Ni aigua a la islamofòbia

Els atemptats del 17 d’agost de 2017 em van enxampar de pas per un país de cultura musulmana governant per una dictadura laica a dures penes encoberta. Recordo el meu astorament inicial i com, poc a poc, amb la colla d’amics amb la qual viatjava, vam anar agafant consciència, mentre preníem el te i contemplàvem antigues mesquites, palaus i escoles coràniques d’una arquitectura extraordinària, de les implicacions de tot plegat. A les envistes del Referèndum de l’1 d’Octubre resultava bastant evident per a tothom que aquell carnatge no era políticament neutre a efectes de calendari. I, de fet, el nacionalisme espanyol no va deixar escapar l’oportunitat d’impulsar interessades crides a posar la unitat contra el terrorisme per davant de qüestions divisives d’ordre domèstic i, pel que sembla, algú va arribar a contemplar, fins i tot, la possibilitat d’impulsar una ocupació militar i policial de Catalunya brandant l’espantall de l’amenaça gihadista. La manifestació en solidaritat amb les víctimes que es va celebrar poc després a BCN, de la qual destacats membres del govern del PP i el mateix monarca van sortir escuats, va posar prou de manifest les enormes tensions que es van posar en joc durant aquells dies. Molts hi vam acudir amb estelades per subratllar que el dol i el respecte als familiars dels morts era perfectament compatible amb el manteniment d’una agenda nacional que l’Estat pretenia torpedinar interessadament utilitzant la commoció col·lectiva del moment. 

Mirant enrere gairebé sobta la maduresa amb la qual el gros de la societat catalana, i molt en particular el conjunt del moviment sobiranista, va respondre a aquells dramàtics esdeveniments: posant en valor les institucions d’autogovern -amb un èmfasi especial en el paper que havien desenvolupat els Mossos-, els principis democràtics i la seva diversitat constitutiva en la línia del clàssic som un sol poble. Si algú va quedar retratat, en realitat, va ser l’Estat; no només per intentar servir-se de l’atemptat per acular la ciutadania sinó també per la seva manca de reflexos en el pla policial i, amb posterioritat, pels dubtosos lligams de l’imam de Ripoll, l’obscur Abdelbaki es Satty, amb els serveis d’intel·ligència espanyols.

No hem de perdre de vista que, durant el període del Procés, el moviment polític i ciutadà que defensava l’avenç cap a la República Catalana feia gala d’una voluntat inclusiva sòlida, treballada i fermament interioritzada. No és només que a l’època d’allò de la revolució dels somriures ningú no demanava la militància o el sentit del seu vot a la persona que es mobilitzava al seu costat. És que tampoc no tenia massa importància el color de la pell, la religió -si és que se’n professava cap- la llengua que es parlava a casa de cadascú o l’íntim sentiment de pertinença de l’un o de l’altre. Hi havia una orgullosa coincidència a subratllar, en aquesta línia, que mentre el nacionalisme espanyol era ranci, arcaic i identitari, el que estava succeint aquí representava tota una altra cosa: l’inici de la construcció d’un nou subjecte de sobirania no legitimat des de dalt per cap classe dominant sinó, ben al contrari, a partir de la lliure voluntat d’esdevenir de la ciutadania. Entre nosaltres, en definitiva, ni tant sols després d’aquell funest 17A, a ningú no se li hauria acudit empaitar les dones que circulen pels nostres carrers amb mocador al cap ni proclamar que cal que els cremem el vels per tal d’alliberar-les.  

Cinc anys després dels atemptats i de l’Octubre català resulta més que evident que el panorama s’ha modificat: el grau de mobilització no és el mateix que el d’aleshores, les divergències al si de l’independentisme polític són més la norma que no pas l’excepció i la República Catalana no s’albira precisament al tombar la cantonada. I, amb tot, el pitjor, almenys al meu parer, no és això, que al capdavall dibuixa un escenari que no seria impossible de revertir. A mi el que m’amoïna és comprovar com el mur que havia  constituït fins ara el sobiranisme davant els vents del populisme autoritari que bufen arreu d’Europa ha començat a esquerdar-se. I la irrupció de la islamofòbia entre nosaltres, sovint de forma vergonyant però cada vegada de manera més oberta i desinhibida és tot un símptoma d’aquest perill. És cert que les seves manifestacions més grolleres solen provenir de sectors minoritaris però la complicitat que han obtingut per la banda del raholisme sociològic i d’algun company de viatge sobrevingut no fan presagiar res de bo. I si aquestes pulsions, sovint de la mà d’un etnicisme primari i mal contingut, es consoliden i amplifiquen el seu abast en un context de certa desmobilització, poden perjudicar greument les expectatives de creixement del sobiranisme entre els nous sectors d’extracció popular que han d’incorporar-s’hi si de debò volem guanyar.

Ni aigua a la islamofòbia, doncs. 

*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny, L’odalisca (1861).