El vot, la nostra única garantia

La campanya pel referèndum de l’1 d’Octubre, prou accidentada en un munt d’aspectes, ha estat gairebé plàcida en el camp de les idees i les propostes polítiques. Aquí el triomf dels partidaris de la República Catalana ha estat incontestable; per a dir-ho en termes futbolístics, han guanyat per golejada. I no només per la bondat dels arguments, posats a prova i considerablement afinats al llarg dels darrers anys, sinó, sobretot, per la incompareixença de l’adversari. I és que el nacionalisme espanyol, tan aficionat en ocasions anteriors a posar sobre la taula allò que una Catalunya independent vagaria eternament per l’espai sideral o allò altre que la nostra gent gran no percebria les pensions que li corresponen, no s’ha molestat aquesta vegada ni a engegar la màquina de la demagògia. Ha recorregut únicament, a l’empara de la cançó enfadosa de la legalidad vigente, al llenguatge de l’amenaça, la violència simbòlica i la repressió de vell regust franquista.

La conseqüència de tot plegat ha estat que el referèndum ha passat a situar-se en un àmbit que, més enllà de la disjuntiva sobre la independència, abasta de ple el terreny dels drets democràtics. La misèria de la retòrica coscubielista que, a partir d’una lògica merament procedimental, ha mirat d’equiparar l’autoritarisme de l’Estat al d’un Govern de Catalunya assetjat per terra, mai i aire per tal de fer possible el dret a decidir, ha quedat absolutament en evidència. A poques hores que s’obrin els locals electorals, la immensa majoria de la gent d’aquest país té molt clar que la causa del referèndum és, al mateix temps, la causa de l’Estat de dret i els valors de la memòria nacional, popular i democràtica.

A hores d’ara, amb la victòria ideològica i la legitimitat política al sac, només ens queda esperar, atents, vigilants i responsables, que s’iniciï la jornada de diumenge per tal de sortit massivament a votar en llibertat. Ells compten amb tot el poder coercitiu de l’Estat, nosaltres amb quelcom que mai no tindran: la força de la gent. És la nostra única garantia.

Votarem i guanyarem, no en dubteu pas.

*Il·lustra aquest post una obra de Matías Quetglas, La bella lectora (1994).

Xarnegos dins la boira

Com a independentista que fa uns quants anys que em bellugo recordo prou bé com, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, va tocar mobilitzar-se per contrarestar els efectes d’una campanya que va empastifar el centre de Barcelona d’uns quants milers d’adhesius –i alguna pintada escadussera- amb el lema de Fora xarnegos!. La consigna, que no estava signada per cap organització, anava acompanyada només per una estelada que, en lloc del clàssic estel, lluïa una sinistra creu gamada. Tot i que un conegudíssim diari progressista de la ciutat es va arribar a fer ressò de l’assumpte mirant de carregar el mort a l’independentisme organitzat del moment, d’orientació declaradament socialista i gens sospitós de vel·leïtats xenòfobes, tot plegat es va anar apaivagant i va desaparèixer sense gairebé deixar rastre. Va ser, al capdavall, una grollera iniciativa d’intoxicació duta a terme amb tota seguretat per elements d’extrema dreta amb vinculacions, potser, amb alguna claveguera de l’Estat.

Ha plogut molt des d’aquella època i, si he de ser franc, d’encà aleshores sempre que he sentit emprar aquesta paraula ha estat en ambients molt allunyats dels cercles independentistes més militants i ara, en els darrers anys, del sobiranisme civil en general. De fet, llevat d’algun intent d’invertir la significació del el terme en un sentit popular per part de sectors amb voluntat de país provinent de l’antiga immigració castellanoparlant, el mot xarnego ha estat usat, sobretot, pels opositors més aferrissats de la independència; en alguns casos com a simple arma llancívola per atribuir una oculta voluntat etnicista al projecte de construcció nacional català i, en d’altres, un xic més elaboradament, per marcar distàncies d’una manera guai, moderna i soi-disant cosmopolita en relació a una cultura catalana concebuda, en bloc i a partir d’uns pressupòsits discutibles i gens innocents, com una trista cotilla noucentista: arnada, llibresca, elitista i allunyada del sentir de la gent del carrer.

No és cap casualitat que l’independentisme –i, de fet, el conjunt del catalanisme popular- hagi proscrit històricament l’entrada xarnego del seu vocabulari. La defensa dels treballadors i les classes mitjanes de tradició menestral forma part del seu ADN més pregon i, en conseqüència, mai no ha transigit amb expressions que poden posar en risc la seva unitat. L’adversari ha estat sempre l’Estat espanyol, no pas un o altre grup de ciutadans amb un origen o una llengua determinats. Més encara: hi ha hagut sectors socials d’antiga nissaga i amb cognoms catalaníssims als quals, atenent al tradicional alineament dels seus interessos amb els de l’Estat, mai no s’ha considerat com a aliats; més aviat al contrari, en realitat, prou que ho sabem.

El recent retorn de la paraula xarnego a l’esfera pública, per anecdòtic que pugi semblar, no anuncia res de bo. I constitueix una mostra més, si de cas, de la incapacitat i la poca imaginació del nacionalisme espanyol a l’hora d’abordar, amb maduresa i un cert sentit de la realitat, la voluntat del poble de Catalunya de decidir democràticament el seu futur. No caiguem en el seu penós parany, doncs; que no ens emboirin l’enteniment amb els seus núvols de porqueria habituals.

Ara és l’hora d’omplir de vots les urnes de l’#1O2017 per, després, defensar amb dents i ungles la República Catalana dels drets i deures per a tothom. I tot plegat amb la ment neta, el somriure als llavis i la consciència clara de saber que, per sortir-nos-en, hem de ser més que mai un sol poble.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, La Salchichona (1917).