Un mausoleu nacional per a Puig Antich?

He seguit de cua d’ull l’entronització pòstuma que l’Estat francès ha concedit a  Missac Manouchian traslladant solemnement les seves restes, vuitanta anys després del seu afusellament per part dels ocupants alemanys, al Panteó del Mausoleu de París; prop d’on reposa des de 1964 el màrtir més consagrat de la Resistència, el llegendari Jean Moulin. La particularitat de Manouchian, supervivent infantil del genocidi armeni, poeta i determinat militant comunista, és que mai no va posseir la ciutadania francesa i que, com bona part dels components del grup que comandava, era considerat com un pertorbador metec, aliè al cos nacional, per part del règim de Vichy. Més enllà que alguns observadors han criticat una certa glamourització de tot plegat, el que ha polaritzat l’atenció de l’opinió pública ha estat la disruptiva presència a la cerimònia de Marine Le Pen, la líder del postfeixisme gal, absolutament als antípodes del valors d’alliberament encarnats pel lluitador homenatjat. En realitat, però, almenys des del meu punt de vista, el que resulta tan o més xocant és que, en un context en el qual, de la mà del partit del mateix Emmanuel Macron, la legalitat de l’hexàgon està experimentant un enduriment sense precedents en relació al tractament de la immigració, el seu govern hagi impulsat amb bombo i platerets una operació de màrqueting memorial d’aquest calat. I això perquè, no ens enganyéssim pas, els Manouchian i companyia d’ahir tenen força més en comú amb els criminalitzats il·legals d’avui que no pas amb l’establishment amb cuidat accent parisenc que ara els fa la gara-gara mentre es deixa arrossegar pels qui escampen la islamofòbia més grollera amb la teoria aquella del gran reemplaçament.

No em demaneu perquè però hi he rumiat aquests darrers dies a propòsit del 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich. I és que entenc prou bé el plany dels seus antics companys llibertaris als quals dol en l’ànima que, passats els anys, la seva memòria s’hagi anat diluint de manera inversament proporcional a l’extensió del coneixement públic de la seva figura. Em refereixo, naturalment, a la seva memòria més política, al seu vessant de militant anarquista, no sols antifranquista sinó també anticapitalista i revolucionari. És evident que Salvador, aquella pel·lícula de 2006 en què la sentimentalitat al voltant de la seva mort passava molt per davant de qüestions d’identitat ideològica, va constituir la fita més paradigmàtica per a l’elevació del personatge als altars del mainstream de les generacions que no van viure directament la dictadura. El seu retrat com a jove víctima innocent atrapada fatalment entre els cruels engranatges del franquisme, amb tot, deixava molt en segon terme allò que tenia de més essencial i subversiu: la seva manera de mirar les coses del món i d’actuar amb radicalitat i compromís per tal de transformar-les. La seva evolució, vist des d’aquest angle, i guardades totes les distàncies, no ha estat tan diferent de la d’altres grans icones del combat per l’emancipació humana i la justícia social, cas del Che Guevara, Mandela o el mateix Bobby Sands, la memòria dels quals, fora del temps i l’espai que els va fer possibles, ha oscil·lat entre la glorificació mitificada al si dels cercles d’activistes més implicats i una certa edulcorització mediàtica apta, fins i tot, per servir de reclam per al consum de masses.

Quina memòria ha fet més sort, doncs, la de Manouchian o la de Puig Antich? Fa de mal dir, la veritat. Penso, per expressar-ho amb una fórmula d’ús comú, que les dues carreguen els seus perills i les seves oportunitats. La de Manouchian pot acabar deformada sota el pes de l’imponent panteó d’un Estat amb tics postdemocràtics que menysprea els més febles, criminalitza la pobresa i té una por cerval de la diversitat. La de Puig Antich, en canvi, corre el risc de ser banalitzada, amb les arestes més punxegudes de la seva personalitat convenientment escapçades. Per contra, el comunista apàtrida que va morir als rengles de la Resistència francesa podria ser fàcilment recuperat per part d’aquells moviments ciutadans que malden per aturar la nova extrema dreta i defensen els drets socials i de ciutadania per a tothom. I, en fi, l’anarquista català, també podria esdevenir un dels puntals més emblemàtics d’una memòria democràtica amb majúscules que tibés les costures d’un Règim del 78 que va deixar impune el sistema de poder al qual havien servit els seus botxins. No oblidéssim pas, en aquest sentit, que el moviment llibertari, tal i com també es va intentar fer amb l’independentisme català d’aquell període, va ser una tradició política que el règim de la primeríssima Transició va tenir molta cura a neutralitzar sense contemplacions ja a finals dels anys setanta, inclús abans de la mateixa aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut del 79.

Jo, per si de cas, m’apresso a aclarir que mai no empresonaria Salvador Puig Antich en cap mausoleu nacional. I, partidari com soc de la República Catalana, m’estimaria més incorpora la bandera negra que sempre va dur al cor, al costat de totes aquelles altres que també simbolitzen la llibertat, al nostre combat de cada dia per construir un país millor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Salvador (2006), de Manuel Huerga.

*Publicat a La República.

El Sinn Féin eixampla la base

He viscut amb lògica alegria el triomf del Sinn Féin a les darreres eleccions a la República d’Irlanda. I és que, com bona part dels independentistes de la meva generació, no vaig restar indiferent a l’influx de les dramàtiques vagues de fam dels presoners nordirlandesos d’inicis dels anys vuitanta contra la intransigència del Govern britànic. Confesso que, en el meu cas, la figura de Bobby Sands, que va morir gaudint de la condició de parlamentari d’aquesta força republicana, no va ser pas menys icònica que la del Che Guevara o Nelson Mandela.

I ara, gairebé quaranta anys després d’aquells esdeveniments, penso que el que ha succeït conté, poc o molt, una lectura interessant en clau catalana. I és que en un marc com el de la República d’Irlanda, inveteradament catòlica, conservadora i volgudament distanciada durant força dècades de la sort dels seus compatriotes dels comptats del nord, s’hagi produït un avenç tan espectacular del moviment republicà és un fet remarcable. Remarcable, sobretot, pel que revela de la capacitat d’obrir-se i anar fent permeables espais que li havien estat tradicionalment vedats d’una opció política condemnada durant una pila d’anys a l’ostracisme social i institucional. És cert que, després dels miratges del període del Celtic Tiger, les coses havien començat a modificar-se. I que fites tan emblemàtiques com l’aprovació en referèndum del matrimoni entre persones del mateix sexe, el maig de 2015, havien esquerdat molt seriosament l’hegemonia dels sectors més retrògrads del país. Però no ha estat fins ara, amb un Sinn Féin que ha augmentat el seu suport electoral en més de deu punts percentuals des dels comicis del 2016 –del 13,8 al 24,1- que s’ha confirmat definitivament el tomb que s’insinuava des de temps enrere.

El republicanisme irlandès, sense renunciar a una història de més de cent anys de lluita ni, per descomptat, a l’objectiu de la reunificació política de l’illa, ha cimentat el seu avenç en la presentació d’una agenda social creïble i entenedora: millora del sistema de salut, polítiques d’habitatge i una ambiciosa proposta de fiscalitat progressiva d’aquelles que posen els pèls de punta a Pilar Rahola. I el seu èxit constitueix una prova evident que, lluny de quedar atrapat en una cultura merament resistencialista, ha sabut sintonitzar amb les aspiracions de les generacions més joves i els anhels de canvi presents al si de capes molt majoritàries de la seva col·lectivitat.

Hi ha en tot plegat, com deia en començar, una lectura que es podria traslladar fàcilment a la realitat catalana: els projectes de transformació social i nacional que aspiren a anar més enllà del que permet l’ordre establert només poden avançar si són capaços de generar amplis espais de trobada, complicitat i entesa amb segments de la ciutadania que, almenys d’entrada, i potser al llarg de períodes prolongats, no li han estat particularment propicis. Just el que, aquí i ara, després de l’experiència de l’Octubre català, anomenem eixamplar la base.

Irlanda encara no està reunificada. I, a hores d’ara, ni tan sols està clar si el Sinn Féin estarà en condicions d’articular el futur Govern de la República d’Irlanda o si, per contra, fins i tot no caldrà convocar uns altres comicis. I, amb tot, el Brèxit ofereix un nou escenari per apostar per la viabilitat d’una Irlanda unida en un marc europeu i, sens dubte, el moviment republicà jugarà –al nord i al sud de l’illa- un paper de primer ordre a l’hora d’avançar en aquesta direcció. Fent el que sap fer: serrar les dents, conservar el cap fred, mantenir la mirada llarga i sí, com sempre, eixamplar la base per tal d’enfortir-se.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de The quiet man, una pel·lícula de John Ford.

No són ostatges, són presos polítics

Els alts responsables de Govern, la presidenta del Parlament i els dos líders del sobiranisme civil empresonats arran de l’Octubre català són un símbol de resistència i perseverança democràtiques per a bona part de la ciutadania. Es tracta d’uns homes i unes dones compromesos amb la causa de la República Catalana que, després d’un judici mancat de garanties, estan pagant un preu altíssim per la seva lleialtat al país. No són, per descomptat, les úniques víctimes de la repressió de l’Estat des del del referèndum ençà però si que encarnen, possiblement, l’exemple més sagnant de l’aplicació de la mateixa.

El seu paper simbòlic és tan notable que, de vegades, correm el risc de congelar-los en una fotografia fixa, oblidant que, per damunt de tot, es tracta de gent amb una notable capacitat de raciocini i reflexió política. La inevitable mitificació a la qual se’ls ha sotmès en els darrers quinze mesos no ens pot fer perdre de vista que, més que una icona venerable però condemnada al mutisme, es tracta de persones la identitat de les quals no es pot entendre al marge d’un compromís nacional i amb la seva societat que arrenca de molts anys enrere. N’hi ha, fins i tot, que amb la millor de les intencions o de vegades amb un punt de perversitat partidista, gosen afirmar que, a la seva forçada condició de presoners, haurien d’afegir un mena d’abstenció en matèria política –poc menys que un obligat vot de silenci- ja que la captivitat que pateixen podria emboirar fatalment –o, ras curt, estovar- el seu judici. Una manera bastant mesquina de condemnar-los a una minoria d’edat temporal fins que no recuperin la llibertat. Res a veure amb el paper que han jugat històricament els presos polítics en multitud de contextos de lluita i resistència, des dels militants de les organitzacions antifranquistes o els patriotes catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat fins a Mandela, Otegi o, si es vol, Bobby Sands i els seus companys, que van protagonitzar una dramàtica vaga de fam per reivindicar, precisament, davant la intransigència del Govern de Margaret Thatcher, els seu estatus de presoners polítics.

La recent compareixença al Parlament del vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Forn, Romeva, Rull i Turull ha tingut, des d’aquesta perspectiva, un efecte exemplificador. Les seves intervencions davant la comissió d’investigació sobre l’aplicació de l’article 155 han recordat a tothom d’on venim i allà on som. I, de retruc, han posat en valor la seva aportació a la construcció d’un relat, un diagnòstic i una estratègia compartida per avançar cap a la República Catalana. Una aportació a més, tal com s’ha constatat fa poc en l’àmbit jurídic, en què s’ha posat contra les cordes el poder judicial espanyol gràcies al pronunciament d’un tribunal europeu, que ens enriqueix i ens ajuda avançar en tots els terrenys. Costa molt forjar lideratges de país i no ens podem pas permetre de prescindir-ne per frivolitat o simple càlcul partidari. L’Estat malda per condemnar-los al silenci privant-nos de la seva veu. I nosaltres, en conseqüència, tenim el deure nacional i democràtic de dignificar-la. No ho perdéssim mai de vista: no són ostatges, són presos polítics.

*Il·lustra aquest post una obra de José María López Mezquita, Cuerda de presos (1901).