Ja he explicat alguna altra vegada que soc una mica escèptic pel que toca a l’ús de la paraula felicitat en l’àmbit polític, sigui en textos de tipus constitucional, en programes electorals o en aproximacions estadístiques promogudes des de les institucions públiques. Penso que una cosa és parlar de benestar, equitat, igualtat d’oportunitats i la seva incidència en la qualitat de vida de la ciutadania i una altra de molt diferent objectivar i quantificar el grau de felicitat hipotètic d’una col·lectivitat. Es faci des d’un model liberal-democràtic com l’actual o, com en el seu moment, a partir dels models de socialisme autoritari que van competir-hi durant el segle XX, sempre m’ha semblat un xic abusiu que l’administració pugui entrar a remenar alegrement en una qüestió que, per condicionada socialment que pugui estar, presenta un component de subjectivitat individual irreductible. Les polítiques públiques si de cas, han d’aspirar a contribuir a generar les condicions de possibilitat a través de les quals cadascú pugui viure lliurement -a cops en solitud, a cops en companyia- la seva joia personal.
Hi barrinava fa pocs dies a propòsit del recent traspàs de Marc Augé, un pensador que ha gaudit de la rara fortuna d’haver aconseguit transferir un terme des del restringit àmbit de les ciències socials -en un procés de vulgarització en el més noble sentit de l’expressió, una mica a la manera d’allò de la societat líquida de Zygmunt Bauman– al llenguatge d’ús corrent dels mitjans de comunicació. El famós concepte de no-lloc encunyat fa tres dècades per l’antropòleg francès remet a aquells espais de trànsit, buits de significació, que ell vinculava a la hipermodernitat, en què els individus solen restar en l’anonimat, sense establir vincles de comunitat. Ens estaríem referint a supermercats, mitjans de transport, estacions i sales d’espera, hotels i altres ubicacions sense atributs per l’estil. El bo del cas és que, amb els anys, alguns d’aquests no-llocs, com per exemple aquests temples del consum que són les grans superfícies comercials, han esdevingut punts de trobada -i relació- entre la gent jove; coses del turbocapitalisme que ara es porta.
El cas és que Augé tenia una concepció de la felicitat amb la qual coincideixo prou. Al seu parer, la Felicitat -enunciada així, en majúscula- té quelcom de dogmàtic, allunyat de la vida real de la gent. Parlar de petites alegries, en canvi, tal com ell preferia, denota una certa humilitat i ens transporta a un univers més humà i accessible- “Si és més exacte interesant i menys ideològic parlar de petites alegries en plural que de felicitat en singular” -va escriure a Les petites alegries. La felicitat de l’instant (un assaig deliciós editat en català per Àtic dels Llibres)- “és perquè es tracta d’ubicar fets, esdeveniments i actituds i no de dissertar sobre quelcom de tan abstracte com el concepte de la felicitat en general. A la vida experimentem sobtades alegries que no esperàvem, ja que el context no les anunciava, però que, malgrat tot, es produeixen i es mantenen contra vent i marea, fins al punt d’impregnar profundament la nostra memòria”. Ara no recordo qui va sentenciar que l’antropologia és la ciència d’allò íntim. No sé si és una definició gaire precisa -m’inclino a creure, més aviat, que no gaire- però, amb tot, amb tipus de reflexions com aquesta estaria temptat a atorgar-li un punt de raó.
En fi, gent, a les envistes del nou curs que ara comença, mai no desaprofiteu les oportunitats de ser feliços, en majúscula o en minúscula.
PENSAMENTS DESPENTINATS 