Misèria del màrqueting polític

Sempre m’han interessat la comunicació política i el màrqueting públic. L’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’una força política, un moviment social amb voluntat transformadora, una entitat de barri o des de qualsevol administració local no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a augmentar l’interès per les qüestions ciutadanes i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica de la societat.

Passa però que una cosa és la teoria i una altra la realitat. Ja deia l’enyorat García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la maçoneria”. I fa tota la sensació que en el camp de la comunicació política estem assistint a una progressiva banalització dels continguts –al capdavall, allò essencial a comunicar-, paral·lela a una creixent deïficació de la forma. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant de les idees, el projecte i les propostes concretes. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons d’abast mundial que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen un paper gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual de la política s’ha empobrit de manera alarmant. I això, unit a la sospita cada vegada més estesa que les institucions democràtiques són incapaces d’imposar-se als grans poders econòmics que són els qui de debò fan i desfan, genera desafecció i menfotisme.

Ningú no està lliure d’aquests mals. La política catalana dels darrers anys ens n’ha donat exemples a cabassades. I, amb tot, la mateixa dinàmica del procés de transició cap a la independència ha obligat tothom a ensenyar les cartes –o l’absència d’elles- i a haver de prendre posició sobre qüestions de país que estan íntimament relacionades amb les expectatives de futur de la ciutadania. La classe política estatal, en canvi, viu instal·lada de ple en el simulacre permanent per tal de no haver d’abordar els greus problemes estructurals que arrossega l’economia espanyola i l’aluminosi que, des de fa una pila d’anys, va corcant el seu sistema institucional. El sainet que ha protagonitzar en els darrers quatre mesos és paradigmàtic en aquest sentit: PP i PSOE, els dos partits sistèmics que encarnen el vell turnismo decimonònic entre conservadors i liberals i que, encara que només sigui per pura supervivència, tenen el màxim interès en què res de substancial no canviï, han escenificat un agre enfrontament que forçarà a repetir altre cop els comicis. La gesticulació dels uns i dels altres, però, a dures penes pot amagar la seva coincidència de fons en aspectes tan essencials com la defensa aferrissada d’un model d’Estat unitarista. I, per descomptat, la seva oposició al procés constituent que s’ha obert a Catalunya després de les eleccions del 27S i la seva negativa a respectar la voluntat democràtica de la ciutadania.

Tot té un límit al final. I el seu és un 26J en què s’imposarà la realitat, cauran les caretes i la misèria del màrqueting polític espanyol lluirà en tot el seu esplendor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la sèrie televisiva House of cards.

Jordi Tell, un ‘homenot’ de l’exili

Som un país que ha viscut durant anys amb un passat dramàticament amputat. El desconeixement de la nostra història recent és un dèficit que encara arrosseguem. I tot plagat ha comportat un empobriment de la nostra cultura democràtica. És per això que cal valorar molt la feina de tots aquells que malden per la recuperació de la nostra memòria. No és només una tasca de recerca merament llibresca o acadèmica sinó, sobretot, una obra amb un profund valor cívic i polític.

Per aquest motiu, i aprofitant l’avinentesa de la diada de Sant Jordi, em permeto recomanar-vos un llibre de la investigadora gironina Gemma Domènech publicat recentment: Tell, el llop solitari de l’exili català. Es tracta d’una biografia de Jordi Tell i Novelles, un jove arquitecte català proper al GATCPAC que va haver de fugir de Catalunya amb motiu dels fets d’ocutbre de 1934 i que, des de llavors, i fins a la fi del franquisme, va viure de ben a prop les difícils circumstàncies que van afectar el país. I tot això, a més, sense abandonar un insubornable patriotisme i unes fondes conviccions esquerranes.

El text fa de bon llegir, no demana una coneixements històrics excessius per a ser gaudit amb plaer i relata una peripècia vital plena de situacions amb gran força narrativa: empresonaments i fugues espectaculars -a l’Alemanya nazi i a l’Espanya franquista-, coneixences i amistats de primer nivell -des d’Eugeni Xammar o el Willy Brandt refugiat a Noruega fins a grans figures de l’exili català com Jordi Arquer, Serra i Moret o Josep Tarradellas-, pinzellades sobre el funcionament de la diplomàcia europea de la postguerra i, fins i tot, les circumstàncies que van envoltar, a les acaballes de la dictadura, l’intent que es concedís el Premi Nobel de la Pau a Lluís Maria Xirinacs.

Jordi Tell és, definitivament, un autèntic homenot que val la pena conèixer.

Mossegar-se la llengua

Pertanyo a una generació d’independentistes l’educació política de la qual va passar per interioritzar de manera gairebé natural termes com conflicte lingüístic, llengua minoritzada, diglòssia, procés de substitució lingüística i lleialtat lingüística. En l’època daurada de la Catalunya pujolista, quan el cofoisme era la doctrina dominant en tots els ordres de la vida, no era fàcil dur la contrària i dir la realitat que, des del punt de vista nacional, el règim autonomista implicava un munt de febleses, insuficiències i renúncies. En matèria de llengua, sense anar més lluny, no tothom es va empassar el conte de fades que el català es normalitzaria a partir del comportament actiu de la ciutadania i que els poders públics es podien limitar, més enllà de la bona feina que es va fer a l’educació i als mitjans de comunicació públics, a poca cosa més que incorporar-lo a l’àmbit administratiu i a promoure una tímida, timidíssima, política lingüística. Fent un audaç trasllat de la terminologia sociolingüística al camp de l’agitació social, els Grups de Defensa de la Llengua i d’altres nuclis similars van protagonitzar, durant aquells anys, un munt d’accions de denúncia, valentes i imaginatives, per deixar en evidència que, tot i el discurs oficial, el català continuava essent una llengua subordinada que es trobava ben lluny de tenir la presència i l’ús social que li corresponien. Eren, òbviament, unes accions que s’ajustaven a un estadi resistencialista de l’independentisme però, passat el temps, és difícil no entendre’n el sentit i veure’n la utilitat.

La voluntat d’independència ha assolit avui una extensió del tot inimaginable en aquell període: s’ha passat, si es vol, per a definir-ho potser d’una manera un xic simplificadora, d’un ethos molt centrat en la identitat a un altre, força més ampli, que sense menystenir la faceta del reconeixement aposta també, en graus i intensitats variables, per posar les qüestions econòmiques, de benestar col·lectiu i de qualitat democràtica al capdavant del frontispici del Nou País que s’aspira a construir. I el ventall de forces polítiques que abracen l’horitzó independentista, de la dreta postpujolista a l’esquerra més alternativa, pugnen per atreure al seu voltant segments de l’electorat cada vegada més amplis i diversos. El fet que ciutadans de parla castellana (amb pares o avis establerts a casa nostra des de fa molts anys) i també de la nova immigració participin activament del procés, i amb un grau d’organització creixent, és tot un símbol de la centralitat que ha arribat a ocupar el sobiranisme a Catalunya.

La llengua catalana, mentrestant, continua sent un poderós instrument de cohesió social i vinculació al país tot i que, malauradament, ens agradi o no admetre-ho, arrossega encara molts dels dèficits que ja es van denunciar a finals dels anys setanta. El moviment en defensa del català, però, ha guanyat en extensió i ha fet un esforç notable per tal d’abandonar una lògica exclusivament resistencial i generar una cultura més adequada al moment; potser amb menys tirada a avançar a través del conflicte però més capaç de treballar amb un format més amable i articular propostes en positiu capaces de generar adhesions entre nous sectors de la població.

Ara per ara, a Catalunya, i això és positiu, fora de l’espanyolisme més militant, ningú no discuteix la necessitat que el català avanci i vagi ocupant noves posicions al si de la societat. És cert que es parla poc de quines són les polítiques públiques concretes que han de contribuir a fer realitat aquest objectiu i que, quan se’n parla, es detecten punts de vista prou diferenciats. També ho és, però, que aquestes mesures, siguin quines siguin, només podran ser aplicades, democràticament i després del debat social que calgui, a partir de la superació dels apriorismes autonomistes –jurídics i ideològics- que ens han tenallat de la transició postfranquista ençà. És a dir, només la República Catalana, la dels drets socials i individuals per a tothom, pot fer possible un marc a partir del qual, amb els ritmes adequats i totes les garanties que siguin necessàries, el català ocupi el lloc preeminent que li pertoca.

No es tracta tant, doncs, de mossegar-se la llengua com d’empènyer tots junts per fer arribar el més aviat possible la República Catalana que volem.

*Il·lustra aquest post una obra de Juan Gris, Le raisin noir (1923).