La desobediència és un mecanisme de desafiament a l’autoritat constituïda que, a partir de pràctiques prou diferenciades, han usat històricament un munt de moviments socials de caràcter emancipador. ¿Què van ser sinó les vagues del primer obrerisme, les accions de les suffragetts per a l’obtenció del sufragi femení, la resistència passiva en demanda dels drets civils de la població negra nord-americana o, més modernament, moltes de les estratègies assajades pels sectors antinuclears, ecologistes, antimilitaristes i en defensa de la pau del darrer terç del segle XX? ¿O, per posar un exemple potser més familiar, el combat de tants i tants insubmisos contra la mili obligatòria, un veritable dogma de fe per a l’Estat espanyol fins no fa pas tants anys?
No és cap disbarat afirmar que el millor que ofereixen els sistemes democràtics més avançats del planeta no hauria estat possible sense desobediències que, al capdavall, han passat a formar part, amb un grau d’entusiasme variable per part dels sectors més conservadors de la societat, del sentit comú polític establert.
I, com no podria ser d’altra manera, el procés cap a la República Catalana, en la mesura que combina la mobilització popular, l’actuació de forces polítiques ben diferenciades i l’acció institucional i parlamentària en un marc de democràcia formal, conté, també, elements de desobediència a l’Estat. I amb tot, però, m’atreviria a dir que aquesta desobediència, més sòbria o més teatralitzada, tant se val, no constitueix –ni, de fet, ha de constituir- l’element central de l’estratègia que ens ha de conduir a la independència.
El que estem impulsant a Catalunya és, en essència, la construcció d’una nova legalitat; d’una nova sobirania política, legitimada democràticament i nascuda amb l’activa complicitat d’una amplíssima i plural majoria social. Des d’aquesta perspectiva, el que cal fer per avançar de debò és garantir la construcció de les estructures d’Estat bàsiques per sustentar el naixement de la República Catalana i l’aprovació, per part del Parlament de Catalunya, de la llei de transitorietat jurídica. Aquest darrera constitueix l’autèntica clau de volta de tot plegat i definirà el veritable moment zero en el qual ens endinsarem de ple en una fase qualitativament nova del procés. Serà aquí, a les envistes del referèndum, quan el suport actiu a la nova legalitat catalana ens exigirà a tots plegats valentia, imaginació i capacitat d’innovar al carrer i a les institucions. El que ens farà lliures i requerirà més mobilització popular i coratge civil serà doncs, si es vol, per paradoxal que pugui semblar, un acte d’obediència, no pas de desobediència.
Mentrestant, no dic pas que no, el que entenem com a desobediència pot ser útil puntualment per deixar en evidència l’absurda judicialització de la política que practica l’Estat espanyol. Ara bé, tampoc no perdem el món de vista: el culte dogmàtic i testosterònic al seu exercici ens allunya de la majoria social –en la mesura que expulsa del procés els sectors ideològicament menys polititzats o amb escassa cultura militant-. Si, a més, va aparellat a una miop intencionalitat partidista, per marcar paquet a pertot, pot acabar sent tan saludable com engegar-se alegrement un tret al peu.
La gimnàstica revolucionària, per emprar la vella terminologia llibertària, forma part del nostre patrimoni nacional i no es tracta pas de renunciar-hi. Aquí i ara, tot i així, no ens podem permetre el luxe de fiar-ho tot a un seguit de batalles simbòliques disputades –ai las!- contra una legalitat que ens és hostil. El que cal, sobretot, és estar a punt per quan arribi l’hora més greu: aquella en la qual, tot obeint, desobeirem.
*Il·lustra aquest post una fotografia de Helmut Newton corresponent a la sèrie Sleepless nights (1978).
PENSAMENTS DESPENTINATS 