No em sento capaç d’escriure una reflexió gaire acurada en relació al carnatge de Barcelona i Cambrils. Fa poc més d’un any ho vaig fer sobre l’atemptat islamista de Niça (Niça, una reflexió en calent) i, tot i que mantindria en la seva integritat el que hi defensava, noto que no tinc la mateixa pau d’esperit a l’hora d’abordar una actuació similar però que ha tingut com a escenari Catalunya. Sóc conscient, a més, que gent com Suso del Toro (Dos països, dues realitats), David Minoves (La resposta al terrorisme ens situa davant del mirall), Francesc Serés (Operacions Catalunya) o Tayssir Azouz (Les arrels de l’odi) han abordat la qüestió, des de diferents punts de vista, i tampoc no tindria massa sentit posar-se a repetir idees que comparteixo substancialment i que ja han quedat prou ben expressades.
Em limitaré a compartir una inquietud que em neguiteja: el perfil dels joves de Ripoll que ha preparat i executat els atemptats no es correspon amb el dels clàssics éssers desarrelats, perduts en l’anòmia de qualsevol banlieue. I, almenys fins ara, un dels axiomes més o menys acceptats pel que fa al terrorisme islamista a Europa era que reclutava els seus activistes pouant en contextos de desestructuració i manca d’integració social, bàsicament en àmbits metropolitans. Al meu parer, lamento haver-ho d’afirmar amb tanta cruesa, l’explicació de tot plegat a partir del rentat de cervell ordit per l’imam mort a l’explosió del xalet d’Alcanar, per real que pugui haver estat, cosa que no poso pas en dubte, resulta manifestament insuficient per a explicar els motius últims que poden haver conduït algú a sacrificar la realització d’un projecte de vida força millor que el dels seus pares per abraçar deliberadament la incerta glòria del martiri. En aquest sentit, participo bastant de l’estupor i la perplexitat de Raquel Rull, l’educadora social que havia tractat personalment alguns dels implicats (Com pot ser, Younes…?).
No sé si m’explico. El que vull dir és que, més enllà de la recerca policial a Catalunya, Bèlgica, l’Estat francès o al Marroc i de tota la feina de prospecció estratègica que convingui planificar, cal entendre perquè aquests joves –mascles, amb una edat i un origen molt determinats, amb estrets vincles familiars i, almenys que se sàpiga, sense relacions de parella més o menys formalitzades- han estat tan dramàticament incapaços d’oposar la més mínima resistència moral i de sentit comú ciutadà a la retòrica de la mort que els ha inoculat l’adult que ha actuat com a agent instigador.
De ben segur que no hi ha una explicació senzilla ni única. I, de tota manera, com a país, tenim l’obligació de no rendir-nos a les simplificacions fàcils i als llocs comuns de sempre, provinguin de la suada guerra de civilitzacions que proclamen els sectors més conservadors o dels superficials contes a la vora del foc que predica de vegades, amb ingenuïtat, una certa esquerra. La reflexió sobre la realitat no és un luxe superflu sinó una obligació política per part de tota societat madura i democràtica que vulgui viure en pau i llibertat.
*Il·lustra aquest post una obra de Guido Reni, Sant Sebastià (1615).
PENSAMENTS DESPENTINATS 