La vertiginosa successió d’esdeveniments d’ordre divers i sovint contradictori que hem presenciat des de l’inici de la pandèmia ençà no són gens fàcils d’interpretar. I, posats a ser francs, es fa difícil de discernir amb claredat cap a on ens movem a escala global. Si d’una banda els estats d’emergència poden haver afavorit la naturalització de solucions autoritàries i l’entronització de vies de gestió tecnocràtiques al marge del control ciutadà; no és menys cert que, de l’altra, hi ha una creixent demanda democràtica per tal de posar la vida, la solidaritat i tot allò que és comú al centre de l’esfera pública. La sociòloga italiana Donatella della Porta explicava fa pocs dies, en el marc de la Lliço Irla d’enguany, que el fenomen de la gent sortint als balcons durant les primeres setmanes del confinament es podria llegir com un imaginatiu mecanisme per polititzar l’espai privat. Al capdavall, sigui quin sigui el signe de la tendència dominant, probablement hem assistit a l’acceleració de tendències que s’estaven covant des d’abans de l’esclat del covid-19. Cosa que significa que encara no estem en condicions de saber si ens trobem en una fase potser procliu als plantejaments radicals de la dreta més autoritària, que la por i el malestar acumulats durant tots aquests mesos podria acabar per accelerar, o si, a la inversa, hi ha condicions per avançar cap a un moment crític de canvi en profunditat. L’acadèmica italiana, vinguda a Barcelona a parlar de moviments socials, assenyalava un grapat de brots verds que caldria tenir en compte; entre els quals el gir de l’SPD, que aviat governarà Alemanya, cap a noves problemàtiques, abordades amb una mirada nova, fresca i rejovenida en relació al passat. En fi, que mai no decaigui l’optimisme de la voluntat.
Della Porta, en qualsevol cas, no va donar mostres en cap moment de ser una pensadora ingènua pel que toca als reptes i les dificultats que planteja el context polític i social internacional; més aviat al contrari. En aquest sentit va ser particularment estimulant el seu comentari en relació a la funció dels moviments socials de caràcter transformador i la seva relació amb els partits, especialment els d’esquerres. Lluny d’abonar qualsevol punt de vista adàmic o populista, va defensar que aquests moviments no constitueixen una alternativa sistèmica a les organitzacions polítiques que vertebren les institucions democràtiques sinó que, contràriament tendeixen a establir-hi una dinàmica rica i complexa, plena d’interrelacions que poden resultar més o menys fructíferes segons el context. Des d’una perspectiva catalana és impossible no pensar en el cercle virtuós -no exempt de contradiccions- que es va establir entre uns i altres durant el període més àlgid del Procés que va conduir a la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre. I, com a poderós contrast, recordar els esguerros que hem presenciant des d’aleshores en un camp en el qual havíem excel·lit: lideratges polítics apostant per un estèril activisme governamental o reivindicant legitimitats exclusives -i excloents- i insignes agrupacions ciutadanes limitant-se a entonar amb alegria allò d’”el poble mana, el govern obeeix” confiant que tota la resta s’implementi a través d’una decisió quasi administrativa.
Ignoro si Della Porta segueix de gaire prop la realitat catalana. És evident, però, que la seva aposta a favor del paper articulador de la ciutadania -fins i tot políticament constituent– que juguen moviments socials de base popular ens interpel·la amb vista al futur. Serià qüestió de donar-hi un parell de voltes, gent.
*Il·lustra aquest post una obra de David Alfaro Siqueiros, La lucha por la emancipación (1961).
PENSAMENTS DESPENTINATS 