Dona en peu de guerra

L’altre dia, conduït per una mà sàvia, vaig entrar gairebé a cegues a una sala de cinema. Només sabia vagament que anàvem a veure una pel·lícula islandesa que, en la meva innocència, intuïa que podria ser una producció d’aquestes de postal, una excusa com n’hi ha tantes per promoure el turisme. I no, Whoman at war -titulada La mujer de la montaña en la seva versió espanyola- és tota una altra cosa. És una obra minimalista i un xic al·legòrica que explica, amb senzillesa i de manera gens ampul·losa, una història protagonitzada per una dona amb personalitat i conviccions fortes. Una dona de mitjana edat i al marge dels cànons de bellesa dominants que es dedica, amb una traça admirable, a tombar torres d’alta tensió amb tècniques dignes d’un grup insurgent. Tot a partir d’una motivació potser més tel·lúrica que pròpiament ecologista.

Que ningú no hi busqui cap crida a l’acció directa en defensa de la terra, ni tan sols un al·legat polític. Whoman at war no va pas per aquí. Parla d’una dona –o de dues, segons com es miri-, encarnada per una molt bona actriu de nom impronunciable, Halldóra Geirharosdóttir– que duu una vida solitària, aparentment sense sexualitat –ni heterosexual ni de cap altra mena-, amb uns lligams familiars sòlids però molt escassos i amb un íntim desig d’exercir la maternitat vehiculat, això sí, per la via de l’adopció. Els homes són personatges del tot secundaris: o mers col·laboradors necessaris o, a tot estirar, elements cooptats sobrevingudament al clos familiar; mai, però, com a amants o companys amb vinculacions afectives.

Sí que és veritat que Whoman at war, que conté passatges certament ombrívols i angoixants, presenta una denúncia prou explícita de la creixent devastació del planeta i dels perills de segons quins usos de la ciència i la tecnologia –càmeres i drons de vigilància, registres d’ADN etc.- com a possible avantsala d’un Estat policial postdemocràtic. Vist des d’un punt de vista estrictament polític té, amb tot, una lectura ambivalent: es diria que és més una cant a la llibertat individual i al poder creador de la mare naturalesa –enunciada així, en femení– que no pas al poder redemptor de cap gran cosmovisió emancipatòria. No és cap casualitat que la protagonista, tot i poder-se entrellucar, així com de passada, sengles retrats de Gandhi i de Mandela al seu moderníssim apartament de Reykjavík, dediqui el seu temps a dirigir una coral, al ioga i a exercitar el cos –i la ment- amb lents moviments de factura oriental. No pas, ben significativament, a enrolar-se a un moviment social alternatiu. Des d’aquesta perspectiva, és una pel·lícula molt del segle XXI, sense utopies disponibles a l’abast de la mà.

I, tot amb tot, seria un error pensar que Whoman at war prensenta una visió desencantada i mancada de tota esperança. Més aviat al contrari. Però la seva és, si de cas, una esperança llibertària, bàsicament interior, més espiritual que no pas confiada en les possibilitats transformadores de l’acció col·lectiva, Quelcom que retira més a la poesia que a la prosa, encara que sigui la dels millors discursos que acompanyen les causes més nobles.

Marín, Tresserras i la República Catalana ‘des de baix’

La convulsa vida política de la Catalunya dels darrers anys ha generat una literatura vastíssima. Es tracta majoritàriament d’un variat conjunt de proses més o menys periodístiques, escrites d’esgarrapada, d’una qualitat molt desigual i centrades gairebé sempre en el context més immediat, sovint des d’una decidida voluntat d’intervenció partidària. I això abasta indistintament tant autors favorables a la República Catalana com a l’estat de coses present. Sense cap desig de ser exhaustiu salvaria d’aquest diagnòstic diverses aportacions dedicades a aspectes parcials de la realitat –finançament, infraestructures, comportament electoral, viabilitat econòmica d’un Estat català etc.- i potser algunes de les coses que ha anat publicant, des d’un catalanisme honest però temperamentalment allunyat de qualsevol vel·leïtat independentista, Jordi Amat.

En un panorama com el descrit l’edició d’un assaig d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras és una notícia excel·lent. Aquesta parella de fet de pensadors, compromesos amb els ideals transformadors i amb l’independentisme d’esquerres des que eren estudiants i companys d’armes a la UAB (“quan alguns dies el Campus de Bellaterra podia semblar Nanterre”), han fet gala, des dels anys vuitanta ençà, d’una decidida vocació d’incidència en l’àmbit públic des de la reflexió intel·lectual. I, val a dir-ho, sempre que ha convingut, assumint també en primera persona responsabilitats d’ordre polític o institucional. Ara, amb Obertura republicana, fan una treballada aportació que no defuig l’anàlisi d’allò més immediat i conjuntural però que, sobretot, prioritza una mirada amb llums llargues a la realitat catalana, tot posant en relació en un mateix pla passat, present i perspectives de futur.

Els autors d’Obertura republicana parteixen d’una concepció dialèctica de la nació. És a dir, que en subratllen la dimensió col·lectiva, en construcció permanent i mai no acabada de manera definitiva. I, en aquest sentit, s’allunyen de les interpretacions canòniques pròpies del la historiografia catalanista més tradicional, de to un xic melangiós per allò que hauria pogut arribar a ser aquella pàtria dissortada mig perduda en l’antigor medieval. Ells, per contra, privilegien, partint de Bonnassie i Vilar i arribant fins a Eva Serra, Fontana i Termes, un enfocament del nostre passat –“més matisat, més complex, menys derrotista”- que situa en primer terme “les condicions de vida i el protagonisme social de les classes populars”. És per això que, ja en el temps present, posen molt d’èmfasi a reivindicar, a partir de la constatació de l’esgotament definitiu de la proposta de tall noucentista de la Catalunya-ciutat, el darrer projecte digne d’aquest nom elaborat per les velles elits locals, el paper del nou bloc social històric que ha protagonitzat el tomb dels darrers anys cap a la plena sobirania. Un subjecte que, després d’esquinçar les costures de la trama sociovergent, estaria cridat a erigir una nova hegemonia política i cultural.

Per a Marín i Tresserras, l’aire del temps bufa en contra del clàssic esquema, uniformista i vertical, de l’Estat nació –d’allò tan suat d’una escola, una llengua, un exèrcit, una moneda-. La mundialització del capitalisme, amb l’auge de les comunicacions globals en xarxa, estaria generant un seguit de mutacions, productives i de tota mena, que amenacen amb enviar a la paperera de la història unes estructures institucionals arcaiques, incapaces d’adaptar-se a un present dinàmic, canviant i ple de reptes. L’Estat nació “resulta massa petit per actuar com un actor global rellevant, però, alhora, és massa gran per gestionar la creixent complexitat generada per les noves lògiques socials i atendre amb eficàcia el que és local i concret”. En aquestes circumstàncies, una República Catalana nascuda sense faramalla decimonònica ni falsa grandeur seria un actor força més fiable de cara a un horitzó que passarà indefectiblement, aquí i arreu, per aprendre a compartir sobiranies.

I és aquesta crisi definitiva del model d’Estat nació el que confereix una dimensió qualitativament distintiva al procés català. I això perquè, l’anhel de fer néixer la República Catalana no respondria a un projecte de nacionalització de masses des de les institucions –reproduint l’esgotat paradigma de dalt a baix, sigui en una versió més paternalista o més autoritària- sinó, just a la inversa, a la voluntat de crear una nova sobirania política a partir de l’aportació democràtica, de baix a dalt, del conjunt de la ciutadania. No és cap casualitat que l’obra de Marín i Tresserras prengui com a subtítol un prou revelador Catalunya, després del nacionalisme. I és aquí, en aquesta reivindicació –evocant un terme encunyat pel sociòleg Manuel Castells– d’una catalanitat entesa com a identitat projecte on rau una de les claus de la radical modernitat de la seva mirada: “El projecte republicà català refà un espai històric de continuïtats i trencaments i el converteix en un espai polític on poder assajar fórmules pròpies de realització dels drets i les llibertats públiques. És un espai polític concret, i tanmateix no té propensió localista o domèstica; més aviat, des de la seva especificitat, es caracteritza per prendre com a referència fonamental els reptes de la globalització. Mira el món i té vocació cosmopolita.”

No es tracta, segurament, de la part essencial del llibre però els autors no s’estan d’esbossar de manera prou clara algunes observacions crítiques en relació als “errors d’apreciació” comesos per l’independentisme en els darrers anys. I, en aquesta aspecte, si bé subratllen la centralitat del referèndum de l’1 d’Octubre –“l’acte de desobediència democràtica pacífica més massiu dels que s’han produït a Europa des de la fi de la 2a Guerra Mundial”-, fan un advertiment sobre el parany de sobrevalorar les pròpies forces i menystenir els molts recursos dels quals encara disposa l’Estat. I amb tot, sent més partidaris de la lògica de la guerra de posicions que la de moviments –el projecte republicà, escriuen, “no és feina per a cansats. Ni per a impacients”-, defensen amb convicció que l’Octubre català “marca un abans i un després en la relació entre Catalunya i Espanya. Un punt sense retorn.” No hi ha terceres vies a la vista ni tampoc és gens previsible el ressorgiment d’una sociovergència amb capacitat de recobrar la credibilitat perduda. I, malgrat tot, fan l’advertiment següent, ple de fred realisme: “Per sorprenent que pugui semblar, en el cas del Regne d’Espanya, una majoria parlamentària independentista no és percebuda pels poders centrals com una dada que convidi al diàleg i la negociació. Més aviat al contrari: els convida a la negació de la realitat i a la resposta agressiva. Per això mateix, els senyals de la voluntat democràtica de la societat catalana hauran de tenir més continuïtat i ser progressivament més forts, més inequívocs. La negociació que permeti albirar la sortida del conflicte serà multilateral. No hi ha dreceres.”.

Seria bo que Obertura republicana gaudeixi d’una una bona acollida i que sigui discutida, ací i allà, no només entre els sectors més propers al que avui representa Esquerra Republicana, una força respecte a la qual els autors no amaguen una activa complicitat. Però en un context tan polaritzat com el nostre –un eufemisme amable per no haver de dir sectaritzat-, intueixo dues possibles lectures que en poden distorsionar la significació. La primera, provinent de l’entorn de la vella esquerra de matriu federalista –un eufemisme pietós per no haver de dir autonomista– aniria en la línia de subratllar que la reflexió diguem-ne gramsciana de Marín i Tresserras constitueix una subtil esmena a la totalitat a l’estratègia mantinguda per l’independentisme durant els darrers anys i en pro del seu manteniment sine die en una conformista minoria d’edat. Segons aquesta interpretació, no hi hauria una majoria ciutadana suficient per sostenir el naixement d’una República Catalana i, en conseqüència, l’Octubre català s’acostaria més a una perillosa aventura fonamentada en la negació de la legalitat estatutària, una mena de ridícul i abusiu coup de force per part del Govern i la majoria parlamentària del moment, que no pas a un procés social de dimensions reals. La segona lectura aniria en una direcció diferent i passaria per llegir la nova catalanitat que defensen els dos autors en una clau de desnacionalització encoberta dels trets essencials i històricament distintius del país. En aquesta visió, Marín i Tresserras serien poc més que un parell de criptocomunistes que, amb els seus indesxifrables sociologismes de comunicòlegs, estarien obrint frívolament la porta a un perillós relativisme identitari que afebliria el nostre sentiment de pertinença comunitària i aplanaria el camí del nacionalisme espanyol. Cap de les dues observacions és justa ni prou afinada. En el primer cas, perquè els autors d’Obertura republicana, tot i que crítics amb alguns dels episodis protagonitzats per l’independentisme en la gestió de l’Octubre català, mai no perden de vista la causa última que explica el punt on ens trobem: l’obstinada negativa d’un Estat amb reflexos clarament autoritaris a admetre el dret de la ciutadania de Catalunya a decidir el seu futur en llibertat. I, en el segon cas, perquè, més enllà que considerin que les categories del vell catalanisme resistencialista han quedat definitivament obsoletes, són del tot partidaris d’una renovació de la catalanitat que permeti bastir, amb prou robustesa i musculatura democràtiques, la construcció de la República Catalana.

L’erudició, i a Obertura republicana n’hi ha un munt, sol tenir efectes enlluernadors. I, malgrat tot, si no va de la mà de la saba de la vida, acaba esdevenint freda, distant i un punt embafadora. Marín i Tresserras, que de vegades semblen haver-ho llegit absolutament tot, no cauen en aquest parany. El seu assaig, més a prop de la política transformadora, el bullici de la quotidianitat i d’un món en canvi constant que no pas del mer saber llibresc, neix de la voluntat d’incardinar-se amb el moviment real que ha sacsejat el país en els darrers anys. I, ras i curt, del desig d’aportar un material útil per al combat democràtic a favor de la República Catalana. Des de la màxima exigència i rigor intel·lectuals, és clar; però, alhora, amb una insubornable voluntat de compromís. I jo, des d’aquest darrer punt de vista, el de la fraternitat nascuda a l’escalf de les lluites compartides, no em sento capaç d’expressar-los un elogi més encès que el d’aquest humil comentari.