Carta a un militant de pedra picada

La indignació i la impotència de la gent davant la campanya de revenja de l’Estat contra tot allò que faci olor de República Catalana s’ha instal·lat al nostre paisatge quotidià. Si afegim a tot plegat les sinuositats de la negociació per a la formació del nou Govern després del triomf independentista del 21D s’entendrà que, en molts àmbits, regni una atmosfera de confusió i, fins i tot, de certa irritació. En aquest marc, tal com sol passar sovint en situacions similars, proliferen les lectures prepolítiques de la realitat, les filtracions interessades i no pas poques crítiques descaradament partidistes presentades amb l’embolcall grandiloqüent de l’interès col·lectiu. Res, al capdavall, que no hagi succeït, puntualment, durant els darrers anys.

Per poca experiència que es tingui, doncs, toca carregar-se de paciència, no contribuir a enrarir l’ambient, donar raons i arguments de manera constructiva i evitar de totes totes caure de quatre potes en espirals dialèctiques d’acusacions i retrets que no porten enlloc. De vegades, però, quan qui t’adreça la crítica és una persona coneguda, honesta i amb un munt d’anys de treball polític a les espatlles i, a més, ho fa de manera amable i enraonada, acceptar el debat és gairebé una obligació. És el que em passa amb l’Adam Majó, que fa pocs dies que ha escrit una Carta oberta a ERC en la qual demana, en essència, que es generi un missatge coherent “capaç de transmetre energia i confiança en la República”, tot partint de la base que darrerament els republicans semblem desconcertats i patim una commoció d’efectes paralitzants provocada per la magnitud de la repressió.

L’Adam, que ha mantingut una llarguíssima trajectòria cupaire fins fa tot just quatre dies, s’ha caracteritzat sempre per defugir les falses certeses, malfiar del sectarisme i qüestionar els límits de qualsevol ortodòxia establerta, començant per la del seu mateix espai polític de procedència. La seva ha estat una veu crítica, singular, que s’ha mirat la vida des de l’experiència militant però sense renunciar mai a preservar la seva individualitat a través del conreu d’una vocació lliurepensadora molt personal.

Coincideixo amb l’Adam en això que “sense relat no hi ha acció i sense acció el relat perd credibilitat”. No tinc tan clar, amb tot, que aquest diagnòstic tan precís es pugui aplicar, a hores d’ara, només a Esquerra. Diria més aviat que, com a mínim des del 27 d’octubre a la tarda, el conjunt de les forces –polítiques i socials- partidàries de la República Catalana pateixen prou dificultats en aquest terreny. Si he de ser franc, penso que bona part del malestar present neix de la impossibilitat d’haver fet una anàlisi acurada de la situació per, a partir d’ella, esbossar un nou relat, creïble, convincent i ajustat a la realitat, al servei de la ciutadania que es va mobilitzar en defensa del referèndum de l’1 d’octubre. I, encara més, tinc la certesa que si aquesta tasca no s’ha pogut ni encetar ha estat, almenys en part, a causa de la monotemàtica instal·lació entre nosaltres d’un pseudorelat, competitiu en el pla electoral però conceptualment prim com una orella de gat, que ja fa massa setmanes que ens engavanya.

Sé que l’Adam em respondria que un projecte que aspira a ocupar, en paraules seves, “el centre de gravetat de l’independentisme”, hauria de ser capaç d’imposar sense complexos un relat propi. I a fe de déu que no li falta raó. I aquí sí que es podria fer referència a uns mesos molt difícils durant els quals s’ha patit presó i detencions, exilis, tot tipus d’amenaces judicials i, al capdavall, s’ha hagut de treballar en unes condicions particularment adverses. Amb una figura de la talla política i moral d’Oriol Junqueras, a més, no ho perdéssim mai de vista, allunyat dels focus mediàtics, de les entrevistes i rodes de premsa televisades i privat, en conseqüència, de la possibilitat d’arribar amb veu pròpia al cor i la consciència de la gent.

Jo, com l’Adam i tants d’altres, sóc dels que estic convençut que no hi haurà República Catalana sense un cert grau de confrontació, tot el pacífica i democràtica que calgui, amb l’Estat. I també que, aquí i ara, com en tot procés de transformació social digne d’aquest nom, és important saber dosificar les forces i no galopar alegrement a camp obert quan tens l’adversari al damunt. Hem de recuperar les institucions catalanes, conjurar els perills que han sembrat els qui volen fracturar la nostra vida col·lectiva, sumar noves voluntats a la nostra majoria, convertir la defensa dels presos i els exiliats en un malson per als qui es dediquen a pregonar les preteses bondats de la monarquia espanyola i plantar cara allà on sigui més necessari per continuar avançant. I per fer tot això, i moltes altres coses, una força republicana d’ampli espectre, d’esquerra no dogmàtica i amb una manifesta voluntat de Govern és del tot imprescindible. Apostar per a una màgica superació de la política, com fa algú amb una frivolitat descomunal, seria, en aquest context, pixar fora de test.

Potser no hem acabat de guanyar però l’Estat, que s’ha imposat sols amb el recurs a la violència –física i simbòlica-, ha perdut definitivament la legitimitat a Catalunya. El camí cap a la llibertat no és una elegant fórmula ni jurídica ni matemàtica, prou que ho sabem. I, diguem-nos-ho d’una vegada, amb sinceritat i mirant-nos als ulls: res no ens garanteix la victòria a curt termini. I amb tot, hem sentit la flaire de la República Catalana i ja no ens aturarem. La gent d’Esquerra Republicana n’és ben conscient i els militants de pedra picada com l’Adam també.

*Il·lustra aquest post una obra de Ramon Casas, La càrrega (1899) –també coneguda com Barcelona 1902-.

Feixisme, avui?

Vist des de la Catalunya d’avui, on els grups d’extrema dreta han reviscolat de manera escandalosa a l’empara de l’ofensiva de l’Estat contra el referèndum de l’1 d’octubre i la República Catalana, el debat europeu sobre el ressorgiment dels nous feixismes ens queda, almenys en aparença, una mica lluny. Aquí, com potser també al País Valencià dels anys més durs de la batalla de València, la seva actuació pública va més en la línia de ser una eina –sempre subordinada a les directrius dels nuclis parapolicials habituals- per castigar i atemorir la ciutadania que no pas en la d’esdevenir un subjecte polític amb entitat pròpia.

Enzo Traverso, un historiador italià format a l’Estat francès i que actualment fa de professor als Estats Units, reflexiona sobre la nova extrema dreta europea en un interessant llibre-entrevista que acaba d’editar entre nosaltres la valenciana Balandra Edicions. Els nous rostres del feixisme és un petit volum, entenedor i que fa de bon llegir, on s’aclareixen equívocs i se situa el fenomen en les seves coordenades reals. N’apunto dues idees que em semblen essencials: el postfeixisme actual és quelcom de substancialment diferent no només del vell feixisme històric sinó també del neofeixisme que el va succeir després de la 2a Guerra Mundial; i la islamofòbia ha reemplaçat l’antic antisemitisme, a partir de la reproducció de la seva mateixa lògica d’exclusió.

El postfeixisme –Traverso rebutja per trampós i poc precís un terme més à la page com el de populisme- constitueix un constructe que supera la seva originària matriu feixista per passar a ser una alternativa política més homologable al si de les democràcies liberals europees; tot adoptant ideològicament, a més, algunes de les seves premisses fonamentals –Estat del benestar, protecció de la classe obrera autòctona, renúncia a les vies violentes per accedir al poder, laïcitat, igualtat home-dona, defensa del medi ambient etc.-. Tot plegat, és clar, apel·lant als drets d’una comunitat nacional els trets originaris de la qual cal preservar peti qui peti i rebutjant de ple la globalització econòmica, la Unió Europea i l’euro, i, per descomptat, la immigració. Res a veure, doncs, amb el clàssic feixisme històric que s’erigia alhora com una alternativa sistèmica al vell ordre liberal i com la millor garantia contra els perills de la revolució comunista.

Pel que fa a la islamofòbia, Traverso denuncia, amb la vista posada sobretot en el cas francès, que ha passat a ser el nou lligam identitari que defineix, per contrast amb un enemic extern i des d’un punt de vista eminentment conservador, les característiques immutables d’un suposat ésser nacional. Aquest nacionalisme, que no pren com a enemic la població musulmana en un sentit estrictament confessional sinó, en general, tot allò que podríem qualificar com a islam secularitzat, tindria relació amb els fantasmes colonials no prou metabolitzats i arribaria, de fet, força més enllà dels rengles de l’actual postfeixisme. En qualsevol cas, tal com es feia antany amb l’ús de la tòpica figura del jueu desarrelat i incapaç d’integrar-se a la col·lectivitat, la minoria afectada actualment per aquest perjudici pateix formes de discriminació i exclusió similars i tampoc no forma part de cap estructura de poder institucional. Es tracta sens dubte d’una crítica molt de fons que afecta radicalment els valors i les idees pretesament universals que sustenten la República francesa.

Traverso, un pensador notable que es mira el món des d’uns paràmetres d’esquerra transformadora, parla de moltes altres coses a Els nous rostres del feixisme. I clou el llibre amb unes belles paraules que subscric absolutament: “Tot el debat sobre el feixisme s’inscriu en aquesta situació de transició. Sabem que el segle XXI no serà una època d’alegria i felicitat, però a diferència dels nostres predecessors no sabem definir un projecte de futur. Tractem de conjurar el pitjor, de defensar allò que s’havia assolit en el passat, de preservar una democràcia que cada dia perd una mica més de substància. I tanmateix, sabem que l’olla bull i que un dia farà saltar la tapadora. Hi haurà grans canvis; cal preparar-s’hi. Els mots vindran tots sols”.

Guerra de posicions o guerra de moviments?

Catalunya segueix, amb el cor encongit, les sinuositats d’una investidura parlamentària que, tal com era de preveure, s’ha vist absolutament interferida per l’autoritarisme i l’afany de revenja d’un govern espanyol que ja ens va imposar uns comicis amb presos i exiliats polítics, pressió judicial i mediàtica i un impúdic clima de barra lliure contra el desafío catalán. Més enllà de l’anècdota immediata, però, resulta prou evident que els partidaris de la República Catalana patim els efectes d’una campanya electoral apressada en la qual es va parlar molt més de persones i candidatures a la Presidència que no pas de projectes de futur i de quines polítiques caldria impulsar després del 21D. I ara, fruit d’aquella improvisació, fins a cert punt forçada per unes circumstàncies adverses, ens veiem obligats a començar a pair allò que tenim pendent d’ençà les acaballes d’octubre.

I és que, al capdavall, si no situem correctament el marc en el qual ens trobem, anirem a les palpentes i serà impossible prendre decisions amb sentit que superin els perills d’un curterminisme d’escassíssima volada. Al meu parer, a hores d’ara s’han anat esbossant, a grans trets i sense desenvolupar-los massa, tres escenaris ben diferenciats: el primer consistiria en un hipotètic i gairebé màgic retorn a la tarda del 27O, fent com si aquí no hagués passat res i encara fos possible remprendre amb alegria el full de ruta anterior; el segon, a partir de la constatació que és possible que es mantingui una aplicació de facto del 155 i equiparar la lluita per la recuperació institucional a una mena de conformisme autonomista, passaria per intensificar radicalment la mobilització popular a camp obert, confiant en els efectes clarificadors –i beatífics- d’un momentum gairebé insurreccional; i el tercer, que particularment és el que em fa més peça perquè el trobo prou ajustat a la correlació de forces present, que defensa que hem entrat en una fase de conflicte sostingut amb l’Estat en la qual caldrà recuperar els àmbits de Govern que ens han estat usurpats, enfortir –i repensar per tal de fer-la encara més eficaç- l’actuació del sobiranisme civil i, alhora, assajar estratègies diverses en clau constituent per avançar, des de les institucions i al carrer, cap a la República Catalana.

Diria que aquests tres escenaris, que estic disposat a admetre que potser contenen bocins de veritat per separat, no es corresponen mecànicament amb les militàncies i els electorats de cap de les tres grans formacions polítiques partidàries de la República Catalana. I sospito, fins i tot, que en funció del moment i de l’estat d’ànim de cadascú, es pot passar de preconitzar una via a adherir-se de manera entusiasta a una altra, quasi sense ni adonar-se’n. Res que no tingui remei, en la meva opinió, si deixem d’amagar l’ou, tenim el coratge de mirar la realitat de fit a fit i assumim que, aquí i ara, el què té almenys tanta importància com el qui.

No hi ha dreceres per a la llibertat. Un clàssic del pensament polític i social del segle XX, que per circumstàncies de la vida va disposar de moltes hores per barrinar sobre l’assumpte, va contraposar dues lògiques, útils per a situacions històriques diferents, que resultaria dramàtic –i un punt grotesc- confondre a l’hora actual: guerra de posicions i guerra de moviments. Era sard i es deia Antonio Gramsci.

*Il·lustra aquest post una obra de Renato Gattuso, I funerali di Togliatti (1972).