‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.

Ser com Israel

Observo encuriosit la formació del nou govern israelià, eclèctic, multicolor, inclassificable i un punt contradictori; conseqüència d’un sistema electoral exageradament proporcional, que sol obligar a costoses aliances que confereixen un notable pes polític a una munió de forces amb molt escassa representativitat parlamentària, i de la pulsió compartida per foragitar del poder un personatge com Benjamin Netanyahu. Més enllà dels dubtes raonables sobre l’estabilitat d’una andròmina tan peculiar, sembla evident que un executiu d’aquest tipus difícilment podrà avançar en la resolució de les múltiples contradiccions d’ordre intern que divideixen la societat israeliana. I, no cal ni dir-ho, ningú no espera que sigui capaç de reconduir cap a una solució negociada el conflicte que enfronta l’Estat d’Israel amb la nació palestina. I això, quan encara cremen les brases provocades pels darrers bombardejos sobre la Franja de Gaza, convida gairebé a un cert fatalisme. Com els sahrauís, els kurds, els uigurs i tants d’altres pobles, els palestins -els de Gaza i la resta- semblen condemnats a haver de continuar patint una situació d’opressió i manca de llibertat insuportable sense albirar cap horitzó d’esperança.

Més enllà de les conjuntures concretes que s’han anat succeint de 1948 ençà, fa la sensació que l’actual desproporció de força política, militar i d’ubicació i influència en l’escaquer internacional dificulta enormement l’avenç cap a una possible sortida pactada i dialogada a la zona. I, amb tot, hi ha alguna cosa més: la mateixa autopercepció que té de si mateix l’Estat d’Israel impossibilita que, a la pràctica, pugui ni tan sols contemplar la possibilitat d’assajar una solució de compromís, sense guanyadors ni perdedors. I això, al marge de l’orientació que pugui prendre un Govern o un altre, és un element estructural que cal tenir molt present.

Ja fa uns anys vaig llegir un assaig de la historiadora israeliana Idith Zertal que aprofundeix precisament en la idea que intento expressar: La nació i la mort -publicada en català per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner en traducció de Roser Lluch-. Es tracta d’un text poderós en què aquesta estudiosa, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem posa en qüestió, en un exercici magnífic de coratge civil, els materials sobre els quals s’ha erigit la mateixa identitat nacional d’Israel. La seva tesi central és que la tortuosa -i força més conflictiva del que se sol creure- construcció social de la memòria de la Xoà ha acabat per legitimar l’ethos d’un Estat que se sent amb l’obligació moral, davant la història i al marge de qualsevol escrutini exterior, de fer ús de l’indiscutible capacitat militar de la qual disposa amb una desimboltura i un cinisme dignes d’una gran potència. I que, per si això fos poc, sobretot a partir de la Guerra dels Sis Dies, justifica el seu dret a la supervivència per mitjà del poblament progressiu d’uns territoris ocupats per la força de les armes, dels quals expulsa sense miraments la població originària. Tot plegat podira semblar poc novedós, si no fos pel fet que Zertal arriba a la seva conclusió a partir d’una treballada mirada de llarg abast per la qual passen elements tan diversos com, entre d’altres, l’anàlisi crític dels principals mites fundacionals del sionisme contemporani -com la nacionalització retrospectiva de la revolta del gueto de Varsovia o l’explotació publicitària del cèlebre afer del vaixell Exodus- o la reconstrucció dels aspectes més cantelluts del procés a Adolf Eichmann i la posterior polèmica que va encetar a propòsit d’aquest esdeveniment Hannah Arendt, que la va enfrontar amb l’establishment polític i cultural hebreu del moment. I rebla el clau situant l’assassinat de Yitshaq Rabbín, un magnicidi encara prou viu a la memòria col·lectiva israeliana en el moment de la publicació de l’obra, com la dramàtica constatació de la impossibilitat de fugir de la camisa de força amb la qual el sionisme s’ha immobilitzat a si mateix.

Des d’una perspectiva catalana la qüestió pot ser contemplada com un assumpte llunyà i un xic exòtic. I no pretenc pas mantenir el contrari. Soc prou conscient que, a hores d’ara, com a fenomen nacional, Israel interessa més aviat poc. A l’independentisme, tret de la generació dels 70 del Front Nacional de Catalunya, emmirallada pel socialisme autogestionari que semblava sorgir als kibbutz, hi ha hagut poca tirada a triar-lo com a referent. Els neocon amb estelada que han proliferat en els darrers anys en alguns àmbits són tota una altra cosa: simples derivacions molt escorades cap a la dreta de la vella devoció que sempre li va mostrar el pujolisme. Tanmateix, es diria que el model sionista -essencialista, girat cap al passat i obsessionat amb la identitat, el territori i les fronteres- se situa als antípodes de la nostra via republicana de construcció de la nació: oberta, plural, democràtica, integradora i partidària d’avançar cap a un horitzó europeu de sobiranies compartides. I, encara que només sigui per això, perquè mai no ens ha passat pel cap ser com Israel, convé no perdre’l del tot de vista. Jo, en qualsevol cas, recomano moltíssim el llibre de Zertal com una bona manera d’aprofundir en l’assumpte.