Cap a una ‘teoria catalana’ de l’amor

L’Estat del benestar constitueix un dels invents més reeixits que ha donat de si la història de la humanitat des de la segona meitat del segle XX ençà. La garantia que el ciutadà té dret a rebre unes prestacions bàsiques que s’han anat ampliant i aprofundint amb el pas dels anys –educació, salut, serveis socials, beques i pensions etc.- i que, cas de patir problemes greus al llarg del seu recorregut vital, l’administració no l’abandonarà a la seva sort, l’atendrà i l’ajudarà a sortir-se’n, ha acabat per formar part indissoluble del sentit comú establert, com a mínim a bona part Europa. Cert que la vocació redistributiva que és a la base de tot plegat s’ha erosionat considerablement des de finals de la dècada dels 70 i que els més rics –i de vegades segons quins sectors intermedis- es mostren cada cop més refractaris a col·laborar en el manteniment del model. Però, amb tot, si es vol amb una mala salut de ferro, continua ben present al si de les nostres vides i la discussió sobre el seu futur acapara, d’una manera o altra, el gruix del debat polític contemporani, definint un dels darrers camps de batalla més o menys canònics entre la dreta i l’esquerra.

He pensat en tot plegat mentre descobria La teoria sueca de l’amor, un senzill documental d’Erik Gandini que planteja una paradoxa inquietant (i radicalment crítica) en relació a un dels exemples més acabats i exitosos d’Estat del benestar: el model suec. La producció, apassionada i sense concessions al matís, es dedica a exemplificar, aproximant-se descarnadament a diverses realitats presents al país nòrdic, una tesi de partida prou dura: les ambicioses polítiques socials dissenyades i posades en pràctica durant l’època daurada de la socialdemocràcia sueca amb la voluntat explícita d’empoderar la persona han acabat per dissoldre la societat en un magma d’individus econòmicament autosuficients però aïllats els uns dels altres. Es tractaria –ai las!- d’uns éssers dramàticament incapaços de generar i reproduir els mecanismes més bàsics i elementals del que podríem anomenar vida comunitària. Serien, doncs, mònades al·lèrgiques als lligams i el compromís, que viuen i moren en solitud i que responen a uns esquemes ideològics força conservadors; no pas als d’un conservadorisme d’arrel tradicional, per entendre’ns, però sí als d’un nou conservadorisme, glacial, apàtic i estúpidament narcisista.

El contrapunt argumental del documental l’aporten el testimoni d’un metge suec que treballa a Etiòpia i un excurs final de traspassat Zygmunt Bauman. El primer denuncia la buidor existencial generalitzada que regna a Suècia i remarca que, malgrat l’extrema escassedat material i les privacions de tota mena presents al seu país d’acollida, en el pla de la solidaritat grupal, la calidesa i la joia de viure hi ha coses prou valuoses a aprendre de l’Àfrica. El pensador polonès, per la seva banda, posa en valor el concepte d’interdependència entre les persones i blasma els efectes perversos i humanament empobridors de la degeneració d’un model que fabrica individus independents els uns dels altres en el pla material, però negats per a l’aprenentatge social.

Suposo que es podria fer una lectura autoritàriament comunitarista de La teoria sueca de l’amor. No és el meu cas ni tampoc, em sembla, la dels promotors del documental. La versió més eficient i menys burocratitzada de l’Estat de benestar, o si més no alguna cosa que s’hi assembli, ha de continuar sent un dels grans objectius a assolir per part de l’esquerra del futur. Sense perdre mai de vista dues coses, això sí: la societat és important, fins i tot a l’hora de la planificació i la prestació de les millors polítiques públiques; i, probablement, un cert sentit de pertinença, en la línia del que podríem concebre com a patriotisme cívic, és necessari per al manteniment de la cohesió social, la qualitat democràtica i –disculpeu-me la cursileria- la mateixa felicitat humana.

Cap a una teroria catalana de l’amor, doncs? Naturalment, per això treballem per disposar ben aviat de la nostra República.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional del documental d’Erik Gandini The Swedish Theory of Love (2015).

Kilian i Núria, Jornet i Picas

Amb la seva gesta a l’Everest, Kilian Jornet s’ha consagrat definitivament com una mena de superheroi en l’imaginari col·lectiu català. Un atleta que puja i baixa muntanyes amb una facilitat esbalaïdora, guanya curses a peu o sobre esquís sense ni despentinar-se i, a més, respon a un perfil humà humil, compromès i gens exhibicionista, ho té tot per a ser admirat –i estimat- per part de la gent.

Diria que no és casualitat que Jornet practiqui un esport indissolublement vinculat a la natura. És veritat que participa sovint en esdeveniments de tipus competitiu però, en realitat, la seva figura respon més a la d’un solitari que es fixa fites individuals per a superar que no pas a la d’un campió a l’ús, d’aquests que alça els braços, somriu i es fa la foto abans de pronunciar una frase típica i tòpica pensada per als mitjans de comunicació. Ell se situa en una altra òrbita, no sé si més física, espiritual o ambdues coses alhora; però, en qualsevol cas, més enllà de l’espectacle: retira més a un eremita que no pas a un líder carismàtic.

El cas és que, paral·lelamant a la consagració de Jornet, Núria Picas, una de les atletes de muntanya femenines amb més anomenada de Catalunya, ha hagut d’abandonar el seu intent d’ascendir al Makalu, un altre cim de la serralada de l’Himàlaia. Després de notar un dolor al pit i ser traslladada a un hospital de Katmandú, es refà ara d’una pneumònia.

Jornet i Picas, simbolitzen les dues cares d’una matreixa moneda, l’essència del muntanyisme: ell ha assolit el seu objectiu mentre que ella, per contra, s’ha vist forçada a aparcar-lo. Algú, des del desconeixement, podria defensar que l’un ha triomfat allà on l’altra ha fracassat. Res d’això: una retirada a temps, si de cas, és un acte coratjós i realista, guiat pel coneixement del medi i de les pròpies forces; una victòria a mitges, si es vol, perquè, tot i que implica una renuncia provisional, conté la llavor de nous reptes a acomplir. A la muntanya, només la mort és irreversible.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Tony Richardson The loneliness of the long distance runner (1962).

Le Pen, Macron i el dret al matís

Si una cosa han posat en evidència les eleccions presidencials franceses és que, a hores d’ara, ningú no espera massa res de l’esquerra europea, incapaç d’erigir una alternativa creïble a les polítiques d’una dreta abonada a les receptes del neoliberalisme econòmic. I això val tant per a bona part de la vella socialdemocràcia, òrfena de lideratges i cada cop més desacreditada, com pels que, des de posicions alternatives, es refugien massa sovint en l’estètica del purisme lliure de contradiccions i l’estèril discurs del no a tot. El veredicte de les urnes franceses ha estat inapel·lable: la cosa passa entre l’extrem centre d’Emmanuel Macron –per emprar l’enigmàtica terminologia usada per un grapat de mitjans de comunicació- i l’extrema dreta de Marine Le Pen.

Els engranatges de la segona volta solen generar efectes bastant paradoxals i, en el cas que ens ocupa, han deixat l’electorat genèricament progressista, ja ni parlo dels nord-catalans amb consciència de ser-ne ni de la resta de nacions sense Estat de l’hexàgon, davant una tria amb trampa, que és perfectament comprensible que no desvetlli cap mena d’entusiasme. I, amb tot, diria que, dins i fora de l’Estat francès, tenim l’obligació de no minimitzar l’amenaça que constitueix l’adveniment de la nova extrema dreta. I és que, malgrat que no es pot pas negar que la democràcia real, els mecanismes de l’Estat de dret i les polítiques de benestar amb voluntat redistributiva han sofert gairebé arreu una severa erosió en els darrers anys, seria altament irresponsable deixar el camp obert a opcions desacomplexadament autoritàries, nacionalistes en el pitjor sentit de la paraula i partidàries de brutalitzar sense manies aspectes essencials de la nostra existència social.

De vegades, des de l’esquerra, sobretot per part de la més dogmàtica però no pas exclusivament, es cau en la temptació de simplificar grollerament la realitat. La lògica, no sempre assumida d’una manera explícita, seria, si fa no fa, la següent: si les polítiques de liberals i conservadors –o, pel cas, fins i tot les de determinada esquerra sistèmica– generen les desigualtats que abonen el terreny a l’extrema dreta, cal anar per feina, posar la directa i, sobretot, no amoïnar-se a filar prim a l’hora d’engruixir el llistat d’enemics a abatre. És, salvant totes les distàncies i portant les coses a l’extrem, el que encarna la tràgica figura d’Ernst Thälmann, el màxim dirigent del KPD alemany durant la República de Weimar que, menystenint l’ascens del nazisme i preconitzant una línia sectària en la pitjor tradició de la Tercera Internacional, va ser detingut el 1933 i va passar-se onze anys empresonat com a ostatge de Hitler per, finalment, morir afusellat sense pena ni glòria el 1944, quasi a les acaballes de la guerra. Ha estat un personatge sense sort, pietosament oblidat en algun replec ignot de la història. No tenia la subtilesa d’un Gramsci, per a dir-ho de la manera més amable que se m’acut. Déu l’hagi perdonat.

Ni el postfeixisme dels nostres dies equival mecànicament als feixismes històrics del període d’entreguerres ni el context actual és ben bé el d’aleshores. I, amb tot, per un principi bàsic de prudència, sentit comú i respecte a la memòria popular del combat antifeixista, el més recomanable seria no jugar amb foc i mai no prescindir alegrement de la reflexió i el dret al matís. Tenim l’obligació de pensar políticament; amb el cervell, no pas amb els budells.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Lacombe Lucien (1974), una inquietant pel·lícula de Louis Malle.