosa un pèl abstrusa marca de la casa de l’estructuralisme, va descriure el Tour com un fenomen mitològic. “És el millor exemple que hem tingut mai d’un mite total”, va sentenciar a les acaballes d’aquella llunyana Quarta República, en què encara dominava el blanc i negre. “El Tour” -prosseguia- “expressa i allibera els francesos mitjançant una faula única en què les impostures tradicionals (psicologia de les essències, moral del combat, màgia dels elements i de les forces, jerarquia dels superhomes i dels domèstics) es barregen amb les formes d’interès positiu, amb la imatge utòpica d’un món  que busca obstinadament reconciliar-se per l’espectacle de la claredat total de les relacions entre l’home, els homes i la natura. El que està viciat en el Tour és la base, els mòbils econòmics, el profit últim de la prova, generador de coartades ideològiques”. Detectava, ras i curt, una dissonància entre la dimensió llegendària de l’assumpte i la lògica d’una comercialització que, sabent tot el que ha vingut després en l’àmbit de l’esport d’alta competició, quasi commou per la seva innocència. I, amb tot, no es podia estar de constatar que era “un fet nacional fascinant en la mesura que l’epopeia expressa aquest moment fràgil de la Història en què l’home, fins i tot maldestre, enganyat, mitjançant faules impures, preveu a la seva manera, tot i així, una adequació perfecta entre ell, la comunitat i l’univers”. Subratllo això de fet nacional.

El cas és que, des d’una perspectiva política, el Tour dibuixa una seqüència ben particular que no és equiparable al que ha succeït amb les dues altres grans curses que tradicionalment l’han provat d’imitar: el Giro i la Vuelta. I és que el Tour, en origen una mera manifestació d’afirmació hexagonal en la línia del que expressava Barthes a la seva època, ha incorporat una dimensió diguem-ne cosmopolita a la seva identitat primigènia que les seves competidores estan molt lluny d’assolir. Tot plegat, és clar, per mitjà d’una tenaç i sostinguda estratègia de màrqueting internacional i de la consegüent comercialització a l’alça dels drets de televisió. I, no ho oblidéssim pas, en un marc de turbocapitalisme descordat que està transformant la faç de l’esport a escala mundial, convertint en global allò que en origen era estrictament local. És a dir, que a hores d’ara el Tour manté la seva naturalesa constitutiva com una les manifestacions més acabades de nacionalisme banal francès -com la Tour Eiffel, Versalles i la piràmide del Louvre, els croissants, Brigitte Bardot o Les aventures d’Astèrix- però, alhora, ha passat a representar també un esdeveniment anual d’interès poc menys que planetari.

Paradoxalment, aquesta espaordidora extensió de la faula impura -en definició de Barthes– a escala global permet apropiacions de la cursa per part d’agents que no tenen res a veure amb el sentit comú nacional dels seus promotors. Fa goig de veure, per exemple, com el Govern basc ha estat capaç de treballar-se un acord per iniciar el Tour d’enguany a Bilbao i com ha convertit les tres etapes a la seva jurisdicció en un autèntic exercici de relacions públiques, promoció del territori i lliure afirmació d’identitat per part de la ciutadania. Admira com, més enllà de les institucions, la mateixa esquerra abertzale ha sabut sumar-se, jugant a fons amb plena consciència, al suport a la celebració de la prova. La cosa té el seu punt d’ironia si es fa memòria dels històrics problemes que ha generat la circulació de la Vuelta per Euskal Herria.

Confesso, pel que fa a mi, que la meva afició ha anat una mica a temporades però que, en general, sempre m’ha agradat seguir el Tour. Més enllà de la mitomania inevitable en relació a un o altre corredor -de jovenet vaig ser molt d’en Fignon, amb les seves ulleres d’intel·lectual trotskista i aquell aire inconfusible d’antiheroi- la cursa em remet a una tirallonga d’imatges -i de paisatges- que, amb els anys, m’han deixat pòsit a la memòria. Són flaixos que em transporten del dolor, l’esforç i el patiment gairebé sobrehumà d’un munt de ciclistes sovint anònims fins a l’èxtasi final dels vencedors; únic i intransferible, sols per als tocats pels déus. Tot amanit, per si això fos poc, amb aquella intensitat que només pot aportar la claror del juliol.

Aprofito l’avinentesa per recomanar-vos molt Au coeur du peloton, una sèrie documental de Netflix que, enregistrada durant el Tour de l’any passat, fa una aproximació a la cursa des de dins. Apta per la gent no especialment aficionada al tema, té la virtut de mostrar fins a quin punt el ciclisme és un esport d’equip. Hi trobareu un munt d’anècdotes, vivències i situacions que retraten prou bé la naturalesa de la prova. Això sí, no perdéssiu pas de vista que és un producte autoritzat i que, en conseqüència, no deixa de formar part de la formidable estratègia de comunicació a través de la qual el Tour ha arribat a esdevenir tot allò que és.

Cortina de fum

Recordo vagament aquella esbojarrada pel·lícula de finals dels noranta protagonitzada per Robert de Niro i Dustin Hoffman en què, per tal de desviar l’atenció d’un ridícul escàndol sexual a les envistes de la campanya electoral, a l’equip assessor del president dels EUA no se li acut altra cosa que inventar-se una inexistent guerra amb Albània per tal de tenir entretinguda l’opinió pública. La cortina de fum -Wag the dog en la versió original en anglès- jugava amb una pràctica que, tot i que exagerava volgudament fins al paroxisme, qualsevol espectador amb un mínim de coneixement de les misèries de la comèdia humana podia identificar sense cap dificultat.

L’esperadíssima roda de premsa de Joan Laporta per tal de donar explicacions sobre el cas Negreira ha confirmat els pitjors pronòstics: en lloc d’aportar una mica de llum sobre l’assumpte només ha servit per iniciar -o per continuar, de fet- una batalleta cultural amb el Real Madrid de recorregut més que previsible. El president del Barça ha parat l’ham i els mitjans de comunicació de la caverna madrilenya l’han mossegat amb fruïció. Ara la discussió està centrada en la defensa de l’imaginari col·lectiu del club com a exèrcit desarmat de Catalunya durant el franquisme -en feliç expressió de Vázquez Montalbán– davant una grollera campanya per negar la veritat històrica i contradir la memòria popular blaugrana. Oli en un llum!

Han quedat en segon terme, gairebé en penombra, els 7,5 millions d’euros que successives juntes del Barça van anar pagant religiosament durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- a una empresa instrumental d’un dels jerarques principals de l’arbitratge espanyol. Tot plegat per uns informes de naturalesa prou dubtosa dels quals ningú no ha aclarit ni la funcionalitat en el pla futbolístic ni, per descomptat, les causes que expliquen que no es detectés la seva potencial càrrega disruptiva des del punt de vista ètic i reputacional. El pla de l’actual directiva no va més enllà d’amagar el cap sota l’ala i agafar-se com un clau roent a l’argument de la legalitat dels serveis contactats; una opció miop que defuig deliberadament el fons de la qüestió.

El més paradoxal del panorama és que, tot i el xafarranxo al qual s’ha cridat a participar tiris i troians, Laporta s’ha guardat molt de posar en risc la continuïtat del Barça al projecte més preuat de Florentino Pérez: la Superlliga europea. I el president del Real Madrid ha demostrat que sap distingir perfectament entre una iniciativa puntual d’agitació i propaganda amb rivets de revisionisme històric i els seus interessos estratègics com a ambiciós capità d’empresa del sector. Ja posats, per a expressar-ho en termes de tècnica militar, es diria que ambdós són prou conscients que estan immersos en una fenomenal maniobra de distracció però que, en realitat, ni els ha passat pel cap arribar a una situació de guerra oberta amb sang, foc i víctimes de debò; al capdavall, és necessiten l’un a l’altre. Business is business.

No us faré un espòiler de La cortina de fum. Tanmateix, com ja us deveu imaginar, tothom hi queda ben retratat.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Wag the dog (1997), una pel·lícula dirigida per Barry Levinson.

Negreira, el victimisme i l’olor de podrit

En contra del que se sol afirmar de vegades, el que Johan Cruyff va aportar a l’ADN del Barça no és un estil de joc ofensiu en què l’essencial és la possessió (i el moviment) de la pilota; o no només, en tot cas. El que ens va llegar és quelcom més important: un sentiment de confiança en les pròpies forces, una mentalitat guanyadora i la seguretat que en el camp de l’esport, si es treballa com cal, no hi ha cap fita, per alta que sigui, que no es pugui assolir. No és poca cosa després d’una història en la qual, abans de l’arribada de l’holandès, els episodis de glòria gairebé es perdien en la nit dels temps i en què s’havia instal·lat un eixorc fatalisme de grup que definia, de fet, els tristíssims contorns de l’ethos immemorial del culerisme.

Convé no oblidar-ho en moments tan complicats com els presents, quan la imatge de l’entitat està empal·lidint a ulls de tothom davant el total de 7,5 milions d’euros que successives directives han anat pagant durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- al jerarca de l’arbitratge espanyol José María Enríquez Negreira. Hi ha dues opcions possibles en relació a la qüestió: tirar pilotes fora acusant al món dels nostres mals -o si voleu a Javier Tebas, la premsa de Madrid o les mateixes clavegueres de l’Estat- o assumir que cal donar una resposta coherent i creïble a tot plegat, per desagradable que sigui haver d’admetre que alguna cosa fa olor de podrit i no precisament a Dinamarca.

Fa tot l’efecte que l’actual presidència ha optat per la primera de les alternatives: la d’embolicar-se amb la bandera, vessar en públic alguna llagrimeta de santa indignació, denunciar l’existència d’una hipotètica conspiració i demorar ad calendas graecas qualsevol tipus d’explicació oficial sobre el fons de l’assumpte. La culpa, si de cas, seria del missatger. I si algú gosa qüestionar-ho és que està fent el joc als tradicionals enemics del club i passa que t’he vist. Res que no haguem presenciat, encara no fa ni quatre dies i en uns termes semblantment pornogràfics, en l’àmbit no sempre exemplar de la política catalana.   

Guanya el victimisme, torna el vell nuñisme de sempre sota una insospitada disfressa; perd el Barça i perd la moral col·lectiva del país.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Hamlet (1948), una pel·lícula de Laurence Oliver.  

Qatar som nosaltres

Vaig tenir la prudència de no sumar-me als vots de silenci amb el que alguns van saludar l’inici del Mundial de Qatar com a humil estratègia de protesta simbòlica. I vaig fer santament perquè, si ho hagués fet, m’hauria rosegat els punys en no poder comentar a Twitter episodis com la prematura eliminació de la roja, el sorprenent bon paper de Marroc o la fúria de Leo Messi per consagrar-se amb l’Argentina com a millor jugador de la història. I això que, com a aficionat, em miro molt de lluny tot això de les seleccions nacionals. Però és que el poder del futbol com a gran espectacle de masses de l’era del turbocapitalisme global és tan irresistible que deixa en segon terme -encara que només sigui per un instant- les consideracions de qualsevol altra índole, per legítimes que puguin ser. És una història vella i sabuda que arrosseguem ben bé des dels mateixos inicis de la modernitat, quan vam descobrir l’íntima relació existent entre l’esport espectacle i el ciment de les identitats col·lectives.   

És precisament per això que, al capdavall, a les envistes del final del campionat i amb el tèrbol afer del Qatargate al cor de les institucions europees a les portades de tots els diaris, la FIFA potser no pagarà un cost reputacional tan elevat com es podia pensar fins fa poques setmanes. Les afectades declaracions de Gianni Infantino just a l’inici del campionat constitueixen, de tota manera, una manifestació prou reveladora que l’entitat ha suat tinta a causa dels tripijocs inconfessables que van propiciar la tria de Qatar. En els replecs de les demagògiques paraules del seu president, malgrat tot, s’amaga potser un pòsit de veritat. No pas, evidentment, pel fet que calgui donar cap mena de credibilitat a la seva sobtada manifestació d’empatia envers les llibertats democràtiques, l’homosexualitat i els treballadors immigrants. Però sí que la va encertar de ple, probablement de manera no prou conscient, quan va fer referència a la hipocresia occidental. I és que, amb el Mundial de Rússia del 2018 encara fresc a la memòria, es fa difícil mantenir que això d’ara ha representat un salt qualitatiu cap a la immoralitat política realment significatiu per la seva excepcionalitat. Deixem per un altre dia el cínic despropòsit pietosament oblidat de 1978, quan el torneig es va celebrar sota els auspicis d’una de les dictadures més sinistres de la segona meitat del segle XX. Llavors, exactament com ara, els interessos crematístics i la geopolítica del moment van passar per davant de tot.

La denúncia al règim de Qatar per la utilització d’un esdeveniment esportiu com és el Mundial per rentar-se la cara en el pla internacional està plenament justificada. Passa però que aquesta denúncia es queda molt en la superfície de les coses si no pren en consideració, també, que el regne de la família Al Thani és un ferm aliat de les grans potències occidentals o que, per exemple, la famosa kafala pròpia de les monarquies del Pèrsic està més vinculada que no sembla, com a sistema d’explotació laboral, a l’economia i les polítiques migratòries globals. Tampoc no és cap casualitat, per paradoxal que pugui semblar, que les crítiques a la submissió patriarcal de les dones qatarianes -o de les iranianes, per posar un cas més o menys equiparable- siguin perfectament compatibles amb el silenci davant l’estigmatització de les dones de diversa edat i condició social que -per convicció religiosa o per altres motius- es posen el mocador al cap per voluntat pròpia a diversos estats de la Unió Europea. Per no parlar de la fingida indiferència -quan no de la satisfacció dissimulada a dures penes- amb la qual alguns han acollit, a casa nostra, l’arbitrària expulsió per part de les autoritats espanyoles d’Amarouch Azbir i Mohamed Said Badaoui. Aquesta estesa doble moral, amb el risc d’acabar fent la gara-gara als llocs comuns amb els quals la islamofòbia més grollera ho va enverinant tot, es detecta fins i tot en àmbits d’opinió independentista, tant a dreta com de vegades inclús a esquerra de l’espectre ideològic. Tot un símptoma d’un dels perills que amenacen l’extensió del moviment. 

Denunciem amb energia el règim qatarià, doncs. És una obligació democràtica, d’elemental decència ciutadana. Sense passar per alt, però, allò de Qatar que viu en nosaltres. O, si ho voleu dir d’una manera menys complaent, el rastre de nosaltres mateixos que es pot resseguir a Qatar.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional del Mundial d’Argentina de 1978.

De la ‘felicitat republicana’ i altres herbes

Expliquen les cròniques que, en un congrés d’escriptors celebrat al Moscou soviètic dels anys trenta, i després d’haver escoltat una tirallonga de discursos prometent l’adveniment imminent de la felicitat universal, André Malraux va demanar en veu alta: “I què en farem dels infants atropellats pels tramvies?” Sembla que la pregunta ve generar un silenci espès entre la concurrència que només es va trencar quan una veu va replicar, entre l’aprovació general, que en un sistema de transports sorgit d’una perfecta planificació socialista “no hi haurà accidents”. Fi de la història.

Sempre he tingut ben present aquesta reveladora anècdota protagonitzada pel cèlebre novel·lista francès, il·lustre company de viatge i autor de La condició humana i L’espoir. M’ha ajudat a malfiar-me contra els ocasionals deliris de grandesa dels grans poders d’un o altre signe quan, posant-se estupendos i envaint un àmbit de privadesa íntim i irreductible, es mostren activament preocupats amb això de fer-nos feliços. Digueu-me llepafils però la idea d’una felicitat obligatòria, i més si té un indissimulat biaix ideològic i es presenta com poc menys que un punt d’arribada a escala civilitzatòria, la trobo senzillament aterridora.

Tampoc no em sento gens seduït per la filosofia de l’autoajuda que abunda tant en el nostre temps de modernitat líquida. Allò que tot és possible a través de l’esforç personal i que, al capdavall, es tracta d’empoderar-se, ser autèntic i descobrir-se a un mateix; si cal contractant per un preu mòdic els serveis d’un terapeuta o -encara millor- d’un coach particular. La conquesta de la felicitat seria, segons aquesta escola, una plaent aventura sense condicionants socials, gairebé com muntar peça a peça un inofensiu moble d’Ikea.  Es tracta de tota una indústria que gasta una retòrica ampul·losa però facilota, apta per a tots els públics, que té una evident afinitat de fons amb els plantejaments del liberalisme més individualista.

Confesso, doncs, salvant totes les distàncies, que mai no m’he acabat de sentir del tot còmode quan des de l’independentisme d’esquerres s’ha apel·lat explícitament a la felicitat de la ciutadania. Ni fa alguns anys amb Carod-Rovira, un orador formidable que tenia tirada a salpebrar els seus discursos amb sovintejades referències al concepte; ni ara que Pere Aragonès ha recuperat el terme en un complex context pandèmic en el qual és necessari posar en valor els serveis essencials, les cures i la solidaritat col·lectiva i, alhora, fer més atenció que mai als problemes de desubicació psicològica i salut mental que arrossega la gent -especialment els més joves- com a conseqüència de la llarga etapa del confinament. De fet, em trobaria força més a gust amb una aproximació un xic més humil a l’assumpte, en la qual els nous drets socials i una manera de conceptualitzar i avaluar les polítiques públiques sota preceptes feministes, ecologistes i en clau de proximitat dibuixessin, si es vol, un ampli horitzó transformador de major benestar i qualitat de vida que l’actual. Em sembla que, terminologia a banda, per aquest cantó estaria prou d’acord amb la proposta d’una certa felicitat republicana que defensava Gemma Ubasart en un article recent al diari Ara titulat precisament La felicitat d’Aragonès.

Sé per experiència personal -com tothom que no sigui un babau o un ingenu existencial- que la felicitat és quelcom de subjectiu que va i ve a temporades. I, tot i ser prou conscient que està condicionada -però no pas determinada- per uns factors materials incontestables, soc de l’opinió que al si d’un sistema democràtic, amb una pluralitat de valors consubstancial al mateix, seria una quimera -i fins tot un exercici contraproduent- mirar d’imposar-ne des de dalt una definició única i unívoca.

Confiem la felicitat a mans de l’art, la poesia i la música. I centrem-nos, sobretot, a impulsar bones polítiques republicanes al servei de tothom.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Matisse, La dansa (1910).

Florentino, la Lliga espanyola i els catalans

Manuel Vázquez Montalbán -un escriptor en llengua castellana que a diferència de Javier Cercas mai no va mantenir una relació torturada amb el país- va definir el Barça com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”. I a Espanya com la suma de la lliga de futbol i la Guàrdia Civil. Ho he recordat aquests dies amb un somriure als llavis amb motiu d’aquesta iniciativa de la Super League que, presentada inicialment a so de bombo i platerets per Florentino Pérez amb l’aval de sis equips de la lliga anglesa, tres de la italiana i dos de l’espanyola -a més del mateix Real Madrid-, sembla que s’ha desfet com un bolado davant les amenaces de la UEFA i la FIFA i la pressió d’uns quants governs. Almenys en aparença perquè, coneixent els interessos que es mouen en tot aquest món, està per veure si al capdavall la idea no s’acabarà reprenent d’una manera o una altra. 

El curiós del cas és que els independentistes hem hagut d’agafar-nos tot sovint, fins i tot els menys avesats a parlar de qüestions esportives, a l’argument comodí de la Lliga europea per sostreure’ns de l’acusació maliciosa que, a efectes futbolístics, la República Catalana comportaria un empetitiment irremeiable del nostre horitzó competitiu. El Barça -afirmàvem amb aplom en vigílies del Referèndum de l’1 d’Octubre- és un gran equip i, passés el que passés mentre encara no existís aquesta hipotètica lliga continental, segur que algú o altre li faria lloc provisionalment en algun campionat nacional d’anomenada. De fet, per agafat pels pèls que pugui semblar, aquest raonament casa com anell al dit amb la perspectiva que l’Estat nació és una estructura rígida i obsoleta i que el futur més desitjable per a la ciutadania -i més eficient des d’una òptica econòmica, democràtica i de drets socials i individuals- hauria de raure en un àmbit europeu de sobiranies compartides.

Passa però, tal com demostra l’avortada jugada d’aquests dies, que les coses no són pas tan senzilles. Fa anys i panys que el futbol -devorat per les servituds del turbocapitalisme a escala planetària i amb una dependència financera dels drets de televisió pròpia d’un ionqui– està patint una mutació que encara està en curs. Una fugida endavant de base especulativa que comporta una creixent desterritorializació dels clubs i una clara devaluació de la seva identitat originària -sigui de caràcter nacional, de ciutat o ambdues coses alhora-. Fa la desagradable sensació que un jugador ja retirat com David Beckham -guapo, telegènic, parella d’una spice girl- encarna una síntesi, potser un xic avançada al seu temps però tampoc no tant si observem una figura tan actual com la de Neymar, del model cap el qual es tendeix: un futbolista amb seguidors exclusius i política de màrqueting individualitzada, gairebé al marge de la samarreta que pugui defensar conjunturalment i, de vegades, fins i tot de la qualitat real del seu joc. La Super League, en un context com el descrit, tiraria més cap aquí que no pas cap a una proposta més oberta i democràtica com la que potser es podria arribar a concebre en un escenari no tan viciat i interferit per la lògica dels grans interessos econòmics que s’han apropiat de la governança del futbol a escala mundial i que ara, mig amb l’aigua al coll, temen que els efectes de la pandèmia perjudiquin el seu marge de benefici.

No sé què pensaria el sempre sorneguer Vázquez Montalbán sobre el moment actual. Però no m’estranyaria que es rendís a l’evidència que, mentre continuï tenint ben a mà a la Guàrdia Civil, l’Estat espanyol pot arribar a devaluar tranquil·lament del seu campionat de lliga; sobretot si un cavaller solvent i de tota la confiança com Florentino Pérez, amb necessitats peremptòries després de la crisi del covid-19, ho demana amb prou educació. I, en fi, tampoc no tinc prou imaginació per fantasiejar sobre com se sentiria en relació al Barça i la Catalunya d’avui. Segur que continuaria defensant els símbols, això sí, gaudiria de les victòries sobre la gespa i en voldria de materials i palpables en l’esfera col·lectiva. Una mica com nosaltres, si fa no fa.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’un València-Barça de la temporada 1932-33.

Cinisme i poder

M’agrada assistir a les Lliçons Irla, mai no deceben. És un esdeveniment anual en el qual el pensament conflueix de manera lliure, plural i gens encarcarada amb l’acadèmia, la militància política i el compromís ciutadà. La Fundació Josep Irla ha sabut consolidar en pocs anys un punt de trobada ineludible per a la gent interessada en la reflexió sobre els aspectes essencials que afecten les societats contemporànies. La nòmina de personalitats que hi han anat passat parla per si mateixa: Richard Wilkinson, Anne Phillips i Ramon Zallo. I a fe que enguany, divendres de la setmana passada, amb el prestigiós filòsof de la ciència Ulises Moulines, s’ha mantingut el llistó ben alt.

Josep Maria Terricabras va contextualitzar prou bé, en unes breus paraules de presentació. la personalitat intel·lectual del conferenciant. Amb algun detall més o menys anecdòtic, com quan va recordar que al programa dels estudis de Filosofia, que ambdós van compartir a finals dels anys seixanta a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, encara era obligatòria l’assignatura d’educació física; i amb alguna cosa més reveladora, cas d’una referència a Otília Castellví, a la mare de Moulines. Castellví, una humil modista gracienca, va tenir el trist privilegi de conèixer, com a joveníssima militant poumista, les txeques estalinistes de la Barcelona de després dels fets de maig de 1937 i posteriorment, després d’una vertiginosa peripècia que la va portar d’Argelers a l’Alemanya nazi, un llarg exili a Veneçuela que no es va cloure fins a començaments dels anys noranta.

Fill de la diàspora catalana de postguerra, nascut a Caracas, format com a filòsof a la Universitat de Munic i públicament compromès, des d’una aproximació molt personal, amb la causa de la independència catalana, Moulines podia partir d’una perspectiva de molt ampli abast per dissertar sobre el tema de la conferència: Cinisme semàntic i poder autoritari. Per començar, es va remuntar al període dels grecs antics per diferenciar el seu concepte de kinisme del cinisme que ara es gasta. I, a continuació, va establir una completa taxonomia, jugant amb sornegueria amb exemples extrets de La revolta dels animals de George Orwell, dels recursos més habituals a l’hora de tergiversar la realitat a través del discurs polític. Un compendi, va apuntar el conferenciant, de les pràctiques comunicatives que desplega quotidianament gentola com Trump o Putin. Res, al capdavall, i juraria que cap dels presents a l’acte en va tenir cap dubte, que no pugui reconèixer gairebé a l’instant el gruix de la ciutadania catalana, acostumada als trucs i les manipulacions del llenguatge tan característics de la classe dirigent espanyola i els grans grups de comunicació que li són afins.

La càrrega més profunda de la dissertació de Moulines es va centrar, sobretot, a traçar una genealogia del cinisme polític a l’època contemporània. I aquí, al meu parer, és on va raure la part més estimulant, i entenc que també volgudament provocadora, del seu plantejament. I és que, ras i curt, va afirmar categòricament que l’origen del fenomen s’ha d’anar a buscar el 1917, amb la Revolució d’Octubre. A partir d’aquesta data tot hauria estat una simple repetició del model original, des dels feixismes històrics fins a Pol Pot. El filòsof només es va avenir a admetre que, a tot estirar, el referent bolxevic podria arribar a tenir algun antecedent en el període jacobí de la Revolució Francesa.

Confesso que una lectura tan radical i reductiva de la realitat em va deixar un punt descol·locat. Per un moment, em vaig sentir traslladat al clima dels vells debats sobre el concepte de totalitarisme de la immediata postguerra mundial, marcats per les servituds que imposava la Guerra Freda i en els quals van jugar un paper de primer ordre un grapat d’antics esquerrenosos delerosos de fer-se perdonar els pecats de joventut. I és que Moulines, tal com van fer ells aleshores, va situar prou explícitament el model d’Estat liberal-democràtic com l’indiscutible raser per mesurar la qualitat democràtica de totes les coses. Un punt d’arribada gairebé sagrat, la crítica al qual només respondria a una retòrica enganyosa i perillosa que, cas de fer-se realitat, obriria la porta a la repetició de les pitjors malvestats del segle XX. Es tracta d’una mirada tirant a conservadora; bastant discutible, a més, per poc que es conegui la literatura generada des de la historiografia i la Ciència Política dels darrers trenta o quaranta anys. I que, sigui dit de passada, no sé si compartiria l’Orwell de 1984, una novel·la d’atmosfera inquietant escrita no pas per casualitat durant els primers anys de la Guerra Freda.

Més enllà dels miratges i les servituds de la història política del segle XX, el que es va trobar a faltar a l’exposició de Moulines va ser, segurament, una aproximació al cinisme i a l’autoritarisme diguem-ne més cultural o sociològica. I és que, comptat i debatut, la falsedat i la perversió del llenguatge amb finalitats polítiques és un fenomen del qual es troben rastres des dels mateixos inicis de la contemporaneïtat, amb el sorgiment de la societat de masses, la premsa, el cinema i el que ara en diríem industries culturals.

En sortir de l’acte vaig conversar un moment sobre tot plegat amb una persona amiga. I aquesta, després de comprovar que coincidíem en l’anàlisi, em va recomanar amb prudència, i en un to volgudament optimista, que no m’hi encaparrés gaire: “agafem-nos-ho pel costat bo, en clau catalana, per il·lustrar el fet que la nostra revolució, la que cal que fem aquí i ara, ha de ser estrictament democràtica, no pas la de la dictadura del proletariat”. L’optimisme de la voluntat, una conquesta a la qual mai no hem de renunciar.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry Raeburn, The reverend Robert Walker skating on Duddingston Loch (1795).

Cara i creu de l’assetjament

La sexualitat és un àmbit de l’experiència humana que s’ha anat alliberant mica en mica de les cadenes imposades històricament per la religió, el costum i la moral tradicional. Es diria, fins i tot, que vivim en una societat en la qual es respecta cada vegada més l’opció sexual de cadascú i en què predomina la llibertat. I, amb tot, sabem prou bé que hi ha un munt d’espais en els quals encara és molt present l’abús i el silenci. És el que ocorre amb l’assetjament sexual, perpetrat habitualment fent un ús pervers d’una situació de poder en l’àmbit laboral o acadèmic. Me too, aquest moviment de dones nord-americanes que ha arrossegat el tema de l’assetjament al primer pla de l’actualitat informativa, sols ha posat en evidència, probablement, la punta de l’iceberg d’un fenomen força més present del que s’ha tendit a creure.

Parlo de tot plegat perquè he seguit amb interès la polèmica que s’ha generat aquests darrers dies entre les promotores de Me too –amb les seves homologues de Balance ton porc, a l’Estat francès- i les del manifest Des femmes libèrent une autre parole, publicat a Le Monde i entre les quals destaca la presència icònica de l’actriu Catherine Denevue. Si ho he entès bé, el nucli de la discussió no rau en la valoració de la natura de l’assetjament, que ambdós bàndols blasmen, sinó sobre on se situa la frontera entre l’abús i, per dir-ho de la manera més asèptica que se m’acut, les formes de seducció particularment insistents. Segons el parer de Denevue i companyia, la campanya de Me too no només va contra els assetjadors sinó que dispara a l’engròs contra la condició masculina i, a la pràctica, afavoreix l’adveniment d’un suposat puritanisme de caire feminista.

Tot i que sobre el paper la frontera entre una relació acceptada i una altra d’imposada a través de l’amenaça o el xantatge hauria de ser prou clarament delimitable, no és fàcil endinsar-se en un debat com aquest, en el qual hi pot haver zones d’ombra i algun equívoc cultural. Malgrat tot, però, coincideixo bastant amb algunes de les observacions que he llegit sobre l’assumpte: Me too i Des femmes pertanyen a universos diferents. Si les primeres són dones joves, filles dels EUA d’avui i vinculades a la indústria audiovisual i a l’entramat de Hollywood, les segones, parisenques i en general benestants, veuen essencialment de les fonts del maig del 68, el gran assalt de masses a les velles cotilles del món d’abans. Si les darreres poden viure feliçment l’aparent liberalitat de costums actual com un alliberament en relació al passat, les segons en pateixen els efectes no previstos però cruament reals.

El que sembla clar és que un paradigma antropològic com l’actual, en què cada cop som més esclaus de la mercantilització dels cossos, les ments i els desitjos, no supera sinó que fins i tot tendeix a reproduir vells esquemes de dominació i abús. Així, en l’afer que ens ocupa, l’altra cara de la realitat hipersexualitzada i en aparença hedonista, com la que ens mostra diàriament la publicitat, serien casos com els que s’han posat damunt la taula aquests dies. I consti que estem parlant de dones que han comptat amb importants altaveus mediàtics a l’hora d’impulsar les seves acusacions. No vull ni pensar que deu succeir en aquelles altres situacions, previsiblement la immensa majoria, en les quals les circumstàncies socials de les víctimes no donen accés a una posició de cert privilegi mediàtic.

Potser sí que vivim en societats líquides, però hi ha violències que perduren i continuen sent tan sòlides, denses i robustes com d’habitud.

*Il·lustra aquest post una foto de Helmwt Newton protagonitzada per la model brasilera Betty Prado publicada al calendari Pirelli de 1986.

Descansi en pau, Víctor Valdés

La porteria és, probablement, la responsabilitat més difícil i desagraïda que es pot trobar a qualsevol equip de futbol. Per meritòries que puguin haver estat les seves aturades, un porter serà immediatament qüestionat, sense cap mena de pietat, a la primera errada que cometi. I, així com d’un davanter sempre se’n rememoraran els gols decisius i mai les grans pífies, la memòria col·lectiva rarament oblidarà una calamitosa cantada. El porter, doncs, està condemnat a viure sempre al caire de l’abisme, entre la possibilitat de l’heroisme i la por d’acabar sent motiu de mofa col·lectiva; cosa que constitueix, és clar, una càrrega psicològica feixuga que no deu ser pas fàcil de suportar. I, no caldria ni dir-ho, si traslladem aquesta veritat més o menys universal al Barça, la crueltat de tot plegat es multiplica per mil.

El sobtat adéu de Víctor Valdés, punt i final a la seva torturada trajectòria d’aquests darrers anys, remet un xic al malviure congènit als de la seva condició. Però hi ha alguna cosa més, que fa que la notícia prengui un caràcter absolutament singular: la seva manifesta voluntat de desaparèixer, d’esborrar-se literalment del record de l’afició. En un món en que les velles glòries esportives tenen sempre a mà la possibilitat de reinventar-se als mitjans o fent alguna activitat més o menys relacionada amb els seus dies de glòria, ell s’ha estimat més fer-se fonedís. És un cas de manca d’ego o, pel contrari, d’inconfessat narcisisme? Fa de mal dir.

Descansi en pau, un immens porter.

*Il·lustra aquest post el cartell oficial del proper Mundial de futbol, a Rússia, dedicat a la figura del llegendari porter Lev Yashin.

Festa i violència sexual

Cada any per aquestes dates segueixo amb interès i certa aprensió les informacions periodístiques sobre violacions i episodis diversos de violència sexual que tenen com a escenari les festes de San Fermín. Es tracta, sembla, d’agressions similars a les que es produeixen regularment arreu, en espais d’oci nocturn, i en relació a les quals en els darrers anys hi ha una sensibilització social que probablement no es manifestava de la mateixa manera en el passat. Pel que veig, i me n’alegro, l’Ajuntament i les entitats feministes de la ciutat han fet grans esforços de sensibilització ciutadana i per tal de facilitar les denúncies de les dones agredides.

És evident que això dels Sanfermines no és una excepció i que, si de cas, és la punta d’un iceberg força més ampli: hi ha qui entén l’espai festiu com un marc sense normes en el qual és lícit, o si més no tolerable, imposar un implícit hobbesianisme sexual per a satisfacció del mascle. I el cas és que la festa ja ho ha de ser, una mica, un àmbit de llibertat i desenfrenament en el qual la creativitat i la imaginació de la gent imperin per damunt del compliment estricte de les normes de conducta quotidianes. Això, però, com hauria de ser obvi, no equival a poder trepitjar alegrement la dignitat (i el cos) de ningú.

Si viure la festa és un acte de voluntat individual i col·lectiva lliure de cotilles, hauríem de ser capaços de trencar les cadenes que sovint fan que s’hi reprodueixin models de dominació perversos que no permetríem de cap manera en altres àmbits de la nostra existència social. I això, més enllà de vigilància ciutadana, demana combatre els estereotips fàcils i interessats, l’hedonisme adotzenat tan característic de la cultura consumista i, al capdavall, repensar la festa en si mateixa i el paper dels qui hi participen.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, Minotaure acariciant una dona adormida (1933).