El ‘quart espai’ independentista és un Frankenstein del puigdemontisme

1. Boira

Les anades i vingudes de la Catalunya recent han fet saltar pels aires aquella solemne màxima de Karl Marx segons la qual la història es repeteix dues vegades: primer com a tragèdia, després com a farsa. En realitat, no m’estranyaria gens que si el seu autor encara fos entre nosaltres ja fa estona que, enrabiat, hauria llençat el barret al foc i hauria abandonat per sempre el gènere del comentari d’actualitat. A hores d’ara, a les envistes d’unes eleccions al Parlament de resultat incert, ningú no sembla capaç d’imposar un relat que aclareixi una mica per on passem. Res no convida a albirar que se superarà l’eixorc escenari actual de guerra de trinxeres -entre blocs i a l’interior dels mateixos- i que sorgiran estímuls per tal que els diferents actors abandonin la seva zona de confort particular. La dificultat d’albirar una política de pactes postelectorals versemblant provoca, a més, que l’horitzó per després del 12M esdevingui confús i poc il·lusionant. A hores d’ara, és molt dubtós que el subjecte social que es va mobilitzar durant els anys del Procés se senti impel·lit a acudir massivament a les urnes. I no ho farà sense propostes concretes emmarcades en un projecte creïble i mínimament compartit. Ens movem enmig la boira.

2. Pessimisme conservador

L’onada conservadora -quan no obertament reaccionària- que recorre Europa dibuixa un panorama radicalment diferent del de 2017. La pandèmia i la post-pandèmia, la guerra d’Ucraïna, les conseqüències cada cop més palpables de l’escalfament global, les dificultats i contradiccions del projecte europeu i en general de les democràcies liberals occidentals i un malestar latent de canvi d’època sense esperança de futur han deixat rastre arreu, també entre nosaltres. D’aquella optimista revolució dels somriures que enamorava a tothom s’ha passat a un escenari en el qual campen impúdicament per l’espai públic actituds força menys amables i integradores. Si la dreta continental ha incorporat l’agenda de l’extrema dreta postfeixista -només cal veure el gir autoritari del macronisme– aquí, des de la xiulada a la diputada Najat Driouech durant la concentració de desgreuge a Laura Borràs davant el Parlament de l’estiu de 2022 fins al suport de la direcció de Junts als esgarips del seus alcaldes al Maresme vinculant delinqüència i immigració de finals de l’any passat- la dreta nostrada amenaça amb lliscar pel mateix pendent. El pessimisme col·lectiu obre la porta als pitjors fantasmes. Un clàssic.

3. Patrimonialització de l’Octubre de 2017

És una evidència, per dolorós que sigui haver-ho d’admetre, que les forces polítiques i socials partidàries de la República Catalana no han estat capaces de metabolitzar en un sentit positiu, a partir d’un procés de deliberació compartit, les lliçons a extreure de l’Octubre català. De fet, això es va fer impossible des de les mateixes eleccions al Parlament de desembre de 2017 -conseqüència directa de la imposició de l’article 155 per part del govern espanyol- quan l’espai postconvergent -nucleat aleshores en l’ara extint PDeCAT- es va treure de la màniga allò de la restitució del Govern legítim com a desesperada maniobra d’emmascarament i supervivència partidista. Se sembrava la llavor d’una dualitat d’impossible gestió política que s’ha mantingut inalterable fins fa just quatre dies: la legitimitat de l’1 d’Octubre -residenciada en exclusiva a l’ara oblidada Casa de la República de Waterloo- enfrontada -o si més no situada en un pla jeràrquicament superior- a qualsevol qui aspirés a governar democràticament l’autonomia. No cal entrar en massa detalls -i ometré pietosament els episodis més grotescos i hamletians de l’etapa a la Presidència de Quim Torra– per entendre el cost que ha pagat el país per aquesta mesquina estratègia de patrimonialització partidista.

4. Vichy

El deliri de construir una imaginària institucionalitzat alternativa a l’autonomia del 155 es va materialitzar, fins i tot, en la creació d’una institució (sic) que, suposadament, havia de vehicular la voluntat de la ciutadania republicana que s’hi allistés per una mòdica quota -diferenciada doncs de tota aquella que no ho fes, sobiranista o no-, mantenir en actiu la República Catalana a l’exterior i, de passada, dirigir la revolta a l’interior. L’halo d’aquesta andròmina va captivar des de la parròquia més conservadora, que s’hi va emmirallar com si fos quelcom extraordinari, a mig camí entre la grandesa del general De Gaulle refugiat a Londres durant la Segona Guerra Mundial i l’èpica de l’Estat clandestí polonès sota l’ocupació nazi-, fins, per paradoxal que pugui semblar, a sectors de l’esquerra anticapi que es van estimar més veure-hi poc menys que l’embrió d’un futur poder popular català. El correlat lògic de tot plegat, mai no acabat d’explicitar obertament, era prou evident: si existia un Estat Català a l’exili, qualsevol institucionalitat catalana tolerada per la legalitat espanyola -és a dir, el Parlament i la Generalitat- era bastarda i còmplice de l’ocupació, un miserable règim col·laboracionista de Vichy. Que el Consell de la República hagi fet la fi dels cagaelàstics no ens ha de fer perdre de vista que, per surrealista que pugui semblar a hores d’ara, l’exigència per part de la direcció de Junts que se li reconegués l’autoritat suprema va ser un dels punts que més va empantanegar l’esgotadora negociació de tres mesos que va conduir a l’elecció de Pere Aragonès després de les eleccions del 14 de febrer de 2021.

5. Negació de la política

Si ja vam votar i guanyar al Referèndum, la declaració consegüent del 27 d’octubre de 2017 és jurídicament vigent perquè mai ningú no l’ha anul·lada i es tracta simplement d’implementar la independència partint del mateix punt on ho vam deixar estar, la política passa a ser una nosa o, en el millor dels casos, un luxe innecessari propi de les nacions que ja disposen d’un Estat. I, naturalment, qualsevol proposta gradualista, d’eixamplament de la base social dels partidaris de la República Catalana més enllà dels rengles independentistes stricto sensu, una pèrdua de temps promoguda per gent acomodatícia que no està disposada a anar fins al final amb totes les conseqüències; per no parlar de la negociació amb el govern espanyol, equiparada a la ingenuïtat quan no a la simple traïció, els fruits de la qual -com els indults o la supressió de la sedició al Codi Penal- sols correspondrien a la sòrdida recerca de sortides personals.  La coloració antipolítica de tot plegat és fa ben palesa si es té en compte que, en realitat, si extraiem aquest discurs del seu context nacional, es correspon perfectament amb la retòrica populista que gasta l’extrema dreta dels països del nostre entorn per pescar suports electorals entre els desencantats de tot. Si el problema de la independència han estat els polítics, suprimim la política -i els partits- i tot serà bufar i fer ampolles.

6. Un rei taumaturg

L’hiperlideratge del món postconvergent constitueix el colofó necessari per coronar tot aquest edifici discursiu: un rei taumaturg amb un poder essencialment simbòlic, en contacte directe amb les energies ocultes de Octubre català i, sobretot, amb la grandiloqüent pretensió de situar-se per damunt dels partits -i, per motius obvis, de l’eix dreta-esquerra-.. És cert que la seva llista de país amb vista el 12M ha quedat ben lluny de les expectatives generades inicialment però, amb tot, com a papus del nacionalisme espanyol més cridaner, és l’únic actor amb prou capacitat per activar un espai polític fragmentat, amb tendències centrífugues i amb contradiccions flagrants. Amb tot, la seva força representa alhora la seva principal feblesa: el conjunt de l’independentisme -i el país- necessita passar a una nova fase i ell ha lligat amb tenacitat i tossuderia la seva figura a la consumació d’allò que va quedar pendent fa gairebé set anys. No m’arriscaré a aventurar quina serà la propera finestra d’oportunitat -si l’entenem com a moment de ruptura amb l’Estat- però hi ha una cosa segura: sigui quina sigui, i arribi quan arribi, serà quelcom nou i amb un altre President al capdavant, no pas una simple continuació d’allò abandonat el 2017.

7. Qui pagarà la festa?

Soc dels que penso que el sobtat gir cap al pragmatisme de Junts després de les darreres eleccions espanyoles, a les quals es va presentar prometent que mai no pactaria amb ningú tret que fos el dia i l’hora de la independència, és una bona notícia. I, amb tot, temo que pagarem un preu molt alt per la seva irresponsabilitat dels darrers anys. L’oportunisme i la manca de sentit de la realitat -sobretot quan ha quedat fora de la Presidència de la Generalitat- ha deteriorat totes les confiances i ha instal·lat una llavor autodestructiva en els sectors menys polititzats del sobiranisme civil que serà complicadíssim de desterrar. L’hipotètic quart espai independentista, amb la tirallonga de monstres, personatges pintorescos i propostes forassenyades que competeixen per donar-li vida, és un Frankenstein nascut de les mateixes entranyes de la retòrica puigdemontista del pit i collons i el never surrender. I no penso només en una ANC en caiguda lliure que es va alinear amb Junts a les eleccions al Parlament de 2017 i 2021 i que ara s’ha esberlat potser definitivament per obra i gràcia dels tripijocs de la seva presidenta, alta funcionària de la Generalitat i antiga militant de CDC i després del PDeCAT fins a 2018. També en la candidatura de l’ex-consellera Clara Ponsatí, eurodiputada postconvergent encara en actiu, al capdavant d’un grup de joves intel·lectuals sobradament preparats que s’ha despenjat de moment amb l’ocurrència d’establir una doble xarxa educativa català-castellà. I, per descomptat, amb la més perillosa de les seves expressions, per excloent i etnicista: l’esperança blanca de l’extrema dreta nostrada, l’islamòfoba Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll gràcies a la trista indecisió dels tres components del grup municipal de Junts, als quals va pispar bona part de la seva parròquia en els darrers comicis locals.

8. Una esquerra nacional per la República Catalana

En un panorama com el descrit, l’esquerra partidària d’avançar cap a la República Catalana té una triple missió: reforçar les institucions d’autogovern, impulsar polítiques públiques al servei de les classes mitjanes i els sectors populars i ser inflexible en la defensa del principi de la unitat civil del poble de Catalunya. No és poca cosa.

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, La conversió de Sant Pau al camí de Damasc (1604).

*Publicat a Crític.

.

Desfer el país o recosir-lo?

L’aterratge a la realitat de Junts és una bona notícia per al país. No és poca cosa que, encara que hagi hagut de ser més de sis anys després del desenllaç de l’Octubre català, deixi de ser un anatema l’afirmació que obtenir més poder polític per a Catalunya a través de la negociació amb el govern espanyol no constitueix per se una renuncia a la República Catalana. És una admissió que aboca definitivament a la paperera de la història aquella frivolitat tan celebrada, verbalitzada una vegada per Quim Torra, una figura política tràgica, gairebé shakespeariana, en el sentit que les institucions d’autogovern són el més gran enemic de la independència nacional. Ara, ben al contrari, s’admet amb aparent normalitat, com si aquí no hagués passat res, que reforçar-les és una condició necessària per avançar en aquesta direcció. Rectificar és de savis; i jo que me n’alegro.

Altra cosa és que aquest aterratge a la realitat tindrà molt probablement incidents de recorregut provocats per una banda pels difícils equilibris interns entre les diferents famílies que conviuen a matadegolla al si de Junts i, per l’altra, per la necessitat de teatralitzar fins al paroxisme els acords amb el PSOE per tal que la parròquia més incondicional del puigdemontisme, acostumada fins ara a dosis ingents d’insurreccionalisme de sofà per mantenir-li alta la moral, pugui aguantar la transició cap a la nova estratègia sense patir síndrome d’abstinència. D’aquí la sobtada retòrica sobre el 1714, la cantarella aquella del cobrar per avançat i el fet d’alimentar impúdicament la fantasia d’estar negociant d’Estat a Estat i no pas entre la tercera força del Parlament i el primer partit de l’actual govern espanyol.

És en aquest marc on cal contextualitzar l’accidentada polèmica sobre la immigració que esquitxa el debat públic a Catalunya des de fa poques setmanes. I és que de la necessitat d’exhibir múscul i fermesa davant el PSOE ha nascut un suposat compromís de transferir les competències en immigració a la Generalitat que, inconcret, improvisat i pèssimament gestionat a l’hora de traslladar-lo a l’opinió pública, ha donat lloc a un pseudodebat ideològic que no fa cap bé al país i, de retruc, erosiona molt particularment el perfil polític de l’independentisme. La discussió no se centra, naturalment, quasi fa vergonya haver-ho de remarcar, en posar en qüestió la bondat d’una hipotètica cessió de competències d’aquesta naturalesa. El problema rau en què s’ha barrejat una opció que, per incerta que sigui, en cas de consumar-se reforçaria objectivament el nostre autogovern, amb la vinculació a la delinqüència d’aquest amplíssim col·lectiu que per simplificar anomenem nova ciutadania. I aquest demagògic recurs, agradi o no agradi, és el mateix que utilitzen Vox i la resta de dretes extremes d’arreu.   

No és sobrer assenyalar que durant els anys del Procés res de tot això no hauria estat possible. La República Catalana es vinculava aleshores a l’ampliació de drets per a tothom, començat per aquella part de la societat a la qual la legalitat espanyola dificulta l’obtenció de la ciutadania i condemna a malviure entre nosaltres en un estat de pràctica marginació, sense accés a l’esfera pública ni veu ni vot a l’hora de decidir qüestions polítiques. Participant en el procés sobiranista, en canvi, proclamàvem que la gent que es trobés en aquesta situació passaria a detenir la condició de fundadora d’una nova institucionalitat republicana, quedaria vinculada definitivament al país i s’acceleraria, de retruc, la seva incorporació activa a una identitat catalana oberta, integradora i orientada cap al futur. Parlo d’aquells dies feliços, tampoc no tan llunyans, en què ens agradava sentir al nostre costat persones que parlaven castellà -entre d’altres llengües- mentre participàvem a les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre i en què, per posar un exemple fàcil d’entendre, a ningú no se li hauria acudit titllar Gabriel Rufián de xarnego ni encara menys escopir-li un fastigós mora de merda a Najat Driouech. Es tractava de sumar, sumar i sumar voluntats i complicitats de l’ordre més divers possible per una causa democràtica que, prou que ho sabíem, tenia en contra la força d’un Estat amb tots els ets i uts. La unitat civil era una condició necessària per guanyar i el fantasma més temut -i combatut- era que arribés a fer-se realitat aquell fosc vaticini aznarià que, amb l’avenç cap a la independència, Catalunya acabaria esquinçant-se internament.

La conjuntura actual -ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol ni a Europa- no és la mateixa que la de 2017. Més greu que el mateix ascens generalitzat de l’extrema dreta és la seva capacitat per condicionar l’agenda pública i, massa sovint, els programes polítics de la dreta de govern -sigui conservadora o de tall més liberal- i de vegades, fins i tot, d’una socialdemocràcia en hores molt baixes amb comptadíssimes excepcions. I la immigració -amb tots els fantasmes que desvetlla- ha esdevingut l’ase dels cops preferit sobre la qual s’estavellen les impotències d’uns estat-nació incapaços de governar per si mateixos una sèrie de fenòmens globalitzats que depassen de llarg el seu estricte àmbit de sobirania. El Procés, amb la seva radical aposta popular i democratitzadora, semblava haver-nos vacunat en relació a segons quines derives. Ara ens adonem, però, que després d’aquella llarga primavera d’entusiasme ciutadà en la qual el Som un sol poble es donava gairebé per descomptat, caldrà no abaixar la guàrdia en la defensa d’allò més bàsic. I aquí serà necessari apel·lar a la responsabilitat i el patriotisme del centredreta catalanista per tal que bandegi de ple qualsevol temptació d’anar enrere. Hi ha hagut generositat i dosis industrials de paciència a l’hora d’esperar el seu tardà aterratge a la realitat. Tots plegats ens n’hauríem de penedir una mica si acabéssim descobrint que, al capdavall, en una qüestió tan sensible com la immigració, sigui per oportunisme o per estretor de mires, Junts està més per fer el joc als qui malden per desfer el país que per col·laborar amb els qui treballem per recosir-lo.

*Il·lustra aquest post una obra de Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917).

*Publicat a La República.