Les milícies de 1936, un passat que no és arqueologia

Fins no fa tants anys encara es podia afirmar sense faltar gaire a la veritat que els anys de la República, la Generalitat republicana i la Guerra Civil eren història recent. Ara, probablement, aquesta afirmació seria força més discutible: els que van viure aquell període han anat desapareixent, la memòria oral s’ha esllanguit i l’evolució política i social dels darrers trenta anys, tant a Catalunya com a la resta del món, ha fet que molts dels esdeveniments centrals d’aquella etapa conservin un regust si es vol mític però ja irremeiablement pretèrit.

Tot plegat presenta avantatges i inconvenients. D’una banda, permet aproximacions al tema menys condicionades pel presentisme de la memòria militant dels qui van viure els fets en carn pròpia i de la literatura de parti pris –a favor o en contra- que ha condicionat la percepció de diverses generacions sobre aquells temps. De l’altra, però, comporta el risc d’afavorir una mirada asèptica i exempta de compromís que, cobrint-se potser sota postulats cientifistes, reprodueixi també, des d’un altra posició, vicis no menys iideològics que els anteriors.

Les milícies antifeixistes de Catalunya, un estudi de l’estudiós vilassanenc Gonzalo Berger publicat recentment per Eumo Editorial, em sembla un exemple excel·lent del que pot donar de si un enfocament actual a un fenomen històric complex –i molt connotat– situat a l’inici de la Guerra Civil. I això perquè evitant la temptació d’assajar una aproximació apologètica –a l’estil del que van fer amb tota la bona intenció del món Ken Loach a Terra i llibertat o Vicente Aranda a Libertarias, per posar dos exemples cinematogràfics que tenim prou a l’abast-, opta per acostar-se a l’assumpte d’una manera metòdica, a partir de l’anàlisi de les fonts actualment disponibles. I el resultat, pel que fa a aspectes tan diversos com, entre d’altres, la composició política dels homes i dones voluntaris, l’evolució de les diferents columnes i el paper de la dona en cadascuna d’elles, els aspectes organitzatius i de finançament, l’expedició a Mallorca o la militarització i unificació definitives del març de 1937, és prou remarcable. Dubto que ningú no es vegi obligat a reconsiderar algun dels tòpics que encara arrosseguem sobre el tema a partir de la lectura de l’obra.

Cal remarcar que, amb una voluntat de caire més divulgatiu. Berger, conjuntament amb Tània Balló i Jaume Miró, han realitzat també un documental, titulat genèricament Milicianes, que explica la laboriosa recerca per establir la identitat de cinc combatents femenines afusellades a Manacor per les tropes franquistes, després del fracàs de l’intent d’alliberalment de l’illa de Mallorca. Es tracta d’una producció que dignifica la figura d’aquestes cinc dones, posa en valor el seu compromís polític i entronca, alhora, amb una voluntat rabiosament contemporània de feminitzar la història i l’anàlisi social.

Tan lluny, tan a prop: les milícies populars i els qui en van formar part són passat però, amb tot, mai no seran pura arqueologia.

Núñez, alguna cosa més que una caricatura per riure

La mort de Josep Lluís Núñez ha retornat el seu nom a la palestra. I, tal com era de preveure, li han plogut un munt d’elogis ditiràmbics. És natural, va ser president del Barça entre 1978 i el 2000. Vint-i-dos anys al capdavant d’una de les institucions referencials i amb més poder del país no és poca cosa. I més si es té en compte que no va tractar-se d’un període qualsevol sinó d’una etapa que abraça des del postfranquisme més immediat a la darrera legislatura de Jordi Pujol, passant pels fastos de la Barcelona olímpica.

Núñez mai va comptar amb la simpatia de l’esquerra política ni de la burgesia més catalanista i il·lustrada, que sempre el va considerar un parvenu. I, el seu paper com a promotor immobiliari, agressiu i sense manies a l’hora d’arranar el patrimoni arquitectònic de Barcelona, el van enfrontar agrament al moviment veïnal. Més enllà dels èxits i fracassos obtinguts en l’àmbit esportiu, tampoc no va ser estimat per la gent del carrer. És cert que, amb el temps, la dreta catalanista al Govern de la Generalitat i el mateix Ajuntament de la ciutat s’hi van acomodar; sense gaire entusiasme, però. I també, poc o molt, que l’element popular el va acabar mig tolerant a canvi de grans fitxatges milionaris i èxits esportius.

Jo, que guardo a la meva memòria infantil el “Neeskens, sí; Núñez, no!” com un moment d’autèntic èxtasi col·lectiu, vaig viure amb il·lusió, ja com adult, la fi del nunyisme a can Barça. L’aparició de Joan Laporta, al capdavant d’una directiva amb sentit de la catalanitat i un actiu compromís de ciutadania, em va caure al damunt com aigua beneita i em va reconciliar del tot amb un club al qual Gaspart i companyia havien deixat, i no només en l’aspecte futbolístic, en hores baixíssimes. Un sentiment idèntic al que m’havia dominat, gairebé en paral·lel, amb l’arribada de Jordi Porta a la presidència d’Òmnium Cultural. Eren un seguit de símptomes que, després d’anys i panys de conformisme i de trist cofoisme pujolista, bufaven vents de canvi a Catalunya i la ciutadania aspirava a albirar nous horitzons. Com així es va demostrar poc després amb l’Acord del Tinell, de fet. Potser va ser un miratge però, per un moment, va semblar que tot estava per fer i tot era possible.

Tot plegat ja és història antiga. Núñez és una figura que havia quedat quasi esborrada de la memòria col·lectiva, a anys llum del batec actual –republicà i sobiranista- del gruix de la societat catalana. Més encara després de la condemna –i breu empresonament, el 2014- que va patir a causa dels suborns i tripijocs diversos del denominat cas Hisenda, tan pietosament bandejats ara en alguns dels retrats de to oficialista que se li dediquen. El risc, si de cas, seria que se’l recordés més per la inofensiva caricatura per riure que n’han dibuixat els programes d’humor que no pas pel que va representar de debò. I és que és un personatge que explica força coses que no han de ser oblidades. Si li conferim el títol de pare modernitzador del FC Barcelona ho hem de fer en la mateixa clau que atorgaríem aquest tractament a Porcioles o Samaranch en el cas de Barcelona o, fins i tot, com fan alguns cada cop amb més desvergonyiment, a Franco en el de l’Estat espanyol. I això ens hauria d’obligar a reflexionar a fons sobre el nostre passat recent, no tan idíl·lic com de vegades ens volen fer creure, i sobre el guió del futur que volem escriure.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry de Toulouse-Lautrtec, “Ball al Moulin Rouge” (1890).