Kilian i Núria, Jornet i Picas

Amb la seva gesta a l’Everest, Kilian Jornet s’ha consagrat definitivament com una mena de superheroi en l’imaginari col·lectiu català. Un atleta que puja i baixa muntanyes amb una facilitat esbalaïdora, guanya curses a peu o sobre esquís sense ni despentinar-se i, a més, respon a un perfil humà humil, compromès i gens exhibicionista, ho té tot per a ser admirat –i estimat- per part de la gent.

Diria que no és casualitat que Jornet practiqui un esport indissolublement vinculat a la natura. És veritat que participa sovint en esdeveniments de tipus competitiu però, en realitat, la seva figura respon més a la d’un solitari que es fixa fites individuals per a superar que no pas a la d’un campió a l’ús, d’aquests que alça els braços, somriu i es fa la foto abans de pronunciar una frase típica i tòpica pensada per als mitjans de comunicació. Ell se situa en una altra òrbita, no sé si més física, espiritual o ambdues coses alhora; però, en qualsevol cas, més enllà de l’espectacle: retira més a un eremita que no pas a un líder carismàtic.

El cas és que, paral·lelamant a la consagració de Jornet, Núria Picas, una de les atletes de muntanya femenines amb més anomenada de Catalunya, ha hagut d’abandonar el seu intent d’ascendir al Makalu, un altre cim de la serralada de l’Himàlaia. Després de notar un dolor al pit i ser traslladada a un hospital de Katmandú, es refà ara d’una pneumònia.

Jornet i Picas, simbolitzen les dues cares d’una matreixa moneda, l’essència del muntanyisme: ell ha assolit el seu objectiu mentre que ella, per contra, s’ha vist forçada a aparcar-lo. Algú, des del desconeixement, podria defensar que l’un ha triomfat allà on l’altra ha fracassat. Res d’això: una retirada a temps, si de cas, és un acte coratjós i realista, guiat pel coneixement del medi i de les pròpies forces; una victòria a mitges, si es vol, perquè, tot i que implica una renuncia provisional, conté la llavor de nous reptes a acomplir. A la muntanya, només la mort és irreversible.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Tony Richardson The loneliness of the long distance runner (1962).

Per què correm els que correm?

Sempre m’ha agradat córrer. Fa anys i panys que ho faig d’una manera més o menys continuada i sospito que em costaria renunciar-hi. I això que mai no he estat un corredor particularment brillant ni sóc allò que se’n diu un boig de les curses. M’entreno gairebé sempre en solitari i no solc participar a gaires carreres populars al llarg de l’any; quatre o cinc a tot estirar. Confesso, a més, que el boom atlètic dels darrers anys m’ha enxampat una mica a repèl i que encara em sobten algunes de les expressions més convencionalment comercials que ara s’associen indissolublement al fenomen.

Quan vaig començar, de ben jove, abans que no hi hagués gels, begudes isotòniques i mandangues d’aquestes, em centrava exclusivament en proves urbanes –maratons i mitges maratons, fonamentalment- però ja fa temps que tendeixo a córrer per la muntanya, al meu aire. L’asfalt em castiga les cames i acabo patint més en una marató per ciutat que no pas en altres d’aparentment més dures, d’aquestes que t’obliguen a completar llargs recorreguts orogràficament complicats i amb desnivells considerables.

El cas és que, malgrat que, poc o molt, això del córrer ha acabat formant part de la meva identitat, no sabria explicar amb gaire precisió perquè m’hi he posat i com m’hi he mantingut. I, normalment, quan agafo algun dels nombrosos llibres d’escriptors, periodistes o acadèmics que s’aproximen al tema a partir de la seva experiència personal, en una mena d’expressió de to menor de la literatura del jo, mai no hi trobo una proposta  prou satisfactòria, que vagi una mica més enllà d’allò que és evident.

El novel·lista japonès Haruki Murakami és, probablement, un dels autors més ben dotats dels que han abordat la qüestió. I no només a causa del seu contrastat talent literari com, sobretot, perquè ha integrat des de fa molts anys la pràctica atlètica en la seva vida quotidiana: participa en un mínim d’una marató i una triatló cada any i ha corregut en més d’una trentena d’ocasions els 42’195 Km i fins i tot una ultramarató de 100 quilòmetres. No es tracta ni d’un diletant ni d’un atleta novell, per tant. I, amb tot, al marge d’un munt d’anècdotes i vivències relatades amb traça i sentiment, qualsevol lector que s’acosti a De què parlo quan parlo de córrer tindrà dificultats a l’hora de sintetitzar quin és el seu missatge. Al final, Murakami acaba concloent que l’ajuda a pautar el temps  que, en la mesura que es pot comparar a concebre i executar una novel·la, fins i tot li és útil a l’hora d’escriure. No és pas poca cosa, però no és suficient.

Per què correm, doncs? Fa de mal dir, la veritat. La gràcia de tot plegat potser és aquesta, precisament: no acabar de trobar mai la resposta i haver de continuar en dansa per tal d’entrellucar-la.