L’home dels nassos, de nou entre nosaltres

En temps de sincretismes de tota mena, predomini abassegador del llenguatge audiovisual i inevitable hegemonia hollywoodiana, la nostra mitologia popular corre el perill d’esdevenir una trista romanalla arqueològica. Per això és bo que hi hagi qui s’atreveixi a aproximar-s’hi a través d’una mirada contemporània. Es tracta de reactualitzar el folklore propi acostant-lo a problemes d’avui i a situacions que tinguin el poder d’interpel·lar-nos aquí i ara. És el que ha fet Abigail Schaaff amb la direcció de L’home dels nassos, una pel·lícula que fa girar la seva trama al voltant d’aquesta enigmàtica figura de la qual, de Joan Amades ençà, encara es discuteix l’origen i la significació.

Admeto, pel que fa a mi, que la memòria de l’home dels nassos em cau una mica lluny. És un personatge que em remet als anys escolars, a una època en la qual, poc o molt, el poder de l’oralitat estricta -sense intermediacions de cap tipus- devia tenir en mi un efecte més poderós que no pas de jove o en l’edat adulta. Tampoc no ens enganyem però, en el món essencialment urbà en el qual vaig créixer, amb la multitud d’estímuls que la moderna societat de consum plantava als morros dels infants de la meva època, no crec gens que el pòsit que va deixar en la meva imaginació fos gaire intens. És per això que no fa massa dies, quan vaig acudir al passi del film organitzat per la Fundació Irla, en el primer acte presidit per Raül Romeva com a nou responsable de l’entitat, ho vaig fer encuriosit però amb un cert escepticisme. No sabria dir si m’esperava un producte costumista o, encara pitjor, m’ensumava algun parany d’ordre experimental.

I el cas és que L’home dels nassos em va agradar prou. És una ficció que funciona i sap mantenir fins al final l’atenció de l’espectador. Localitzada a finals dels anys seixanta a Vallmorta, un llogaret de muntanya en el qual el temps sembla haver-se congelat, va més enllà de la simple recreació del mite popular entroncant-lo amb el record mal soterrat d’un obscur episodi de violència succeït al final de la guerra. I tot plegat a partir de l’esguard infantil d’uns personatges que, en un món anterior a l’arribada de la televisió, creuen en l’existència real d’aquesta figura del nostre costumari i naveguen com poden entre el descobriment de secrets de família curosament amagats i el paper que sovint juga la mentida com a ciment de la vida en societat.

L’home dels nassos, doncs, torna a ser entre nosaltres. I amb forces renovades gràcies a la màgia del cinema.  

Ser o no ser ‘ubuntu’

Sempre m’he mantingut a una distància prudencial d’aquells plantejaments de base rousseauniana que situen les societats primitives com poc menys que un estadi superior de la humanitat, una suposada arcàdia de pau i harmonia que contrastaria amb l’opulència alienada dels temps moderns. Penso, per exemple, en La societat contra l’Estat de Pierre Clastres, una obra prou comentada no fa pas tants anys, en la qual aquest antropòleg francès fonamentava una particular proposta en clau llibertària a partir de la manera d’organitzar-se de les tribus de caçadors-recol·lectors que encara malviuen a la selva amazònica. Hi vaig pensar per un moment en llegir la descripció que fa  Raül Romeva del concepte d’ubuntu, que en llengua zulu significa “una persona és una persona a causa dels altres”. És a dir, que en contra del que predica l’inveterat individualisme occidental que tenim incrustat fins al moll de l’os, hi ha hagut concepcions de l’existència que no conceben l’ésser humà com una unitat isolada en si mateixa sinó que el vinculen indissolublement a la resta de la comunitat. I és amb aquest punt de partida, que sobre el paper podria coincidir amb l’exaltació d’una certa cosmovisió precapitalista, que l’antic conseller d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència del Govern de Catalunya, avui empresonat a Lledoners, construeix el text guanyador del Premi d’Assaig Irla 2020.

Ubuntu, que no per casualitat llueix com a subtítol un revelador La república del bé comú, no constitueix, però, una aposta per un retorn a un impossible comunitarisme primitiu. Més aviat al contrari. Perquè si, d’una banda, assumeix desacomplexadament una crítica frontal a l’horitzó existencial -i l’econòmic- de l’individualisme neoliberal, de l’altra esbossa una reflexió, molt allunyada de l’exotisme del treball de camp antropològic, que barreja, d’una manera aparentment heteròclita, lectures ben diverses d’un munt de primeres espases de disciplines, orientacions i interessos prou diferents: de Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman i Jeremy Rifkin a Michael Sandel, Philip Pettit, Alasdair MacIntyre i Daniel Innerarity, passant per, entre d’altres, Manuel Castells, Salvador Giner, Antoni Gutíerrez-Rubí i Marín i Tresserras. En resum, que l’assaig fa una proposta personal, documentada i gens dogmàtica per construir una República Catalana del segle XXI a partir dels materials propis d’una nova modernitat humanista, solidària i universal. 

L’atractiu del treball de Romeva rau, precisament, en el plantejament volgudament heterodox i una mica eclèctic sobre el que basteix el seu discurs. Crida l’atenció, per exemple, la cura que dedica a posar en valor un terme com el d’empatia, tradicionalment allunyat del llenguatge polític, i que potser algú podria associar a la vella fraternitat de la tradició republicana. I la naturalitat amb la qual el vincula amb les bases socials que han de sostenir la República Catalana del futur. “(…) caldrà tenir molt present” -escriu- “la gent que sempre ho ha volgut, la que ho ha volgut de manera circumstancial i finalment la que no ho ha volgut mai. L’objectiu no pot ser altre que construir un projecte del qual ningú se senti exclòs. Justament allò que no ha sabut, o no ha volgut fer, l’Estat espanyol”. O també, per subratllar una altra qüestió digna de ser esmentada tot i ja ser prou coneguda, el seu interès a reivindicar un explícit “no nacionalisme” en paral·lel a l’assumpció dels objectius nacionals que al capdavall l’han acabat menant a la presó.

Romeva prové d’una cultura vinculada als moviments per la pau, la cooperació internacional i a l’ecologisme polític europeu. I és un luxe per a l’independentisme democràtic d’esquerres poder incorporar les seves aportacions a un debat de fons que transcendeix una mica allò més estrictament conjuntural. La seva trajectòria política li facilita tenir una mirada àmplia, local i alhora global, sobre els problemes de model civilitzatori que ha posat en evidència la crisi del Covid-19. I és evident que els efectes de la pandèmia han estimulat la seva reflexió en aquesta direcció. Tal com ell mateix confessa: “mentre escrivia les pàgines que formen aquest assaig constatava com en realitat la covid-19 ha significat la plasmació del declivi del sistema imperant, capitalista i estatocèntric”. I remata ple d’esperança: “si ens en volem sortir hem de superar els antics paradigmes. El futur (almenys aquell que algunes i alguns de nosaltres volem construir) no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar més enllà del mercat i l’estat nació, per molt que hi hagi nostàlgics de l’un i l’altre credo que en discrepin”. Amén, doncs; no seré pas jo qui li dugui la contrària. La República Catalana serà ubuntu o no serà.

No són ostatges, són presos polítics

Els alts responsables de Govern, la presidenta del Parlament i els dos líders del sobiranisme civil empresonats arran de l’Octubre català són un símbol de resistència i perseverança democràtiques per a bona part de la ciutadania. Es tracta d’uns homes i unes dones compromesos amb la causa de la República Catalana que, després d’un judici mancat de garanties, estan pagant un preu altíssim per la seva lleialtat al país. No són, per descomptat, les úniques víctimes de la repressió de l’Estat des del del referèndum ençà però si que encarnen, possiblement, l’exemple més sagnant de l’aplicació de la mateixa.

El seu paper simbòlic és tan notable que, de vegades, correm el risc de congelar-los en una fotografia fixa, oblidant que, per damunt de tot, es tracta de gent amb una notable capacitat de raciocini i reflexió política. La inevitable mitificació a la qual se’ls ha sotmès en els darrers quinze mesos no ens pot fer perdre de vista que, més que una icona venerable però condemnada al mutisme, es tracta de persones la identitat de les quals no es pot entendre al marge d’un compromís nacional i amb la seva societat que arrenca de molts anys enrere. N’hi ha, fins i tot, que amb la millor de les intencions o de vegades amb un punt de perversitat partidista, gosen afirmar que, a la seva forçada condició de presoners, haurien d’afegir un mena d’abstenció en matèria política –poc menys que un obligat vot de silenci- ja que la captivitat que pateixen podria emboirar fatalment –o, ras curt, estovar- el seu judici. Una manera bastant mesquina de condemnar-los a una minoria d’edat temporal fins que no recuperin la llibertat. Res a veure amb el paper que han jugat històricament els presos polítics en multitud de contextos de lluita i resistència, des dels militants de les organitzacions antifranquistes o els patriotes catalans dels anys vuitanta i noranta del segle passat fins a Mandela, Otegi o, si es vol, Bobby Sands i els seus companys, que van protagonitzar una dramàtica vaga de fam per reivindicar, precisament, davant la intransigència del Govern de Margaret Thatcher, els seu estatus de presoners polítics.

La recent compareixença al Parlament del vicepresident Junqueras i els consellers Bassa, Forn, Romeva, Rull i Turull ha tingut, des d’aquesta perspectiva, un efecte exemplificador. Les seves intervencions davant la comissió d’investigació sobre l’aplicació de l’article 155 han recordat a tothom d’on venim i allà on som. I, de retruc, han posat en valor la seva aportació a la construcció d’un relat, un diagnòstic i una estratègia compartida per avançar cap a la República Catalana. Una aportació a més, tal com s’ha constatat fa poc en l’àmbit jurídic, en què s’ha posat contra les cordes el poder judicial espanyol gràcies al pronunciament d’un tribunal europeu, que ens enriqueix i ens ajuda avançar en tots els terrenys. Costa molt forjar lideratges de país i no ens podem pas permetre de prescindir-ne per frivolitat o simple càlcul partidari. L’Estat malda per condemnar-los al silenci privant-nos de la seva veu. I nosaltres, en conseqüència, tenim el deure nacional i democràtic de dignificar-la. No ho perdéssim mai de vista: no són ostatges, són presos polítics.

*Il·lustra aquest post una obra de José María López Mezquita, Cuerda de presos (1901).