Terenci, el personatge

Doncs m’he empassat els quatre capítols de Terenci: la fabulación infinita i, amb el cor a la mà, com a espectador no comparteixo les crítiques i les desqualificacions amb un deix de suficiència que veig que li plouen per aquí i per allà. És veritat que no es tracta d’una aproximació en clau literària a l’obra de l’escriptor traspassat ara fa vint anys sinó més aviat d’un retrat del personatge més enllà de la seva producció novel·lística. Però  enlloc no està escrit que l’única manera legítima d’acostar-se a la figura d’un creador hagi de passar en exclusiva per l’anàlisi de la seva faceta estrictament artística. De fet, estem tips d’assistir a debats encesos sobre la relació de dominació amb les dones d’una bona colla de genis de la pintura o l’escultura, els divorcis o escàndols d’índole sexual -de vegades amb derivades judicials- d’aquell o aquell altre actor o director de cinema o les desgràcies i adversitats de tot tipus que va haver de vèncer tal o tal altra estrella de la música abans d’assolir la seva -sovint efímera- consagració. I em sembla que no seria just atribuir per se una manca d’honradesa intel·lectual als qui, com la directora de la sèrie documental de Filmin, han optat per aquesta via.

Terenci Moix, a més, era una criatura especialment exhibicionista que, sobretot en la seva darrera etapa, quan encara que fos posant-se el mite d’Alexandria a la boca va tenir el pèssim gust de guanyar el Planeta, va deixar un rastre audiovisual, fruit de la seva sovintejada aparició a programes lleugers, de pur entreteniment, a diverses cadenes de televisió espanyoles, que és lògic que s’hagi volgut recuperar per a l’ocasió. Dit això, els testimoniatges que s’han recollit abasten les diferents etapes de la seva vida, des de la seva infantesa i joventut al Raval barceloní fins als seus darrers dies, i en algun cas -com el de la fotògrafa Colita– a partir d’una profunda amistat -no exempta d’un punt de distància crítica- mantinguda durant molts i molts d’anys. Hi ha qui, amb raó, ha trobat a faltar la presència de Maruja Torres però vull pensar que aquest fet és aliè a la voluntat dels promotors de la producció.

No vull entrar en detalls ni fer cap espòiler però diria que la tesi central de Terenci: la fabulación infinita és que l’escriptor, potser com a producte de la seva formidable mitomania de base cinematogràfica, va anar desenvolupant una personalitat abassegadora, teatral, un pèl histriònica, amb tendència al somieig i la fantasia. I que, en assumptes afectius, va associar l’amor i el desig a una necessitat de possessió de l’altre, no absent d’una certa dosi de fascinació pels abismes del sofriment psicològic. La colpidora intervenció de qui va ser el seu company més estimat, l’actor Enric Majó, dona prou pistes en aquesta direcció.

En fi, potser m’hauria agradat que la sèrie hagués aprofundit un xic en les relacions del primer Terenci amb el món de la cultura catalana de la darrera etapa del franquisme i la Transició i en fins a quin punt una personalitat tan disruptiva com la seva va encaixar amb les sensibilitats diguem-ne més noucentistes de l’època. I també, és clar, amb la intel·lectualitat més esquerranosa -però no necessàriament menys clerical- d’aquell període. Però això, segurament, hauria estat massa per a un producte que entenc que té, sobretot, l’ambició d’obrir-se camí al mercat estatal.

Una darrera cosa, només: vist amb els ulls d’avui, i no sé si en part també amb els de fa quaranta anys, sobta una mica la posició tan escassament militant de l’escriptor pel que fa al tema de l’homosexualitat. I és que, si bé és cert que mai no va ocultar la seva opció sexual i en va parlar abastament en la seva literatura, es va mantenir-se sempre a una distància prudencial dels moviments socials que, des del carrer i no poques vegades en condicions molt difícils, se la van jugar en defensa de la no discriminació i la igualtat de drets d’aquest col·lectiu. Desconec si tot plegat pot tenir a veure amb una certa malfiança de fons en relació a les lluites reivindicatives en general però, en qualsevol cas, ho faig constar en acta.  

Elogi de Santi Vila

Admeto, i ho dic com a confessió personal, que el conseller Santi Vila mai no m’ha deixat indiferent. La seva extraordinària habilitat per a les relacions públiques, unida a una molt sentida vocació d’intervenció en debats de tipus ideològic, l’han convertit en un actor atractiu i singular al si dels rengles, massa sovint inodors, incolors i insípids, de la dreta catalanista.

Agradarà més o menys, però es fa difícil d’oblidar, quan era al capdavant de Territori i Sostenibilitat, la seva relació preferent amb l’aleshores ministra de Foment, Ana Pastor, plena de picades d’ullet i de simpàtiques escenes de sofà en què donava un estudiat perfil d’home d’Estat. I això en moments en què el Govern català era víctima de la glacial indiferència per part de l’executiu espanyol i en què, no cal ni dir-ho, els usuaris del servei de rodalies patien l’acostumat maltracte quotidià per part de Renfe. No és pas poca cosa, certament.

També han deixat emprempta, en un altre pla, les seves sovintejades crides a recuperar els sempre saludables valors liberal-consevadors i a redreçar el rumb, massa esquerranós al seu parer, d’un procés cap a la independència assumit, en aparença, un xic a repèl, gairebé com un mal menor. Fins i tot ha tingut gràcia, cal reconèixer-li, amb alguna ocasional facècia d’ordre historiogràfic com quan, impertèrrit, va sostenir aquella deliciosa tesi que la figura del prohom de la Mancomunitat Puig i Cadafalch està molt per damunt de la dels dos màxims exponents del període de la Generalitat Republicana, Francesc Macià i Lluís Companys.

Vila s’ha despenjat ara amb una entrevista a El País en la qual reivindica amb aplom l’espanyolitat irreductible de la cultura catalana. Seria un error, segons ell, construir una cultura pròpia, una operació que sembla associar a plantejaments de caire identitari i no sé si, inclús, a algun abominable projecte d’enginyeria social. Lògicament, tot plegat li ha valgut amargues crítiques per part des qui defensen que la nostra cultura s’explica històricament per si mateixa i, si té cap sentit de futur, és precisament en la mesura en què sigui capaç d’oferir una base sòlida, intel·ligible i no supeditada, a partir de la qual obrir-se al món.

He assenyalat en començar que Vila no m’ha estat mai indiferent. No tant, però, per la suposada heterodòxia dels seus plantejaments –una barreja més o menys resultona de llocs comuns i idees reescalfades per servir ad hoc en funció de la conjuntura- com, sobretot, per la fonamentada sospita que, més enllà de les qüestions de fons, i ho dic com un elogi, el que preval en ell és un formidable olfacte per a la cosa pública. N’hi ha que el volen presentar com una mena de pensador inclinat vocacionalment cap al camp de les idees, que ha anat a raure a la política mig per accident. Cras error. És just a la inversa: en ell l’essencial és el darrer element i la resta, si de cas, accidental i merament accessori.

És des d’aquest punt de vista que discrepo cordialment dels qui el titllen d’element desafecte al procés i en qüestionen, fins i tot, la idoneïtat institucional. Estic convençut, ben al contrari, que si tot va com ha d’anar i avancem com hem d’avançar, serà el més lleial servidor de la República Catalana que malda per néixer. Al marge de la pulsió per singularitzar-se, dia sí dia també, si d’alguna cosa va sobrat és de nas. I a l’air du temps es flaira la independència.

* Il·lustra aquest post una imatge promocional de Le rouge et le noir (1954), una pel·lícula de Claude Autant-Lara.