Niça, una reflexió en calent

No és pas fàcil, ni probablement gaire recomanabe, reflexionar en calent. Les imatges del carnatge de Niça són certament impactants. Com d’altres que hem vist en els darrers anys al mateix Estat francès o a diferents ciutats europees i nord-americanes. La violència amb la qual colpeja l’extremisme islamista és particularment feridora perquè omple de sang escenaris d’una quotidianitat amb la qual tots ens podem reconèixer: trens i aeroports, locals d’oci nocturn, esdeveniments esportius o cerimònies civils multitudinàries.

I, amb tot, és inevitable demanar-se si, sense adonar-nos-en, com si fos un fenomen natural, no acabem establint una equívoca asimetria amb les víctimes del fanatisme islamista que, d’una manera qualitativament molt superior, moren a l’Iraq i Síria, a Istambul o Ankara, o a Costa d’Ivori, Kenya, Iemen o Pakistan. A no ser, és clar, que es tracti de turistes occidentals com nosaltres, com en el cas de la matança de Tunísia del març de l’any passat. Se’m dirà, i amb raó, que la proximitat cultural facilita segons quins tipus d’identificacions i en dificulta d’altres. I, malgrat tot, té un punt d’impúdic deixar d’empatitzar amb gent que mor a mans dels mateixos botxins pel fet que siguin assassinats a un mercat de camells o sortint d’orar a una mesquita

Més enllà del que és o hauria de ser el concepte de fraternitat humana, a més, tot plegat comporta conseqüències de caràcter polític. Reduint la idea d’Europa al tòpic d’una fortalesa assetjada pels enemics dels valors occidentals i la de les societats de tradició musulmana a un contínuum fatalment indiferenciat dominat sense remei pel radicalisme teocràtic, consolidem l’espiral infernal en el qual estem instal·lats. Es tracta d’una espiral que reforça els corrents de fons conservadors que planen sobre un munt d’estats de la UE i que, cavalcant sobre els fantasmes de la seguretat i la por a la immigració, contribueixen a laminar les llibertats ciutadanes i a afeblir els aspectes més progressius del projecte de construcció europea. I, de passada, a més, tendeix a ocultar també les greus responsabilitats que, des de la vella foto de les Açores entre Busch, Aznar i Blair, carrega sobre les seves espatlles, per acció o per omissió, bona part de la pusil·lànime classe dirigent occidental, incapaç de menar una política internacional digna d’aquest nom i massa sotmesa encara a la més estreta realpolitik quan no, en alguns casos, a velles pràctiques de regust colonialista.

El dolor és legítim. I humà. Però mai no ens ha de privar de dir la realitat.

*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny: El venedor de tapissos (1870).

Poder o no poder

El desenllaç de les eleccions espanyoles, amb un resultat fins a cert punt sorprenent, no tant per l’avenç electoral del PP com pel fracàs del projecte encapçalat per Pablo Iglesias comporta, en clau catalana, una lectura política molt evident: un hipotètic referèndum d’independència acordat amb l’Estat no és possible, a no ser que ens situéssim a una escala temporal poc menys que geològica. No és, certament, una conclusió que el gruix de la ciutadania de Catalunya no tingués més o menys interioritzada des de fa força temps però ha constituït un autèntic xoc emocional per als sectors sincerament federalistes que havien viscut una particular primavera des de la convocatòria dels comicis del 26J.

Sense un discurs fort i creïble en relació a l’exercici del dret a decidir de Catalunya, el que representa En Comú Podem té dues alternatives: conformar-se amb intentar governar una trista autonomia intervinguda per l’Estat i escanyada financerament o reforçar des de l’esquerra el flanc més social del procés cap a la futura República Catalana.

Si s’opta per la primera via es formarà part del problema mentre que, en canvi, si s’opta per la segona, es participarà activament de la solució. La pilota és a la seva teulada.

El dilema no és pas poder o no poder sinó més aviat voler o no voler.

*Il·lustra aquest post una obra d’Edvard Munch, The crisis deepens.