La presó, antídot contra la política ‘líquida’

La singular marató electoral d’aquestes darreres setmanes està tenint un efecte paradoxal sobre els qui els agrada la política. Un vell amic, allunyat de fa temps de la militància activa, m’explicava l’altre dia els símptomes que detecta en si mateix: si d’una banda sent una certa excitació pel debat i l’intercanvi d’idees entre opcions confrontades, de l’altra li provoca una certa fatiga la repetició constant de llocs comuns i, sobretot, la pobresa i la desesperant inanitat d’alguns dels marcs conceptuals que se solen posar en dansa. I no li falta raó, penso. Vam coincidir de seguida a assenyalar al PSOE com l’agent que més ha excel·lint en aquest art. En el cas dels comicis estatals del 28A, per exemple, el seu discurs pel que fa a la no aprovació dels pressupostos arran de la faula d’una suposada pinça entre la dreta espanyola i l’Independentisme català –amb un èmfasi particular en el paper jugat per Esquerra Republicana- ha condicionat bona part de la campanya. I ara, des de la setmana passada, arran de la teatralització de l’afer Iceta, amb l’intent d’apropiar-se en exclusiva d’una versió tramposa i desnaturalitzada de la paraula diàleg. Tant se val que, en un i altre cas, hi hagi dubtes prou fonamentats sobre la veracitat fàctica de la seqüència descrita. Al final, el que acaba instal·lant-se al si de bona part de l’opinió –publicada, tertuliejada o senzillament piulada– no és la correspondència de la narració amb la realitat dels fets sinó la seva utilitat com a simple munició partidista. I, tot plegat, lògicament, comporta uns efectes deleteris sobre la salut d’un debat polític que, almenys en teoria, tothom voldria lliure, madur i informat.

Mai no he participat d’una perspectiva apocalíptica en relació a les tècniques de comunicació política i el màrqueting electoral. Sóc conscient que l’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’un partit o un sindicat, un moviment social, una entitat del tercer sector o des de qualsevol administració pública no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a fer augmentar la implicació em les qüestions d’interès ciutadà i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica d’una societat. Tot té un límit, però; i sospito que ens hi estem acostant a gambades de gegant. Ja deia García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la marqueteria”. I fa tota la sensació que estem assistint a una progressiva banalització de continguts -al capdavall, allò essencial a comunicar- cada cop més grollera i indissimulada. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant les idees, el projecte i les propostes d’actuació. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen una funció gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual del debat polític s’estan empobrint de manera alarmant. I, lamento insistir-hi, més enllà de la barroeria generalitzada de la ultradreta espanyola –potser amb més tirada cap a les clàssiques fake news d’escola neocon– i, aquí entre nosaltres, de l’hilarant barroquisme dels epígons del lopeztenisme que encara remenen la cua, el PSOE de Pedro Sánchez és l’actor polític –mai millor dit- que s’ha abonat amb més entusiasme i eficàcia a aquesta manera de practicar la política: oportunista, extremadament tàctica i sempre més pendent del guany a curt termini que no pas d’explorar les possibilitats d’assajar una mirada llarga sobre els reptes del futur.

En un panorama com el descrit, potser la veritat més veritable de totes és la de les persones que estan sofrint més durament les conseqüències de la repressió de l’Estat: els presos i les preses independentistes. El judici que estan patint a Madrid i les traves de tota mena que se’ls està imposant per tal que la seva veu no se senti, ni en campanya ni a les cambres parlamentàries on alguns d’ells han estat escollits recentment, és una realitat sòrdida però d’una corporeïtat física fora de dubte. I la dignitat que transmeten els seus gestos i les seves paraules –en les escasses ocasions en què les podem sentir- està carregada d’autenticitat. Qui sap si, vam coincidir esperançats amb el meu amic, aquesta materialitat dura com la pedra no serà el millor antídot per salvar la política en uns temps líquids –o directament de plastilina- en què volen arrabassar-nos el significat dels mots.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, L’arlequí (1917).

Geografia i memòria

Per raons atzaroses que no fan al cas he llegit gairebé en paral·lel Austerlitz, de W.G. Sebald, i Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine. Es tracta de dues obres de gran ambició literària, editades respectivament per Flâneur i Club Editior, que giren al voltant, des de perspectives ben diferents, del tema de la memòria. I no d’una memòria qualsevol sinó de la que té com a rerefons l’era de les catàstrofes de la primera meitat del segle XX, un tema clàssic que queda lluny d’estar resolt si és que mai es podrà arribar a esgotar.

Els dos assagen, en realitat, aproximacions metodològicament oposades a un mateix fenomen. Mentre Austerlitz, formalment una novel·la, aborda el buit existencial que sent un personatge al qual s’ha ocultat la seva identitat i, per tant, el dret a forjar-se una memòria pròpia, Fugir era el més bell que teníem, una introspecció personal de caire assagístic, avança en la direcció contrària: reflexiona sobre el pes de la memòria dels altres –en el seu cas, bàsicament la del seu pare- en la configuració de la pròpia personalitat. Són punts de partida que en aparença tenen poc a veure però que, en el fons, coincideixen prou a l’hora d’atorgar una dimensió essencial als rastres que deixa la gran història en la pell de l’individu: si a Austerlitz aquesta presència remet al genocidi dels jueus d’Europa, a Fugir era el més bell que teníem ressonen els ecos de la sociabilitat obrera barcelonina, d’una certa cultura llibertària i, lògicament, de la guerra civil, l’exili interior –i l’altre- i els silencis, les pors, els sobreentesos i les petites resistències quotidianes al franquisme.

Sebald i Marín-Dòmine coincideixen però en una qüestió ben significativa: en la importància que atorguen als llocs, a la geografia. L’autora barcelonina, resident a Toronto des de fa setze anys, arriba a teoritzar-ho a partir del concepte de l’errància: “(…) l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis: D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n´és a perpetuïtat”. L’escriptor alemany, per la seva banda, no tant donat a la teorització explícita, crea un personatge ambigu, irrepetible, que deambula aparentment sense rumb per diverses ciutats de la vella Europa i vagareja pels paratges més diversos –des de les monumentals estacions ferroviàries, símbols de l’època d’or de la civilització burgesa, fins a la Biblioteca Nacional francesa o l’antic gueto de Terezín-. Hi ha, en tot plegat, un aire de família inconfusible.

La violència, aquesta convidada de pedra inevitablement present en ambdues obres, és abordada de manera obliqua per un i altre autor. Sebald, a partir de la deliberada opció de no esmentar-la mai, però fent sentir la seva ombra en moltes ocasions; una recurs que, almenys en el meu cas, ha aconseguit generar un efecte certament angoixant. Marín-Dòmine, fent referència a alguns episodis concrets però sempre d’una manera distanciada i passada pel sedàs dels anys i la reflexió personal. Penso, per exemple, en el la digressió sobre l’aproximació de Freud o Benjamin al fenomen universal de la guerra. O sobretot, en una imatge molt aconseguida, en el seu apunt, inquietant i alhora sensual, sobre una vella fotografia, d’inicis de la Guerra Civil, que descobreix a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, titulada descriptivament Tírvia. Simulació d’afusellament. Angeleta, Maria, Balbina, Carmeta, Monteerrat i soldats d’Estat Català. 1936. “La mirada fascinada de les noies als nois armats.” –escriu Marín-Dòmine– “L’excitació de donar la mort, l’embriaguesa de tenir la vida a les mans d’un altre, ¿no és aquesta una definició de l’abandó de l’amor? Jugar a la mort, donar i prendre el cos”.

Geografia i memòria, quin gran tema per a fer bona literatura. I per entendre millor la nostra vida, també.