‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.

Quan el relat s’emancipa dels fets

La campanya de les eleccions del 23J no passarà a la història per l’ambició dels programes ni pel gruix dels discursos que han entrat en competència. La polarització -i la radical espanyolització de la contesa- entre PSOE i PP ho ha devorat absolutament tot i, més enllà de les consignes apocalíptiques contra el sanchisme dels uns i les crides al vot útil per aturar l’extrema dreta dels altres, no s’han arribat a sentir massa propostes concretes dignes de menció. No és, naturalment, que la tendència a l’aprimament de la política no s’hagi percebut en campanyes anteriors ni que aquest sigui un fenomen estrictament espanyol -o català-, que no ho és pas; però és innegable que potser mai com fins ara no havíem estat tan conscients que el rei va nu. I consti que no escric aquestes línies des d’una displicència au-dessus de la mêlée sinó, ben al contrari, des d’un compromís assumidíssim i amb plena consciència d’allò que hi ha en joc en aquests comicis.

I, amb tot, per damunt de l’empobriment generat per aquesta dinàmica bipolar tan teatralitzada, és encara més greu la distància creixent que s’està establint entre el discurs polític i la base fàctica sobre la qual, almenys en teoria, s’hauria de sustentar. I això perquè aquesta dissociació no només es manifesta en període electoral sinó que, de mica en mica, ha anat amarant de manera permanent aspectes essencials de la discussió pública. La celebrada ensopegada de Feijóo a l’entrevista de TVE a propòsit dels augments de les pensions dels governs del PP en relació a l’IPC ha posat en evidència -en tractar-se d’un afer quantificable i fàcilment verificable- que l’argumentari de combat de la dreta espanyola està farcit de mentides que no resisteixen el més mínim contrast amb l’hemeroteca. Però no ens enganyéssim pas, aquesta anècdota no deixa de ser la punta de l’iceberg: el problema de fons és que el relat -com en diuen ara els entesos- que comença a predominar té una tendència més estesa que no sembla a emancipar-se perillosament del fets.

Podríem optar per contemplar aquest panorama amb displicència i consolar-nos pensant que, comptat i debatut, tot plegat constitueix una altra manifestació de la irremeiable degradació del Règim del 78. Seria una ingenuïtat imperdonable, però. La twitterització de la política i la paral·lela separació entre el discurs i la realitat material de les coses és un fenomen d’abast no sé si mundial però que, en qualsevol cas, afecta de ple amb accents diversos el conjunt de les democràcies de base liberal. El risc que correm no és menor, doncs. Ens juguem que es corqui definitivament allò que encara pugui restar dempeus del vell somni d’una esfera pública rica, plural i oberta a la deliberació democràtica i informada. I aquí, o som capaços de generar entorns col·lectivament més saludables o els qui volem tombar la truita, els moviments socials i les organitzacions polítiques progressistes i amb afany transformador, sortirem derrotats de totes les batalles culturals hagudes i per haver. I de les altres…

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, Narcís (1597-1599).

Contra el frontisme

El desenllaç de la constitució del nou govern municipal de BCN m’ha deixat bocabadat -per la professionalitat dels actors implicats i l’exquisit cinisme exhibit en l’execució del seu tomb final- i esmaperdut -en imaginar les nefastes conseqüències polítiques que pot comportar de cara a l’esdevenidor-. Soc dels qui no tinc cap dubte que, en condicions de major normalitat, sense unes eleccions espanyoles a girar de la cantonada, el pacte natural -disculpeu l’eufemisme- hauria hagut de passar per un acord entre Trias i Collboni, els dos candidats sistèmics que s’han disputat el lideratge de l’alternativa sociovergent al colauisme. No els separava ni el programa respectiu, ni el to utilitzat en campanya, ni la complicitat indissimulada del principal diari d’ordre del cap i casal de la qual ambdós han gaudit; ni, per descomptat, la qüestió de la independència, pietosament apartada de l’estratègia electoral de la llista Trias per Barcelona.

L’inesperat avançament dels comicis estatals l’endemà mateix de l’ensulsiada electoral del PSOE a les municipals i autonòmiques del 28M, però, va modificar l’escenari més previsible. La madrilenyització de la lògica dels pactes ha donat l’oportunitat a Pedro Sánchez, home extraordinàriament dotat per a la giragonsa tàctica immediata -i un negat per a la mirada llarga pròpia d’un estadista- de fer-se perdonar els acords amb Esquerra i Bildu durant la darrera legislatura. Tot aliant-se amb PNB i PP per desplaçar l’esquerra abertzale d’un bon grapat de governs municipals, a Euskal Herria; amb la impúdica carambola de BCN, en el cas català. Aquí, a més, es va afegir a la jugada el deler del PSOE de fer-se amb la segona ciutat espanyola per maquillar el daltabaix general a l’Estat i la necessitat de supervivència personal d’un Collboni que, sense l’obtenció de l’alcaldia hauria quedat a les portes d’una més que merescuda jubilació. L’espantall d’un govern d’unitat independentista a la capital de Catalunya, doncs, una possibilitat molt allunyada del que el mateix Trias hauria considerat desitjable inicialment, ha estat la coartada perfecta per legitimar una trista maniobra de càlcul electoral en clau espanyola cuinada a Madrid per PSOE i PP. Tot plegat, és clar, amb la vergonyosa aquiescència del colauisme, que si fa quatre anys ja va es vendre l’ànima al diable amb l’operació Valls, ara s’ha condemnat a esdevenir una simple excrescència progre del PSC més conservador i espanyolista que es recorda.

El fotut, per ombres xineses que hi pugui haver hagut en tota aquesta història, és que s’ha sembrat la llavor de cara al futur que, almenys en casos d’especial transcendència (és a dir, sempre que es vulgui des de la capital de l’Estat), com podria ocórrer per exemple després d’unes eleccions al Parlament, és legítim marginar en bloc l’independentisme a través de concurrències polítiques d’ampli abast, d’esquerra a dreta (i qui sap si fins i tot més enllà). És un triomf retrospectiu d’aquell frontisme  que van començar a instal·lar per aquí Rivera, Arrimadas i altres ànimes caritatives del nacionalisme espanyol més estripat, amb el somni humit de fracturar per dins la nostra societat. I això, es miri per on es miri, no és pas cap bona notícia pels qui defensem la República Catalana.

Sempre contra el frontisme, doncs; si no és, és clar, en defensa de les institucions catalanes, la democràcia i els drets individuals, socials i nacionals.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula 55 days at Peking (1963), dirigida per Nicholas Ray.

Veritats incòmodes del fracàs del ‘nou Estatut’

Es compleix el desè aniversari de de la sentència de l’Estatut i de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium Cultutral. I, com no podia ser d’altra manera, el fet ha donat lloc a rememoracions periodístiques diverses i a anàlisis de signe molt diferent sobre la significació de tot plegat. Hi i ha una coincidència bastant general en què la sentència va posar el punt i final definitiu a l’intent, impulsat a partir de 2003 pel Govern d’entesa que havia acabat amb els vint-i-tres anys del pujolisme, de deixar enrere les estretors d’un model autonomista que començava a mostrar de manera alarmant un grapat d’insuficiències. Es tractava d’assolir una millora molt substancial del marc competencial i el sistema de finançament, així com un reconeixement nacional del tot absent en el text estatutari de 1979. Per a l’independentisme democràtic d’esquerres era una manera de posar a prova el sistema de la transició i, de retruc, deixar en evidència la inacció i el conformisme en què estava instal·lada la dreta catalanista. Per als federalistes, i molt particularment per al maragallisme, en canvi, constituïa un intent de començar a regenerar l’Estat des de la perifèria catalana. Els primers ho entenien com una estació de pas en el camí cap a la República Catalana, els segons com l’inici d’una hipotètica refundació d’Espanya.

S’ha ha fet poc esment, de tota manera, a una veritat incòmoda: tot el que es va posar en qüestió durant aquell intens període només va ser possible a partir d’un canvi de fons en el mapa polític català i l’afebliment de l’hegemonia sociovergent que havia imperat fins llavors. Sense la dreta postpujolista a l’oposició i el PSC forçat a incorporar al programa de Govern algunes de les demandes més substancials de l’agenda republicana res no s’hauria mogut. És cert que el mateix desenvolupament de la seqüència de la reforma estatutària va mostrar que, en part, els vents de canvi i renovació que bufaven al país potser no comptaven amb una base política prou sòlida per materialitzar-se. El pacte Mas–Zapatero, la miserable acta de defunció la proposta aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005, en va ser una bona mostra. I la defenestració de Pasqual Maragall per part de la direcció socialista del moment, una derivada directa d’aquell acord, en va ser una altra. La sociovergència es resistia a morir amb dents i ungles. I, de fet, va tenir una darrera oportunitat de reconstruir-se durant la campanya del referèndum estatutari, en la qual convergentsi socialistes van anar de bracet per mirar d’insuflar una mica d’aire a una proposta que, ja aleshores, havia perdut bona part del seu potencial transformador. Si aquesta operació no va arribar a reeixir va ser perquè, després de les eleccions al Parlament de novembre de 2006, al PSC se li va arronsar el melic a l’hora d’executar la voluntat del PSOE: retornar la presidència de la Generalitat als hereus de Jordi Pujol. A partir d’aquí hi ha la història que ja coneixem: la campanya anticatalana del PP, el viacrucis de l’Estatut a mans del Tribunal Constitucional i, finalment, l’estocada de mort definitiva amb la resolució del tribunal, el 27 de juny de 2010.

Resta la pregunta de si la sentència de l’Estatut explica l’extensió del sentiment independentista dels anys posteriors i, al capdavall, l’inici del Procés. En el pla ciutadà sembla raonable pensar que hi pot haver una relació de causa-efecte; cosa que demostrarien fenòmens com la multiplicació de les consultes locals per la independència arreu del territori, la creació de l’ANC -presidida per Carme Forcadell– i la centralitat que va anar adquirint entre l’opinió pública el debat sobre la legitimitat del dret a decidir. En l’àmbit més directament polític, però, l’assumpte resulta força més dubtós. No oblidem que el Govern dels millors de CiU, sorgit dels comicis de novembre de 2010, va comptar amb el suport parlamentari del PP i es va caracteritzar, sobretot, per un afany forassenyat, impúdicament ideològic, per retallar la despesa pública en aplicació del clàssic receptari neoliberal, encara que fos afectant serveis essencials per a la vida de les persones. I que no va ser fins després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, que Artur Mas no es va decidir a enterrar allò del pacte fiscal i precipitar una convocatòria electoral a la qual va acudir, ara sí, amb la reivindicació d’un referèndum. La força de la gent -i la pressió de bona part del seu mateix electorat- va ser, doncs, juntament amb l’important ascens d’Esquerra Republicana i l’arribada al Parlament dels anticapitalistes de la CUP, l’element decisiu que va acabar tibant la dreta catalanista cap a postulats sobiranistes; no pas el fracàs d’un nou Estatut al qual, en realitat, s’havia mostrat escassament lleial des del minut zero. El desig de mantenir-se al capdavant del Govern va ser, en conseqüència, el factor fonamental que explica aquell viratge. I, des d’aleshores, aquesta tensió entre la preservació de la seva tradicional posició de poder a Catalunya i la necessitat d’hegemonitzar l’ampli i plural moviment popular partidari de la República Catalana explica l’envitricollada trajectòria que ha seguit fins avui. I això a partir d’una pulsió d’amor-odi, sovint més competitiva que no pas de col·laboració real, en relació a les forces partidàries de la República Catalana situades a la seva esquerra. 

Sense la sentència de l’Estatut no hi hauria hagut, probablement, un clima tan propici per a un avenç tan considerable dels plantejaments independentistes. Però és de justícia consignar que si una colla de mandarins, autonomistes d’estricta observança, es van veure abocats a participar en aquell gir va ser més per necessitat que per altra cosa. Si van canviar de camisa va ser, sobretot, per un mer exercici de supervivència política. I és lícit demanar-se com es comportaria l’elit dirigent de l’espai postconvergent -ara més maximalista, ara més paragmàtica– si les circumstàncies portessin a haver de triar entre un Govern orientat cap a la República Catalana que no es trobés en condicions de presidir com fins ara i la possibilitat de participar en una alternativa de caracterísatiques oposades que l’ajudés, tot i això, a sentir-se més segura i preservada amb vista al futur. Aquests dies es compleix també -ironies del calendari- una altra efemèride que, malauradament, passarà força desapercebuda: el primer aniversari de l’acord de Govern a la Diputació de Barcelona. No cal afegir res més. 

*Il·lustra aquest post una obra d’Henry Matisse, Le chat aux poissons rouges (1912).

Misèria del màrqueting polític

Sempre m’han interessat la comunicació política i el màrqueting públic. L’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’una força política, un moviment social amb voluntat transformadora, una entitat de barri o des de qualsevol administració local no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a augmentar l’interès per les qüestions ciutadanes i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica de la societat.

Passa però que una cosa és la teoria i una altra la realitat. Ja deia l’enyorat García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la maçoneria”. I fa tota la sensació que en el camp de la comunicació política estem assistint a una progressiva banalització dels continguts –al capdavall, allò essencial a comunicar-, paral·lela a una creixent deïficació de la forma. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant de les idees, el projecte i les propostes concretes. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons d’abast mundial que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen un paper gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual de la política s’ha empobrit de manera alarmant. I això, unit a la sospita cada vegada més estesa que les institucions democràtiques són incapaces d’imposar-se als grans poders econòmics que són els qui de debò fan i desfan, genera desafecció i menfotisme.

Ningú no està lliure d’aquests mals. La política catalana dels darrers anys ens n’ha donat exemples a cabassades. I, amb tot, la mateixa dinàmica del procés de transició cap a la independència ha obligat tothom a ensenyar les cartes –o l’absència d’elles- i a haver de prendre posició sobre qüestions de país que estan íntimament relacionades amb les expectatives de futur de la ciutadania. La classe política estatal, en canvi, viu instal·lada de ple en el simulacre permanent per tal de no haver d’abordar els greus problemes estructurals que arrossega l’economia espanyola i l’aluminosi que, des de fa una pila d’anys, va corcant el seu sistema institucional. El sainet que ha protagonitzar en els darrers quatre mesos és paradigmàtic en aquest sentit: PP i PSOE, els dos partits sistèmics que encarnen el vell turnismo decimonònic entre conservadors i liberals i que, encara que només sigui per pura supervivència, tenen el màxim interès en què res de substancial no canviï, han escenificat un agre enfrontament que forçarà a repetir altre cop els comicis. La gesticulació dels uns i dels altres, però, a dures penes pot amagar la seva coincidència de fons en aspectes tan essencials com la defensa aferrissada d’un model d’Estat unitarista. I, per descomptat, la seva oposició al procés constituent que s’ha obert a Catalunya després de les eleccions del 27S i la seva negativa a respectar la voluntat democràtica de la ciutadania.

Tot té un límit al final. I el seu és un 26J en què s’imposarà la realitat, cauran les caretes i la misèria del màrqueting polític espanyol lluirà en tot el seu esplendor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la sèrie televisiva House of cards.

A Espanya, teatre i titelles

La política catalana, prou que ho sabem, peca sovint de massa teatralització. La política espanyola, però, ha acabat esdevenint pur teatre, que és tota una altra cosa. I aquest teatre al qual estem assistint des de fa dies per a dirimir la formació del futur govern frega l’absurd més grotesc: PP i PSOE, les dues forces sistèmiques d’ençà el final de la transició postranquista, juguen a escenificar un fals enfrontament. Una gesticulació que no amaga la convergència d’interessos que els uneix en qüestions tan essencials com el vassallatge que ambdós reten a les cúpules dels grans poders econòmics que fan negocis a la llotja del Bernabeu o, per descomptat, la defensa aferrissada de la integritat territorial de l’Estat. Ni els uns ni els altres mostren la més mínima voluntat de reformar a fons el sistema institucional espanyol i treure’l del marasme en el qual es troba. I, cas que en tinguessin, és molt dubtós que en fossin capaços perquè, de fet, són els principals beneficiaris polítics de les seves insuficiències. I, lògicament, els que més tenen a callar sobre els seus pecats d’origen.

Amb aquest panorama, doncs, i des d’una perspectiva catalana, és poc probable que les properes setmanes ens deparin res de particularment rellevant. PP i PSOE, ho admetin obertament o no, estan condemnats a entendre’s d’una manera o una altra, hi hagi o no noves eleccions pel mig, si no volen anar pel pedregar. I Pablo Iglesias i companyia, que sobre el paper han traçat un projecte plurinacional d’Espanya, hauran d’admetre, si són honrats i tenen una voluntat transformadora digna d’aquest nom, que el gir copernicà que defensen, en el fons d’un abast més cultural que no pas estrictament parlamentari, no és possible ni a curt ni a mitjà termini. I que, paradoxalment, el detonant per a la sempiternament ajornada reforma espanyola no serà altre que la independència de Catalunya.

A mi, si us he de ser franc, el que més m’ha cridat l’atenció de la política estatal de les darreres setmanes ha estat l’empresonament d’uns titellaires pel simple fet d’escenificar una sàtira dedicada als tradicionals poders de l’Espanya negra de sempre. I no tant per l’empresonament en si mateix, gravíssim i sense parió als països de tradició democràtica del nostre entorn, con pels problemes que ha tingut l’esquerra, des del PSOE –cosa que no seria cap novetat- als sectors proclamadament alternatius, per desmarcar-se del groller parany ordit per la dreta més reaccionària. Un fet ben revelador sobre qui detenta encara l’hegemonia ideològica a l’Espanya del segle XXI.

*I·lustra aquest post una obra de Francsico de Goya, Duelo a garrotazos (1819).