Contra el frontisme

El desenllaç de la constitució del nou govern municipal de BCN m’ha deixat bocabadat -per la professionalitat dels actors implicats i l’exquisit cinisme exhibit en l’execució del seu tomb final- i esmaperdut -en imaginar les nefastes conseqüències polítiques que pot comportar de cara a l’esdevenidor-. Soc dels qui no tinc cap dubte que, en condicions de major normalitat, sense unes eleccions espanyoles a girar de la cantonada, el pacte natural -disculpeu l’eufemisme- hauria hagut de passar per un acord entre Trias i Collboni, els dos candidats sistèmics que s’han disputat el lideratge de l’alternativa sociovergent al colauisme. No els separava ni el programa respectiu, ni el to utilitzat en campanya, ni la complicitat indissimulada del principal diari d’ordre del cap i casal de la qual ambdós han gaudit; ni, per descomptat, la qüestió de la independència, pietosament apartada de l’estratègia electoral de la llista Trias per Barcelona.

L’inesperat avançament dels comicis estatals l’endemà mateix de l’ensulsiada electoral del PSOE a les municipals i autonòmiques del 28M, però, va modificar l’escenari més previsible. La madrilenyització de la lògica dels pactes ha donat l’oportunitat a Pedro Sánchez, home extraordinàriament dotat per a la giragonsa tàctica immediata -i un negat per a la mirada llarga pròpia d’un estadista- de fer-se perdonar els acords amb Esquerra i Bildu durant la darrera legislatura. Tot aliant-se amb PNB i PP per desplaçar l’esquerra abertzale d’un bon grapat de governs municipals, a Euskal Herria; amb la impúdica carambola de BCN, en el cas català. Aquí, a més, es va afegir a la jugada el deler del PSOE de fer-se amb la segona ciutat espanyola per maquillar el daltabaix general a l’Estat i la necessitat de supervivència personal d’un Collboni que, sense l’obtenció de l’alcaldia hauria quedat a les portes d’una més que merescuda jubilació. L’espantall d’un govern d’unitat independentista a la capital de Catalunya, doncs, una possibilitat molt allunyada del que el mateix Trias hauria considerat desitjable inicialment, ha estat la coartada perfecta per legitimar una trista maniobra de càlcul electoral en clau espanyola cuinada a Madrid per PSOE i PP. Tot plegat, és clar, amb la vergonyosa aquiescència del colauisme, que si fa quatre anys ja va es vendre l’ànima al diable amb l’operació Valls, ara s’ha condemnat a esdevenir una simple excrescència progre del PSC més conservador i espanyolista que es recorda.

El fotut, per ombres xineses que hi pugui haver hagut en tota aquesta història, és que s’ha sembrat la llavor de cara al futur que, almenys en casos d’especial transcendència (és a dir, sempre que es vulgui des de la capital de l’Estat), com podria ocórrer per exemple després d’unes eleccions al Parlament, és legítim marginar en bloc l’independentisme a través de concurrències polítiques d’ampli abast, d’esquerra a dreta (i qui sap si fins i tot més enllà). És un triomf retrospectiu d’aquell frontisme  que van començar a instal·lar per aquí Rivera, Arrimadas i altres ànimes caritatives del nacionalisme espanyol més estripat, amb el somni humit de fracturar per dins la nostra societat. I això, es miri per on es miri, no és pas cap bona notícia pels qui defensem la República Catalana.

Sempre contra el frontisme, doncs; si no és, és clar, en defensa de les institucions catalanes, la democràcia i els drets individuals, socials i nacionals.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula 55 days at Peking (1963), dirigida per Nicholas Ray.

L’errada d’Ada Colau: si tu no hi vas, ells tornen

Encara recordo com em va doldre, fa quatre anys, l’Operació Valls que va fer impossible que Barcelona tingués un alcalde independentista a través d’un acord entre Esquerra i els Comuns. Al marge del fet que el frau del qual Ernest Maragall va ser víctima em fes bullir la sang, vaig sentir que es perdia una oportunitat històrica per començar a travar una interessant aliança entre l’ala esquerra del Procés i els hereus del 15M. Era un moment en què, amb la repressió -en forma de la presó i l’exili que patien els principals artífexs del Referèndum de l’1 d’Octubre- i l’ombra allargada de l’article 155 molt presents en la consciència ciutadana, encara era possible imaginar moviments que sacsegessin la política catalana i trenquessin la dinàmica de blocs que els que havien torpedinat l’Octubre català estaven interessats a instal·lar arreu; val a dir que amb la secreta aquiescència dels sectors més dretans, prepolítics i sorollosos que havien agafat volada en determinats àmbits de la galàxia indepe d’ençà l’ensulsiada de 2017.

És cert, es podria objectar, que el 2011 començava a quedar una mica lluny i que tot allò dels indignats s’havia anat esllanguint de manera prou palesa. Però, amb tot, per diferents que fossin les cultures polítiques dels actors implicats i per contradiccions que hagués pogut generar el seu desplegament, es fa difícil no concloure que l’ambició d’una confluència de govern com aquella hauria estat molt diferent del que va permetre l’acord final amb el PSC. Mossegant l’ham enverinat que els va parar Collboni, els Comuns van rebaixar fatalment el sostre transformador de la seva proposta i, fiant-ho tot a la supervivència d’Ada Colau al capdavant de l’alcaldia, en van limitar l’abast a un projecte cada cop més personalista i circumscrit a la capital del país. El desenllaç de tot plegat l’estem veient aquests dies, després dels resultats dels comicis de diumenge: el màxim al que aspira ara el colauisme és a salvar els mobles com a actor secundari d’un Ajuntament en mans del PSC, mentre l’exalcaldessa medita una hipotètica retirada a l’escenari espanyol i es llepa les ferides infringides per les elits de poder de sempre i -ai las!- pels seus mateixos socis que hi han estat conxavats des del primer dia.

L’Operació Valls va barrar a l’independentisme la possibilitat de conquerir una institució que hauria estat essencial per a la legitimació de la seva força democràtica en un moment crític. I de retruc més enllà de la mateixa Barcelona. va condemnar Esquerra a continuar el seu recorregut estratègic posterior a l’Octubre català únicament de la mà d’un espai postconvergent en perpètua ebullició, bel·licós i rabiüt per la pèrdua de la seva antiga hegemonia, amb indesxifrables lluites de poder al seu si i incapaç de fer-se intel·ligible per a bona part de la seva mateixa base electoral. Seria sobrer entrar en detalls sobre el preu que ha tingut tot plegat: la gens confortable situació de minoria del Govern del  President Aragonès després de l’esperpèntica deserció de Junts per Catalunya, més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’una força hereva del vell pujolisme, parla per si sola.

No té sentit lamentar-se per allò que no va poder ser: mai no es construirà res de perdurable des de l’amargor. I, de fet, la realitat és tota una altra de la de fa quatre anys: bufen vents d’autoritarisme i dretanització dura, no només a escala espanyola sinó també europea i fins i tot mundial. I tot plegat amb un complex rerefons de crisi climàtica, incertesa geopolítica i una individualització preocupant al si de les societats més desenvolupades. Agradi o no admetre-ho, el cicle optimista de regeneració política i revolució democràtica cap al qual van apuntar, des de perspectives diferents però amb significatives confluències de fons. el moviment del 15M i tot allò que es va moure durant els anys del Procés, ha conclòs i els seus actors s’han de ressituar, carregats d’experiències i aprenentatges, en un context nou i imprevisible. Ja no estem a les envistes d’una primavera alliberadora sinó més aviat davant el perill de l’adveniment d’un llarg i fosc hivern que ofegui els anhels d’avenç en el pla dels drets personals, socials i nacionals. El moment, per a expressar-ho en termes clàssics, té alguna cosa de termidorià, d’obertament reaccionari.

Tot i el regust en força casos agredolç dels seus resultats, les eleccions municipals del 28M contenen lliçons prou positives. No es negligible el compromís de tants ciutadans i ciutadanes que, després d’un mandat atípic, molt condicionat per una pandèmia que va paralitzar la vida social i va tibar enormement les costures humanes i materials dels ajuntaments, s’han decidit a participar en llistes republicanes, independentistes i d’esquerres. Ni tampoc la lliçó de candidatures que, arreu del país, i  en un context advers i no particularment engrescador, han mantingut posicions o fins i tot han avançat i seran decisius per a la formació dels nous governs locals. Sovint la política en majúscules es comença a escriure des de l’àmbit més immediat.

Com a independentista d’esquerres no amagaré la meva decepció per l’evidència que, entre uns i altres, amb sectarismes de curta volada i estratagemes caïnites, hem desmobilitzat una part important de l’electorat i hem obert el camí al PSC –Xavier Trias a banda- d’esdevenir el referent del vot moderat a Catalunya. És un fet sobre el qual cal reflexionar i que ens hauria de portar, d’una vegada per totes, a marginar els tics antipolítics i immediatistes de menyspreu a la feina institucional i al treball pacient i articulat al si de la nostra societat. I que ens obliga també, amb les eleccions espanyoles del 23J al tombar de la cantonada, a tenir sentit de la realitat, silenciar la retòrica falsament insurreccional i entendre el que de debò està en joc si volem evitar la reedició a Catalunya del hit, més vell que l’anar a peu, Si tu no hi vas, ells tornen que assagen els èmuls de Carme Chacón.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Rousseau, Els representants de les potències estrangeres venint a saludar a la República en senyal de pau (1907).

*Publicat a Crític.