Oppenheimer i el ‘moment zero’ nuclear de Günther Anders

He tornat a pensar en Oppenheimer amb motiu de la gala dels Oscar. Hollywood s’ha inclinat per la pel·lícula de Christopher Nolan, una producció ben realitzada, protagonitzada per un actor de primera fila i amb una història de final més o menys feliç que preserva la bona consciència nord-americana. Res de més previsible.

Robert Oppenheimer és sense dubte un personatge complex i polièdric que, dotat d’una ment imaginativa, científicament brillantíssima, i animat per uns principis genuïnament esquerrans i progressistes, va liderar amb energia i decisió la fabricació dels ginys atòmics que es van llençar el 1945 sobre Hiroshima i Nagasaki. La seva figura, un punt hamletiana, va acabar presonera dels efectes generats per la seva mateixa creació -en termes polítics i de costos humans- i per l’imparable desenvolupament posterior d’un immens entramat de poder militar i industrial que ha arribat als nostres dies sobrevivint amb una salut excel·lent al final de la Guerra Freda. En altres paraules: el científic humanista i amb inquietuds socials va ser devorat pels mateixos que l’havien encimbellat al capdavant del Projecte Manhattan.  

Per una d’aquelles casualitats, quan vaig veure Oppenheimer, l’estiu passat, m’estava llegint un petit assaig de Günther Anders -publicat en versió catalana per Club Editor en traducció de Joan Ferrerons– que constitueix una esmena a la totalitat en clau moral al món obert per l’ús amb finalitats bèl·liques de l’energia nuclear, els clarobscurs del qual encarna tan bé el científic nord-americà. A L’home dalt del pont -Diari d’Hiroshima i Nagasaki-, aquest pensador austríac -primer marit de Hannah Arendt, cosí de Walter Benjamin– esbossa una reflexió radical i sense concessions, volgudament allunyada de tot registre acadèmic, sobre els reptes de la humanitat després de la bomba atòmica. I és que, al seu parer, Hiroshima i Nagasaki representaven un moment zero a partir del qual ja no era legítim concebre la condició humana amb les categories vigents fins aleshores. La possibilitat de la destrucció del planeta i de tota forma de vida obligava a un replantejament a fons de tot allò digne de ser pensat: de la política, la filosofia i el llenguatge a la cultura distintiva de cadascun dels pobles de la terra. Tot i que aparentment es presenta com un simple dietari amb motiu d’una visita al Japó de la postguerra per assistir a una trobada per la pau, a finals dels anys cinquanta, el text respira tot ell una gravetat considerable, amb l’horitzó d’un pròxim holocaust gairebé a les envistes.

Crida l’atenció que, en lloc d’apostar per un principi d’esperança orientat cap al futur en forma d’utopia alliberadora tal com feia l’esquerra de l’època, Anders s’inclinés més aviat per recórrer a un principi de desesperació, per convertir la por a l’extermini nuclear en combustible per a l’acció emancipadora; una acció que havia de passat necessàriament per sostreure’s de l’influx d’un univers tècnic que havia acabat escapant a l’enteniment humà. El tema, més de trenta anys després de la seva mort, té la seva gràcia si es pensa en el debat que, a propòsit de la lluita contra els efectes del canvi climàtic, mantenen al si de la tradició ecologista els partidaris de dosificar les previsions més crues per tal de no facilitar l’extensió d’un fatalisme nihilista entre la ciutadania i els qui prefereixen, com a estímul per fer-la reaccionar i mobilitzar-se, escampar als quatre vents la nova que tenim l’apocalipsi civilitzatòria a girar de la cantonada.  

Amb l’escenari d’un hipotètic nou moment zero a Europa malauradament força més imaginable del que hauríem pogut sospitar trenta o trenta-cinc anys enrere, la tràgica ombra d’Oppenheimer i la fonda responsabilitat d’un intel·lectual tan heterodox i inclassificable com Günter Anders apareixen amb una nova llum davant els nostres esporuguits ulls d’avui.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Oppenheimer (2023), una pel·lícula de Christopher Nolan.

Ser com Israel

Observo encuriosit la formació del nou govern israelià, eclèctic, multicolor, inclassificable i un punt contradictori; conseqüència d’un sistema electoral exageradament proporcional, que sol obligar a costoses aliances que confereixen un notable pes polític a una munió de forces amb molt escassa representativitat parlamentària, i de la pulsió compartida per foragitar del poder un personatge com Benjamin Netanyahu. Més enllà dels dubtes raonables sobre l’estabilitat d’una andròmina tan peculiar, sembla evident que un executiu d’aquest tipus difícilment podrà avançar en la resolució de les múltiples contradiccions d’ordre intern que divideixen la societat israeliana. I, no cal ni dir-ho, ningú no espera que sigui capaç de reconduir cap a una solució negociada el conflicte que enfronta l’Estat d’Israel amb la nació palestina. I això, quan encara cremen les brases provocades pels darrers bombardejos sobre la Franja de Gaza, convida gairebé a un cert fatalisme. Com els sahrauís, els kurds, els uigurs i tants d’altres pobles, els palestins -els de Gaza i la resta- semblen condemnats a haver de continuar patint una situació d’opressió i manca de llibertat insuportable sense albirar cap horitzó d’esperança.

Més enllà de les conjuntures concretes que s’han anat succeint de 1948 ençà, fa la sensació que l’actual desproporció de força política, militar i d’ubicació i influència en l’escaquer internacional dificulta enormement l’avenç cap a una possible sortida pactada i dialogada a la zona. I, amb tot, hi ha alguna cosa més: la mateixa autopercepció que té de si mateix l’Estat d’Israel impossibilita que, a la pràctica, pugui ni tan sols contemplar la possibilitat d’assajar una solució de compromís, sense guanyadors ni perdedors. I això, al marge de l’orientació que pugui prendre un Govern o un altre, és un element estructural que cal tenir molt present.

Ja fa uns anys vaig llegir un assaig de la historiadora israeliana Idith Zertal que aprofundeix precisament en la idea que intento expressar: La nació i la mort -publicada en català per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner en traducció de Roser Lluch-. Es tracta d’un text poderós en què aquesta estudiosa, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem posa en qüestió, en un exercici magnífic de coratge civil, els materials sobre els quals s’ha erigit la mateixa identitat nacional d’Israel. La seva tesi central és que la tortuosa -i força més conflictiva del que se sol creure- construcció social de la memòria de la Xoà ha acabat per legitimar l’ethos d’un Estat que se sent amb l’obligació moral, davant la història i al marge de qualsevol escrutini exterior, de fer ús de l’indiscutible capacitat militar de la qual disposa amb una desimboltura i un cinisme dignes d’una gran potència. I que, per si això fos poc, sobretot a partir de la Guerra dels Sis Dies, justifica el seu dret a la supervivència per mitjà del poblament progressiu d’uns territoris ocupats per la força de les armes, dels quals expulsa sense miraments la població originària. Tot plegat podira semblar poc novedós, si no fos pel fet que Zertal arriba a la seva conclusió a partir d’una treballada mirada de llarg abast per la qual passen elements tan diversos com, entre d’altres, l’anàlisi crític dels principals mites fundacionals del sionisme contemporani -com la nacionalització retrospectiva de la revolta del gueto de Varsovia o l’explotació publicitària del cèlebre afer del vaixell Exodus- o la reconstrucció dels aspectes més cantelluts del procés a Adolf Eichmann i la posterior polèmica que va encetar a propòsit d’aquest esdeveniment Hannah Arendt, que la va enfrontar amb l’establishment polític i cultural hebreu del moment. I rebla el clau situant l’assassinat de Yitshaq Rabbín, un magnicidi encara prou viu a la memòria col·lectiva israeliana en el moment de la publicació de l’obra, com la dramàtica constatació de la impossibilitat de fugir de la camisa de força amb la qual el sionisme s’ha immobilitzat a si mateix.

Des d’una perspectiva catalana la qüestió pot ser contemplada com un assumpte llunyà i un xic exòtic. I no pretenc pas mantenir el contrari. Soc prou conscient que, a hores d’ara, com a fenomen nacional, Israel interessa més aviat poc. A l’independentisme, tret de la generació dels 70 del Front Nacional de Catalunya, emmirallada pel socialisme autogestionari que semblava sorgir als kibbutz, hi ha hagut poca tirada a triar-lo com a referent. Els neocon amb estelada que han proliferat en els darrers anys en alguns àmbits són tota una altra cosa: simples derivacions molt escorades cap a la dreta de la vella devoció que sempre li va mostrar el pujolisme. Tanmateix, es diria que el model sionista -essencialista, girat cap al passat i obsessionat amb la identitat, el territori i les fronteres- se situa als antípodes de la nostra via republicana de construcció de la nació: oberta, plural, democràtica, integradora i partidària d’avançar cap a un horitzó europeu de sobiranies compartides. I, encara que només sigui per això, perquè mai no ens ha passat pel cap ser com Israel, convé no perdre’l del tot de vista. Jo, en qualsevol cas, recomano moltíssim el llibre de Zertal com una bona manera d’aprofundir en l’assumpte.