No comparteixo gens la tesi que la intensificació de la guerra dels llaços grocs d’aquestes darreres setmanes sigui una manifestació de la hipotètica fractura interna de la societat catalana. Em sembla que seria un error conferir als que animen els escamots (diürns o nocturns) de l’extrema dreta organitzada que pul·lulen per aquí i per allà una representativitat ciutadana que estan molt lluny de posseir. Crec, més aviat, que es tracta de grupuscles molt minoritaris que compten, això sí, amb evidents complicitats a nivell policial, de la fiscalia i dels grans grups de comunicació de sempre. I l’objectiu de tot aquest entramat no és altre, precisament, que el de generar un clima que alimenti el relat que el que succeeix a Catalunya és, sobretot, una querella domèstica d’ordre identitari i no pas un conflicte polític i institucional de primera magnitud provocat per la negativa de l’Estat a respectar el dret de la ciutadania a decidir el futur del país en llibertat.
El diagnòstic que es fa de la situació, doncs, no és ni innocent ni políticament neutre: concloure que el problema és que Catalunya va en camí d’esdevenir una nova Irlanda del Nord -per a expressar-ho d’una manera simple i un xic grollera- no és el mateix que defensar que cal aturar amb urgència per motius d’higiene democràtica l’escandalós reviscolament de l’extrema dreta. Si en el primer cas es pot propugnar teatralment la necessitat de recuperar la sensatesa i el sentit comú –sigui el que sigui allò que això signifiqui- a partir de la renúncia als objectius radicals que haurien provocat l’escalada de la confrontació, en el segon toca mirar la realitat de fit a fit i dir les coses tal com són: les cercaviles orquestrades per l’extrema dreta per diversos pobles i ciutats són la punta de l’iceberg d’una operació curosament dissenyada que té com a objectiu enrarir el clima polític i vendre a l’opinió pública el retrat d’una societat catalana irada, amb tirada a la violència, incapaç de governar-se a si mateixa i amb preocupants indicis de descomposició.
Tots els demòcrates de Catalunya, siguem o no partidaris de la República Catalana, tenim l’obligació d’actuar amb maduresa i determinació per tal d’evitar que es pugui instal·lar entre nosaltres aquest estat de coses. Som una societat adulta, amb prou consciència històrica com per saber que si l’ús de la violència simbòlica –o directament física- de l’extrema dreta, a l’empara dels aparells més obscurs de l’Estat, contra la gent independentista acaba fent forat les coses no s’aturaran aquí: hi haurà, després, altres víctimes propiciatòries.
I pel que fa als qui estem decididament compromesos amb la República Catalana mai no perdem de vista que, sempre pacíficament, cal no deixar-se trepitjar. El groc no és només el color de la llibertat i el retorn a casa dels homes i les dones que ara romanen a la presó o a l’exili sinó també el de la nostra dignitat. I, amb tot, fem-ho sabent que cal anar més enllà de les batalles simbòliques on els nostres adversaris sembla que ens volen tenir reclosos i entretinguts. La nostra capacitat de lideratge i de proposta política, al carrer i a les institucions, s’ha de concretar també en molts d’altres àmbits, més tangibles i reals.
Que no ens donin gat per llebre amb la cantarella aquesta de la fractura social. Som un país plural i divers, capaç de dirimir democràticament el seu futur amb respecte pels sentiments de pertinença de cadascú i sense que ningú no l’hagi de tutelar ni tenir sotmès sota amenaça. Guanyem-nos el dret a que el món ens vegi així. És una condició per a la nostra llibertat.
*Il·lustra aquest post una obra de George Bellows: Dempsey and Firpo (1924).
PENSAMENTS DESPENTINATS 