Oppenheimer i el ‘moment zero’ nuclear de Günther Anders

He tornat a pensar en Oppenheimer amb motiu de la gala dels Oscar. Hollywood s’ha inclinat per la pel·lícula de Christopher Nolan, una producció ben realitzada, protagonitzada per un actor de primera fila i amb una història de final més o menys feliç que preserva la bona consciència nord-americana. Res de més previsible.

Robert Oppenheimer és sense dubte un personatge complex i polièdric que, dotat d’una ment imaginativa, científicament brillantíssima, i animat per uns principis genuïnament esquerrans i progressistes, va liderar amb energia i decisió la fabricació dels ginys atòmics que es van llençar el 1945 sobre Hiroshima i Nagasaki. La seva figura, un punt hamletiana, va acabar presonera dels efectes generats per la seva mateixa creació -en termes polítics i de costos humans- i per l’imparable desenvolupament posterior d’un immens entramat de poder militar i industrial que ha arribat als nostres dies sobrevivint amb una salut excel·lent al final de la Guerra Freda. En altres paraules: el científic humanista i amb inquietuds socials va ser devorat pels mateixos que l’havien encimbellat al capdavant del Projecte Manhattan.  

Per una d’aquelles casualitats, quan vaig veure Oppenheimer, l’estiu passat, m’estava llegint un petit assaig de Günther Anders -publicat en versió catalana per Club Editor en traducció de Joan Ferrerons– que constitueix una esmena a la totalitat en clau moral al món obert per l’ús amb finalitats bèl·liques de l’energia nuclear, els clarobscurs del qual encarna tan bé el científic nord-americà. A L’home dalt del pont -Diari d’Hiroshima i Nagasaki-, aquest pensador austríac -primer marit de Hannah Arendt, cosí de Walter Benjamin– esbossa una reflexió radical i sense concessions, volgudament allunyada de tot registre acadèmic, sobre els reptes de la humanitat després de la bomba atòmica. I és que, al seu parer, Hiroshima i Nagasaki representaven un moment zero a partir del qual ja no era legítim concebre la condició humana amb les categories vigents fins aleshores. La possibilitat de la destrucció del planeta i de tota forma de vida obligava a un replantejament a fons de tot allò digne de ser pensat: de la política, la filosofia i el llenguatge a la cultura distintiva de cadascun dels pobles de la terra. Tot i que aparentment es presenta com un simple dietari amb motiu d’una visita al Japó de la postguerra per assistir a una trobada per la pau, a finals dels anys cinquanta, el text respira tot ell una gravetat considerable, amb l’horitzó d’un pròxim holocaust gairebé a les envistes.

Crida l’atenció que, en lloc d’apostar per un principi d’esperança orientat cap al futur en forma d’utopia alliberadora tal com feia l’esquerra de l’època, Anders s’inclinés més aviat per recórrer a un principi de desesperació, per convertir la por a l’extermini nuclear en combustible per a l’acció emancipadora; una acció que havia de passat necessàriament per sostreure’s de l’influx d’un univers tècnic que havia acabat escapant a l’enteniment humà. El tema, més de trenta anys després de la seva mort, té la seva gràcia si es pensa en el debat que, a propòsit de la lluita contra els efectes del canvi climàtic, mantenen al si de la tradició ecologista els partidaris de dosificar les previsions més crues per tal de no facilitar l’extensió d’un fatalisme nihilista entre la ciutadania i els qui prefereixen, com a estímul per fer-la reaccionar i mobilitzar-se, escampar als quatre vents la nova que tenim l’apocalipsi civilitzatòria a girar de la cantonada.  

Amb l’escenari d’un hipotètic nou moment zero a Europa malauradament força més imaginable del que hauríem pogut sospitar trenta o trenta-cinc anys enrere, la tràgica ombra d’Oppenheimer i la fonda responsabilitat d’un intel·lectual tan heterodox i inclassificable com Günter Anders apareixen amb una nova llum davant els nostres esporuguits ulls d’avui.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Oppenheimer (2023), una pel·lícula de Christopher Nolan.

La ‘Xoà’ a l’era del ‘selfie’

Quin paper juga el record de la Xoà a l’era del selfie i la modernitat líquida? Aquesta és la incòmoda pregunta a la qual mira de respondre El monstre de la memòria, la darrera novel·la traduïda al català de l’escriptor israelià Yishai Sarid. L’autor s’aproxima a l’assumpte a partir de la peripècia, redactada en primera persona en forma d’informe per al director de l’Iad va-Xem, una benemèrita institució memorial creada el 1953 a Jerusalem, d’un guia dels antics lager alemanys ubicats a Polònia. El protagonista, un individu entre la trentena i la quarantena d’anys, és un ésser pusil·lànime i acomodatici, sense una vocació particular per aprofundir en els grans assumptes del passat recent –“la història contemporània m’espantava perquè em feia l’efecte d’una cascada que no parava de caure amb una força descomunal”-, que es va introduint a l’estudi i la narració de l’holocaust nazi més per atzar i afany de promoció professional que per altra cosa. De fet és un ésser amb molt escassos atributs que busca un lloc a la vida i va topant amb una sèrie d’esdeveniments que, mica en mica, acabaran per aclaparar-lo existencialment. El contrast entre el coneixement dels mecanismes tècnics i logístics de la mort a escala industrial planificada metòdicament pel nazisme i les fragilitats i contrasentits que presenta la rememoració actual de tot allò són un còctel massa feixuc de suportar.

El monstre de la memòria fa desfilar davant el lector una sèrie de figures més o menys arquetípiques que esbossen un retrat prou esmolat de les contradiccions de la societat israeliana actual en relació al record de la Xoà: des dels grups d’estudiants de secundària que visiten Auschwitz poc menys que com un parc temàtic fins als diplomàtics, els militars o els alts funcionaris de Govern que recorren l’univers concentracionari seguint un ritual buit i sobreactuat que és, en el fons, un simple acte burocràtic d’afirmació nacionalista de present. I això sense oblidar la dificultat d’inserir en el muntatge la veus d’uns testimonis disponibles cada cop en menys quantitat i difícilment acomodables en el relat oficial; sigui per qüestions d’edat, estat de salut o, de vegades, perquè la seva experiència no s’ajusta als canons políticament correctes que, poc o molt, s’han acabat instal·lant a l’imaginari dominant sobre l’extermini nazi. I, com a rerefons de tot plegat, l’ombra d’una cosmovisió que, amb l’ethos orgullosament heroic, militant, viril i guerrer de l’Israel actual, potser no estaria tan lluny d’acceptar una solució final que resolgués d’una vegada el sempitern –i desigual- conflicte amb els palestins. Sarid recrea d’alguna manera, amb malícia i sentit autocrític, els pensaments que els seus conciutadans profereixen en veu baixa quan se saben fora de càmera i s’alliberen per uns instants de la xerrameca i els tristos llocs comuns que imposa l’eixorca cerimònia de la memòria codificada que toca reproduir mecànicament.

Més enllà que és una narració en clau essencialment israeliana, El monstre de la memòria permet també una lectura més general. És el que se m’acut a mi, almenys, aquests dies que assistim amb impotència a l’enèsim capítol de la crisi dels refugiats, que no deixa de ser un descens penós als inferns de la consciència històrica europea. ¿De què serveix rememorar el sorgiment del projecte europeu com a resposta als horrors de la 2a Guerra Mundial si, al capdavall, la UE promou actuacions absolutament reprovables en el pla jurídic, polític i humanitari que no són dignes d’aquest heretatge? ¿Què podem esperar d’una memòria cada cop més retòrica, banal i lliure de valors, incapaç de jugar un paper polític mínimament rellevant?

No és una novel·la optimista. Ni agradarà als aprenents de sionista que tant abunden en els rengles de la nova dreta –la de Bush i Aznar, la de Trump i Boris Johnson– o, fins i tot, en certs cenacles de l’independentisme català. Però, no en dubteu pas, El monstre de la memòria és una novel·la que ens interpel·la i que planteja una qüestió espinosa que serà motiu de debat en els propers anys. I, per si això fos poc, fa de bon llegir i té un final punyent, tan impactant com que t’esclafin el nas.

Geografia i memòria

Per raons atzaroses que no fan al cas he llegit gairebé en paral·lel Austerlitz, de W.G. Sebald, i Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine. Es tracta de dues obres de gran ambició literària, editades respectivament per Flâneur i Club Editior, que giren al voltant, des de perspectives ben diferents, del tema de la memòria. I no d’una memòria qualsevol sinó de la que té com a rerefons l’era de les catàstrofes de la primera meitat del segle XX, un tema clàssic que queda lluny d’estar resolt si és que mai es podrà arribar a esgotar.

Els dos assagen, en realitat, aproximacions metodològicament oposades a un mateix fenomen. Mentre Austerlitz, formalment una novel·la, aborda el buit existencial que sent un personatge al qual s’ha ocultat la seva identitat i, per tant, el dret a forjar-se una memòria pròpia, Fugir era el més bell que teníem, una introspecció personal de caire assagístic, avança en la direcció contrària: reflexiona sobre el pes de la memòria dels altres –en el seu cas, bàsicament la del seu pare- en la configuració de la pròpia personalitat. Són punts de partida que en aparença tenen poc a veure però que, en el fons, coincideixen prou a l’hora d’atorgar una dimensió essencial als rastres que deixa la gran història en la pell de l’individu: si a Austerlitz aquesta presència remet al genocidi dels jueus d’Europa, a Fugir era el més bell que teníem ressonen els ecos de la sociabilitat obrera barcelonina, d’una certa cultura llibertària i, lògicament, de la guerra civil, l’exili interior –i l’altre- i els silencis, les pors, els sobreentesos i les petites resistències quotidianes al franquisme.

Sebald i Marín-Dòmine coincideixen però en una qüestió ben significativa: en la importància que atorguen als llocs, a la geografia. L’autora barcelonina, resident a Toronto des de fa setze anys, arriba a teoritzar-ho a partir del concepte de l’errància: “(…) l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis: D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n´és a perpetuïtat”. L’escriptor alemany, per la seva banda, no tant donat a la teorització explícita, crea un personatge ambigu, irrepetible, que deambula aparentment sense rumb per diverses ciutats de la vella Europa i vagareja pels paratges més diversos –des de les monumentals estacions ferroviàries, símbols de l’època d’or de la civilització burgesa, fins a la Biblioteca Nacional francesa o l’antic gueto de Terezín-. Hi ha, en tot plegat, un aire de família inconfusible.

La violència, aquesta convidada de pedra inevitablement present en ambdues obres, és abordada de manera obliqua per un i altre autor. Sebald, a partir de la deliberada opció de no esmentar-la mai, però fent sentir la seva ombra en moltes ocasions; una recurs que, almenys en el meu cas, ha aconseguit generar un efecte certament angoixant. Marín-Dòmine, fent referència a alguns episodis concrets però sempre d’una manera distanciada i passada pel sedàs dels anys i la reflexió personal. Penso, per exemple, en el la digressió sobre l’aproximació de Freud o Benjamin al fenomen universal de la guerra. O sobretot, en una imatge molt aconseguida, en el seu apunt, inquietant i alhora sensual, sobre una vella fotografia, d’inicis de la Guerra Civil, que descobreix a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, titulada descriptivament Tírvia. Simulació d’afusellament. Angeleta, Maria, Balbina, Carmeta, Monteerrat i soldats d’Estat Català. 1936. “La mirada fascinada de les noies als nois armats.” –escriu Marín-Dòmine– “L’excitació de donar la mort, l’embriaguesa de tenir la vida a les mans d’un altre, ¿no és aquesta una definició de l’abandó de l’amor? Jugar a la mort, donar i prendre el cos”.

Geografia i memòria, quin gran tema per a fer bona literatura. I per entendre millor la nostra vida, també.