Un mausoleu nacional per a Puig Antich?

He seguit de cua d’ull l’entronització pòstuma que l’Estat francès ha concedit a  Missac Manouchian traslladant solemnement les seves restes, vuitanta anys després del seu afusellament per part dels ocupants alemanys, al Panteó del Mausoleu de París; prop d’on reposa des de 1964 el màrtir més consagrat de la Resistència, el llegendari Jean Moulin. La particularitat de Manouchian, supervivent infantil del genocidi armeni, poeta i determinat militant comunista, és que mai no va posseir la ciutadania francesa i que, com bona part dels components del grup que comandava, era considerat com un pertorbador metec, aliè al cos nacional, per part del règim de Vichy. Més enllà que alguns observadors han criticat una certa glamourització de tot plegat, el que ha polaritzat l’atenció de l’opinió pública ha estat la disruptiva presència a la cerimònia de Marine Le Pen, la líder del postfeixisme gal, absolutament als antípodes del valors d’alliberament encarnats pel lluitador homenatjat. En realitat, però, almenys des del meu punt de vista, el que resulta tan o més xocant és que, en un context en el qual, de la mà del partit del mateix Emmanuel Macron, la legalitat de l’hexàgon està experimentant un enduriment sense precedents en relació al tractament de la immigració, el seu govern hagi impulsat amb bombo i platerets una operació de màrqueting memorial d’aquest calat. I això perquè, no ens enganyéssim pas, els Manouchian i companyia d’ahir tenen força més en comú amb els criminalitzats il·legals d’avui que no pas amb l’establishment amb cuidat accent parisenc que ara els fa la gara-gara mentre es deixa arrossegar pels qui escampen la islamofòbia més grollera amb la teoria aquella del gran reemplaçament.

No em demaneu perquè però hi he rumiat aquests darrers dies a propòsit del 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich. I és que entenc prou bé el plany dels seus antics companys llibertaris als quals dol en l’ànima que, passats els anys, la seva memòria s’hagi anat diluint de manera inversament proporcional a l’extensió del coneixement públic de la seva figura. Em refereixo, naturalment, a la seva memòria més política, al seu vessant de militant anarquista, no sols antifranquista sinó també anticapitalista i revolucionari. És evident que Salvador, aquella pel·lícula de 2006 en què la sentimentalitat al voltant de la seva mort passava molt per davant de qüestions d’identitat ideològica, va constituir la fita més paradigmàtica per a l’elevació del personatge als altars del mainstream de les generacions que no van viure directament la dictadura. El seu retrat com a jove víctima innocent atrapada fatalment entre els cruels engranatges del franquisme, amb tot, deixava molt en segon terme allò que tenia de més essencial i subversiu: la seva manera de mirar les coses del món i d’actuar amb radicalitat i compromís per tal de transformar-les. La seva evolució, vist des d’aquest angle, i guardades totes les distàncies, no ha estat tan diferent de la d’altres grans icones del combat per l’emancipació humana i la justícia social, cas del Che Guevara, Mandela o el mateix Bobby Sands, la memòria dels quals, fora del temps i l’espai que els va fer possibles, ha oscil·lat entre la glorificació mitificada al si dels cercles d’activistes més implicats i una certa edulcorització mediàtica apta, fins i tot, per servir de reclam per al consum de masses.

Quina memòria ha fet més sort, doncs, la de Manouchian o la de Puig Antich? Fa de mal dir, la veritat. Penso, per expressar-ho amb una fórmula d’ús comú, que les dues carreguen els seus perills i les seves oportunitats. La de Manouchian pot acabar deformada sota el pes de l’imponent panteó d’un Estat amb tics postdemocràtics que menysprea els més febles, criminalitza la pobresa i té una por cerval de la diversitat. La de Puig Antich, en canvi, corre el risc de ser banalitzada, amb les arestes més punxegudes de la seva personalitat convenientment escapçades. Per contra, el comunista apàtrida que va morir als rengles de la Resistència francesa podria ser fàcilment recuperat per part d’aquells moviments ciutadans que malden per aturar la nova extrema dreta i defensen els drets socials i de ciutadania per a tothom. I, en fi, l’anarquista català, també podria esdevenir un dels puntals més emblemàtics d’una memòria democràtica amb majúscules que tibés les costures d’un Règim del 78 que va deixar impune el sistema de poder al qual havien servit els seus botxins. No oblidéssim pas, en aquest sentit, que el moviment llibertari, tal i com també es va intentar fer amb l’independentisme català d’aquell període, va ser una tradició política que el règim de la primeríssima Transició va tenir molta cura a neutralitzar sense contemplacions ja a finals dels anys setanta, inclús abans de la mateixa aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut del 79.

Jo, per si de cas, m’apresso a aclarir que mai no empresonaria Salvador Puig Antich en cap mausoleu nacional. I, partidari com soc de la República Catalana, m’estimaria més incorpora la bandera negra que sempre va dur al cor, al costat de totes aquelles altres que també simbolitzen la llibertat, al nostre combat de cada dia per construir un país millor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Salvador (2006), de Manuel Huerga.

*Publicat a La República.

A propòsit de la ‘gàbia melancòlica’

Constato que l’expressió gàbia melancòlica ha fet fortuna entre gent diversa per il·lustrar l’estadi en el qual roman una part de la ciutadania que encara no ha paït el desenllaç de l’Octubre català. Es tracta d’un estat de l’ànima, vagament emparentat amb els espectres del romanticisme decimonònic, que passa per refugiar-se en un passat idealitzat com a defensa psicològica en relació a un present lleig i embastardit, trista degeneració d’un temps pretèrit considerat gloriós, indiscutible i ple de noblesa. Sembla que el primer a utilitzar el terme en aquest sentit hauria estat Xavier Domènech en un article recent al diari Ara. Ja podria ser perquè, en la seva condició d’historiador, segur que està familiaritzat amb la darrera obra d’Enzo Traverso, titulada precisament Melancolía de izquierda.

I el cas és que, més enllà que no té massa a veure amb la realitat de la Catalunya contemporània, Melancolía de izquierda és un assaig poderós, altament recomanable per tota persona que es miri la vida des d’una voluntat transformadora. Traverso parteix de la constatació que la tradició socialista europea -i mundial- va ser capaç d’aguantar totes les derrotes i decepcions que va patir històricament -des de la Comuna de París de 1871 fins al cop d’Estat contra Allende al Santiago de Xile de 1973- gràcies al manteniment d’un horitzó d’esperança. Una expectativa que feia que el record dels caiguts en el combat per la llibertat fos viscut, potser amb una certa consciència tràgica però mai amb efectes paral·litzadors, com la llavor de totes les lluites de l’esdevenidor. És a dir, que el present establia un lligam indissoluble amb el passat alhora que, en un formidable exercici d’imaginació utòpica, es projectava decididament cap al futur. És des d’aquest punt de vista que l’estudiós italià estableix un vincle positiu entre l’esquerra i la melancolia, un sentiment que ha estat tradicionalment bescantat pels corrents polítics progressistes en considerar-lo retardatari i poc menys que reaccionari.

Passa però, constata Traverso, que el 1989 ho va canviar tot. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensulsiada del bloc socialista el panorama va modificar-se radicalment. Es va iniciar un temps nou que clausurava definitivament el període històric de les revolucions -amb els grans models clàssics de 1789 i 1917 com a principal referent simbòlic- i es va instal·lar arreu una concepció presentista del temps; carregadíssima de memòria però, paradoxalment, incapaç de metabolitzar-la de manera creativa tot dirigint-la cap al futur. I l’esquerra, desorientada per l’ofensiva neoconservadora de Fukuyama i companyia i per un munt de processos socials per als quals no estava gens preparada -com la fi del fordisme i l’avenç d’una creixent fragmentació individualitzadora al si de la classe obrera industrial- va ser incapaç de fer un mínim balanç estratègic d’aquella derrota. Sense cap horitzó d’expectativa a mà, va començar a ser més plausible pensar en la fi del món que no pas en la del capitalisme. Prou que ho sabem nosaltres que, més de trenta anys després, i davant els estralls del covid-19, ens hem d’aferrar encara -i santament que fem- a les velles receptes keynesianes per mirar d’evitar que tot vagi pel pedregar. No és que l’historiador italià sigui tan ingenu com per defensar un mític retorn a les certeses de sempre; més aviat al contrari, em sembla. Però sí que reclama, en vista de la crisi crònica de la socialdemocràcia i la desconcertant volatilitat de l’esquerra alternativa, que s’emprengui col·lectivament aquell exercici de pensament utòpic -i de realisme amb mirada llarga, hi afegiria jo- que va quedar pendent de realitzar. Apunta, al capdavall, a la necessitat de fer un dol en condicions, bandejant qualsevol mena de nostàlgia i, alhora, amb la màxima exigència i ambició polítiques.

Què en pot aprendre de tot plegat l’independentisme català del primer quart del segle XXI? Fa de mal dir, amb franquesa. Poca cosa potser, almenys si ens ho mirem sols des d’un prisma directament utilitari. I, amb tot, mai no va malament repassar situacions i trajectòries que ens mostren que cap projecte polític duu inscrita la victòria ni en la lògica de la història ni en el lent moviment dels astres. Als que ens situem a l’esquerra i considerem que la República Catalana ha de constituir una modesta aportació al procés de construcció -universal- de noves formes de democràcia, justícia social i en la manera d’entendre l’exercici del poder, però, la lectura de Melancolía de izquierda ens pot provocar una satisfacció particular: la de sentir la remor d’una munió de lluites compartides, fent-se i desfent-se.

La ‘Xoà’ a l’era del ‘selfie’

Quin paper juga el record de la Xoà a l’era del selfie i la modernitat líquida? Aquesta és la incòmoda pregunta a la qual mira de respondre El monstre de la memòria, la darrera novel·la traduïda al català de l’escriptor israelià Yishai Sarid. L’autor s’aproxima a l’assumpte a partir de la peripècia, redactada en primera persona en forma d’informe per al director de l’Iad va-Xem, una benemèrita institució memorial creada el 1953 a Jerusalem, d’un guia dels antics lager alemanys ubicats a Polònia. El protagonista, un individu entre la trentena i la quarantena d’anys, és un ésser pusil·lànime i acomodatici, sense una vocació particular per aprofundir en els grans assumptes del passat recent –“la història contemporània m’espantava perquè em feia l’efecte d’una cascada que no parava de caure amb una força descomunal”-, que es va introduint a l’estudi i la narració de l’holocaust nazi més per atzar i afany de promoció professional que per altra cosa. De fet és un ésser amb molt escassos atributs que busca un lloc a la vida i va topant amb una sèrie d’esdeveniments que, mica en mica, acabaran per aclaparar-lo existencialment. El contrast entre el coneixement dels mecanismes tècnics i logístics de la mort a escala industrial planificada metòdicament pel nazisme i les fragilitats i contrasentits que presenta la rememoració actual de tot allò són un còctel massa feixuc de suportar.

El monstre de la memòria fa desfilar davant el lector una sèrie de figures més o menys arquetípiques que esbossen un retrat prou esmolat de les contradiccions de la societat israeliana actual en relació al record de la Xoà: des dels grups d’estudiants de secundària que visiten Auschwitz poc menys que com un parc temàtic fins als diplomàtics, els militars o els alts funcionaris de Govern que recorren l’univers concentracionari seguint un ritual buit i sobreactuat que és, en el fons, un simple acte burocràtic d’afirmació nacionalista de present. I això sense oblidar la dificultat d’inserir en el muntatge la veus d’uns testimonis disponibles cada cop en menys quantitat i difícilment acomodables en el relat oficial; sigui per qüestions d’edat, estat de salut o, de vegades, perquè la seva experiència no s’ajusta als canons políticament correctes que, poc o molt, s’han acabat instal·lant a l’imaginari dominant sobre l’extermini nazi. I, com a rerefons de tot plegat, l’ombra d’una cosmovisió que, amb l’ethos orgullosament heroic, militant, viril i guerrer de l’Israel actual, potser no estaria tan lluny d’acceptar una solució final que resolgués d’una vegada el sempitern –i desigual- conflicte amb els palestins. Sarid recrea d’alguna manera, amb malícia i sentit autocrític, els pensaments que els seus conciutadans profereixen en veu baixa quan se saben fora de càmera i s’alliberen per uns instants de la xerrameca i els tristos llocs comuns que imposa l’eixorca cerimònia de la memòria codificada que toca reproduir mecànicament.

Més enllà que és una narració en clau essencialment israeliana, El monstre de la memòria permet també una lectura més general. És el que se m’acut a mi, almenys, aquests dies que assistim amb impotència a l’enèsim capítol de la crisi dels refugiats, que no deixa de ser un descens penós als inferns de la consciència històrica europea. ¿De què serveix rememorar el sorgiment del projecte europeu com a resposta als horrors de la 2a Guerra Mundial si, al capdavall, la UE promou actuacions absolutament reprovables en el pla jurídic, polític i humanitari que no són dignes d’aquest heretatge? ¿Què podem esperar d’una memòria cada cop més retòrica, banal i lliure de valors, incapaç de jugar un paper polític mínimament rellevant?

No és una novel·la optimista. Ni agradarà als aprenents de sionista que tant abunden en els rengles de la nova dreta –la de Bush i Aznar, la de Trump i Boris Johnson– o, fins i tot, en certs cenacles de l’independentisme català. Però, no en dubteu pas, El monstre de la memòria és una novel·la que ens interpel·la i que planteja una qüestió espinosa que serà motiu de debat en els propers anys. I, per si això fos poc, fa de bon llegir i té un final punyent, tan impactant com que t’esclafin el nas.

La glorificació del franquisme, al Codi Penal?

El règim del 78 mai no ha metabolitzat ni l’etapa republicana i de la Guerra Civil ni la negra nit del franquisme. I bona part de la responsabilitat de tot plegat recau a les espatlles del PSOE. Durant el període de Felipe González es va ocultar, volgudament i amb plena consciència, la memòria cultural –i encara més la militant- del combat contra la dictadura. En primer lloc per tal de no incomodar els poders fàctics, polítics, judicials i policials, i també econòmics i ideològics. que tutelaven el sistema nascut de la Transició. Eren els anys dels militars i guàrdies civils demòcrates, sovint amb una llarga -i tenebrosa- fulla de serveis a l’Estat, orgull d’una democràcia jove i en aparença hedonista encarnada en la figura d’un monarca esportista i campechano, més atenta a viure al dia amb el destape i la movida madrileña que d’haver-se de preocupar per la feixuga càrrega del seu passat immediat. També, però, en un pla més general, perquè el projecte de la socialdemocràcia espanyola de l’època entroncava amb un corrent de fons conservador, malfiat de l’element popular i partidari d’una modernització tecnocràtica segons els cànons occidentals. Ni somiar, doncs, amb la possibilitat d’afavorir un procés democràtic sense línies vermelles que, al capdavall, hauria posat en risc privilegis adquirits i qui sap si no hauria desencadenat un espiral perillosament desestabilitzador. Els primers governs del PSOE, en conseqüència, amb el rosari de reconversions estructurals de tota mena, l’ingrés a l’OTAN i la plena integració europea, van retirar així, sobretot, a un model de despotisme il·lustrat contemporani. Res a veure amb el que hauria pogut ser un reformisme de conviccions fortes al qual, potser, la gestió del passat no hauria resultat tan pertorbadora. Es va acabar imposant, comptat i debatut, un relat en el qual el període 1936-39 era descrit com una tragèdia entre germans, curull de malvestats per part d’ambdós bàndols, i el franquisme com poca cosa més que un episodi col·lectivament vergonyant del qual calia passar pàgina de la manera més ràpida possible.

Ara, quasi quatre dècades després, i més per càlcul electoral que per una reflexió autènticament de fons, tal com ja es va veure amb l’accidentat trasllat de la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, el PSOE de Pedro Sánchez vol jugar la carta de la memòria històrica. Sense tenir en compte que aquest va ser un assumpte amb el qual el Govern de Rodríguez Zapatero ja es va ennuegar, s’ha tret de la màniga la proposta de tipificar l’apologia del franquisme al Codi Penal. Es tracta d’una iniciativa oportunista i poc meditada que, probablement, tal com s’està apuntant des de diversos àmbits, seria fins i tot contraproduent si mai s’arribés a aplicar. D’una banda perquè victimitzaria els nostàlgics del franquisme i, de l’altra, perquè obriria la porta a anar engruixint ad infinitum el catàleg de glorificacions a empaitar per part de l’autoritat. I això darrer, en un marc com l’espanyol, en el qual jutges i fiscals han comès un munt d’abusos aprofitant l’escletxa de l’apología del terrorismo, podria ser un molt mal negoci.

El problema del PSOE és que es nega a assumir que el combat contra el llegat de la dictadura és alguna cosa més que un seguit d’alegres actes folklòrics dissenyats per gurus del màrqueting electoral. Ben al contrari, constitueix, sobretot, una tasca de caire ideològic que cal abordar amb seriositat i en tota la seva dimensió. I això passa per l’impuls de polítiques públiques de memòria i reparació dignes d’aquest nom -necessàriament conflictives, mai asèpticament neutrals– i per desmuntar tot l’engranatge de cultura franquista que encara perdura –tant pel que fa a l’origen del seu funcionariat com als valors que orienten la seva actuació- al si dels principals aparells de l’Estat. Just allò que ningú no s’ha proposat de fer des de 1978 ençà.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Raza (1941), de José Luis Sáenz de Heredia.

Geografia i memòria

Per raons atzaroses que no fan al cas he llegit gairebé en paral·lel Austerlitz, de W.G. Sebald, i Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine. Es tracta de dues obres de gran ambició literària, editades respectivament per Flâneur i Club Editior, que giren al voltant, des de perspectives ben diferents, del tema de la memòria. I no d’una memòria qualsevol sinó de la que té com a rerefons l’era de les catàstrofes de la primera meitat del segle XX, un tema clàssic que queda lluny d’estar resolt si és que mai es podrà arribar a esgotar.

Els dos assagen, en realitat, aproximacions metodològicament oposades a un mateix fenomen. Mentre Austerlitz, formalment una novel·la, aborda el buit existencial que sent un personatge al qual s’ha ocultat la seva identitat i, per tant, el dret a forjar-se una memòria pròpia, Fugir era el més bell que teníem, una introspecció personal de caire assagístic, avança en la direcció contrària: reflexiona sobre el pes de la memòria dels altres –en el seu cas, bàsicament la del seu pare- en la configuració de la pròpia personalitat. Són punts de partida que en aparença tenen poc a veure però que, en el fons, coincideixen prou a l’hora d’atorgar una dimensió essencial als rastres que deixa la gran història en la pell de l’individu: si a Austerlitz aquesta presència remet al genocidi dels jueus d’Europa, a Fugir era el més bell que teníem ressonen els ecos de la sociabilitat obrera barcelonina, d’una certa cultura llibertària i, lògicament, de la guerra civil, l’exili interior –i l’altre- i els silencis, les pors, els sobreentesos i les petites resistències quotidianes al franquisme.

Sebald i Marín-Dòmine coincideixen però en una qüestió ben significativa: en la importància que atorguen als llocs, a la geografia. L’autora barcelonina, resident a Toronto des de fa setze anys, arriba a teoritzar-ho a partir del concepte de l’errància: “(…) l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis: D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n´és a perpetuïtat”. L’escriptor alemany, per la seva banda, no tant donat a la teorització explícita, crea un personatge ambigu, irrepetible, que deambula aparentment sense rumb per diverses ciutats de la vella Europa i vagareja pels paratges més diversos –des de les monumentals estacions ferroviàries, símbols de l’època d’or de la civilització burgesa, fins a la Biblioteca Nacional francesa o l’antic gueto de Terezín-. Hi ha, en tot plegat, un aire de família inconfusible.

La violència, aquesta convidada de pedra inevitablement present en ambdues obres, és abordada de manera obliqua per un i altre autor. Sebald, a partir de la deliberada opció de no esmentar-la mai, però fent sentir la seva ombra en moltes ocasions; una recurs que, almenys en el meu cas, ha aconseguit generar un efecte certament angoixant. Marín-Dòmine, fent referència a alguns episodis concrets però sempre d’una manera distanciada i passada pel sedàs dels anys i la reflexió personal. Penso, per exemple, en el la digressió sobre l’aproximació de Freud o Benjamin al fenomen universal de la guerra. O sobretot, en una imatge molt aconseguida, en el seu apunt, inquietant i alhora sensual, sobre una vella fotografia, d’inicis de la Guerra Civil, que descobreix a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, titulada descriptivament Tírvia. Simulació d’afusellament. Angeleta, Maria, Balbina, Carmeta, Monteerrat i soldats d’Estat Català. 1936. “La mirada fascinada de les noies als nois armats.” –escriu Marín-Dòmine– “L’excitació de donar la mort, l’embriaguesa de tenir la vida a les mans d’un altre, ¿no és aquesta una definició de l’abandó de l’amor? Jugar a la mort, donar i prendre el cos”.

Geografia i memòria, quin gran tema per a fer bona literatura. I per entendre millor la nostra vida, també.

Les milícies de 1936, un passat que no és arqueologia

Fins no fa tants anys encara es podia afirmar sense faltar gaire a la veritat que els anys de la República, la Generalitat republicana i la Guerra Civil eren història recent. Ara, probablement, aquesta afirmació seria força més discutible: els que van viure aquell període han anat desapareixent, la memòria oral s’ha esllanguit i l’evolució política i social dels darrers trenta anys, tant a Catalunya com a la resta del món, ha fet que molts dels esdeveniments centrals d’aquella etapa conservin un regust si es vol mític però ja irremeiablement pretèrit.

Tot plegat presenta avantatges i inconvenients. D’una banda, permet aproximacions al tema menys condicionades pel presentisme de la memòria militant dels qui van viure els fets en carn pròpia i de la literatura de parti pris –a favor o en contra- que ha condicionat la percepció de diverses generacions sobre aquells temps. De l’altra, però, comporta el risc d’afavorir una mirada asèptica i exempta de compromís que, cobrint-se potser sota postulats cientifistes, reprodueixi també, des d’un altra posició, vicis no menys iideològics que els anteriors.

Les milícies antifeixistes de Catalunya, un estudi de l’estudiós vilassanenc Gonzalo Berger publicat recentment per Eumo Editorial, em sembla un exemple excel·lent del que pot donar de si un enfocament actual a un fenomen històric complex –i molt connotat– situat a l’inici de la Guerra Civil. I això perquè evitant la temptació d’assajar una aproximació apologètica –a l’estil del que van fer amb tota la bona intenció del món Ken Loach a Terra i llibertat o Vicente Aranda a Libertarias, per posar dos exemples cinematogràfics que tenim prou a l’abast-, opta per acostar-se a l’assumpte d’una manera metòdica, a partir de l’anàlisi de les fonts actualment disponibles. I el resultat, pel que fa a aspectes tan diversos com, entre d’altres, la composició política dels homes i dones voluntaris, l’evolució de les diferents columnes i el paper de la dona en cadascuna d’elles, els aspectes organitzatius i de finançament, l’expedició a Mallorca o la militarització i unificació definitives del març de 1937, és prou remarcable. Dubto que ningú no es vegi obligat a reconsiderar algun dels tòpics que encara arrosseguem sobre el tema a partir de la lectura de l’obra.

Cal remarcar que, amb una voluntat de caire més divulgatiu. Berger, conjuntament amb Tània Balló i Jaume Miró, han realitzat també un documental, titulat genèricament Milicianes, que explica la laboriosa recerca per establir la identitat de cinc combatents femenines afusellades a Manacor per les tropes franquistes, després del fracàs de l’intent d’alliberalment de l’illa de Mallorca. Es tracta d’una producció que dignifica la figura d’aquestes cinc dones, posa en valor el seu compromís polític i entronca, alhora, amb una voluntat rabiosament contemporània de feminitzar la història i l’anàlisi social.

Tan lluny, tan a prop: les milícies populars i els qui en van formar part són passat però, amb tot, mai no seran pura arqueologia.

Julià Babia, en el record

Fa trenta anys de la mort en accident de trànsit de Julià Babia, un clar exponent d’allò que algú ha anomenat generació de 1979. Iniciat en el compromís polític quan encara era un adolescent, tot just acabada la dictadura, va participar en el combat per a la construcció, en una Catalunya feliçment autonomista, d’un espai ideològic i organitzatiu per a l’independentisme d’esquerres: socialista i de Països Catalans. Tot plegat en un marc decididament advers i en un període en el qual els qui qüestionaven l’ordre establert eren tractats, sense gaires manies, com un mer problema policial.

La Catalunya d’inicis de 1987 que va deixar en Julià, amb vint-i-sis anys acabats de fer, té poc a veure amb l’actual: CiU disposava d’una còmoda majoria absoluta al Parlament, el PSOE de Felipe González havia revalidat la seva a Madrid feia escassos mesos i l’hegemonia del pujolisme –amb un PSC compromès amb la modernització d’Espanya, resignat a jugar un paper subordinat al catalanisme conservador– semblava gairebé indiscutible. I l’independentisme, tot i que anava avançant posicions com a referent d’alguns dels moviments socials amb més voluntat transformadora de l’època, era lluny de representar una alternativa creïble a aquell estat de coses.

Els que vam conèixer en Julià sabem que era un militant discret, reflexiu, treballador, amb poca tirada a la retòrica i la gestualitat exagerada i gens amant de l’estridència buida de contingut. I que, malgrat que era capaç de defensar amb ardor argumental les seves opinions, mai no es desprenia d’un mordaç sentit de l’humor ni perdia de vista que a la vida hi ha un munt de coses valuoses més enllà de la política. Un xic més jove que ell, puc dir que hi vaig tenir prou tracte com per descobrir que era futboler, li agradava Kavafis, tendia a l’heterodòxia pel que fa a gustos musicals i sabia escoltar com un amic si t’hi confiaves.

No va viure prou per veure els esdeveniments de tota mena que van sacsejar Catalunya i el món entre finals dels vuitanta i inicis dels noranta: des de l’atemptat d’Hipercor –quatre mesos després del seu traspàs- a l’ensulsiada del socialisme soviètic, el carnatge de la Plaça Tian’anmen o l’eclosió d’un relativisme postmodern, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu respecte a qualsevol causa emancipadora. Ni tampoc, és clar, l’alliberament de Mandela i la fi del règim de l’apartheid, la desaparició definitiva de les dictadures militars del Con Sud, les independències bàltiques i la desintegració de Iugoslàvia o la llarga treva irlandesa que portaria a la pau de Stormont. Ni, per descomptat, els debats posteriors a la ràtzia del 92 al si d’aquell moviment al qual havia pertanyut i la seva progressiva reorientació cap a noves maneres d’entendre el treball polític per a la independència.

A les envistes de la República Catalana constato amb sorpresa que quasi l’he doblat en edat. I em confirmo íntimament, com he fet tants cops, que, en relació a aquells anys, el millor estava per venir. M’agrada fantasejar amb la idea que, tot i que amb els supòsits que ens animaven llavors alguns aspectes del present potser li xocarien, se sentiria feliç de ser amb nosaltres a l’hora de fer el pas decisiu. Jo, en qualsevol cas, des de la fiblada que em va produir la seva mort, sempre l’he portat una mica amb mi: eternament jove, sempre lliure.

*Il·lustra aquest post una imatge del monument en memòria de Julià Babia que la gent de Poble Lliure va erigir dissabte passat a Castelló de Farfanya, amb motiu del 30è aniversari de la seva mort.

Jordi Tell, un ‘homenot’ de l’exili

Som un país que ha viscut durant anys amb un passat dramàticament amputat. El desconeixement de la nostra història recent és un dèficit que encara arrosseguem. I tot plagat ha comportat un empobriment de la nostra cultura democràtica. És per això que cal valorar molt la feina de tots aquells que malden per la recuperació de la nostra memòria. No és només una tasca de recerca merament llibresca o acadèmica sinó, sobretot, una obra amb un profund valor cívic i polític.

Per aquest motiu, i aprofitant l’avinentesa de la diada de Sant Jordi, em permeto recomanar-vos un llibre de la investigadora gironina Gemma Domènech publicat recentment: Tell, el llop solitari de l’exili català. Es tracta d’una biografia de Jordi Tell i Novelles, un jove arquitecte català proper al GATCPAC que va haver de fugir de Catalunya amb motiu dels fets d’ocutbre de 1934 i que, des de llavors, i fins a la fi del franquisme, va viure de ben a prop les difícils circumstàncies que van afectar el país. I tot això, a més, sense abandonar un insubornable patriotisme i unes fondes conviccions esquerranes.

El text fa de bon llegir, no demana una coneixements històrics excessius per a ser gaudit amb plaer i relata una peripècia vital plena de situacions amb gran força narrativa: empresonaments i fugues espectaculars -a l’Alemanya nazi i a l’Espanya franquista-, coneixences i amistats de primer nivell -des d’Eugeni Xammar o el Willy Brandt refugiat a Noruega fins a grans figures de l’exili català com Jordi Arquer, Serra i Moret o Josep Tarradellas-, pinzellades sobre el funcionament de la diplomàcia europea de la postguerra i, fins i tot, les circumstàncies que van envoltar, a les acaballes de la dictadura, l’intent que es concedís el Premi Nobel de la Pau a Lluís Maria Xirinacs.

Jordi Tell és, definitivament, un autèntic homenot que val la pena conèixer.