Quan el relat s’emancipa dels fets

La campanya de les eleccions del 23J no passarà a la història per l’ambició dels programes ni pel gruix dels discursos que han entrat en competència. La polarització -i la radical espanyolització de la contesa- entre PSOE i PP ho ha devorat absolutament tot i, més enllà de les consignes apocalíptiques contra el sanchisme dels uns i les crides al vot útil per aturar l’extrema dreta dels altres, no s’han arribat a sentir massa propostes concretes dignes de menció. No és, naturalment, que la tendència a l’aprimament de la política no s’hagi percebut en campanyes anteriors ni que aquest sigui un fenomen estrictament espanyol -o català-, que no ho és pas; però és innegable que potser mai com fins ara no havíem estat tan conscients que el rei va nu. I consti que no escric aquestes línies des d’una displicència au-dessus de la mêlée sinó, ben al contrari, des d’un compromís assumidíssim i amb plena consciència d’allò que hi ha en joc en aquests comicis.

I, amb tot, per damunt de l’empobriment generat per aquesta dinàmica bipolar tan teatralitzada, és encara més greu la distància creixent que s’està establint entre el discurs polític i la base fàctica sobre la qual, almenys en teoria, s’hauria de sustentar. I això perquè aquesta dissociació no només es manifesta en període electoral sinó que, de mica en mica, ha anat amarant de manera permanent aspectes essencials de la discussió pública. La celebrada ensopegada de Feijóo a l’entrevista de TVE a propòsit dels augments de les pensions dels governs del PP en relació a l’IPC ha posat en evidència -en tractar-se d’un afer quantificable i fàcilment verificable- que l’argumentari de combat de la dreta espanyola està farcit de mentides que no resisteixen el més mínim contrast amb l’hemeroteca. Però no ens enganyéssim pas, aquesta anècdota no deixa de ser la punta de l’iceberg: el problema de fons és que el relat -com en diuen ara els entesos- que comença a predominar té una tendència més estesa que no sembla a emancipar-se perillosament del fets.

Podríem optar per contemplar aquest panorama amb displicència i consolar-nos pensant que, comptat i debatut, tot plegat constitueix una altra manifestació de la irremeiable degradació del Règim del 78. Seria una ingenuïtat imperdonable, però. La twitterització de la política i la paral·lela separació entre el discurs i la realitat material de les coses és un fenomen d’abast no sé si mundial però que, en qualsevol cas, afecta de ple amb accents diversos el conjunt de les democràcies de base liberal. El risc que correm no és menor, doncs. Ens juguem que es corqui definitivament allò que encara pugui restar dempeus del vell somni d’una esfera pública rica, plural i oberta a la deliberació democràtica i informada. I aquí, o som capaços de generar entorns col·lectivament més saludables o els qui volem tombar la truita, els moviments socials i les organitzacions polítiques progressistes i amb afany transformador, sortirem derrotats de totes les batalles culturals hagudes i per haver. I de les altres…

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, Narcís (1597-1599).

La crida a l’abstenció és una enganyifa

Deixeu-me aclarir que considero que en un sistema democràtic l’abstenció és absolutament legítima i que abomino dels models que converteixen el vot del ciutadà en una obligació gairebé tan obligatòria com la de pagar els impostos. Des d’una perspectiva republicana i nacional catalana, però, i observant de cua d’ull el sidral que s’ha muntat en relació a la participació a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, vehiculat sobretot (però no només) a través de les xarxes socials, trobo que també és ben legítima la crítica política no tant a l’abstencionista individual com, això sí, als diguem-ne cenacles proabstenció; és a dir, als qui des d’una suposada puresa independentista promouen una mobilització per tal que no s’acudeixi a votar.

Recordo com, no fa ni quatre dies, declaràvem amb convenciment que si una cosa havíem après després de l’experiència de l’Octubre català és que, davant la violència de l’Estat, el vot és l’eina més bàsica de la qual disposa la ciutadania favorable a la República Catalana a l’hora de refermar els seus drets. Es tracta, repetia tothom al marge de sigles i lleialtats partidàries, d’omplir les urnes de democràcia sempre que ens en posin una a l’abast. És un argument que es desplegava, anant un xic més a fons, quan es convenia que enfront d’un Règim del 78 amb pulsions autoritàries i lliberticides calia respondre, amb mirada llarga i sentit estratègic, posant en valor de manera sostinguda una legitimitat republicana sòlida i inqüestionable; a prova de porres, presó i exili, judicis, sentències condemnatòries i -ai las!- també de processos electorals ordinaris de qualsevol tipus.

És clar que això era abans que els sectors més prepolítics del moviment, amb un peu a l’espai postconvergent i un altre als perfils de Twitter de l’extraparlamentarisme més enragé, posessin en circulació la brama que el govern de Vichy és el pitjor enemic de la República Catalana i que toca exigir-ne la proclamació immediata i sense dilacions a les forces amb representació institucional que en són partidàries. I, prou que ho sabem, qui diu exigir diu menystenir, difamar o escridassar públicament a caixes destemplades. El cas és deixar de plantar cara a l’Estat i dedicar-se a combatre en exclusiva, amb tota la comoditat del món i amb un risc tendent a zero, l’odiós enemic intern que, amb perfídia o per pura pusil·lanimitat, es resisteix a implementar la independència. I d’aquí plora la criatura.

En un context com el present, marcat per l’adveniment d’una onada reaccionària a escala europea i mundial i amb l’extrema dreta de filiació neofranquista imposant polítiques de govern rabiosament anticatalanes al País Valencià i a les Illes, la crida a l’abstenció de cara al 23J no és d’aquest món. És una iniciativa frívola i irresponsable que mostra l’orfenesa de referents i la profunda desorientació en la qual s’han instal·lat els nuclis més sectaris i immobilistes del moviment. No només enfanguen la causa que afirmen defensar sinó que, de retruc, contribueixen a fer-la inintel·ligible, autènticament marciana, a ulls del gros de la població, amb maldecaps de debò i del tot aliè de les fílies i les fòbies dels cercles més motivats. No és que no eixamplin la base, és que l’empetiteixen.

I si, al damunt de tot, els mateixos que criden a l’abstenció acaricien impúdicament el projecte de bastir una hipotètica candidatura cívica de cara a les eleccions al Parlament -a l’estil d’aquella efímera Solidaritat Catalana per la Independència que va fer la fi dels cagaelàstics-, l’enganyifa cau pel seu propi pes. Res a afegir, senyoria!

*Il·lustra aquest post un cartell dissenyat per Carles Fontseré per a la Conselleria de Serveis Públics de la Generalitat republicana, durant el període de la Guerra Civil.

L’errada d’Ada Colau: si tu no hi vas, ells tornen

Encara recordo com em va doldre, fa quatre anys, l’Operació Valls que va fer impossible que Barcelona tingués un alcalde independentista a través d’un acord entre Esquerra i els Comuns. Al marge del fet que el frau del qual Ernest Maragall va ser víctima em fes bullir la sang, vaig sentir que es perdia una oportunitat històrica per començar a travar una interessant aliança entre l’ala esquerra del Procés i els hereus del 15M. Era un moment en què, amb la repressió -en forma de la presó i l’exili que patien els principals artífexs del Referèndum de l’1 d’Octubre- i l’ombra allargada de l’article 155 molt presents en la consciència ciutadana, encara era possible imaginar moviments que sacsegessin la política catalana i trenquessin la dinàmica de blocs que els que havien torpedinat l’Octubre català estaven interessats a instal·lar arreu; val a dir que amb la secreta aquiescència dels sectors més dretans, prepolítics i sorollosos que havien agafat volada en determinats àmbits de la galàxia indepe d’ençà l’ensulsiada de 2017.

És cert, es podria objectar, que el 2011 començava a quedar una mica lluny i que tot allò dels indignats s’havia anat esllanguint de manera prou palesa. Però, amb tot, per diferents que fossin les cultures polítiques dels actors implicats i per contradiccions que hagués pogut generar el seu desplegament, es fa difícil no concloure que l’ambició d’una confluència de govern com aquella hauria estat molt diferent del que va permetre l’acord final amb el PSC. Mossegant l’ham enverinat que els va parar Collboni, els Comuns van rebaixar fatalment el sostre transformador de la seva proposta i, fiant-ho tot a la supervivència d’Ada Colau al capdavant de l’alcaldia, en van limitar l’abast a un projecte cada cop més personalista i circumscrit a la capital del país. El desenllaç de tot plegat l’estem veient aquests dies, després dels resultats dels comicis de diumenge: el màxim al que aspira ara el colauisme és a salvar els mobles com a actor secundari d’un Ajuntament en mans del PSC, mentre l’exalcaldessa medita una hipotètica retirada a l’escenari espanyol i es llepa les ferides infringides per les elits de poder de sempre i -ai las!- pels seus mateixos socis que hi han estat conxavats des del primer dia.

L’Operació Valls va barrar a l’independentisme la possibilitat de conquerir una institució que hauria estat essencial per a la legitimació de la seva força democràtica en un moment crític. I de retruc més enllà de la mateixa Barcelona. va condemnar Esquerra a continuar el seu recorregut estratègic posterior a l’Octubre català únicament de la mà d’un espai postconvergent en perpètua ebullició, bel·licós i rabiüt per la pèrdua de la seva antiga hegemonia, amb indesxifrables lluites de poder al seu si i incapaç de fer-se intel·ligible per a bona part de la seva mateixa base electoral. Seria sobrer entrar en detalls sobre el preu que ha tingut tot plegat: la gens confortable situació de minoria del Govern del  President Aragonès després de l’esperpèntica deserció de Junts per Catalunya, més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’una força hereva del vell pujolisme, parla per si sola.

No té sentit lamentar-se per allò que no va poder ser: mai no es construirà res de perdurable des de l’amargor. I, de fet, la realitat és tota una altra de la de fa quatre anys: bufen vents d’autoritarisme i dretanització dura, no només a escala espanyola sinó també europea i fins i tot mundial. I tot plegat amb un complex rerefons de crisi climàtica, incertesa geopolítica i una individualització preocupant al si de les societats més desenvolupades. Agradi o no admetre-ho, el cicle optimista de regeneració política i revolució democràtica cap al qual van apuntar, des de perspectives diferents però amb significatives confluències de fons. el moviment del 15M i tot allò que es va moure durant els anys del Procés, ha conclòs i els seus actors s’han de ressituar, carregats d’experiències i aprenentatges, en un context nou i imprevisible. Ja no estem a les envistes d’una primavera alliberadora sinó més aviat davant el perill de l’adveniment d’un llarg i fosc hivern que ofegui els anhels d’avenç en el pla dels drets personals, socials i nacionals. El moment, per a expressar-ho en termes clàssics, té alguna cosa de termidorià, d’obertament reaccionari.

Tot i el regust en força casos agredolç dels seus resultats, les eleccions municipals del 28M contenen lliçons prou positives. No es negligible el compromís de tants ciutadans i ciutadanes que, després d’un mandat atípic, molt condicionat per una pandèmia que va paralitzar la vida social i va tibar enormement les costures humanes i materials dels ajuntaments, s’han decidit a participar en llistes republicanes, independentistes i d’esquerres. Ni tampoc la lliçó de candidatures que, arreu del país, i  en un context advers i no particularment engrescador, han mantingut posicions o fins i tot han avançat i seran decisius per a la formació dels nous governs locals. Sovint la política en majúscules es comença a escriure des de l’àmbit més immediat.

Com a independentista d’esquerres no amagaré la meva decepció per l’evidència que, entre uns i altres, amb sectarismes de curta volada i estratagemes caïnites, hem desmobilitzat una part important de l’electorat i hem obert el camí al PSC –Xavier Trias a banda- d’esdevenir el referent del vot moderat a Catalunya. És un fet sobre el qual cal reflexionar i que ens hauria de portar, d’una vegada per totes, a marginar els tics antipolítics i immediatistes de menyspreu a la feina institucional i al treball pacient i articulat al si de la nostra societat. I que ens obliga també, amb les eleccions espanyoles del 23J al tombar de la cantonada, a tenir sentit de la realitat, silenciar la retòrica falsament insurreccional i entendre el que de debò està en joc si volem evitar la reedició a Catalunya del hit, més vell que l’anar a peu, Si tu no hi vas, ells tornen que assagen els èmuls de Carme Chacón.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Rousseau, Els representants de les potències estrangeres venint a saludar a la República en senyal de pau (1907).

*Publicat a Crític.