No em sembla just caricaturitzar Anna Gabriel per la seva crítica al model de família tradicional i l’aposta, a títol personal, per altres alternatives de convivència grupal. Salvant totes les distàncies, em fa pensar en aquella mena de coses que ja plantejava entre nosaltres, tampoc no fa tants anys, una ment imaginativa, crítica i agosarada com la del sociòleg valencià Josep Vicent Marquès. I, amb tot, sense cap voluntat de polemitzar no em sé resistir a dir-hi la meva, també en un pla estrictament personal.
Cal admetre, per començar, per poca perspectiva que es tingui, que no hi ha –i no hi ha hagut- un únic tipus de família, històricament immutable i mecànicament responsable de reproduir l’ordre establert, la ideologia dominant, el règim patriarcal i les jerarquies corresponents. La meva, per exemple, i imagino que un xic la de tothom, té poc a veure amb la que van conèixer els meus avis. I, d’altra banda, tampoc no està gens clar que allò que denominem família extensa no hagi jugat sovint un paper políticament progressiu. ¿Fins a quin punt, posem per cas, la relació entre avis i néts no ha facilitat la transmissió de la memòria històrica de les classes subalternes o el record de la presència ignorada d’un món rural, amb una vivència de l’oralitat absolutament central i uns tempos productius diferents als industrials? O, aquí i ara, davant els efectes de la crisi econòmica, ¿qui pot negar que les pensions de la gent gran ajuden a resistir milers de famílies amb la majoria dels seus membres en edat productiva a l’atur?
De tota manera, els dards de la dirigent de la CUP es dirigeixen essencialment contra la família nuclear, aquella que provocaria que quan la gent té fills es torni conservadora i meni una existència pobra, tendent a l’alienació i l’aïllament. I aquí cal rendir-se a l’evidència que la diversitat de models -i de submodels en augment constant- és tan espectacular que es fa difícil establir, almenys en clau política, una lectura unívoca i gaire acabada del fenomen. Potser, a l’hora de la veritat, el que de debò empobreix la vida de les parelles joves quan accedeixen a la condició de pares no és tant aquesta condició en si mateixa com la dificultat de compatibilitzar-la amb normalitat amb el vessant professional de cadascú. I aquí, les polítiques públiques d’un Estat de benestar digne d’aquest nom –en ensenyament, salut i benestar, treball, igualtat de gènere. accés a l’habitatge etc.- tenen molta cosa a dir-hi. Força més, al meu parer, que no pas l’apel·lació, un xic ingènua, als màgics efectes d’una tribu mítica i idealitzada, de ressonàncies dogmàticament col·lectivistes.
Tot amb tot, hi insisteixo, Anna Gabriel ha encetat, voluntàriament o per accident, un debat prou interessant que cal abordar amb seriositat. Parlem-ne de tot plegat, doncs.
*Il·lustra aquest post una obra de Renato Guttuso, La stiratrice e il ragazzo di Caravaggio (1974).
PENSAMENTS DESPENTINATS 