Identitats en blanc i negre

Sospito que això de la identitat sempre ha estat un tema més envitricollat que no sembla. I, en qualsevol cas, fos com fos en períodes pretèrits, està clar que a l’era contemporània, al si d’unes societats cada cop més globalitzades, és i serà una qüestió de la màxima rellevància pública. A Catalunya mateix, sense anar més lluny, els partidaris de la República Catalana ja fa temps que sabem que per tirar endavant necessitem comptar amb la complicitat de gent amb sentiments de pertinença diversos que té, lògicament, lleialtats i afectes d’índole molt diferent. O, per posar un altre cas que ens és prou familiar, és evident que un dels múltiples problemes que arrossega el projecte de construcció europea és precisament la seva endèmica incapacitat per generar una mínima identificació subjectiva que vagi més enllà de la seva estricta arquitectura institucional. I això tant entre la vella ciutadania dels diferents Estats que en formen part com pel que fa a la nova que s’hi ha anat incorporant procedent una mica d’arreu.

Explico això per tal d’il·lustrar que, tot i saber en quin món visc, el documental The Rachel divide m’ha xocat un pèl. Es tracta de la insòlita història de Rachel Dolezal, una professora d’Estudis Africans molt vinculada a la lluita pels drets civils i socials de la comunitat de color a una petita localitat de l’Estat de Washington, que viu escindida per un conflicte d’identitat difícilment resoluble: el que enfronta l’evidència -curosament dissimulada durant força temps- que és una persona de pell blanca amb la seva explícita voluntat d’autoafirmar-se com a dona negra. No m’interessa tant endinsar-me en les circumstàncies particulars del cas, amb un trauma d’infantesa ocult que es troba a l’origen de tot plegat, com apuntar a les implicacions més generals de l’assumpte. Perquè, comptat i debatut, estem davant un exemple paradigmàtic sobre els límits -si és que n’hi ha d’haver- de la identitat electiva en el marc d’una democràcia d’arrel liberal; és a dir, en darrer terme, en relació a si es pot constrènyer el dret a construir la pròpia personalitat a partir de les tries que cadascú pugui fer en un marc respectuós amb la llibertat individual.

El problema es podria llegir, si es vol, a la llum de la més moderna teoria feminista, un corrent desenvolupat en bona part, precisament, a partir de reflexions nascudes als campus universitaris nord-americans. I és que si cal diferenciar sexe i gènere, el primer com a factor estrictament biològic i el segon com a constructe social -obert, per tant, necessàriament, al conflicte, el canvi i la perpètua controvèrsia-, sembla lògic que amb la raça caldria fer un treball de deconstrucció en una direcció similar. Més encara, fins i tot, perquè si el sexe, almenys, té un origen natural, el concepte de raça no compta amb cap base científica i ha estat, des de la seva codificació decimonònica, un simple mecanisme per classificar, discriminar i segregar comunitats humanes. En altres paraules: la raça, en ella mateixa, ha estat funcionalment un instrument d’opressió. Passa, però, que, com a eina de defensa davant les pràctiques racistes, hi ha col·lectius humans que han assumit com a propis, revertint-los en un sentit positiu, els estigmes que els seus dominadors els encolomen. I és a partir de l’adquisició d’aquest orgull de grup, un element d’autoafirmació històricament progressiu i saludable, que poden sorgir dificultats a l’hora d’acceptar incorporacions que no s’ajustin al cànon establert. És el que li succeeix a Rachel Dolezal, la qual, a més de patir l’escarni dels mitjans de comunicació d’òrbita conservadora –“on s’és vist, una blanca que es vol fer passar per negra”-, topa amb un rebuig aclaparador al si de la comunitat a la qual se sent vinculada, que la titlla d’impostora. El motiu? Molt senzill: no haver viscut el mateix, des del seu naixement, que qualsevol persona de pell fosca. Seria, tornant al feminisme, una situació que recorda el que els passa de vegades a les persones trans quan exigeixen ser tractades -i respectades- com a dones de ple dret.

En fi, admeto que The Rachel divide presenta probablement un cas límit. Però, precisament per això, en la mesura que violenta el sentit comú establert, planteja un repte intel·lectualment interessant que qualsevol societat democràtica faria bé d’abordar, sense excessius apriorismes, defugint les aproximacions en blanc i negre. Si la nova normalitat del futur ha de significar alguna cosa, aquest tipus de discussions, lligades estretament a la natura i la cultura -és a dir, a la vida– han de trobar un lloc entre nosaltres.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de The Rachel divide.

Nacionalisme o nació republicana?

El fotut del terme nacionalisme és que no és unívoc. És a dir, que es pot emprar per definir realitats distintes i no poques vegades excloents. Aquesta constatació, de fet, és més vella que la sopa d’all. Entre els textos de lectura gairebé obligatòria amb els quals molts dels independentistes de la meva generació vam iniciar les nostres beceroles polítiques recordo els de l’esforçat historiador Fèlix Cucurull -autor de la monumental Panoràmica del nacionalisme català– que, a través de la recuperació de la figura de personatges mig oblidats com Roca i Ferreras o Martí i Julià, ens feia notar que ells ja diferenciaven molt clarament el patriotisme defensiu, humanitari, emancipador i social que reivindicaven d’aquell altre de caràcter bel·licós, dominador i tirànic. En resum, que els sectors més clarividents sorgits del vell republicanisme federal i els primers separatistes del llacet ja s’adonaven de la importància de remarcar l’abisme existent entre els dos models davant el perill que alguna ànima caritativa, d’aquelles que prediquen tothora les virtuts del sano internacionalismo, pogués tenir la temptació de fer-los encaixar conceptualment, encara que fos a cops de sabatot. Seria, per expressar-ho en termes actuals, el que separa el nacionalisme d’Estat d’aquell altre que ha maldat històricament, si de cas, per sostreure’s de la seva opressió. Es fa difícil negar, des d’aquest punt de vista, el component nacional -o si es vol nacionalista- d’un munt de lluites passades o presents d’arreu del món. I això abasta, sense cap propòsit d’exhaustivitat, des dels clàssics moviments d’alliberament de la segona meitat del segle XX -d’Algèria al Vietnam, passant per Cuba, Nicaragua, Angola, Namíbia o Moçambic- fins als processos de redescoberta de les nacions silenciades de l’Europa occidental que es van anar produint a partir de la dècada dels seixanta per mitjà de la superació d’allò que l’occità Robert Lafont va descriure com a alienació provincial. I, seria absurd negar-ho, el catalanisme popular s’ha mogut històricament en unes coordenades poc o molt equiparables.

El cert, però, si m’he de refiar de la meva memòria, és que el modern independentisme català, almenys des de la transició postfranquista ençà, no s’ha sentit massa a gust amb la utilització de l’etiqueta nacionalista. Fora dels Nacionalistes d’Esquerra encapçalats per Jordi Carbonell no recordo cap iniciativa digna de ser remarcada que en fes bandera. I no tant per un rebuig de fons a la significació del terme com, sobretot, per una qüestió d’estratègia política: la necessitat de fixar un terreny propi davant la naixent hegemonia de la dreta catalanista. I és que aquell independentisme que exaltava la defensa de la terra i el combat dels patriotes catalans, denunciava la repressió de les forces d’ocupació, blasmava la consolidació del bilingüisme com una amenaça per al futur de la llengua catalana i cridava a la reunificació dels Països Catalans, no tenia prou múscul per apropiar-se de la denominació. A la Catalunya d’aquells anys el nacionalisme realment existent no era altre que el de Jordi Pujol. I, no ho oblidéssim pas, el seu nacionalisme era, més enllà d’algun ocasional excurs retòric per acontentar la parròquia, pur autonomisme. En realitat, i no pas per casualitat, l’única organització que ha sobreviscut fins avui conservant-lo a les seves sigles ha estat la Joventut Nacionalista de Catalunya, un ritu de pas de compliment altament recomanable per a diverses generacions de joves quadres convergents amb aspiracions de fer carrera a l’administració pública. Més tard, durant els noranta i amb l’arribada del nou segle, aquesta situació es va consolidar definitivament. En bona part, tinguem-ho present, perquè la violència i les neteges ètniques que, amb l’ensulsiada del bloc socialista, van acompanyar la desintegració de l’URSS i Iugoslàvia van deixar molt connotat el qualificatiu de nacionalista en l’àmbit internacional. I aquí ni el més tanoca no dubtava que no ens convenia gens que ens pengessin la llufa que empaitàvem el somni d’una hipotètica Catalunya pura. És el període en què Carod-Rovira, home llegit i amb un olfacte polític excel·lent, va començar a parlar d’allò de les identitats múltiples i la necessitat d’incorporar gent amb sentiments de pertinença distints -i sovint amb més d’una lleialtat alhora- a l’aventura de construir la República Catalana.

La qüestió essencial que s’ha anat descabdellant des d’aleshores al si de l’independentisme català ha estat com, a l’Europa del segle XXI, en un marc institucional liberal democràtic i en un context creixentment globalitzat, es pot dur a terme un procés emancipador de caràcter social i nacional que faci possible el naixement d’un nou subjecte de sobirania. I la resposta aclaparadora, descartada la lògica estratègica de l’alliberament nacional per via ortodoxa -tal com també ha succeït, salvant totes les distàncies, a Euskal Herria o Irlanda-, ha estat que cal articular una amplíssima majoria ciutadana que -amb una molt robusta expressió electoral, forçosament pluripartidista, que en legitimi l’existència- sigui capaç de mobilitzar prou energies col·lectives per trencar la resistència del poder constituït. I, arribats aquí, davant d’aquest repte històric enorme, esdevé gairebé una necessitat anar més enllà de les categories heretades del vell catalanisme cultural dels anys de la dictadura -i de la seva posterior reinterpretació pujoliana- per, actualitzant tot allò que convingui del nostre patrimoni, incorporar al corpus nacional les aportacions i  narratives de les noves fornades d’homes i dones que formen la Catalunya d’avui. Això i no una altra cosa, abandonar les seguretats de la catalanitat refugi per passar a una catalanitat projecte entesa no com a destí final sinó com a punt de partida obert a tothom, és construir  la República Catalana de baix a dalt.

¿Més enllà del seu aspecte més aparent, de curta volada, amb un biaix partidista més que evident i ridículament nominalista, què expressa la darrera polèmica a propòsit del nacionalisme a la qual hem assistit aquests dies? D’una banda, probablement, és una mostra més de la deriva que pot acabar instal·lant-se entre gent de bona fe que, frustrada pel desenllaç de l’Octubre català, sense un lideratge de referència clar i hiperconnectada als miratges de les xarxes socials, ofega les penes reclamant gestos testosterònics, denigrant la política i, sobretot, donant credibilitat a qualsevol pseudodebat que porti a  la conclusió que tot aniria millor si s’emprengués una cacera de bruixes contra un suposat enemic interior; una odiosa cinquena columna que acaba sent sempre, indefectiblement i sovint a partir dels pretextos mes gratuïts, l’ase de tots els cops. De l’altra, però, i això és força més rellevant, revela l’existència, en l’entorn intel·lectual dels hereus de l’antiga dreta catalanista, de sectors que mantenen una actitud defensiva i conservadora en relació a les propostes de construcció de la nació en clau republicana. Han interioritzat que la República Catalana només té sentit si el poder -polític, cultural i simbòlic- el continuen mantenint els de sempre i veuen més com un problema que com una oportunitat que s’ampliï la base popular dels qui tenen dret a participar en la definició de la Catalunya independent del demà. I, encara que sembli un joc de paraules, aquest nacionalisme, potser integrador però que al capdavall remet a una concepció idealista de la identitat catalana, tancada i barrada des de fa anys i panys, tant se val si des d’Otger Cataló, la Renaixença o amb Prat de la Riba i el Noucentisme, entorpeix la nació del futur.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Tornant del tros (1896).