De dones, fotos, masclisme i crítica política

El respecte a la dignitat de les dones no és pas una assignatura que la nostra societat, consumista i autosatisfeta, hagi deixat enrere. En molts àmbits de la vida, des de la sempre omnipresent publicitat a l’esport, l’acadèmia o el món del treball i l’empresa, assistim tot sovint a incidents de tota mena que ens ho recorden. És massa habitual que se les jutgi, se les denigri i se les classifiqui pel fet de ser massa joves o massa grans, primes o grasses o maques o lletges, tot deixant en segon terme allò que són i allò que representen; una pràctica, sigui dit de passada, gairebé impensable en el cas dels homes.

És perfectament legítim, doncs, per no dir que és necessari des del punt de vista de la moral col·lectiva, revelar-se contra aquest estat de coses. Ara bé, seria un error imperdonable confondre el menyspreu a les dones amb el menyspreu a un únic tipus de dona; així com també, en l’àmbit directament polític, els atacs contra el conjunt de les dones compromeses políticament amb els atacs soferts per les dones d’una determinada opció política. La sinècdoque, en aquest cas, és un mal negoci. La foto més revolucionària ̵i eficaç– per denunciar la violència simbòlica masclista que campa per la Xarxa i fora d’ella seria, per entendre’ns, aquella que aplegués des de les dones cupaires fins a Inés Arrimadas.

I, no cal ni dir-ho, tampoc no s’hi val a utilitzar les barrabassades masclistes, per estructurals que siguin, per mirar de deslegitimar, ni que sigui col·lateralment, el paper de la crítica ciutadana a una opció política. Una crítica que, per aspra i desagradable que pugui resultar de vegades, forma part d’allò que tot responsable polític te l’obligació d’haver de suportar al si d’un sistema polític democràtic.

*Il·lustra aquest post una fotografia de Mario Testino a la model Liu Wen (2013).

De conyeta en conyeta banalitzem la política

Sóc molt de la broma i em costaria d’entendre la vida sense la presència del sentit de l’humor. I, amb tot, tinc reserves molt serioses sobre el fet que un programa de ràdio pugui trucar alegrement a un cap d’Estat –sigui del color que sigui i del país que sigui- i, amb enganys i suplantant la identitat d’un altra persona –en el cas que ens ocupa, el cap de Govern d’una nació que vol arribar a esdevenir Estat en un termini de temps raonable- hi mantingui una conversa per fer-ne burla davant l’audiència. I aquestes reserves les tinc tant en l’ordre de la deontologia professional del gremi periodístic com en el terreny directament polític.

La política és una activitat transcendent i noble. I encara que tot sovint potser els que la protagonitzen no estiguin a l’altura d’aquesta exigència, no és gens edificant que els mitjans de comunicació contribueixin a denigrar-la gratuïtament. I això no significa, ans al contrari, que no hagi d’estar sotmesa a la crítica i, fins i tot, que no se la pugui caricaturitzar sempre que convingui. “Polònia”, per exemple, fa una funció molt saludable en aquest darrer aspecte. Però una cosa és la caricatura i una altra, de molt diferent, l’ús de trampes per deformar la realitat i negar, ni que sigui momentàniament, la dignitat a un actor polític.

És ben legítim riure la conyeta dels amics d’El matí i la mare que el va parir; però després no ens afegim als planys dels que denuncien la banalització de la política i resignem-nos a viure, de ple, d’acord amb les servituds que imposa la frívola civilització de l’espectacle.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula txeca The Joke (1969), de Jaromil Jires.

Propòsit inicial

Fa temps que desitjava disposar d’un blog personal on abocar, de tarda en tarda, les meves dèries, més enllà del que he mantingut des del gener de 2009 a l’espai web d’Esquerra Republicana. Hi aniré deixant els comentaris sobre política catalana que publico ocasionalment, aquí i allà, i  apunts diversos en relació  a d’altres qüestions relacionades o no amb l’actualitat del país. Miraré de mantenir una certa regularitat i desvetllar l’interès de les persones que us animeu a seguir-me. En correspondència, només demano una certa indulgència.

Per cert, el títol del blog, Pensaments despentinats, constitueix el meu particular homenatge al poeta i aforista polonès Stanislaw Jerzy Lec.

*Il·lustra aquest post una obra de Jean Siméon Chardin, Benedicció (1740).