Felicitat en majúscula o ‘petites alegries’?

Ja he explicat alguna altra vegada que soc una mica escèptic pel que toca a l’ús de la paraula felicitat en l’àmbit polític, sigui en textos de tipus constitucional, en programes electorals o en aproximacions estadístiques promogudes des de les institucions públiques. Penso que una cosa és parlar de benestar, equitat, igualtat d’oportunitats i la seva incidència en la qualitat de vida de la ciutadania i una altra de molt diferent objectivar i quantificar el grau de felicitat hipotètic d’una col·lectivitat. Es faci des d’un model liberal-democràtic com l’actual o, com en el seu moment, a partir dels models de socialisme autoritari que van competir-hi durant el segle XX, sempre m’ha semblat un xic abusiu que l’administració pugui entrar a remenar alegrement en una qüestió que, per condicionada socialment que pugui estar, presenta un component de subjectivitat individual irreductible. Les polítiques públiques si de cas, han d’aspirar a contribuir a generar les condicions de possibilitat a través de les quals cadascú pugui viure lliurement -a cops en solitud, a cops en companyia- la seva joia personal.   

Hi barrinava fa pocs dies a propòsit del recent traspàs de Marc Augé, un pensador que ha gaudit de la rara fortuna d’haver aconseguit transferir un terme des del restringit àmbit de les ciències socials -en un procés de vulgarització en el més noble sentit de l’expressió, una mica a la manera d’allò de la societat líquida de Zygmunt Bauman– al llenguatge d’ús corrent dels mitjans de comunicació. El famós concepte de no-lloc encunyat fa tres dècades per l’antropòleg francès remet a aquells espais de trànsit, buits de significació, que ell vinculava a la hipermodernitat, en què els individus solen restar en l’anonimat, sense establir vincles de comunitat. Ens estaríem referint a supermercats, mitjans de transport, estacions i sales d’espera, hotels i altres ubicacions sense atributs per l’estil. El bo del cas és que, amb els anys, alguns d’aquests no-llocs, com per exemple aquests temples del consum que són les grans superfícies comercials, han esdevingut punts de trobada -i relació- entre la gent jove; coses del turbocapitalisme que ara es porta.

El cas és que Augé tenia una concepció de la felicitat amb la qual coincideixo prou. Al seu parer, la Felicitat -enunciada així, en majúscula- té quelcom de dogmàtic, allunyat de la vida real de la gent. Parlar de petites alegries, en canvi, tal com ell preferia, denota una certa humilitat i ens transporta a un univers més humà i accessible- “Si és més exacte interesant i menys ideològic parlar de petites alegries en plural que de felicitat en singular” -va escriure a Les petites alegries. La felicitat de l’instant (un assaig deliciós editat en català per Àtic dels Llibres)- “és perquè es tracta d’ubicar fets, esdeveniments i actituds i no de dissertar sobre quelcom de tan abstracte com el concepte de la felicitat en general. A la vida experimentem sobtades alegries que no esperàvem, ja que el context no les anunciava, però que, malgrat tot, es produeixen i es mantenen contra vent i marea, fins al punt d’impregnar profundament la nostra memòria”. Ara no recordo qui va sentenciar que l’antropologia és la ciència d’allò íntim. No sé si és una definició gaire precisa -m’inclino a creure, més aviat, que no gaire- però, amb tot, amb tipus de reflexions com aquesta estaria temptat a atorgar-li un punt de raó.

En fi, gent, a les envistes del nou curs que ara comença, mai no desaprofiteu les oportunitats de ser feliços, en majúscula o en minúscula.

De la ‘felicitat republicana’ i altres herbes

Expliquen les cròniques que, en un congrés d’escriptors celebrat al Moscou soviètic dels anys trenta, i després d’haver escoltat una tirallonga de discursos prometent l’adveniment imminent de la felicitat universal, André Malraux va demanar en veu alta: “I què en farem dels infants atropellats pels tramvies?” Sembla que la pregunta ve generar un silenci espès entre la concurrència que només es va trencar quan una veu va replicar, entre l’aprovació general, que en un sistema de transports sorgit d’una perfecta planificació socialista “no hi haurà accidents”. Fi de la història.

Sempre he tingut ben present aquesta reveladora anècdota protagonitzada pel cèlebre novel·lista francès, il·lustre company de viatge i autor de La condició humana i L’espoir. M’ha ajudat a malfiar-me contra els ocasionals deliris de grandesa dels grans poders d’un o altre signe quan, posant-se estupendos i envaint un àmbit de privadesa íntim i irreductible, es mostren activament preocupats amb això de fer-nos feliços. Digueu-me llepafils però la idea d’una felicitat obligatòria, i més si té un indissimulat biaix ideològic i es presenta com poc menys que un punt d’arribada a escala civilitzatòria, la trobo senzillament aterridora.

Tampoc no em sento gens seduït per la filosofia de l’autoajuda que abunda tant en el nostre temps de modernitat líquida. Allò que tot és possible a través de l’esforç personal i que, al capdavall, es tracta d’empoderar-se, ser autèntic i descobrir-se a un mateix; si cal contractant per un preu mòdic els serveis d’un terapeuta o -encara millor- d’un coach particular. La conquesta de la felicitat seria, segons aquesta escola, una plaent aventura sense condicionants socials, gairebé com muntar peça a peça un inofensiu moble d’Ikea.  Es tracta de tota una indústria que gasta una retòrica ampul·losa però facilota, apta per a tots els públics, que té una evident afinitat de fons amb els plantejaments del liberalisme més individualista.

Confesso, doncs, salvant totes les distàncies, que mai no m’he acabat de sentir del tot còmode quan des de l’independentisme d’esquerres s’ha apel·lat explícitament a la felicitat de la ciutadania. Ni fa alguns anys amb Carod-Rovira, un orador formidable que tenia tirada a salpebrar els seus discursos amb sovintejades referències al concepte; ni ara que Pere Aragonès ha recuperat el terme en un complex context pandèmic en el qual és necessari posar en valor els serveis essencials, les cures i la solidaritat col·lectiva i, alhora, fer més atenció que mai als problemes de desubicació psicològica i salut mental que arrossega la gent -especialment els més joves- com a conseqüència de la llarga etapa del confinament. De fet, em trobaria força més a gust amb una aproximació un xic més humil a l’assumpte, en la qual els nous drets socials i una manera de conceptualitzar i avaluar les polítiques públiques sota preceptes feministes, ecologistes i en clau de proximitat dibuixessin, si es vol, un ampli horitzó transformador de major benestar i qualitat de vida que l’actual. Em sembla que, terminologia a banda, per aquest cantó estaria prou d’acord amb la proposta d’una certa felicitat republicana que defensava Gemma Ubasart en un article recent al diari Ara titulat precisament La felicitat d’Aragonès.

Sé per experiència personal -com tothom que no sigui un babau o un ingenu existencial- que la felicitat és quelcom de subjectiu que va i ve a temporades. I, tot i ser prou conscient que està condicionada -però no pas determinada- per uns factors materials incontestables, soc de l’opinió que al si d’un sistema democràtic, amb una pluralitat de valors consubstancial al mateix, seria una quimera -i fins tot un exercici contraproduent- mirar d’imposar-ne des de dalt una definició única i unívoca.

Confiem la felicitat a mans de l’art, la poesia i la música. I centrem-nos, sobretot, a impulsar bones polítiques republicanes al servei de tothom.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Matisse, La dansa (1910).