Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

Ni aigua a la islamofòbia

Els atemptats del 17 d’agost de 2017 em van enxampar de pas per un país de cultura musulmana governant per una dictadura laica a dures penes encoberta. Recordo el meu astorament inicial i com, poc a poc, amb la colla d’amics amb la qual viatjava, vam anar agafant consciència, mentre preníem el te i contemplàvem antigues mesquites, palaus i escoles coràniques d’una arquitectura extraordinària, de les implicacions de tot plegat. A les envistes del Referèndum de l’1 d’Octubre resultava bastant evident per a tothom que aquell carnatge no era políticament neutre a efectes de calendari. I, de fet, el nacionalisme espanyol no va deixar escapar l’oportunitat d’impulsar interessades crides a posar la unitat contra el terrorisme per davant de qüestions divisives d’ordre domèstic i, pel que sembla, algú va arribar a contemplar, fins i tot, la possibilitat d’impulsar una ocupació militar i policial de Catalunya brandant l’espantall de l’amenaça gihadista. La manifestació en solidaritat amb les víctimes que es va celebrar poc després a BCN, de la qual destacats membres del govern del PP i el mateix monarca van sortir escuats, va posar prou de manifest les enormes tensions que es van posar en joc durant aquells dies. Molts hi vam acudir amb estelades per subratllar que el dol i el respecte als familiars dels morts era perfectament compatible amb el manteniment d’una agenda nacional que l’Estat pretenia torpedinar interessadament utilitzant la commoció col·lectiva del moment. 

Mirant enrere gairebé sobta la maduresa amb la qual el gros de la societat catalana, i molt en particular el conjunt del moviment sobiranista, va respondre a aquells dramàtics esdeveniments: posant en valor les institucions d’autogovern -amb un èmfasi especial en el paper que havien desenvolupat els Mossos-, els principis democràtics i la seva diversitat constitutiva en la línia del clàssic som un sol poble. Si algú va quedar retratat, en realitat, va ser l’Estat; no només per intentar servir-se de l’atemptat per acular la ciutadania sinó també per la seva manca de reflexos en el pla policial i, amb posterioritat, pels dubtosos lligams de l’imam de Ripoll, l’obscur Abdelbaki es Satty, amb els serveis d’intel·ligència espanyols.

No hem de perdre de vista que, durant el període del Procés, el moviment polític i ciutadà que defensava l’avenç cap a la República Catalana feia gala d’una voluntat inclusiva sòlida, treballada i fermament interioritzada. No és només que a l’època d’allò de la revolució dels somriures ningú no demanava la militància o el sentit del seu vot a la persona que es mobilitzava al seu costat. És que tampoc no tenia massa importància el color de la pell, la religió -si és que se’n professava cap- la llengua que es parlava a casa de cadascú o l’íntim sentiment de pertinença de l’un o de l’altre. Hi havia una orgullosa coincidència a subratllar, en aquesta línia, que mentre el nacionalisme espanyol era ranci, arcaic i identitari, el que estava succeint aquí representava tota una altra cosa: l’inici de la construcció d’un nou subjecte de sobirania no legitimat des de dalt per cap classe dominant sinó, ben al contrari, a partir de la lliure voluntat d’esdevenir de la ciutadania. Entre nosaltres, en definitiva, ni tant sols després d’aquell funest 17A, a ningú no se li hauria acudit empaitar les dones que circulen pels nostres carrers amb mocador al cap ni proclamar que cal que els cremem el vels per tal d’alliberar-les.  

Cinc anys després dels atemptats i de l’Octubre català resulta més que evident que el panorama s’ha modificat: el grau de mobilització no és el mateix que el d’aleshores, les divergències al si de l’independentisme polític són més la norma que no pas l’excepció i la República Catalana no s’albira precisament al tombar la cantonada. I, amb tot, el pitjor, almenys al meu parer, no és això, que al capdavall dibuixa un escenari que no seria impossible de revertir. A mi el que m’amoïna és comprovar com el mur que havia  constituït fins ara el sobiranisme davant els vents del populisme autoritari que bufen arreu d’Europa ha començat a esquerdar-se. I la irrupció de la islamofòbia entre nosaltres, sovint de forma vergonyant però cada vegada de manera més oberta i desinhibida és tot un símptoma d’aquest perill. És cert que les seves manifestacions més grolleres solen provenir de sectors minoritaris però la complicitat que han obtingut per la banda del raholisme sociològic i d’algun company de viatge sobrevingut no fan presagiar res de bo. I si aquestes pulsions, sovint de la mà d’un etnicisme primari i mal contingut, es consoliden i amplifiquen el seu abast en un context de certa desmobilització, poden perjudicar greument les expectatives de creixement del sobiranisme entre els nous sectors d’extracció popular que han d’incorporar-s’hi si de debò volem guanyar.

Ni aigua a la islamofòbia, doncs. 

*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny, L’odalisca (1861).       

Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

Ucraïna, ‘mon amour’

Quan tot allò del setge de Sarajevo, a inicis dels anys noranta del segle passat, un grapat d’amics meus (molt independentistes, molt d’esquerres) sostenien amb posat greu i llengua de fusta que en bona lògica socialista calia preservar la Iugoslàvia d’Slobodan Milosevic i el general Ratko Mladic. I salpebraven l’argument amb observacions d’índole ben diversa: des dels interessos ocults en l’esquarterament de la pàtria de Tito del Bundesbank alemany -una institució que combinaria el neoliberalisme més descarnat amb la voluntat de fer renéixer de les seves cendres un Tercer Reich en versió postmoderna- fins a l’existència d’elements d’extrema dreta entre els qui combatien amb les armes a la mà l’Exèrcit Popular Iugoslau -amb una especial fixació en els Ústaixa croats, antics aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial-. Ho recordo prou bé perquè va coincidir amb el període en el qual, treballosament i gairebé en solitud, vaig començar a pensar pel meu compte en matèria de política internacional; i en política tout court, de fet.

Ho explico per tal de deixar clar que les lectures kafkianes de la realitat, conseqüència de mirar-se la vida a través d’arnades orelleres ideològiques, no em venen pas de nou. Hi he pensat aquest dies, amb motiu de la invasió d’Ucraïna, quan he constatat un cop més que n’hi ha que encara se situen en unes coordenades pròpies de la Guerra Freda i que, per principi, facin el que facin, estan sempre disposats a concedir el benefici del dubte a tots aquells que toquen el voraviu a les grans potències occidentals. La intervenció russa seria, sota aquest prisma, poc més que una reacció a les provocacions de l’OTAN, el genocidi (sic) del Donbass i l’amenaçadora presència de partides de neonazis armats fins a les dents organitzades amb nocturnitat pel govern de Kíiv. Res que no es pugui conjurar amb el repertori de consignes habituals i cobrint l’expedient -amb desgana i arrossegant els peus- traient la pols a les velles pancartes del No a la guerra de l’època de Bush, Blair i Aznar.

No seré jo qui negui la complexitat que rau al rerefons del que està succeint. És evident que els EUA -i si es vol Occident– tenen una responsabilitat innegable en com es va gestar la transició de l’antiga URSS a la Rússia d’avui -amb la imposició d’una agenda econòmica liberalitzadora per davant de la consolidació d’una democràcia digna d’aquest nom- i que, comptat i debatut, han contribuït poderosament al sorgiment del model de capitalisme oligàrquic que ha promogut Vladímir Putin des de la seva arribada al Kremlin. Val a dir que, en un context general com aquest, hauria estat rar que dels nous estats fruit de la fragmentació de l’espai soviètic -no sé si amb la possible excepció dels països bàltics- en sorgissin sistemes democràtics homologables als de l’Europa occidental. I Ucraïna, amb uns índexs de desenvolupament econòmic molt precaris i uns notables nivells de corrupció pública, confirma malauradament aquesta tendència. Amb tot, però, per complexes que siguin les coses, les pulsions neoimperials del nacionalisme rus per generar, si convé per via militar, una esfera de domini de facto en l’àrea postsoviètica han estat una costant des de fa anys -de Transnístria i Txetxènia fins a Crimea, passant per Abkhàzia i Ossètia del Sud-; sense oblidar la seva més recent intervenció a la guerra civil siriana fent costat al règim de Baixar al-Assad. I aquí no valen les equidistàncies: si es mareja la perdiu i es fan malabarismes verbals per evitar d’assenyalar l’agressor és senzillament perquè no se’n tenen ganes.

No sé si, després del que ha plogut des de l’Octubre català ençà, el món ens mira. Però, en qualsevol cas, estic convençut que els posicionaments en política internacional dels partidaris de la República Catalana són observats amb més atenció que no sembla. I aquí resulta essencial no equivocar-se a l’hora de situar el terreny de joc en el qual cal que siguem entesos -i reconeguts- com un subjecte amb personalitat pròpia. O apostem clarament pel marc al qual ens volem inscriure -el de la Unió Europea- o ens deixem arrossegar pel vertiginós remolí del conflicte geopolític entre les grans potències mundials -allà on els EUA, Xina i Rússia es veuen les cares amb un interès més aviat escàs per la democràcia, els drets humans i els dels pobles-. Aquest darrer escenari, per incert que sigui, potser pot atreure el sectors més arrauxats que situen la independència nacional en un marc disruptiu en relació a la institucionalitat europea -sigui en versió diguem-ne revolucionària o en la dels aprenents de bruixot que ocasionalment no tenen manies a l’hora de fer la gara-gara als qui pretenen minar-la des de l’exterior-. El primer, per contra, amb més centralitat en la societat catalana del present, ens obliga a ser rigorosos i intel·ligibles en les nostres propostes i alineaments. Cosa que no significa, naturalment, que no tinguem el deure de ser inflexibles amb les insuficiències i les contradiccions flagrants de les quals el projecte de construcció europea no aconsegueix de desempallegar-se. Ni tampoc que no haguem d’alçar la veu per denunciar sempre que convingui la hipocresia, la doble moral, les velles rèmores d’ordre colonial i la regressió autoritària que es perceben en una bona colla d’estats del continent i en relació a les quals la Unió Europea manté de vegades una manca de reflexos desesperant.

Crítics i exigents, però sempre amb l’Europa de la democràcia política, els drets socials i les llibertats individuals; fins i tot quan no sap estar a l’alçada dels nobles principis que proclama. És l’única aposta creïble -i probablement desitjable- per part dels qui maldem des de l’esquerra transformadora per fer possible la República Catalana. Si la situació a Ucraïna ens ajuda a prendre una consciència més clara d’aquest fet tindrem un motiu més per estimar, respectar i estar al costat de la seva ciutadania en una hora tan dramàtica com l’actual.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Underground (1995), una pel·lícula d’Emir Kusturica.

Moviments socials i partits polítics

La vertiginosa successió d’esdeveniments d’ordre divers i sovint contradictori que hem presenciat des de l’inici de la pandèmia ençà no són gens fàcils d’interpretar. I, posats a ser francs, es fa difícil de discernir amb claredat cap a on ens movem a escala global. Si d’una banda els estats d’emergència poden haver afavorit la naturalització de solucions autoritàries i l’entronització de vies de gestió tecnocràtiques al marge del control ciutadà; no és menys cert que, de l’altra, hi ha una creixent demanda democràtica per tal de posar la vida, la solidaritat i tot allò que és comú al centre de l’esfera pública. La sociòloga italiana Donatella della Porta explicava fa pocs dies, en el marc de la Lliço Irla d’enguany, que el fenomen de la gent sortint als balcons durant les primeres setmanes del confinament es podria llegir com un imaginatiu mecanisme per polititzar l’espai privat. Al capdavall, sigui quin sigui el signe de la tendència dominant, probablement hem assistit a l’acceleració de tendències que s’estaven covant des d’abans de l’esclat del covid-19. Cosa que significa que encara no estem en condicions de saber si ens trobem en una fase potser procliu als plantejaments radicals de la dreta més autoritària, que la por i el malestar acumulats durant tots aquests mesos podria acabar per accelerar, o si, a la inversa, hi ha condicions per avançar cap a un moment crític de canvi en profunditat. L’acadèmica italiana, vinguda a Barcelona a parlar de moviments socials, assenyalava un grapat de brots verds que caldria tenir en compte; entre els quals el gir de l’SPD, que aviat governarà Alemanya, cap a noves problemàtiques, abordades amb una mirada nova, fresca i rejovenida en relació al passat. En fi, que mai no decaigui l’optimisme de la voluntat.

Della Porta, en qualsevol cas, no va donar mostres en cap moment de ser una pensadora ingènua pel que toca als reptes i les dificultats que planteja el context polític i social internacional; més aviat al contrari. En aquest sentit va ser particularment estimulant el seu comentari en relació a la funció dels moviments socials de caràcter transformador i la seva relació amb els partits, especialment els d’esquerres. Lluny d’abonar qualsevol punt de vista adàmic o populista, va defensar que aquests moviments no constitueixen una alternativa sistèmica a les organitzacions polítiques que vertebren les institucions democràtiques sinó que, contràriament tendeixen a establir-hi una dinàmica rica i complexa, plena d’interrelacions que poden resultar més o menys fructíferes segons el context. Des d’una perspectiva catalana és impossible no pensar en el cercle virtuós -no exempt de contradiccions- que es va establir entre uns i altres durant el període més àlgid del Procés que va conduir a la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre. I, com a poderós contrast, recordar els esguerros que hem presenciant des d’aleshores en un camp en el qual havíem excel·lit: lideratges polítics apostant per un estèril activisme governamental o reivindicant legitimitatsexclusives -i excloents- i insignes agrupacions ciutadanes limitant-se a entonar amb alegria allò d’”el poble mana, el govern obeeix” confiant que tota la resta s’implementi a través d’una decisió quasi administrativa.

Ignoro si Della Porta segueix de gaire prop la realitat catalana. És evident, però, que la seva aposta a favor del paper articulador de la ciutadania -fins i tot políticament constituent– que juguen moviments socials de base popular ens interpel·la amb vista al futur. Serià qüestió de donar-hi un parell de voltes, gent.

*Il·lustra aquest post una obra de David Alfaro Siqueiros, La lucha por la emancipación (1961).

Negociació política i repressió

No sé que en diuen els tractadistes ni tampoc em ve gaire de gust entrar a fer disquisicions conceptuals sobre la fina línia que separa, subtil però real, dues realitats que es toquen de manera quasi inextricable: Govern i Estat. No negaré que, com a simple aficionat, alguna vegada he seguit de cua d’ull els debats apassionats del tipus de si Kennedy va ser més o menys ensarronat per la CIA en la fallida invasió de Bahía de Cochinos o, per posar un exemple força més familiar, si Felipe González estava tan al cas com Barrionuevo i Vera o només una mica de les interioritats del GAL. Però, en termes generals, sempre he tingut la sensació que, per rellevants que puguin arribar a ser, aquest gènere de qüestions constitueixen simples peus de plana als grans camps de força que defineixen políticament un període determinat. I consti que això no significa que menystingui veritats tan palmàries com que Edgar Hoover, aquell temible carcamal que va dirigir l’FBI durant una pila d’anys, es va fer un tip de conspirar contra l’administració demòcrata o que l’actual direcció del PSOE està lluny de disposar d’una capil·laritat amb la judicatura i les forces de seguretat tan greixada com la que hi havia a l’època de Pérez Rubalcaba. Una cosa no treu l’altra.

La repressió és una realitat estructural ben present en el conflicte entre Catalunya i l’Estat. I si el govern espanyol té de debò la voluntat de resoldre’l per la via del diàleg haurà de contribuir activament a facilitar una solució que faci possible la seva completa desaparició. Les excuses de mal pagador que s’han fet circular aquests dies en la línia d’exonerar Pedro Sánchez i companyia de la detenció de Carles Puigdemont a Sardenya no són creïbles i, sobretot, no ens duen enlloc. És tan cert que hi ha aparells de l’Estat que actuen a partir d’una agenda pròpia que passa per la desestabilització de l’executiu de coalició PSOE-Podemos com que, alhora, el govern espanyol -en sigui o no l’inductor principal- s’aprofita impúdicament de les fosques maniobres del Deep State per afeblir i condicionar les opcions de l’independentisme com a actor polític dins i fora de la mesa de negociació. Toca, doncs, fer pujar els colors a la cara al suposat policia bo i no perdre el rumb dels objectius perseguits: l’amnistia i l’autodeterminació.

Contra el que es proclama amb massa alegria, i per disruptiu que pugui arribar a resultar puntualment, la fi de la repressió només s’esdevindrà com a culminació del procés de negociació; no pas abans. Del contrari, els nuclis més reaccionaris de l’aparell de l’Estat ho tindrien ben fàcil per fer naufragar unes converses la simple existència de les quals viuen com una ferida intolerable a l’orgull del nacionalisme espanyol. I, de fet, si ens atenem a l’experiència de l’esquerra abertzale i del republicanisme irlandès comprovarem que els tortuosos processos de diàleg amb l’adversari en els quals han estat immersos durant una pila d’anys s’han produït manta vegades -i no pas per casualitat- coexistint amb duríssims períodes d’activisme judicial, policial i sovint també parapolicial.

La negociació política ni nega ni amaga el conflicte. Més aviat al contrari: hi posa llum, fa explícites les posicions de les parts enfrontades i, per poca traça que s’hi posi, ajuda a legitimar les reivindicacions dels qui encara no disposen de l’instrumental de guerra propi d’un Estat però compten, això sí, amb l’aval de la majoria democràtica a la qual representen; la ciutadania catalana que mai no ha renunciat a la voluntat de decidir el seu futur en llibertat.

*Il·lustra aquest post una obra d’Edward Hooper, Nighthawks (1942).

Mirar Cuba amb les ulleres netes

Sé prou bé que comparteixo amb diverses generacions de gent esquerranosa dels Països Catalans i d’arreu una educació sentimental que ens fa viure tot allò relacionat amb la Revolució Cubana com un assumpte poc menys que familiar. En el meu cas, les figures de Fidel Castro i el Che Guevara poblen els meus records d’infantesa més precoços perquè els de casa els van tenir sempre -juntament amb la de Ho Chi Minh– un respecte gairebé reverencial. I més endavant, a partir de l’adolescència, quan vaig començar a ser un xic més conscient de les coses, vaig aprendre a valorar pel meu compte l’esforç d’aquella petita illa del Carib, envoltada per l’imperialisme de la primera potència mundial i per un munt de terrorífiques dictadures militars al seu servei, per convertir-se en un far de resistència, dignitat i esperança per a una bona colla de pobles del planeta.

Això no significa, naturalment, que al llarg dels anys, no hagi anat ensumant un grapat de coses -algunes de més estructurals, altres d’aparentment més anecdòtiques- que m’han fet arrufar el nas en més d’una ocasió. La propaganda de l’exili cubà, reaccionari, matusser i d’un insofrible anticomunisme de cartró pedra, mai no m’ha provocat cap efecte. Però, en canvi, he observat amb més atenció les veus crítiques, que des de l’àmbit intel·lectual o ocasionalment des d’entorns més militants, s’han anat succeint, almenys des de la dècada dels setanta ençà, amb cadències, motivacions i graus d’aspror ben diferents. Cert que els processos històrics són complexos, que el context geopolític no ha permès massa alegries i que els misteris de la llarga fase de transició al socialisme són inescrutables. Sigui com vulgui, recordo haver-me trobat algun cop en la desagradable necessitat de recórrer a l’ús de la clàssica llengua de fusta, farcida de tòpics, sofismes i llocs comuns, a l’hora de justificar determinades pràctiques del govern cubà. I tot plegat, no en dubteu pas, amb el mateix aplom que salvant totes les distàncies devien gastar els esforçats companys de viatge dels anys trenta quan, en una Europa amb el feixisme desfermat a pertot, defensaven a capa i espasa els Processos de Moscou.

Els darrers esdeveniments a l’illa, ara amb aquesta mena de motí de subsistències que s’ha concretat en diversos esclats de descontentament popular, m’han retornat de nou la incomoditat d’altres vegades. I és que la retòrica èpica, consignista i cridanera que se sol emprar des de l’esquerra per conjurar aquest tipus de situacions em sembla cada cop menys satisfactòria. No tot el que a Cuba se surt de la normalitat establerta es pot atribuir mecànicament a les maniobres desestabilitzadores de l’imperialisme nord-americà. I tancar-se en banda a la possibilitat de mirar la realitat cubana d’una manera més matisada, amb unes ulleres no tan entelades pel baf de la ideologia pròpia, no fa justícia als principis universals de la tradició política a la qual pertanyem. Podem fer l’orni, si ho preferim. Però, si no s’hi posa remei, la distància entre la promesa eternament posposada de l’adveniment d’una democràcia socialista digna d’aquest nom i la veritat d’un règim que, al marge del suport ciutadà actiu o passiu que pugui conservar, es mostra incompatible amb uns mínims mecanismes de democràcia pluralista, esdevindrà insalvable. I la dissonància entre els nous valors, neguits i propostes de l’esquerra del segle XXI i la trista bunquerització dels gestors de l’herència de la revolució de 1959 serà aleshores eixordadora.

Mai no he volgut anar a Cuba. Ni de jove a fer turisme revolucionari ni per descomptat, més endavant, a prendre el sol a les luxoses instal·lacions de cap dels grans grups hotelers de capital estranger que hi han proliferat des de fa temps. No sabria dir si ha estat per una mena de romanticisme mal entès o, ben al contrari, per una certa incapacitat per a la ingenuïtat política. O potser per ambdues coses, vés a saber. El cas és que, tal com comentava en començar, sento, jo també, com tants d’altres, que poc o molt la Revolució Cubana -amb els seus mites fundacionals i les conquestes socials que ha permès consolidar- forma part d’allò que soc. Per això em revolto quan flairo que algú se la posa a la boca per fer-m’hi combregar amb rodes de molí. No sabria trobar cap altra manera de ser-li lleial.

*Il·lustra aquest post una imatge Fresa y choocolate (1994), una pel·lícula dirigida per Tomás Gutíerrez Alea i Juan Carlos Tabío. 

Coses que Euskal Herria encara ens pot ensenyar

L’experiència demostra que, en matèria de vies cap a l’alliberalment nacional, no hi ha models d’èxit aplicables mecànicament d’un lloc a un altre. Més enllà del les problemàtiques similars que hi pugui haver en determinats casos, cada realitat té característiques pròpies i singulars que la fan, fins a cert punt, única. Entre els Països Catalans i Euskal Herria, per exemple, és evident que hi ha similituds prou acusades però, alhora, diferències molt paleses. Antoni Batista els va comparar fa uns anys, en una metàfora ben suggeridora amb la qual va titular un assaig sobre la qüestió que va ser premiat per la Fundació Irla, amb dos miralls: l’un còncau, l’altre convex.

El cas és que fa pocs dies el periodista basc Jonathan Martínez s’ha acostat al tema en clau basca, amb un article breu i llegidor publicat a Nació Digital, escrit des d’una perspectiva oberta i no dogmàtica. L’autor, vinculat a l’esquerra abertzale i molt interessat des de sempre en el manteniment de la memòria de la repressió de l’Estat a Euskal Herria de la transició postfranquista ençà, no pretén alliçonar ningú des d’una pretesa superioritat històrica. Però sí que, sense paternalisme i a partir de la vivència personal que ha tingut de la nostra societat en els darrers anys, es permet donar tres consells al conjunt dels independentistes catalans que no em sé resistir a reproduir:

1r La paciència és una virtut revolucionària.

2n  No existeix la solució màgica del velocista sinó la tenacitat del maratonià.

3r Gestionar l’eufòria és plaent però cal aprendre a gestionar la frustració.

El que aporta en realitat Jonathan Martínez són conceptes molt elementals -previs fins i tot al disseny de qualsevol estratègia política- als quals, si hem de ser francs, podríem arribar nosaltres mateixos amb el bagatge militant que arrosseguem. Però com que, quan es diuen coses semblants des d’aquí mateix sembla que hi ha certa dificultat a escoltar-les amb calma, discerniment i pau d’esperit, val la pena remarcar-ho quan ho enuncia una persona que, per a expressar-ho amb una imatge poètica, sap el que és portar fusta al moll.

*Il·lustra aquest post un cartell anunciador de l’Aberri Eguna de 1932.

De la ‘felicitat republicana’ i altres herbes

Expliquen les cròniques que, en un congrés d’escriptors celebrat al Moscou soviètic dels anys trenta, i després d’haver escoltat una tirallonga de discursos prometent l’adveniment imminent de la felicitat universal, André Malraux va demanar en veu alta: “I què en farem dels infants atropellats pels tramvies?” Sembla que la pregunta ve generar un silenci espès entre la concurrència que només es va trencar quan una veu va replicar, entre l’aprovació general, que en un sistema de transports sorgit d’una perfecta planificació socialista “no hi haurà accidents”. Fi de la història.

Sempre he tingut ben present aquesta reveladora anècdota protagonitzada pel cèlebre novel·lista francès, il·lustre company de viatge i autor de La condició humana i L’espoir. M’ha ajudat a malfiar-me contra els ocasionals deliris de grandesa dels grans poders d’un o altre signe quan, posant-se estupendos i envaint un àmbit de privadesa íntim i irreductible, es mostren activament preocupats amb això de fer-nos feliços. Digueu-me llepafils però la idea d’una felicitat obligatòria, i més si té un indissimulat biaix ideològic i es presenta com poc menys que un punt d’arribada a escala civilitzatòria, la trobo senzillament aterridora.

Tampoc no em sento gens seduït per la filosofia de l’autoajuda que abunda tant en el nostre temps de modernitat líquida. Allò que tot és possible a través de l’esforç personal i que, al capdavall, es tracta d’empoderar-se, ser autèntic i descobrir-se a un mateix; si cal contractant per un preu mòdic els serveis d’un terapeuta o -encara millor- d’un coach particular. La conquesta de la felicitat seria, segons aquesta escola, una plaent aventura sense condicionants socials, gairebé com muntar peça a peça un inofensiu moble d’Ikea.  Es tracta de tota una indústria que gasta una retòrica ampul·losa però facilota, apta per a tots els públics, que té una evident afinitat de fons amb els plantejaments del liberalisme més individualista.

Confesso, doncs, salvant totes les distàncies, que mai no m’he acabat de sentir del tot còmode quan des de l’independentisme d’esquerres s’ha apel·lat explícitament a la felicitat de la ciutadania. Ni fa alguns anys amb Carod-Rovira, un orador formidable que tenia tirada a salpebrar els seus discursos amb sovintejades referències al concepte; ni ara que Pere Aragonès ha recuperat el terme en un complex context pandèmic en el qual és necessari posar en valor els serveis essencials, les cures i la solidaritat col·lectiva i, alhora, fer més atenció que mai als problemes de desubicació psicològica i salut mental que arrossega la gent -especialment els més joves- com a conseqüència de la llarga etapa del confinament. De fet, em trobaria força més a gust amb una aproximació un xic més humil a l’assumpte, en la qual els nous drets socials i una manera de conceptualitzar i avaluar les polítiques públiques sota preceptes feministes, ecologistes i en clau de proximitat dibuixessin, si es vol, un ampli horitzó transformador de major benestar i qualitat de vida que l’actual. Em sembla que, terminologia a banda, per aquest cantó estaria prou d’acord amb la proposta d’una certa felicitat republicana que defensava Gemma Ubasart en un article recent al diari Ara titulat precisament La felicitat d’Aragonès.

Sé per experiència personal -com tothom que no sigui un babau o un ingenu existencial- que la felicitat és quelcom de subjectiu que va i ve a temporades. I, tot i ser prou conscient que està condicionada -però no pas determinada- per uns factors materials incontestables, soc de l’opinió que al si d’un sistema democràtic, amb una pluralitat de valors consubstancial al mateix, seria una quimera -i fins tot un exercici contraproduent- mirar d’imposar-ne des de dalt una definició única i unívoca.

Confiem la felicitat a mans de l’art, la poesia i la música. I centrem-nos, sobretot, a impulsar bones polítiques republicanes al servei de tothom.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Matisse, La dansa (1910).