El ‘quart espai’ independentista és un Frankenstein del puigdemontisme

1. Boira

Les anades i vingudes de la Catalunya recent han fet saltar pels aires aquella solemne màxima de Karl Marx segons la qual la història es repeteix dues vegades: primer com a tragèdia, després com a farsa. En realitat, no m’estranyaria gens que si el seu autor encara fos entre nosaltres ja fa estona que, enrabiat, hauria llençat el barret al foc i hauria abandonat per sempre el gènere del comentari d’actualitat. A hores d’ara, a les envistes d’unes eleccions al Parlament de resultat incert, ningú no sembla capaç d’imposar un relat que aclareixi una mica per on passem. Res no convida a albirar que se superarà l’eixorc escenari actual de guerra de trinxeres -entre blocs i a l’interior dels mateixos- i que sorgiran estímuls per tal que els diferents actors abandonin la seva zona de confort particular. La dificultat d’albirar una política de pactes postelectorals versemblant provoca, a més, que l’horitzó per després del 12M esdevingui confús i poc il·lusionant. A hores d’ara, és molt dubtós que el subjecte social que es va mobilitzar durant els anys del Procés se senti impel·lit a acudir massivament a les urnes. I no ho farà sense propostes concretes emmarcades en un projecte creïble i mínimament compartit. Ens movem enmig la boira.

2. Pessimisme conservador

L’onada conservadora -quan no obertament reaccionària- que recorre Europa dibuixa un panorama radicalment diferent del de 2017. La pandèmia i la post-pandèmia, la guerra d’Ucraïna, les conseqüències cada cop més palpables de l’escalfament global, les dificultats i contradiccions del projecte europeu i en general de les democràcies liberals occidentals i un malestar latent de canvi d’època sense esperança de futur han deixat rastre arreu, també entre nosaltres. D’aquella optimista revolució dels somriures que enamorava a tothom s’ha passat a un escenari en el qual campen impúdicament per l’espai públic actituds força menys amables i integradores. Si la dreta continental ha incorporat l’agenda de l’extrema dreta postfeixista -només cal veure el gir autoritari del macronisme– aquí, des de la xiulada a la diputada Najat Driouech durant la concentració de desgreuge a Laura Borràs davant el Parlament de l’estiu de 2022 fins al suport de la direcció de Junts als esgarips del seus alcaldes al Maresme vinculant delinqüència i immigració de finals de l’any passat- la dreta nostrada amenaça amb lliscar pel mateix pendent. El pessimisme col·lectiu obre la porta als pitjors fantasmes. Un clàssic.

3. Patrimonialització de l’Octubre de 2017

És una evidència, per dolorós que sigui haver-ho d’admetre, que les forces polítiques i socials partidàries de la República Catalana no han estat capaces de metabolitzar en un sentit positiu, a partir d’un procés de deliberació compartit, les lliçons a extreure de l’Octubre català. De fet, això es va fer impossible des de les mateixes eleccions al Parlament de desembre de 2017 -conseqüència directa de la imposició de l’article 155 per part del govern espanyol- quan l’espai postconvergent -nucleat aleshores en l’ara extint PDeCAT- es va treure de la màniga allò de la restitució del Govern legítim com a desesperada maniobra d’emmascarament i supervivència partidista. Se sembrava la llavor d’una dualitat d’impossible gestió política que s’ha mantingut inalterable fins fa just quatre dies: la legitimitat de l’1 d’Octubre -residenciada en exclusiva a l’ara oblidada Casa de la República de Waterloo- enfrontada -o si més no situada en un pla jeràrquicament superior- a qualsevol qui aspirés a governar democràticament l’autonomia. No cal entrar en massa detalls -i ometré pietosament els episodis més grotescos i hamletians de l’etapa a la Presidència de Quim Torra– per entendre el cost que ha pagat el país per aquesta mesquina estratègia de patrimonialització partidista.

4. Vichy

El deliri de construir una imaginària institucionalitzat alternativa a l’autonomia del 155 es va materialitzar, fins i tot, en la creació d’una institució (sic) que, suposadament, havia de vehicular la voluntat de la ciutadania republicana que s’hi allistés per una mòdica quota -diferenciada doncs de tota aquella que no ho fes, sobiranista o no-, mantenir en actiu la República Catalana a l’exterior i, de passada, dirigir la revolta a l’interior. L’halo d’aquesta andròmina va captivar des de la parròquia més conservadora, que s’hi va emmirallar com si fos quelcom extraordinari, a mig camí entre la grandesa del general De Gaulle refugiat a Londres durant la Segona Guerra Mundial i l’èpica de l’Estat clandestí polonès sota l’ocupació nazi-, fins, per paradoxal que pugui semblar, a sectors de l’esquerra anticapi que es van estimar més veure-hi poc menys que l’embrió d’un futur poder popular català. El correlat lògic de tot plegat, mai no acabat d’explicitar obertament, era prou evident: si existia un Estat Català a l’exili, qualsevol institucionalitat catalana tolerada per la legalitat espanyola -és a dir, el Parlament i la Generalitat- era bastarda i còmplice de l’ocupació, un miserable règim col·laboracionista de Vichy. Que el Consell de la República hagi fet la fi dels cagaelàstics no ens ha de fer perdre de vista que, per surrealista que pugui semblar a hores d’ara, l’exigència per part de la direcció de Junts que se li reconegués l’autoritat suprema va ser un dels punts que més va empantanegar l’esgotadora negociació de tres mesos que va conduir a l’elecció de Pere Aragonès després de les eleccions del 14 de febrer de 2021.

5. Negació de la política

Si ja vam votar i guanyar al Referèndum, la declaració consegüent del 27 d’octubre de 2017 és jurídicament vigent perquè mai ningú no l’ha anul·lada i es tracta simplement d’implementar la independència partint del mateix punt on ho vam deixar estar, la política passa a ser una nosa o, en el millor dels casos, un luxe innecessari propi de les nacions que ja disposen d’un Estat. I, naturalment, qualsevol proposta gradualista, d’eixamplament de la base social dels partidaris de la República Catalana més enllà dels rengles independentistes stricto sensu, una pèrdua de temps promoguda per gent acomodatícia que no està disposada a anar fins al final amb totes les conseqüències; per no parlar de la negociació amb el govern espanyol, equiparada a la ingenuïtat quan no a la simple traïció, els fruits de la qual -com els indults o la supressió de la sedició al Codi Penal- sols correspondrien a la sòrdida recerca de sortides personals.  La coloració antipolítica de tot plegat és fa ben palesa si es té en compte que, en realitat, si extraiem aquest discurs del seu context nacional, es correspon perfectament amb la retòrica populista que gasta l’extrema dreta dels països del nostre entorn per pescar suports electorals entre els desencantats de tot. Si el problema de la independència han estat els polítics, suprimim la política -i els partits- i tot serà bufar i fer ampolles.

6. Un rei taumaturg

L’hiperlideratge del món postconvergent constitueix el colofó necessari per coronar tot aquest edifici discursiu: un rei taumaturg amb un poder essencialment simbòlic, en contacte directe amb les energies ocultes de Octubre català i, sobretot, amb la grandiloqüent pretensió de situar-se per damunt dels partits -i, per motius obvis, de l’eix dreta-esquerra-.. És cert que la seva llista de país amb vista el 12M ha quedat ben lluny de les expectatives generades inicialment però, amb tot, com a papus del nacionalisme espanyol més cridaner, és l’únic actor amb prou capacitat per activar un espai polític fragmentat, amb tendències centrífugues i amb contradiccions flagrants. Amb tot, la seva força representa alhora la seva principal feblesa: el conjunt de l’independentisme -i el país- necessita passar a una nova fase i ell ha lligat amb tenacitat i tossuderia la seva figura a la consumació d’allò que va quedar pendent fa gairebé set anys. No m’arriscaré a aventurar quina serà la propera finestra d’oportunitat -si l’entenem com a moment de ruptura amb l’Estat- però hi ha una cosa segura: sigui quina sigui, i arribi quan arribi, serà quelcom nou i amb un altre President al capdavant, no pas una simple continuació d’allò abandonat el 2017.

7. Qui pagarà la festa?

Soc dels que penso que el sobtat gir cap al pragmatisme de Junts després de les darreres eleccions espanyoles, a les quals es va presentar prometent que mai no pactaria amb ningú tret que fos el dia i l’hora de la independència, és una bona notícia. I, amb tot, temo que pagarem un preu molt alt per la seva irresponsabilitat dels darrers anys. L’oportunisme i la manca de sentit de la realitat -sobretot quan ha quedat fora de la Presidència de la Generalitat- ha deteriorat totes les confiances i ha instal·lat una llavor autodestructiva en els sectors menys polititzats del sobiranisme civil que serà complicadíssim de desterrar. L’hipotètic quart espai independentista, amb la tirallonga de monstres, personatges pintorescos i propostes forassenyades que competeixen per donar-li vida, és un Frankenstein nascut de les mateixes entranyes de la retòrica puigdemontista del pit i collons i el never surrender. I no penso només en una ANC en caiguda lliure que es va alinear amb Junts a les eleccions al Parlament de 2017 i 2021 i que ara s’ha esberlat potser definitivament per obra i gràcia dels tripijocs de la seva presidenta, alta funcionària de la Generalitat i antiga militant de CDC i després del PDeCAT fins a 2018. També en la candidatura de l’ex-consellera Clara Ponsatí, eurodiputada postconvergent encara en actiu, al capdavant d’un grup de joves intel·lectuals sobradament preparats que s’ha despenjat de moment amb l’ocurrència d’establir una doble xarxa educativa català-castellà. I, per descomptat, amb la més perillosa de les seves expressions, per excloent i etnicista: l’esperança blanca de l’extrema dreta nostrada, l’islamòfoba Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll gràcies a la trista indecisió dels tres components del grup municipal de Junts, als quals va pispar bona part de la seva parròquia en els darrers comicis locals.

8. Una esquerra nacional per la República Catalana

En un panorama com el descrit, l’esquerra partidària d’avançar cap a la República Catalana té una triple missió: reforçar les institucions d’autogovern, impulsar polítiques públiques al servei de les classes mitjanes i els sectors populars i ser inflexible en la defensa del principi de la unitat civil del poble de Catalunya. No és poca cosa.

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, La conversió de Sant Pau al camí de Damasc (1604).

*Publicat a Crític.

.

Desfer el país o recosir-lo?

L’aterratge a la realitat de Junts és una bona notícia per al país. No és poca cosa que, encara que hagi hagut de ser més de sis anys després del desenllaç de l’Octubre català, deixi de ser un anatema l’afirmació que obtenir més poder polític per a Catalunya a través de la negociació amb el govern espanyol no constitueix per se una renuncia a la República Catalana. És una admissió que aboca definitivament a la paperera de la història aquella frivolitat tan celebrada, verbalitzada una vegada per Quim Torra, una figura política tràgica, gairebé shakespeariana, en el sentit que les institucions d’autogovern són el més gran enemic de la independència nacional. Ara, ben al contrari, s’admet amb aparent normalitat, com si aquí no hagués passat res, que reforçar-les és una condició necessària per avançar en aquesta direcció. Rectificar és de savis; i jo que me n’alegro.

Altra cosa és que aquest aterratge a la realitat tindrà molt probablement incidents de recorregut provocats per una banda pels difícils equilibris interns entre les diferents famílies que conviuen a matadegolla al si de Junts i, per l’altra, per la necessitat de teatralitzar fins al paroxisme els acords amb el PSOE per tal que la parròquia més incondicional del puigdemontisme, acostumada fins ara a dosis ingents d’insurreccionalisme de sofà per mantenir-li alta la moral, pugui aguantar la transició cap a la nova estratègia sense patir síndrome d’abstinència. D’aquí la sobtada retòrica sobre el 1714, la cantarella aquella del cobrar per avançat i el fet d’alimentar impúdicament la fantasia d’estar negociant d’Estat a Estat i no pas entre la tercera força del Parlament i el primer partit de l’actual govern espanyol.

És en aquest marc on cal contextualitzar l’accidentada polèmica sobre la immigració que esquitxa el debat públic a Catalunya des de fa poques setmanes. I és que de la necessitat d’exhibir múscul i fermesa davant el PSOE ha nascut un suposat compromís de transferir les competències en immigració a la Generalitat que, inconcret, improvisat i pèssimament gestionat a l’hora de traslladar-lo a l’opinió pública, ha donat lloc a un pseudodebat ideològic que no fa cap bé al país i, de retruc, erosiona molt particularment el perfil polític de l’independentisme. La discussió no se centra, naturalment, quasi fa vergonya haver-ho de remarcar, en posar en qüestió la bondat d’una hipotètica cessió de competències d’aquesta naturalesa. El problema rau en què s’ha barrejat una opció que, per incerta que sigui, en cas de consumar-se reforçaria objectivament el nostre autogovern, amb la vinculació a la delinqüència d’aquest amplíssim col·lectiu que per simplificar anomenem nova ciutadania. I aquest demagògic recurs, agradi o no agradi, és el mateix que utilitzen Vox i la resta de dretes extremes d’arreu.   

No és sobrer assenyalar que durant els anys del Procés res de tot això no hauria estat possible. La República Catalana es vinculava aleshores a l’ampliació de drets per a tothom, començat per aquella part de la societat a la qual la legalitat espanyola dificulta l’obtenció de la ciutadania i condemna a malviure entre nosaltres en un estat de pràctica marginació, sense accés a l’esfera pública ni veu ni vot a l’hora de decidir qüestions polítiques. Participant en el procés sobiranista, en canvi, proclamàvem que la gent que es trobés en aquesta situació passaria a detenir la condició de fundadora d’una nova institucionalitat republicana, quedaria vinculada definitivament al país i s’acceleraria, de retruc, la seva incorporació activa a una identitat catalana oberta, integradora i orientada cap al futur. Parlo d’aquells dies feliços, tampoc no tan llunyans, en què ens agradava sentir al nostre costat persones que parlaven castellà -entre d’altres llengües- mentre participàvem a les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre i en què, per posar un exemple fàcil d’entendre, a ningú no se li hauria acudit titllar Gabriel Rufián de xarnego ni encara menys escopir-li un fastigós mora de merda a Najat Driouech. Es tractava de sumar, sumar i sumar voluntats i complicitats de l’ordre més divers possible per una causa democràtica que, prou que ho sabíem, tenia en contra la força d’un Estat amb tots els ets i uts. La unitat civil era una condició necessària per guanyar i el fantasma més temut -i combatut- era que arribés a fer-se realitat aquell fosc vaticini aznarià que, amb l’avenç cap a la independència, Catalunya acabaria esquinçant-se internament.

La conjuntura actual -ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol ni a Europa- no és la mateixa que la de 2017. Més greu que el mateix ascens generalitzat de l’extrema dreta és la seva capacitat per condicionar l’agenda pública i, massa sovint, els programes polítics de la dreta de govern -sigui conservadora o de tall més liberal- i de vegades, fins i tot, d’una socialdemocràcia en hores molt baixes amb comptadíssimes excepcions. I la immigració -amb tots els fantasmes que desvetlla- ha esdevingut l’ase dels cops preferit sobre la qual s’estavellen les impotències d’uns estat-nació incapaços de governar per si mateixos una sèrie de fenòmens globalitzats que depassen de llarg el seu estricte àmbit de sobirania. El Procés, amb la seva radical aposta popular i democratitzadora, semblava haver-nos vacunat en relació a segons quines derives. Ara ens adonem, però, que després d’aquella llarga primavera d’entusiasme ciutadà en la qual el Som un sol poble es donava gairebé per descomptat, caldrà no abaixar la guàrdia en la defensa d’allò més bàsic. I aquí serà necessari apel·lar a la responsabilitat i el patriotisme del centredreta catalanista per tal que bandegi de ple qualsevol temptació d’anar enrere. Hi ha hagut generositat i dosis industrials de paciència a l’hora d’esperar el seu tardà aterratge a la realitat. Tots plegats ens n’hauríem de penedir una mica si acabéssim descobrint que, al capdavall, en una qüestió tan sensible com la immigració, sigui per oportunisme o per estretor de mires, Junts està més per fer el joc als qui malden per desfer el país que per col·laborar amb els qui treballem per recosir-lo.

*Il·lustra aquest post una obra de Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917).

*Publicat a La República.

‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.

Quan el relat s’emancipa dels fets

La campanya de les eleccions del 23J no passarà a la història per l’ambició dels programes ni pel gruix dels discursos que han entrat en competència. La polarització -i la radical espanyolització de la contesa- entre PSOE i PP ho ha devorat absolutament tot i, més enllà de les consignes apocalíptiques contra el sanchisme dels uns i les crides al vot útil per aturar l’extrema dreta dels altres, no s’han arribat a sentir massa propostes concretes dignes de menció. No és, naturalment, que la tendència a l’aprimament de la política no s’hagi percebut en campanyes anteriors ni que aquest sigui un fenomen estrictament espanyol -o català-, que no ho és pas; però és innegable que potser mai com fins ara no havíem estat tan conscients que el rei va nu. I consti que no escric aquestes línies des d’una displicència au-dessus de la mêlée sinó, ben al contrari, des d’un compromís assumidíssim i amb plena consciència d’allò que hi ha en joc en aquests comicis.

I, amb tot, per damunt de l’empobriment generat per aquesta dinàmica bipolar tan teatralitzada, és encara més greu la distància creixent que s’està establint entre el discurs polític i la base fàctica sobre la qual, almenys en teoria, s’hauria de sustentar. I això perquè aquesta dissociació no només es manifesta en període electoral sinó que, de mica en mica, ha anat amarant de manera permanent aspectes essencials de la discussió pública. La celebrada ensopegada de Feijóo a l’entrevista de TVE a propòsit dels augments de les pensions dels governs del PP en relació a l’IPC ha posat en evidència -en tractar-se d’un afer quantificable i fàcilment verificable- que l’argumentari de combat de la dreta espanyola està farcit de mentides que no resisteixen el més mínim contrast amb l’hemeroteca. Però no ens enganyéssim pas, aquesta anècdota no deixa de ser la punta de l’iceberg: el problema de fons és que el relat -com en diuen ara els entesos- que comença a predominar té una tendència més estesa que no sembla a emancipar-se perillosament del fets.

Podríem optar per contemplar aquest panorama amb displicència i consolar-nos pensant que, comptat i debatut, tot plegat constitueix una altra manifestació de la irremeiable degradació del Règim del 78. Seria una ingenuïtat imperdonable, però. La twitterització de la política i la paral·lela separació entre el discurs i la realitat material de les coses és un fenomen d’abast no sé si mundial però que, en qualsevol cas, afecta de ple amb accents diversos el conjunt de les democràcies de base liberal. El risc que correm no és menor, doncs. Ens juguem que es corqui definitivament allò que encara pugui restar dempeus del vell somni d’una esfera pública rica, plural i oberta a la deliberació democràtica i informada. I aquí, o som capaços de generar entorns col·lectivament més saludables o els qui volem tombar la truita, els moviments socials i les organitzacions polítiques progressistes i amb afany transformador, sortirem derrotats de totes les batalles culturals hagudes i per haver. I de les altres…

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, Narcís (1597-1599).

La crida a l’abstenció és una enganyifa

Deixeu-me aclarir que considero que en un sistema democràtic l’abstenció és absolutament legítima i que abomino dels models que converteixen el vot del ciutadà en una obligació gairebé tan obligatòria com la de pagar els impostos. Des d’una perspectiva republicana i nacional catalana, però, i observant de cua d’ull el sidral que s’ha muntat en relació a la participació a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, vehiculat sobretot (però no només) a través de les xarxes socials, trobo que també és ben legítima la crítica política no tant a l’abstencionista individual com, això sí, als diguem-ne cenacles proabstenció; és a dir, als qui des d’una suposada puresa independentista promouen una mobilització per tal que no s’acudeixi a votar.

Recordo com, no fa ni quatre dies, declaràvem amb convenciment que si una cosa havíem après després de l’experiència de l’Octubre català és que, davant la violència de l’Estat, el vot és l’eina més bàsica de la qual disposa la ciutadania favorable a la República Catalana a l’hora de refermar els seus drets. Es tracta, repetia tothom al marge de sigles i lleialtats partidàries, d’omplir les urnes de democràcia sempre que ens en posin una a l’abast. És un argument que es desplegava, anant un xic més a fons, quan es convenia que enfront d’un Règim del 78 amb pulsions autoritàries i lliberticides calia respondre, amb mirada llarga i sentit estratègic, posant en valor de manera sostinguda una legitimitat republicana sòlida i inqüestionable; a prova de porres, presó i exili, judicis, sentències condemnatòries i -ai las!- també de processos electorals ordinaris de qualsevol tipus.

És clar que això era abans que els sectors més prepolítics del moviment, amb un peu a l’espai postconvergent i un altre als perfils de Twitter de l’extraparlamentarisme més enragé, posessin en circulació la brama que el govern de Vichy és el pitjor enemic de la República Catalana i que toca exigir-ne la proclamació immediata i sense dilacions a les forces amb representació institucional que en són partidàries. I, prou que ho sabem, qui diu exigir diu menystenir, difamar o escridassar públicament a caixes destemplades. El cas és deixar de plantar cara a l’Estat i dedicar-se a combatre en exclusiva, amb tota la comoditat del món i amb un risc tendent a zero, l’odiós enemic intern que, amb perfídia o per pura pusil·lanimitat, es resisteix a implementar la independència. I d’aquí plora la criatura.

En un context com el present, marcat per l’adveniment d’una onada reaccionària a escala europea i mundial i amb l’extrema dreta de filiació neofranquista imposant polítiques de govern rabiosament anticatalanes al País Valencià i a les Illes, la crida a l’abstenció de cara al 23J no és d’aquest món. És una iniciativa frívola i irresponsable que mostra l’orfenesa de referents i la profunda desorientació en la qual s’han instal·lat els nuclis més sectaris i immobilistes del moviment. No només enfanguen la causa que afirmen defensar sinó que, de retruc, contribueixen a fer-la inintel·ligible, autènticament marciana, a ulls del gros de la població, amb maldecaps de debò i del tot aliè de les fílies i les fòbies dels cercles més motivats. No és que no eixamplin la base, és que l’empetiteixen.

I si, al damunt de tot, els mateixos que criden a l’abstenció acaricien impúdicament el projecte de bastir una hipotètica candidatura cívica de cara a les eleccions al Parlament -a l’estil d’aquella efímera Solidaritat Catalana per la Independència que va fer la fi dels cagaelàstics-, l’enganyifa cau pel seu propi pes. Res a afegir, senyoria!

*Il·lustra aquest post un cartell dissenyat per Carles Fontseré per a la Conselleria de Serveis Públics de la Generalitat republicana, durant el període de la Guerra Civil.

Contra el frontisme

El desenllaç de la constitució del nou govern municipal de BCN m’ha deixat bocabadat -per la professionalitat dels actors implicats i l’exquisit cinisme exhibit en l’execució del seu tomb final- i esmaperdut -en imaginar les nefastes conseqüències polítiques que pot comportar de cara a l’esdevenidor-. Soc dels qui no tinc cap dubte que, en condicions de major normalitat, sense unes eleccions espanyoles a girar de la cantonada, el pacte natural -disculpeu l’eufemisme- hauria hagut de passar per un acord entre Trias i Collboni, els dos candidats sistèmics que s’han disputat el lideratge de l’alternativa sociovergent al colauisme. No els separava ni el programa respectiu, ni el to utilitzat en campanya, ni la complicitat indissimulada del principal diari d’ordre del cap i casal de la qual ambdós han gaudit; ni, per descomptat, la qüestió de la independència, pietosament apartada de l’estratègia electoral de la llista Trias per Barcelona.

L’inesperat avançament dels comicis estatals l’endemà mateix de l’ensulsiada electoral del PSOE a les municipals i autonòmiques del 28M, però, va modificar l’escenari més previsible. La madrilenyització de la lògica dels pactes ha donat l’oportunitat a Pedro Sánchez, home extraordinàriament dotat per a la giragonsa tàctica immediata -i un negat per a la mirada llarga pròpia d’un estadista- de fer-se perdonar els acords amb Esquerra i Bildu durant la darrera legislatura. Tot aliant-se amb PNB i PP per desplaçar l’esquerra abertzale d’un bon grapat de governs municipals, a Euskal Herria; amb la impúdica carambola de BCN, en el cas català. Aquí, a més, es va afegir a la jugada el deler del PSOE de fer-se amb la segona ciutat espanyola per maquillar el daltabaix general a l’Estat i la necessitat de supervivència personal d’un Collboni que, sense l’obtenció de l’alcaldia hauria quedat a les portes d’una més que merescuda jubilació. L’espantall d’un govern d’unitat independentista a la capital de Catalunya, doncs, una possibilitat molt allunyada del que el mateix Trias hauria considerat desitjable inicialment, ha estat la coartada perfecta per legitimar una trista maniobra de càlcul electoral en clau espanyola cuinada a Madrid per PSOE i PP. Tot plegat, és clar, amb la vergonyosa aquiescència del colauisme, que si fa quatre anys ja va es vendre l’ànima al diable amb l’operació Valls, ara s’ha condemnat a esdevenir una simple excrescència progre del PSC més conservador i espanyolista que es recorda.

El fotut, per ombres xineses que hi pugui haver hagut en tota aquesta història, és que s’ha sembrat la llavor de cara al futur que, almenys en casos d’especial transcendència (és a dir, sempre que es vulgui des de la capital de l’Estat), com podria ocórrer per exemple després d’unes eleccions al Parlament, és legítim marginar en bloc l’independentisme a través de concurrències polítiques d’ampli abast, d’esquerra a dreta (i qui sap si fins i tot més enllà). És un triomf retrospectiu d’aquell frontisme  que van començar a instal·lar per aquí Rivera, Arrimadas i altres ànimes caritatives del nacionalisme espanyol més estripat, amb el somni humit de fracturar per dins la nostra societat. I això, es miri per on es miri, no és pas cap bona notícia pels qui defensem la República Catalana.

Sempre contra el frontisme, doncs; si no és, és clar, en defensa de les institucions catalanes, la democràcia i els drets individuals, socials i nacionals.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula 55 days at Peking (1963), dirigida per Nicholas Ray.

L’errada d’Ada Colau: si tu no hi vas, ells tornen

Encara recordo com em va doldre, fa quatre anys, l’Operació Valls que va fer impossible que Barcelona tingués un alcalde independentista a través d’un acord entre Esquerra i els Comuns. Al marge del fet que el frau del qual Ernest Maragall va ser víctima em fes bullir la sang, vaig sentir que es perdia una oportunitat històrica per començar a travar una interessant aliança entre l’ala esquerra del Procés i els hereus del 15M. Era un moment en què, amb la repressió -en forma de la presó i l’exili que patien els principals artífexs del Referèndum de l’1 d’Octubre- i l’ombra allargada de l’article 155 molt presents en la consciència ciutadana, encara era possible imaginar moviments que sacsegessin la política catalana i trenquessin la dinàmica de blocs que els que havien torpedinat l’Octubre català estaven interessats a instal·lar arreu; val a dir que amb la secreta aquiescència dels sectors més dretans, prepolítics i sorollosos que havien agafat volada en determinats àmbits de la galàxia indepe d’ençà l’ensulsiada de 2017.

És cert, es podria objectar, que el 2011 començava a quedar una mica lluny i que tot allò dels indignats s’havia anat esllanguint de manera prou palesa. Però, amb tot, per diferents que fossin les cultures polítiques dels actors implicats i per contradiccions que hagués pogut generar el seu desplegament, es fa difícil no concloure que l’ambició d’una confluència de govern com aquella hauria estat molt diferent del que va permetre l’acord final amb el PSC. Mossegant l’ham enverinat que els va parar Collboni, els Comuns van rebaixar fatalment el sostre transformador de la seva proposta i, fiant-ho tot a la supervivència d’Ada Colau al capdavant de l’alcaldia, en van limitar l’abast a un projecte cada cop més personalista i circumscrit a la capital del país. El desenllaç de tot plegat l’estem veient aquests dies, després dels resultats dels comicis de diumenge: el màxim al que aspira ara el colauisme és a salvar els mobles com a actor secundari d’un Ajuntament en mans del PSC, mentre l’exalcaldessa medita una hipotètica retirada a l’escenari espanyol i es llepa les ferides infringides per les elits de poder de sempre i -ai las!- pels seus mateixos socis que hi han estat conxavats des del primer dia.

L’Operació Valls va barrar a l’independentisme la possibilitat de conquerir una institució que hauria estat essencial per a la legitimació de la seva força democràtica en un moment crític. I de retruc més enllà de la mateixa Barcelona. va condemnar Esquerra a continuar el seu recorregut estratègic posterior a l’Octubre català únicament de la mà d’un espai postconvergent en perpètua ebullició, bel·licós i rabiüt per la pèrdua de la seva antiga hegemonia, amb indesxifrables lluites de poder al seu si i incapaç de fer-se intel·ligible per a bona part de la seva mateixa base electoral. Seria sobrer entrar en detalls sobre el preu que ha tingut tot plegat: la gens confortable situació de minoria del Govern del  President Aragonès després de l’esperpèntica deserció de Junts per Catalunya, més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’una força hereva del vell pujolisme, parla per si sola.

No té sentit lamentar-se per allò que no va poder ser: mai no es construirà res de perdurable des de l’amargor. I, de fet, la realitat és tota una altra de la de fa quatre anys: bufen vents d’autoritarisme i dretanització dura, no només a escala espanyola sinó també europea i fins i tot mundial. I tot plegat amb un complex rerefons de crisi climàtica, incertesa geopolítica i una individualització preocupant al si de les societats més desenvolupades. Agradi o no admetre-ho, el cicle optimista de regeneració política i revolució democràtica cap al qual van apuntar, des de perspectives diferents però amb significatives confluències de fons. el moviment del 15M i tot allò que es va moure durant els anys del Procés, ha conclòs i els seus actors s’han de ressituar, carregats d’experiències i aprenentatges, en un context nou i imprevisible. Ja no estem a les envistes d’una primavera alliberadora sinó més aviat davant el perill de l’adveniment d’un llarg i fosc hivern que ofegui els anhels d’avenç en el pla dels drets personals, socials i nacionals. El moment, per a expressar-ho en termes clàssics, té alguna cosa de termidorià, d’obertament reaccionari.

Tot i el regust en força casos agredolç dels seus resultats, les eleccions municipals del 28M contenen lliçons prou positives. No es negligible el compromís de tants ciutadans i ciutadanes que, després d’un mandat atípic, molt condicionat per una pandèmia que va paralitzar la vida social i va tibar enormement les costures humanes i materials dels ajuntaments, s’han decidit a participar en llistes republicanes, independentistes i d’esquerres. Ni tampoc la lliçó de candidatures que, arreu del país, i  en un context advers i no particularment engrescador, han mantingut posicions o fins i tot han avançat i seran decisius per a la formació dels nous governs locals. Sovint la política en majúscules es comença a escriure des de l’àmbit més immediat.

Com a independentista d’esquerres no amagaré la meva decepció per l’evidència que, entre uns i altres, amb sectarismes de curta volada i estratagemes caïnites, hem desmobilitzat una part important de l’electorat i hem obert el camí al PSC –Xavier Trias a banda- d’esdevenir el referent del vot moderat a Catalunya. És un fet sobre el qual cal reflexionar i que ens hauria de portar, d’una vegada per totes, a marginar els tics antipolítics i immediatistes de menyspreu a la feina institucional i al treball pacient i articulat al si de la nostra societat. I que ens obliga també, amb les eleccions espanyoles del 23J al tombar de la cantonada, a tenir sentit de la realitat, silenciar la retòrica falsament insurreccional i entendre el que de debò està en joc si volem evitar la reedició a Catalunya del hit, més vell que l’anar a peu, Si tu no hi vas, ells tornen que assagen els èmuls de Carme Chacón.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Rousseau, Els representants de les potències estrangeres venint a saludar a la República en senyal de pau (1907).

*Publicat a Crític.

Independentisme, nacionalisme, sobiranisme

No fa massa dies, per circumstàncies un xic atzaroses que seria llarg de reportar, vaig anar a parar a mans d’un investigador basc en ciències socials interessat en la cosa catalana. Es tractava de respondre de manera no telegràfica un seguit de qüestions relacionades amb la trajectòria històrica de l’independentisme a casa nostra i, més en general, sobre territorialitats i el dret a l’autodeterminació. L’home -de fet era un noi força jove, barbamec i circumspecte- m’anava plantejant ordenadament cada pregunta i després, amb posat d’estudiant aplicat, quedava en silenci, es diria que deixava la ment en blanc i permetia que m’esplaiés davant la seva minúscula gravadora negra sense interrompre’m en cap moment; ni per sol·licitar-me l’aclariment més mínim. Les estratègies de recerca són insondables…

El cas és que, quan érem gairebé a les acaballes, va demanar-me si, aquí i ara, independentisme, nacionalisme i sobiranisme són una mateixa cosa o es tracta de termes referits a realitats diferenciades. “Ja m’han enxampat!”, vaig pensar mentre agafava aire i mirava d’ordenar les idees. I és que el tema podria donar per unes quantes tesis doctorals i, no en tinc cap dubte, per un bon grapat de discussions bizantines de sobretaula i un munt de fils de Twitter amb els insults i les desqualificacions corresponents.

D’entrada, recordo que li vaig dir a risc de simplificar en excés, els independentistes serien aquells que són partidaris d’una República Catalana, sigui pel motiu que sigui i a partir de pressupòsits ideològics d’ordre ben divers. Els nacionalistes, al seu torn, podrien ser els qui malden per la plena normalització de la llengua, la cultura i la identitat catalanes -permeteu-me ser volgudament lax en aquest aspecte-, sense prefigurar necessàriament un model institucional en concret. I els sobiranistes, finalment, aquells altres que sense ser vocacionalment independentistes (però tampoc contraris per se a la independència) defensen per convicció democràtica que la nació catalana té el dret a decidir el seu futur en llibertat.

Passa, però, que aquests són tipus ideals que rarament es donen en estat pur. És a dir, que tot plegat té un valor més conceptual que no pas descriptiu. O, expressat d’una altra manera, que el que sol passar és que en un mateix individu es poden trobar, en funció del moment o de cadascuna de les molt diverses circumstàncies sobre la qual s’ha de posicionar a diari, actituds i trets distintius que, segons els senzills paràmetres esbossats, podríem vincular alternativament amb l’independentisme, el nacionalisme o el sobiranisme. A la vida no hi ha ningú d’una sola peça.

No és ociós, malgrat tot, més enllà de la investigació acadèmica, establir unes definicions més o menys estrictes sobre la qüestió plantejada. Des de la lògica de l’acció política, per exemple, se m’acut que una de les claus per no perdre el rumb de cara a un nou -i definitiu- referèndum d’autodeterminació seria combinar sàviament i de forma equilibrada independentisme, nacionalisme i sobiranisme; sense que cap dels tres predomini aclaparadorament, amb voluntat hegemònica, sobre els altres. Aquesta consideració potser un pèl intuïtiva me la vaig guardar per mi, però. Hauria estat poc científic deixar-la enregistrada a la minúscula gravadora negra que em sotjava impassible. Però vaja, nominalismes a banda i només entre nosaltres, ho veig una mica així.  

*Il·lustra aquest post una obra de Jack Vettriano, The missing man (1995).

Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

Ni aigua a la islamofòbia

Els atemptats del 17 d’agost de 2017 em van enxampar de pas per un país de cultura musulmana governant per una dictadura laica a dures penes encoberta. Recordo el meu astorament inicial i com, poc a poc, amb la colla d’amics amb la qual viatjava, vam anar agafant consciència, mentre preníem el te i contemplàvem antigues mesquites, palaus i escoles coràniques d’una arquitectura extraordinària, de les implicacions de tot plegat. A les envistes del Referèndum de l’1 d’Octubre resultava bastant evident per a tothom que aquell carnatge no era políticament neutre a efectes de calendari. I, de fet, el nacionalisme espanyol no va deixar escapar l’oportunitat d’impulsar interessades crides a posar la unitat contra el terrorisme per davant de qüestions divisives d’ordre domèstic i, pel que sembla, algú va arribar a contemplar, fins i tot, la possibilitat d’impulsar una ocupació militar i policial de Catalunya brandant l’espantall de l’amenaça gihadista. La manifestació en solidaritat amb les víctimes que es va celebrar poc després a BCN, de la qual destacats membres del govern del PP i el mateix monarca van sortir escuats, va posar prou de manifest les enormes tensions que es van posar en joc durant aquells dies. Molts hi vam acudir amb estelades per subratllar que el dol i el respecte als familiars dels morts era perfectament compatible amb el manteniment d’una agenda nacional que l’Estat pretenia torpedinar interessadament utilitzant la commoció col·lectiva del moment. 

Mirant enrere gairebé sobta la maduresa amb la qual el gros de la societat catalana, i molt en particular el conjunt del moviment sobiranista, va respondre a aquells dramàtics esdeveniments: posant en valor les institucions d’autogovern -amb un èmfasi especial en el paper que havien desenvolupat els Mossos-, els principis democràtics i la seva diversitat constitutiva en la línia del clàssic som un sol poble. Si algú va quedar retratat, en realitat, va ser l’Estat; no només per intentar servir-se de l’atemptat per acular la ciutadania sinó també per la seva manca de reflexos en el pla policial i, amb posterioritat, pels dubtosos lligams de l’imam de Ripoll, l’obscur Abdelbaki es Satty, amb els serveis d’intel·ligència espanyols.

No hem de perdre de vista que, durant el període del Procés, el moviment polític i ciutadà que defensava l’avenç cap a la República Catalana feia gala d’una voluntat inclusiva sòlida, treballada i fermament interioritzada. No és només que a l’època d’allò de la revolució dels somriures ningú no demanava la militància o el sentit del seu vot a la persona que es mobilitzava al seu costat. És que tampoc no tenia massa importància el color de la pell, la religió -si és que se’n professava cap- la llengua que es parlava a casa de cadascú o l’íntim sentiment de pertinença de l’un o de l’altre. Hi havia una orgullosa coincidència a subratllar, en aquesta línia, que mentre el nacionalisme espanyol era ranci, arcaic i identitari, el que estava succeint aquí representava tota una altra cosa: l’inici de la construcció d’un nou subjecte de sobirania no legitimat des de dalt per cap classe dominant sinó, ben al contrari, a partir de la lliure voluntat d’esdevenir de la ciutadania. Entre nosaltres, en definitiva, ni tant sols després d’aquell funest 17A, a ningú no se li hauria acudit empaitar les dones que circulen pels nostres carrers amb mocador al cap ni proclamar que cal que els cremem el vels per tal d’alliberar-les.  

Cinc anys després dels atemptats i de l’Octubre català resulta més que evident que el panorama s’ha modificat: el grau de mobilització no és el mateix que el d’aleshores, les divergències al si de l’independentisme polític són més la norma que no pas l’excepció i la República Catalana no s’albira precisament al tombar la cantonada. I, amb tot, el pitjor, almenys al meu parer, no és això, que al capdavall dibuixa un escenari que no seria impossible de revertir. A mi el que m’amoïna és comprovar com el mur que havia  constituït fins ara el sobiranisme davant els vents del populisme autoritari que bufen arreu d’Europa ha començat a esquerdar-se. I la irrupció de la islamofòbia entre nosaltres, sovint de forma vergonyant però cada vegada de manera més oberta i desinhibida és tot un símptoma d’aquest perill. És cert que les seves manifestacions més grolleres solen provenir de sectors minoritaris però la complicitat que han obtingut per la banda del raholisme sociològic i d’algun company de viatge sobrevingut no fan presagiar res de bo. I si aquestes pulsions, sovint de la mà d’un etnicisme primari i mal contingut, es consoliden i amplifiquen el seu abast en un context de certa desmobilització, poden perjudicar greument les expectatives de creixement del sobiranisme entre els nous sectors d’extracció popular que han d’incorporar-s’hi si de debò volem guanyar.

Ni aigua a la islamofòbia, doncs. 

*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny, L’odalisca (1861).