Geografia i memòria

Per raons atzaroses que no fan al cas he llegit gairebé en paral·lel Austerlitz, de W.G. Sebald, i Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine. Es tracta de dues obres de gran ambició literària, editades respectivament per Flâneur i Club Editior, que giren al voltant, des de perspectives ben diferents, del tema de la memòria. I no d’una memòria qualsevol sinó de la que té com a rerefons l’era de les catàstrofes de la primera meitat del segle XX, un tema clàssic que queda lluny d’estar resolt si és que mai es podrà arribar a esgotar.

Els dos assagen, en realitat, aproximacions metodològicament oposades a un mateix fenomen. Mentre Austerlitz, formalment una novel·la, aborda el buit existencial que sent un personatge al qual s’ha ocultat la seva identitat i, per tant, el dret a forjar-se una memòria pròpia, Fugir era el més bell que teníem, una introspecció personal de caire assagístic, avança en la direcció contrària: reflexiona sobre el pes de la memòria dels altres –en el seu cas, bàsicament la del seu pare- en la configuració de la pròpia personalitat. Són punts de partida que en aparença tenen poc a veure però que, en el fons, coincideixen prou a l’hora d’atorgar una dimensió essencial als rastres que deixa la gran història en la pell de l’individu: si a Austerlitz aquesta presència remet al genocidi dels jueus d’Europa, a Fugir era el més bell que teníem ressonen els ecos de la sociabilitat obrera barcelonina, d’una certa cultura llibertària i, lògicament, de la guerra civil, l’exili interior –i l’altre- i els silencis, les pors, els sobreentesos i les petites resistències quotidianes al franquisme.

Sebald i Marín-Dòmine coincideixen però en una qüestió ben significativa: en la importància que atorguen als llocs, a la geografia. L’autora barcelonina, resident a Toronto des de fa setze anys, arriba a teoritzar-ho a partir del concepte de l’errància: “(…) l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis: D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n´és a perpetuïtat”. L’escriptor alemany, per la seva banda, no tant donat a la teorització explícita, crea un personatge ambigu, irrepetible, que deambula aparentment sense rumb per diverses ciutats de la vella Europa i vagareja pels paratges més diversos –des de les monumentals estacions ferroviàries, símbols de l’època d’or de la civilització burgesa, fins a la Biblioteca Nacional francesa o l’antic gueto de Terezín-. Hi ha, en tot plegat, un aire de família inconfusible.

La violència, aquesta convidada de pedra inevitablement present en ambdues obres, és abordada de manera obliqua per un i altre autor. Sebald, a partir de la deliberada opció de no esmentar-la mai, però fent sentir la seva ombra en moltes ocasions; una recurs que, almenys en el meu cas, ha aconseguit generar un efecte certament angoixant. Marín-Dòmine, fent referència a alguns episodis concrets però sempre d’una manera distanciada i passada pel sedàs dels anys i la reflexió personal. Penso, per exemple, en el la digressió sobre l’aproximació de Freud o Benjamin al fenomen universal de la guerra. O sobretot, en una imatge molt aconseguida, en el seu apunt, inquietant i alhora sensual, sobre una vella fotografia, d’inicis de la Guerra Civil, que descobreix a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, titulada descriptivament Tírvia. Simulació d’afusellament. Angeleta, Maria, Balbina, Carmeta, Monteerrat i soldats d’Estat Català. 1936. “La mirada fascinada de les noies als nois armats.” –escriu Marín-Dòmine– “L’excitació de donar la mort, l’embriaguesa de tenir la vida a les mans d’un altre, ¿no és aquesta una definició de l’abandó de l’amor? Jugar a la mort, donar i prendre el cos”.

Geografia i memòria, quin gran tema per a fer bona literatura. I per entendre millor la nostra vida, també.