Tinc debilitat per les ucronies polítiques i, tot i que amb retard, no m’he sabut resistir a la lectura de la que planteja Michel Houellebecq a Submissió: la formació d’un Govern de tendència islamista moderada a l’Estat francès, després d’una segona volta de les eleccions presidencials de 2017 disputada a cara o creu entre el Front Nacional i una suposada Germandat Musulmana. La novel·la recrea la batalla per a l’hegemonia ideològica, social i cultural menada pel president islamista Mohamed Ben Abbes i els seus partidaris. Dic batalla per dir alguna cosa perquè, en realitat, tant el Partit Socialista, com la dretana UMP, els sindicats i els empresaris, els grans grups de comunicació o la mateixa intel·lectualitat van transigint sense violència i, finalment, adaptant-se al nou estat de coses establert per l’adveniment d’una mena d’erdoganisme al cor d’Europa.
El més rellevant de Submissió no són probablement els aspectes relacionats més directament amb la política. Cert que l’aparició de personatges reals com François Hollande, Manuel Valls, Marine Le Pen o François Bayrou, aporten color a la narració. Amb tot, però, en aquest àmbit, cal remarcar sobretot les descripcions inquietants i bastant reeixides d’un clima de por i guerra civil en un context postmodern i, inclús, alguna intuïció més o menys imaginativa sobre la caducitat històrica de l’Estat-Nació com a model de civilització. Tot amb el rerefons de la puixança imparable de l’islamisme, contemplat com a possible articulador d’un renovat projecte d’abast continental, a la manera de l’antic cristianisme.
L’interès de Houellebecq apunta, però, cap a una altra banda. Allà on es troba més còmode és fent giragonses amb dolenteria i verb esmolat al voltant de les vicissituds del seu protagonista, un professor universitari de Literatura a les envistes de la maduresa. És la buidor existencial de l’home occidental del present el que l’inspira; no pas, prou reveladorament, res que tingui a veure amb la dona. I és aquí on se situa una de les claus de Submissió. En la incapacitat d’un Estat de benestar decrèpit i erosionat per les forces invisibles del capitalisme globalitzat, amb les seves clàssiques formacions polítiques, siguin de dreta o d’esquerra, en permanent competència pactada, per articular un relat mínimament creïble i digne del crèdit ciutadà. I això per no esmentar el consum, la mateixa cultura o, per descomptat tractant-se de Houellebecq, les efímeres satisfaccions proporcionades per les relacions familiars o de parella, absolutament impotents a l’hora de dotar de sentit la vida de l’individu davant les robustes veritats de base religiosa. Tot plegat, si es vol, un tema de ressonàncies universals però que cal contextualitzar, en aquest cas, en el clima de desconcert generat per l’ensulsiada de les grans narratives que han vertebrat la modernitat fins fa tot just quatre dies.
La gran obsessió de l’autor és, però, sens dubte, la crisi de la masculinitat, de la qual es diria que participa de ple. No és per atzar que la definitiva genuflexió del protagonista davant l’irresistible encant del decorat islamista es justifiqui a partir de la preservació d’una seguretat del fal·lus que té com a revers, òbviament, el retorn de la dona al paper explícitament subordinat que se li reservava en les societats tradicionals. Més que la política en si mateixa, doncs, el que mou el nervi literari de Houellebecq és, si de cas, la política sexual. I el missatge que transmet no pot ser més desolador: l’home està disposat a sacrificar la seva autonomia individual si, en contrapartida, se li garanteix l’hegemonia de gènere. Dos segles de cultura política liberal llençats a la brossa en ares de la preservació de la confortabilitat material, domèstica i sexual del mascle. És una visió volgudament deformada de les coses? Naturalment. Però, com passa sovint amb les exageracions, ni que sigui amb un somriure als llavis, ajuda a pensar.
PENSAMENTS DESPENTINATS 