Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

Governar o no governar? Heus aquí el dilema

La legislatura catalana arriba a la seva recta final. El Govern, que va costar déu i ajuda conformar després del comicis del 21 de desembre de 2017, convocats a l’empara de la imposició de l’article 155, ha esgotat el seu recorregut. Ja de bon començament es va fer palès que hi havia dos plantejaments de fons prou diferenciats: mentre els uns defensaven la restitució del Govern legítim i el retorn a les coordenades establertes amb la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre, els altres posaven l’èmfasi a recuperar les institucions, preparar-se per una repressió de l’Estat de caràcter estructural i sostinguda en el temps i preservar la cohesió interna de la societat catalana davant l’embat d’un nacionalisme espanyol que la voldria esquinçar irremeiablement. I és que, comptat i debatut, el rosari de reiterats episodis de divergència entre les diferents forces independentistes, que ha tingut com a escenari prioritari el Parlament més que no pas el mateix Executiu, s’arrossega des de fa més de dos anys. I tot plegat arrenca de les dificultats d’articular una lectura compartida de les conseqüències de l’Octubre català.

Així les coses, i atenent-nos als paràmetres amb que cadascú es va presentar a les darreres eleccions al Parlament, es podria arribar a concloure, fent una reducció a l’absurd dels plantejaments de la primera de les opcions descrites, que ja que no ha estat possible restituir el President i el Govern anteriors, dipositaris d’una legitimitat primigènia prèvia a l’aplicació del 155, seria quasi indiferent renunciar a governar la màxima institució de Catalunya. De fet, tal com no es difícil endevinar a la llum dels darrers esdeveniments, n’hi ha que consideren, fins i tot, que mantenir-se al capdavant de l’Executiu en aquestes circumstàncies seria poc menys que una indignitat, un abús intolerable d’una condició vicària a la qual mai no s’ha tingut esma de renunciar. La segona de les perspectives, en canvi, aniria en una direcció diametralment oposada: el Govern i les institucions són una eina del tot imprescindible –no suficient però si necessària- per a l’avenç cap a la República Catalana. I això siguin quines siguin les limitacions del marc legal vigent, l’existència de presos polítics i al marge de les provocacions de tall autoritari que es puguin empescar els aparells de l’Estat.

Prescindir olímpicament del treball institucional o, a tot estirar, supeditar-lo sempre que convingui al gest exemplaritzant que aguditzi el conflicte i desemmascari l’Estat. O considerar que el Govern constitueix un baluard al qual l’independentisme no pot renunciar si vol enfortir el país amb polítiques públiques a favor de les classes mitjanes i els sectors populars, guanyar en confiança i credibilitat al si de la societat catalana i conservar la legitimitat en l’àmbit internacional. Heus aquí el dilema que és imperiós de resoldre.

*Il·lustra aquest post una obra de René Magritte, The lovers (1928).

Xarnegos dins la boira

Com a independentista que fa uns quants anys que em bellugo recordo prou bé com, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, va tocar mobilitzar-se per contrarestar els efectes d’una campanya que va empastifar el centre de Barcelona d’uns quants milers d’adhesius –i alguna pintada escadussera- amb el lema de Fora xarnegos!. La consigna, que no estava signada per cap organització, anava acompanyada només per una estelada que, en lloc del clàssic estel, lluïa una sinistra creu gamada. Tot i que un conegudíssim diari progressista de la ciutat es va arribar a fer ressò de l’assumpte mirant de carregar el mort a l’independentisme organitzat del moment, d’orientació declaradament socialista i gens sospitós de vel·leïtats xenòfobes, tot plegat es va anar apaivagant i va desaparèixer sense gairebé deixar rastre. Va ser, al capdavall, una grollera iniciativa d’intoxicació duta a terme amb tota seguretat per elements d’extrema dreta amb vinculacions, potser, amb alguna claveguera de l’Estat.

Ha plogut molt des d’aquella època i, si he de ser franc, d’encà aleshores sempre que he sentit emprar aquesta paraula ha estat en ambients molt allunyats dels cercles independentistes més militants i ara, en els darrers anys, del sobiranisme civil en general. De fet, llevat d’algun intent d’invertir la significació del el terme en un sentit popular per part de sectors amb voluntat de país provinent de l’antiga immigració castellanoparlant, el mot xarnego ha estat usat, sobretot, pels opositors més aferrissats de la independència; en alguns casos com a simple arma llancívola per atribuir una oculta voluntat etnicista al projecte de construcció nacional català i, en d’altres, un xic més elaboradament, per marcar distàncies d’una manera guai, moderna i soi-disant cosmopolita en relació a una cultura catalana concebuda, en bloc i a partir d’uns pressupòsits discutibles i gens innocents, com una trista cotilla noucentista: arnada, llibresca, elitista i allunyada del sentir de la gent del carrer.

No és cap casualitat que l’independentisme –i, de fet, el conjunt del catalanisme popular- hagi proscrit històricament l’entrada xarnego del seu vocabulari. La defensa dels treballadors i les classes mitjanes de tradició menestral forma part del seu ADN més pregon i, en conseqüència, mai no ha transigit amb expressions que poden posar en risc la seva unitat. L’adversari ha estat sempre l’Estat espanyol, no pas un o altre grup de ciutadans amb un origen o una llengua determinats. Més encara: hi ha hagut sectors socials d’antiga nissaga i amb cognoms catalaníssims als quals, atenent al tradicional alineament dels seus interessos amb els de l’Estat, mai no s’ha considerat com a aliats; més aviat al contrari, en realitat, prou que ho sabem.

El recent retorn de la paraula xarnego a l’esfera pública, per anecdòtic que pugi semblar, no anuncia res de bo. I constitueix una mostra més, si de cas, de la incapacitat i la poca imaginació del nacionalisme espanyol a l’hora d’abordar, amb maduresa i un cert sentit de la realitat, la voluntat del poble de Catalunya de decidir democràticament el seu futur. No caiguem en el seu penós parany, doncs; que no ens emboirin l’enteniment amb els seus núvols de porqueria habituals.

Ara és l’hora d’omplir de vots les urnes de l’#1O2017 per, després, defensar amb dents i ungles la República Catalana dels drets i deures per a tothom. I tot plegat amb la ment neta, el somriure als llavis i la consciència clara de saber que, per sortir-nos-en, hem de ser més que mai un sol poble.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, La Salchichona (1917).