Mirar Cuba amb les ulleres netes

Sé prou bé que comparteixo amb diverses generacions de gent esquerranosa dels Països Catalans i d’arreu una educació sentimental que ens fa viure tot allò relacionat amb la Revolució Cubana com un assumpte poc menys que familiar. En el meu cas, les figures de Fidel Castro i el Che Guevara poblen els meus records d’infantesa més precoços perquè els de casa els van tenir sempre -juntament amb la de Ho Chi Minh– un respecte gairebé reverencial. I més endavant, a partir de l’adolescència, quan vaig començar a ser un xic més conscient de les coses, vaig aprendre a valorar pel meu compte l’esforç d’aquella petita illa del Carib, envoltada per l’imperialisme de la primera potència mundial i per un munt de terrorífiques dictadures militars al seu servei, per convertir-se en un far de resistència, dignitat i esperança per a una bona colla de pobles del planeta.

Això no significa, naturalment, que al llarg dels anys, no hagi anat ensumant un grapat de coses -algunes de més estructurals, altres d’aparentment més anecdòtiques- que m’han fet arrufar el nas en més d’una ocasió. La propaganda de l’exili cubà, reaccionari, matusser i d’un insofrible anticomunisme de cartró pedra, mai no m’ha provocat cap efecte. Però, en canvi, he observat amb més atenció les veus crítiques, que des de l’àmbit intel·lectual o ocasionalment des d’entorns més militants, s’han anat succeint, almenys des de la dècada dels setanta ençà, amb cadències, motivacions i graus d’aspror ben diferents. Cert que els processos històrics són complexos, que el context geopolític no ha permès massa alegries i que els misteris de la llarga fase de transició al socialisme són inescrutables. Sigui com vulgui, recordo haver-me trobat algun cop en la desagradable necessitat de recórrer a l’ús de la clàssica llengua de fusta, farcida de tòpics, sofismes i llocs comuns, a l’hora de justificar determinades pràctiques del govern cubà. I tot plegat, no en dubteu pas, amb el mateix aplom que salvant totes les distàncies devien gastar els esforçats companys de viatge dels anys trenta quan, en una Europa amb el feixisme desfermat a pertot, defensaven a capa i espasa els Processos de Moscou.

Els darrers esdeveniments a l’illa, ara amb aquesta mena de motí de subsistències que s’ha concretat en diversos esclats de descontentament popular, m’han retornat de nou la incomoditat d’altres vegades. I és que la retòrica èpica, consignista i cridanera que se sol emprar des de l’esquerra per conjurar aquest tipus de situacions em sembla cada cop menys satisfactòria. No tot el que a Cuba se surt de la normalitat establerta es pot atribuir mecànicament a les maniobres desestabilitzadores de l’imperialisme nord-americà. I tancar-se en banda a la possibilitat de mirar la realitat cubana d’una manera més matisada, amb unes ulleres no tan entelades pel baf de la ideologia pròpia, no fa justícia als principis universals de la tradició política a la qual pertanyem. Podem fer l’orni, si ho preferim. Però, si no s’hi posa remei, la distància entre la promesa eternament posposada de l’adveniment d’una democràcia socialista digna d’aquest nom i la veritat d’un règim que, al marge del suport ciutadà actiu o passiu que pugui conservar, es mostra incompatible amb uns mínims mecanismes de democràcia pluralista, esdevindrà insalvable. I la dissonància entre els nous valors, neguits i propostes de l’esquerra del segle XXI i la trista bunquerització dels gestors de l’herència de la revolució de 1959 serà aleshores eixordadora.

Mai no he volgut anar a Cuba. Ni de jove a fer turisme revolucionari ni per descomptat, més endavant, a prendre el sol a les luxoses instal·lacions de cap dels grans grups hotelers de capital estranger que hi han proliferat des de fa temps. No sabria dir si ha estat per una mena de romanticisme mal entès o, ben al contrari, per una certa incapacitat per a la ingenuïtat política. O potser per ambdues coses, vés a saber. El cas és que, tal com comentava en començar, sento, jo també, com tants d’altres, que poc o molt la Revolució Cubana -amb els seus mites fundacionals i les conquestes socials que ha permès consolidar- forma part d’allò que soc. Per això em revolto quan flairo que algú se la posa a la boca per fer-m’hi combregar amb rodes de molí. No sabria trobar cap altra manera de ser-li lleial.

*Il·lustra aquest post una imatge Fresa y choocolate (1994), una pel·lícula dirigida per Tomás Gutíerrez Alea i Juan Carlos Tabío. 

Coses que Euskal Herria encara ens pot ensenyar

L’experiència demostra que, en matèria de vies cap a l’alliberalment nacional, no hi ha models d’èxit aplicables mecànicament d’un lloc a un altre. Més enllà del les problemàtiques similars que hi pugui haver en determinats casos, cada realitat té característiques pròpies i singulars que la fan, fins a cert punt, única. Entre els Països Catalans i Euskal Herria, per exemple, és evident que hi ha similituds prou acusades però, alhora, diferències molt paleses. Antoni Batista els va comparar fa uns anys, en una metàfora ben suggeridora amb la qual va titular un assaig sobre la qüestió que va ser premiat per la Fundació Irla, amb dos miralls: l’un còncau, l’altre convex.

El cas és que fa pocs dies el periodista basc Jonathan Martínez s’ha acostat al tema en clau basca, amb un article breu i llegidor publicat a Nació Digital, escrit des d’una perspectiva oberta i no dogmàtica. L’autor, vinculat a l’esquerra abertzale i molt interessat des de sempre en el manteniment de la memòria de la repressió de l’Estat a Euskal Herria de la transició postfranquista ençà, no pretén alliçonar ningú des d’una pretesa superioritat històrica. Però sí que, sense paternalisme i a partir de la vivència personal que ha tingut de la nostra societat en els darrers anys, es permet donar tres consells al conjunt dels independentistes catalans que no em sé resistir a reproduir:

1r La paciència és una virtut revolucionària.

2n  No existeix la solució màgica del velocista sinó la tenacitat del maratonià.

3r Gestionar l’eufòria és plaent però cal aprendre a gestionar la frustració.

El que aporta en realitat Jonathan Martínez són conceptes molt elementals -previs fins i tot al disseny de qualsevol estratègia política- als quals, si hem de ser francs, podríem arribar nosaltres mateixos amb el bagatge militant que arrosseguem. Però com que, quan es diuen coses semblants des d’aquí mateix sembla que hi ha certa dificultat a escoltar-les amb calma, discerniment i pau d’esperit, val la pena remarcar-ho quan ho enuncia una persona que, per a expressar-ho amb una imatge poètica, sap el que és portar fusta al moll.

*Il·lustra aquest post un cartell anunciador de l’Aberri Eguna de 1932.

De la ‘felicitat republicana’ i altres herbes

Expliquen les cròniques que, en un congrés d’escriptors celebrat al Moscou soviètic dels anys trenta, i després d’haver escoltat una tirallonga de discursos prometent l’adveniment imminent de la felicitat universal, André Malraux va demanar en veu alta: “I què en farem dels infants atropellats pels tramvies?” Sembla que la pregunta ve generar un silenci espès entre la concurrència que només es va trencar quan una veu va replicar, entre l’aprovació general, que en un sistema de transports sorgit d’una perfecta planificació socialista “no hi haurà accidents”. Fi de la història.

Sempre he tingut ben present aquesta reveladora anècdota protagonitzada pel cèlebre novel·lista francès, il·lustre company de viatge i autor de La condició humana i L’espoir. M’ha ajudat a malfiar-me contra els ocasionals deliris de grandesa dels grans poders d’un o altre signe quan, posant-se estupendos i envaint un àmbit de privadesa íntim i irreductible, es mostren activament preocupats amb això de fer-nos feliços. Digueu-me llepafils però la idea d’una felicitat obligatòria, i més si té un indissimulat biaix ideològic i es presenta com poc menys que un punt d’arribada a escala civilitzatòria, la trobo senzillament aterridora.

Tampoc no em sento gens seduït per la filosofia de l’autoajuda que abunda tant en el nostre temps de modernitat líquida. Allò que tot és possible a través de l’esforç personal i que, al capdavall, es tracta d’empoderar-se, ser autèntic i descobrir-se a un mateix; si cal contractant per un preu mòdic els serveis d’un terapeuta o -encara millor- d’un coach particular. La conquesta de la felicitat seria, segons aquesta escola, una plaent aventura sense condicionants socials, gairebé com muntar peça a peça un inofensiu moble d’Ikea.  Es tracta de tota una indústria que gasta una retòrica ampul·losa però facilota, apta per a tots els públics, que té una evident afinitat de fons amb els plantejaments del liberalisme més individualista.

Confesso, doncs, salvant totes les distàncies, que mai no m’he acabat de sentir del tot còmode quan des de l’independentisme d’esquerres s’ha apel·lat explícitament a la felicitat de la ciutadania. Ni fa alguns anys amb Carod-Rovira, un orador formidable que tenia tirada a salpebrar els seus discursos amb sovintejades referències al concepte; ni ara que Pere Aragonès ha recuperat el terme en un complex context pandèmic en el qual és necessari posar en valor els serveis essencials, les cures i la solidaritat col·lectiva i, alhora, fer més atenció que mai als problemes de desubicació psicològica i salut mental que arrossega la gent -especialment els més joves- com a conseqüència de la llarga etapa del confinament. De fet, em trobaria força més a gust amb una aproximació un xic més humil a l’assumpte, en la qual els nous drets socials i una manera de conceptualitzar i avaluar les polítiques públiques sota preceptes feministes, ecologistes i en clau de proximitat dibuixessin, si es vol, un ampli horitzó transformador de major benestar i qualitat de vida que l’actual. Em sembla que, terminologia a banda, per aquest cantó estaria prou d’acord amb la proposta d’una certa felicitat republicana que defensava Gemma Ubasart en un article recent al diari Ara titulat precisament La felicitat d’Aragonès.

Sé per experiència personal -com tothom que no sigui un babau o un ingenu existencial- que la felicitat és quelcom de subjectiu que va i ve a temporades. I, tot i ser prou conscient que està condicionada -però no pas determinada- per uns factors materials incontestables, soc de l’opinió que al si d’un sistema democràtic, amb una pluralitat de valors consubstancial al mateix, seria una quimera -i fins tot un exercici contraproduent- mirar d’imposar-ne des de dalt una definició única i unívoca.

Confiem la felicitat a mans de l’art, la poesia i la música. I centrem-nos, sobretot, a impulsar bones polítiques republicanes al servei de tothom.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Matisse, La dansa (1910).