‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.

Terenci, el personatge

Doncs m’he empassat els quatre capítols de Terenci: la fabulación infinita i, amb el cor a la mà, com a espectador no comparteixo les crítiques i les desqualificacions amb un deix de suficiència que veig que li plouen per aquí i per allà. És veritat que no es tracta d’una aproximació en clau literària a l’obra de l’escriptor traspassat ara fa vint anys sinó més aviat d’un retrat del personatge més enllà de la seva producció novel·lística. Però  enlloc no està escrit que l’única manera legítima d’acostar-se a la figura d’un creador hagi de passar en exclusiva per l’anàlisi de la seva faceta estrictament artística. De fet, estem tips d’assistir a debats encesos sobre la relació de dominació amb les dones d’una bona colla de genis de la pintura o l’escultura, els divorcis o escàndols d’índole sexual -de vegades amb derivades judicials- d’aquell o aquell altre actor o director de cinema o les desgràcies i adversitats de tot tipus que va haver de vèncer tal o tal altra estrella de la música abans d’assolir la seva -sovint efímera- consagració. I em sembla que no seria just atribuir per se una manca d’honradesa intel·lectual als qui, com la directora de la sèrie documental de Filmin, han optat per aquesta via.

Terenci Moix, a més, era una criatura especialment exhibicionista que, sobretot en la seva darrera etapa, quan encara que fos posant-se el mite d’Alexandria a la boca va tenir el pèssim gust de guanyar el Planeta, va deixar un rastre audiovisual, fruit de la seva sovintejada aparició a programes lleugers, de pur entreteniment, a diverses cadenes de televisió espanyoles, que és lògic que s’hagi volgut recuperar per a l’ocasió. Dit això, els testimoniatges que s’han recollit abasten les diferents etapes de la seva vida, des de la seva infantesa i joventut al Raval barceloní fins als seus darrers dies, i en algun cas -com el de la fotògrafa Colita– a partir d’una profunda amistat -no exempta d’un punt de distància crítica- mantinguda durant molts i molts d’anys. Hi ha qui, amb raó, ha trobat a faltar la presència de Maruja Torres però vull pensar que aquest fet és aliè a la voluntat dels promotors de la producció.

No vull entrar en detalls ni fer cap espòiler però diria que la tesi central de Terenci: la fabulación infinita és que l’escriptor, potser com a producte de la seva formidable mitomania de base cinematogràfica, va anar desenvolupant una personalitat abassegadora, teatral, un pèl histriònica, amb tendència al somieig i la fantasia. I que, en assumptes afectius, va associar l’amor i el desig a una necessitat de possessió de l’altre, no absent d’una certa dosi de fascinació pels abismes del sofriment psicològic. La colpidora intervenció de qui va ser el seu company més estimat, l’actor Enric Majó, dona prou pistes en aquesta direcció.

En fi, potser m’hauria agradat que la sèrie hagués aprofundit un xic en les relacions del primer Terenci amb el món de la cultura catalana de la darrera etapa del franquisme i la Transició i en fins a quin punt una personalitat tan disruptiva com la seva va encaixar amb les sensibilitats diguem-ne més noucentistes de l’època. I també, és clar, amb la intel·lectualitat més esquerranosa -però no necessàriament menys clerical- d’aquell període. Però això, segurament, hauria estat massa per a un producte que entenc que té, sobretot, l’ambició d’obrir-se camí al mercat estatal.

Una darrera cosa, només: vist amb els ulls d’avui, i no sé si en part també amb els de fa quaranta anys, sobta una mica la posició tan escassament militant de l’escriptor pel que fa al tema de l’homosexualitat. I és que, si bé és cert que mai no va ocultar la seva opció sexual i en va parlar abastament en la seva literatura, es va mantenir-se sempre a una distància prudencial dels moviments socials que, des del carrer i no poques vegades en condicions molt difícils, se la van jugar en defensa de la no discriminació i la igualtat de drets d’aquest col·lectiu. Desconec si tot plegat pot tenir a veure amb una certa malfiança de fons en relació a les lluites reivindicatives en general però, en qualsevol cas, ho faig constar en acta.