Alfons Quintà, el mal menor

He començat l’any amb la lectura d’El fill del xofer. És tracta d’una documentada crònica de Jordi Amat que, amb la figura d’Alfons Quintà com a tema central, permet resseguir la peripècia política de la Catalunya recent: des de les acaballes del franquisme als primers anys de l’autogovern i gairebé fins als nostres dies. La personalitat tòxica de Quintà, amb múltiples episodis d’egolatria des de l’adolescència més precoç i amb un historial de mala praxi professional, abusos d’autoritat i violència masclista per llogar-hi cadires, dona per molt. I més encara, com és el cas de la majoria de lectors, quan es coneix la dramàtica fi del periodista, que el desembre de 2016 es va suïcidar d’un tret d’escopeta després d’assassinar la seva esposa amb particular traïdoria. Un fet que va permetre-li obtenir una certa notorietat mediàtica a títol pòstum: titulars, fotografies, algun obituari i un munt de comentaris efímers a les xarxes socials.

Quintà, però, està molt lluny de ser un personatge de crònica negra. Es va moure des de petit en cercles de certa influència cultural i econòmica -gràcies a la proximitat professional del seu pare a Josep Pla– i, amb els anys, va arribar a ser un dels periodistes catalans amb més bones connexions amb el poder. Primer com l’home de Juan Luis Cebrián a Catalunya i després com el primer director de TV3: d’orquestrar el cas Banca Catalana des del diari amb més clara vocació de modernitzar el nacionalisme espanyol a ser l’artífex del naixement de la principal fita de país de tot el període pujolista. La seva etapa posterior i l’inici d’una decadència tirant a espectacular està prou ben recollida al llibre. Consignem només que el seu prolongat ocàs, en una tristíssima espiral descendent d’El Observador fins al Diari de Girona, no va ser pas més exemplar que el seu període de glòria. 

Amat assaja una aproximació psicològica a la figura de Quintà. Tal com ho planteja, la pulsió que va moure la seva existència va ser la de matar el pare; de primer el biològic -un home autoritari i poc afectuós, que l’hauria marcat profundament- i més tard d’altres persones que li van anar fent de referents en l’àmbit professional, cas de Jaume Miravitlles o Ibáñez Escofet.  Potser no és un plantejament massa original però sens dubte permet encaixar en una seqüència més o menys comprensible molts dels actes descordats, fora de tota etiqueta i racionalitat social, del protagonista de l’obra. 

Mai no vaig coincidir amb Quintà. Pertanyo a una altra generació. Però tinc parents molt directes que el van tractar a Enciclopèdia Catalanai que, sobretot, el van patir a TV3. I conservo a la memòria alguna estampa viscuda transmesa oralment en l’àmbit familiar que es podria afegir a les moltes que desfilen per les pàgines d’El fill del xofer. Tampoc no l’he llegit gaire a fons com a columnista d’opinió, tot i que tinc prou presents alguns dels articles que durant els anys noranta publicava a l’Avui. En retinc, sobretot, la curiosa obsessió contra tot allò que sonés a francès i un anticomunisme furibund digne de l’època de la cacera de bruixes. Així com també una aposta pel liberalisme filosòfic un xic sobreactuada, com quan es descrivia a si mateix, sense rubor aparent, com a deixeble d’Isaiah Berlin. Explico tot això per deixar ben clar que no sento cap simpatia per l’individu. Més aviat al contrari. I, amb tot, més enllà del seus hipotètics fantasmes freudians, la pregunta que sorgeix amb la lectura del text d’Amat és si, comptat i debatut, els tipus amb una maldat congènita com la seva no poden prosperar en qualsevol mena de règim, sigui quina sigui la seva naturalesa política. O si es vol, enunciat d’una manera més planera, si el pujolisme hauria estat intrínsecament diferent -i moralment millor- si Quintà, en lloc de ser un petit monstre, hagués estat una bellíssima persona, compendi de virtuts humanes.

I és que a mi El fill del xofer m’ha retornat a la Catalunya dels vuitanta. Aquella societat en la qual el catalanisme de centredreta -moderat, d’arrels cristianes i amb una legitimitat d’origen provinent de la resistència cultural a la dictadura-, va començar a erigir una hegemonia electoral -i en bona part també ideològica- que duraria gairebé un quart de segle. I en la qual el lideratge de Jordi Pujol s’arribaria a confondre amb les institucions del nou autogovern i amb la mateixa noció de la catalanitat mainstream. La descripció que fa Amat de com es va ordir la manifestació del 30 de maig de 1984 en protesta per la querella de Banca Catalana és en aquest sentit magistral. I posa els pèls de punta: per una banda CDC finançant d’amagat una campanya articulada al voltant de diverses entitats sense teòrica filiació partidista -cridant a sortir al carrer amb consignes com Pujol, el poble et vol o PSOE, Felipe i guerra ofenen la nostra terra-; i de l’altra, Quintà, a les ordres directes de Prenafeta, utilitzant TV3 com a un mer instrument de propaganda per reblar el clau. Deixo per les meves memòries el relat de com, en un clima d’emocionalitat desbordada, va anar de d’un pèl que els escassos independentistes organitzats que hi vam assistir per fer sentir la nostra veu -repartint plens de voluntarisme unes modestes octavetes que si no m’erro tenien com a consigna un Ni banquers, ni botiflers prou esclaridor- haguéssim de sortir literalment en globus de la mobilització. El cas és que des de llavors, poques setmanes després d’haver obtingut la seva primera majoria absoluta en unes eleccions al Parlament, Pujol va disposar en exclusiva de la patent de l’únic catalanisme pensable. I amb molt poca oposició per part de l’esquerra establerta, per cert, que es va haver de conformar a fortificar-se als seus palaus d’hivern municipals i mai no va ser capaç d’oposar-li una idea alternativa de país.

El pujolisme ha definit una llarguíssima etapa de la nostra història recent. Amb èxits i fracassos, amb llums i ombres. Quintà va ser un individu menyspreable. Un ésser malalt, torturat i frustrat que va provocar dolor per allà on va passar. El seu llegat, de tota manera, és inexistent i la seva memòria, tret potser dels qui van patir-lo en pròpia pell, s’ha esvaït en el no-res. Ara ja és un simple mal menor. Alguns dels vicis principals del moviment que va encarnar Jordi Pujol, en canvi, encara són ben presents entre nosaltres: el cofoisme regional, la corrupció estructural i la nefasta confusió entre partit i país. En graus variables, probablement, i ja no concentrats en exclusiva en una única força política. Però hi són. I no serem lliures de debò mentre no els deixem enrere per sempre més.  

Les tertúlies, entre Venus i Mart

Llegeixo, gairebé en paral·lel, dos textos diametralment oposats sobre el gènere de la tertúlia: un escrit d’Elisenda Rovira i una entrevista amb el professor de Comunicació Política Joan López Alegre. Per què no vull ser tertuliana, l’article de la periodista del Grup Barnils, gens complaent i decididament crític, abomina dels totòlegs que peroren pertot i a tothora i advoca per la feminització del format com a possible via per a la seva regeneració. A l’entrevista amb López, en canvi, aquest preconitza sense complexos aparcar la ciència que encara pugui restar, tot posant “una miqueta més de barra” (sic) a l’assumpte. El títol de l’opuscle que acaba de publicar aquest antic parlamentari del PP, ara en l’òrbita de Ciutadans, ja és tota una declaració de principis: Hablar de todo y no saber de nada.

Rovira i López són de planetes diferents: si l’una és de Venus, l’altre és de Mart. Si ella es debat i s’interroga sobre l’ambivalència de les coses, ell, com un Maquiavel contemporani, es limita a constatar que en la batalla quotidiana de la tertúlia qui sobreviu i venç és aquell que mostra més desimboltura i és capaç d’encunyar més titulars per minut. Mentre ella analitza i reflexiona, ell se centra a donar quatre consells útils per sobreviure en un univers salvatge al si del qual impera la llei del més fort.

No cal ni dir que, per temperament i proximitat ideològica, per ètica i estètica si es vol, em sento força més proper a Rovira que de López. A mi, la creixent tertulianització de la política i el debat públic també em desconcerta i em genera un profund desassossec. I, amb tot, hi ha un aspecte del que planteja que em suscita certs dubtes: es pot afirmar amb tanta alegria conceptual com fa ella que la totologia és patriarcal? Jo, sense negar que pugui afavorir un munt d’exhibicions de supèrbia masclista, sospito que aquest fenomen té arrels diverses i més pregones. La dictadura de les audiències i dels clics a la Xarxa, la mescla de la informació amb l’entreteniment, la banalització dels continguts i tantes altres manifestacions d’allò que, per simplificar, podem anomenar modernitat líquida, són qüestions massa complexes com per despatxar-les amb una senzilla etiqueta. La crítica al patriarcat obre noves i fecundes perspectives per mirar la realitat però no és prudent convertir-la en una via totalitzadora i omnicomprensiva, vàlida per a explicar tots i cadascun dels aspectes que incideixen en la vida d’una societat.

*Il·lustra aquest post una obra de Sandro Botticelli, Venus i Mart (1483).

Misèria del màrqueting polític

Sempre m’han interessat la comunicació política i el màrqueting públic. L’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’una força política, un moviment social amb voluntat transformadora, una entitat de barri o des de qualsevol administració local no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a augmentar l’interès per les qüestions ciutadanes i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica de la societat.

Passa però que una cosa és la teoria i una altra la realitat. Ja deia l’enyorat García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la maçoneria”. I fa tota la sensació que en el camp de la comunicació política estem assistint a una progressiva banalització dels continguts –al capdavall, allò essencial a comunicar-, paral·lela a una creixent deïficació de la forma. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant de les idees, el projecte i les propostes concretes. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons d’abast mundial que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen un paper gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual de la política s’ha empobrit de manera alarmant. I això, unit a la sospita cada vegada més estesa que les institucions democràtiques són incapaces d’imposar-se als grans poders econòmics que són els qui de debò fan i desfan, genera desafecció i menfotisme.

Ningú no està lliure d’aquests mals. La política catalana dels darrers anys ens n’ha donat exemples a cabassades. I, amb tot, la mateixa dinàmica del procés de transició cap a la independència ha obligat tothom a ensenyar les cartes –o l’absència d’elles- i a haver de prendre posició sobre qüestions de país que estan íntimament relacionades amb les expectatives de futur de la ciutadania. La classe política estatal, en canvi, viu instal·lada de ple en el simulacre permanent per tal de no haver d’abordar els greus problemes estructurals que arrossega l’economia espanyola i l’aluminosi que, des de fa una pila d’anys, va corcant el seu sistema institucional. El sainet que ha protagonitzar en els darrers quatre mesos és paradigmàtic en aquest sentit: PP i PSOE, els dos partits sistèmics que encarnen el vell turnismo decimonònic entre conservadors i liberals i que, encara que només sigui per pura supervivència, tenen el màxim interès en què res de substancial no canviï, han escenificat un agre enfrontament que forçarà a repetir altre cop els comicis. La gesticulació dels uns i dels altres, però, a dures penes pot amagar la seva coincidència de fons en aspectes tan essencials com la defensa aferrissada d’un model d’Estat unitarista. I, per descomptat, la seva oposició al procés constituent que s’ha obert a Catalunya després de les eleccions del 27S i la seva negativa a respectar la voluntat democràtica de la ciutadania.

Tot té un límit al final. I el seu és un 26J en què s’imposarà la realitat, cauran les caretes i la misèria del màrqueting polític espanyol lluirà en tot el seu esplendor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la sèrie televisiva House of cards.

De conyeta en conyeta banalitzem la política

Sóc molt de la broma i em costaria d’entendre la vida sense la presència del sentit de l’humor. I, amb tot, tinc reserves molt serioses sobre el fet que un programa de ràdio pugui trucar alegrement a un cap d’Estat –sigui del color que sigui i del país que sigui- i, amb enganys i suplantant la identitat d’un altra persona –en el cas que ens ocupa, el cap de Govern d’una nació que vol arribar a esdevenir Estat en un termini de temps raonable- hi mantingui una conversa per fer-ne burla davant l’audiència. I aquestes reserves les tinc tant en l’ordre de la deontologia professional del gremi periodístic com en el terreny directament polític.

La política és una activitat transcendent i noble. I encara que tot sovint potser els que la protagonitzen no estiguin a l’altura d’aquesta exigència, no és gens edificant que els mitjans de comunicació contribueixin a denigrar-la gratuïtament. I això no significa, ans al contrari, que no hagi d’estar sotmesa a la crítica i, fins i tot, que no se la pugui caricaturitzar sempre que convingui. “Polònia”, per exemple, fa una funció molt saludable en aquest darrer aspecte. Però una cosa és la caricatura i una altra, de molt diferent, l’ús de trampes per deformar la realitat i negar, ni que sigui momentàniament, la dignitat a un actor polític.

És ben legítim riure la conyeta dels amics d’El matí i la mare que el va parir; però després no ens afegim als planys dels que denuncien la banalització de la política i resignem-nos a viure, de ple, d’acord amb les servituds que imposa la frívola civilització de l’espectacle.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula txeca The Joke (1969), de Jaromil Jires.