Negreira, el victimisme i l’olor de podrit

En contra del que se sol afirmar de vegades, el que Johan Cruyff va aportar a l’ADN del Barça no és un estil de joc ofensiu en què l’essencial és la possessió (i el moviment) de la pilota; o no només, en tot cas. El que ens va llegar és quelcom més important: un sentiment de confiança en les pròpies forces, una mentalitat guanyadora i la seguretat que en el camp de l’esport, si es treballa com cal, no hi ha cap fita, per alta que sigui, que no es pugui assolir. No és poca cosa després d’una història en la qual, abans de l’arribada de l’holandès, els episodis de glòria gairebé es perdien en la nit dels temps i en què s’havia instal·lat un eixorc fatalisme de grup que definia, de fet, els tristíssims contorns de l’ethos immemorial del culerisme.

Convé tenir-ho present en dies complicats com els actuals, quan la imatge de l’entitat està empal·lidint a ulls de tothom davant el total de 7,5 milions d’euros que successives directives han anat pagant durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- al jerarca de l’arbitratge espanyol José María Enríquez Negreira. Hi ha dues opcions possibles en relació a la qüestió: tirar pilotes fora acusant al món dels nostres mals -o si voleu a Javier Tebas, la premsa de Madrid o les mateixes clavegueres de l’Estat- o assumir que cal donar una resposta coherent i creïble a tot plegat, per desagradable que sigui haver d’admetre que alguna cosa fa olor de podrit i no precisament a Dinamarca.

Fa tot l’efecte que l’actual presidència ha optat per la primera de les alternatives: la d’embolicar-se amb la bandera, vessar en públic alguna llagrimeta de santa indignació, denunciar l’existència d’una hipotètica conspiració i demorar ad calendas graecas qualsevol tipus d’explicació oficial sobre el fons de l’assumpte. La culpa, si de cas, seria del missatger. I si algú gosa qüestionar-ho és que està fent el joc als tradicionals enemics del club i passa que t’he vist. Res que no haguem presenciat, encara no fa ni quatre dies i en uns termes semblantment pornogràfics, en l’àmbit no sempre exemplar de la política catalana.   

Guanya el victimisme, torna el vell nuñisme de sempre sota una insospitada disfressa; perd el Barça i perd la moral col·lectiva del país.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Hamlet (1948), una pel·lícula de Laurence Oliver.  

La tortura amb ulls de dona

El recurs sistemàtic a la tortura per part de la Policia i la Guàrdia Civil a l’empara de la Llei Antiterrorista ha estat, des de la transició i fins fa quatre dies, una qüestió gairebé tabú. Amb la complicitat de la classe política del règim del 78, l’alta judicatura i els principals mitjans de comunicació, la seva existència només ha sortit a la llum en casos molt puntuals, de desenllaç fatal, com els de Joseba Arregi, Mikel Zabalza o Gurutze Iantzi. I, quan ho ha fet, s’ha tapat amb tota celeritat, sense cap conseqüència remarcable per als seus perpetradors. De fet, per desagradable que sigui haver-ho d’admetre, l’opinió pública espanyola -i en bona part també la catalana- ha viscut còmodament instal·lada en una mena d’ignorància volguda sobre l’assumpte durant una pila d’anys. Per no parlar, en el fons, de l’existència d’un cert llindar de tolerància social en relació a la seva pràctica.

La progressiva -però encara no completada- normalització de la vida política basca i, pel que fa a nosaltres, l’adveniment del Procés i sobretot el desenllaç de l’Octubre català, han anat modificant la percepció social sobre el tema; ni que només sigui una mica. Poc o molt, com a col·lectivitat, hem après a relativitzar discursos i versions oficials i a tenir una consciència més clara que a casa nostra els cossos de seguretat de l’Estat gaudeixen d’un grau d’impunitat força més ampli que els que hi pugui haver en qualsevol democràcia europea amb un mínim de tradició. 

I, amb tot, la tortura és un fenomen amb tantes arestes, tan polièdric, que permet assajar noves vies d’aproximació que, fins i tot pel que fa als cercles més compromesos, il·luminen racons que mig havien restat en penombra. Es va fer evident fa pocs dies amb motiu de l’emissió al Sense ficció de TV3 de Bi arnas, l’aplaudit documental de Jon Mikel Fernandez Elorz que es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una proposta que posa el focus en la vivència de la tortura per part de dues militants de l’esquerra independentista basca i, en paral·lel, en la mare d’una d’elles que, amb la filla empresonada, malda per explicar-se els mecanismes d’autoprotecció mútua que dificulten, fins i tot en l’àmbit de la intimitat familiar, trencar el silenci en relació a una experiència traumàtica i pertorbadora per a ambdues.

Bi arnas constitueix una aposta per acostar-se a la tortura a partir d’una clau exclusivament femenina. I no pas per caprici, òbviament: el gènere -prou que queda clar al llarg de la producció- no és una variable menor en aquest sinistre temps en suspensió que és el període d’incomunicació sota la legislació antiterrorista; ni des de la perspectiva dels botxins, ni des de la de les persones que resten sotmeses al seu poder. No és una variable menor però, paradoxalment, almenys com a punt de partida específic, sovint ha tendit a quedar pudorosament negligida. Encara recordo amb un xic de recança com Teresa Mas, una de les poques dones detingudes a l’Operació Garzón de 1992, confessava tres decennis després dels fets com va costar-li un munt d’anys arribar a concebre’s a si mateixa com a una militant política que havia patit la tortura; més enllà del paper que li va tocar representar públicament com a companya de pres tot just després d’aquella històrica ràtzia contra l’independentisme català.

La pregunta seria si, fins a cert punt, aquests renovats  testimoniatges que ens acosta Bi arnas no haurien estat possibles sense els avenços dels punyents -i més ambiciosos- plantejaments feministes dels darrers anys. Seria la constatació que, d’alguna manera, l’establiment d’un marc conceptual lila que no deixa per verd cap aspecte de la realitat social facilita el sorgiment de noves narratives sobre fenòmens antics que, com la tortura, encara queden lluny d’estar esgotats. Si voleu aprofundir en el tema, us recomano molt la lectura de La herida abierta: las torturas contra las mujeres en el contexto vasco, un treball de recerca de l’antropòloga Olatz Doñabeitia del qual hi ha també una presentació en format de conferència.  

Noves mirades, noves paraules.   

Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

Amors i desamors d’un company de viatge

Gaudeixo tant o més amb la lectura d’un bon dietari que amb la d’una novel·la de lladres i serenos. Hi he pensat una mica accidentalment a propòsit de la notícia, recollida en format breu per alguns mitjans, que Agustí Colomines ha abandonat a mig constituir la direcció del  think tank del Consell de la República. En desconec els detalls però, pel que entenc, ha fet aquest pas pet tal de deslliurar-se de qualsevol compromís orgànic i sentir-se més lliure a l’hora d’exercir l’art del comentari de l’actualitat, una activitat que conrea -paral·lelament a la seva dedicació acadèmica- des de fa ben bé un quart de segle. No estic afiliat a l’entitat presidida per Carles Puigdemont i en conseqüència se m’escapa completament el recorregut que pot tenir al seu si un laboratori d’idees. El cas és que, per desconcertants que puguin semblar els senyals que s’emeten en universos polítics aliens al nostre, no tinc cap dubte que l’exdirector de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hi hauria deixat la seva empremta.

De fet, no és de tot això que volia parlar. Com deia en arrencar, m’agraden els dietaris. I Colomines n’ha publicat un de prou recent que he llegit de gust: Tot el que el cor s’estima. Es tracta d’un seguit de reflexions que va escriure a la universitat californiana de Stanford durant la tardor de 2019 mentre hi feia una estada d’investigació. No és un dietari ordenat per dates que explica amb afany detallista el dia a dia de l’autor. Està constituït per un seguir d’anotacions que de vegades prenen com a pretext algun element quotidià extret de la vida universitària nord-americana però que ben sovint s’abstreuen de la realitat més immediata per recuperar preocupacions expressades amb anterioritat en el seu articulisme o també per fer excursos en aparença fora de programa sobre aspectes, sovint prou colpidors, del seu bagatge personal i familiar. Aquesta voluntat confessional de despullar circumstàncies de la seva existència íntima, poc freqüent en dietaristes que mantenen alhora una acusada vocació d’intervenció pública, és una de les coses que més m’ha sobtat trobar a les planes del llibre; no pas perquè m’hagi destorbat com a lector sinó perquè, inevitablement, m’ha forçat a haver-me de resistir a la fàcil temptació d’exercir de psicòleg d’estar per casa i establir equívoques connexions entre el pla estrictament individual i el de les tries col·lectives.

El viatge de Colomines a Califòrnia està motivat per la seva necessitat com a investigador de furgar en els arxius de Joaquim Maurín, dipositats a la Hoover Institution de la Universitat de Stanford. No pas per aprofundir en els seus anys al capdavant del BOC i del POUM sinó, sobretot, per posar el focus sobre l’etapa menys coneguda de la seva carrera: quan a començaments dels cinquanta, i després del seu empresonament pels franquistes just a l’inici de la guerra, va aconseguir refer la seva vida als EUA com a promotor d’una agència dedicada, entre d’altres activitats, a la difusió d’articles d’opinió en llengua castellana de plomes de renom. És el període en què, semblantment a bona part de l’exili espanyol i català d’orientació progressista, i en paral·lel a la consolidació del paisatge geoestratègic de la primera Guerra Freda, es va anar allunyant de l’aposta revolucionària de joventut per abraçar de mica en mica tesis alineades amb les grans democràcies liberals del moment. Es diria que Maurín constitueix, d’alguna manera, un alter ego ideal per estimular les reflexions de Colomines ja que els apunts més pròpiament ideològics que van teixint un fil conductor al llarg de tot el dietari esbossen, de fet, una àcida esmena a la totalitat política i intel·lectual al seu marxisme primerenc de les acaballes de la dictadura i els primers compassos de la Transició. “Quan era jove i militava a Bandera Roja” -explica- “se suposava que era maoista. Si mai he sabut que era la resiliència, va ser en els cercles d’aquella organització. Llargues sessions de formació, estudi minuciós dels escrits de Marx, Lenin i sobretot Mao, crítiques i autocrítiques, reeducació, campaments per rebre instrucció per organitzar manifestacions, piquets, etc. L’extrema esquerra tenia una mentalitat militar que no em va acabar de plaure mai. Allò no podia acabar bé de cap manera”. Més endavant es defineix a si mateix com “un liberal d’esquerra o d’esquerra liberal (…) seguint la tradició de l’Acció Catalana Republicana de Rovira i Virgili” i lamenta que el franquisme estronqués el desenvolupament d’un corrent del centreesquerra liberal a Catalunya, “substituït pels independentistes d’esquerra, marxistes, i els nacionalistes de dreta, majoritàriament catòlics”.

L’altra constant de Tot el que el cor s’estima, en la qual no entraré per un elemental sentit del pudor, la constitueixen les crítiques i les ocasionals pulles amb dedicatòria que l’autor adreça a personalitats de primera fila del món convergent amb les quals ha anat coincidint d’ençà de la seva època de director de la Fundació CatDem, quan encara creia en la possibilitat de “contribuir a la transformació del nacionalisme postpujolista en un sobiranisme liberal i democràtic”; una il·lusió que es va veure truncada pel fet que “la suma de retallades i corrupció va ser un còctel molotov que va esclatar a les portes de l’antiga seu convergent del carrer Còrsega” i, òbviament, per l’adveniment del Procés. S’entén doncs que l’autor, encara avui amb prou afinitats amb alguna de les sensibilitats que formen part de l’actual galàxia postconvergent, mostri un malestar de fons, no sempre explícit però latent, davant l’evident pèrdua de centralitat política d’un espai al qual ha fet d’activíssim company de viatge durant una pila d’anys.

Tot el que el cor s’estima, però, va força més enllà dels aspectes més troncals que he subratllat fins aquí. Conté un grapat variadíssim de reflexions sobre aspectes tan diversos com les fílies -i les fòbies- literàries i historiogràfiques de l’autor o el paper de la universitat, les humanitats i els mitjans de comunicació al món d’ara. I als interessats en la història política i cultural de la segona meitat del segle XX, com és el meu cas, els pot servir també per descobrir un munt de personatges que poden animar bones i estimulants lectures de cara al futur. Colomines sap passar amb prou gràcia de l’anècdota a la categoria -i a la inversa- i manté un to general que fa justícia a la seva acreditada vocació d’intel·lectual de combat que, en el fragor de la batalla de les idees, no fa fàstics a la polèmica i tampoc no s’arronsa a l’hora de trepitjar ulls de poll. És un motiu excel·lent per acostar-se sense prejudicis a un dietari que, definitivament, i per distància que es pugui mantenir amb l’autor en el pla polític, fa de bon llegir. 

Qatar som nosaltres

Vaig tenir la prudència de no sumar-me als vots de silenci amb el que alguns van saludar l’inici del Mundial de Qatar com a humil estratègia de protesta simbòlica. I vaig fer santament perquè, si ho hagués fet, m’hauria rosegat els punys en no poder comentar a Twitter episodis com la prematura eliminació de la roja, el sorprenent bon paper de Marroc o la fúria de Leo Messi per consagrar-se amb l’Argentina com a millor jugador de la història. I això que, com a aficionat, em miro molt de lluny tot això de les seleccions nacionals. Però és que el poder del futbol com a gran espectacle de masses de l’era del turbocapitalisme global és tan irresistible que deixa en segon terme -encara que només sigui per un instant- les consideracions de qualsevol altra índole, per legítimes que puguin ser. És una història vella i sabuda que arrosseguem ben bé des dels mateixos inicis de la modernitat, quan vam descobrir l’íntima relació existent entre l’esport espectacle i el ciment de les identitats col·lectives.   

És precisament per això que, al capdavall, a les envistes del final del campionat i amb el tèrbol afer del Qatargate al cor de les institucions europees a les portades de tots els diaris, la FIFA potser no pagarà un cost reputacional tan elevat com es podia pensar fins fa poques setmanes. Les afectades declaracions de Gianni Infantino just a l’inici del campionat constitueixen, de tota manera, una manifestació prou reveladora que l’entitat ha suat tinta a causa dels tripijocs inconfessables que van propiciar la tria de Qatar. En els replecs de les demagògiques paraules del seu president, malgrat tot, s’amaga potser un pòsit de veritat. No pas, evidentment, pel fet que calgui donar cap mena de credibilitat a la seva sobtada manifestació d’empatia envers les llibertats democràtiques, l’homosexualitat i els treballadors immigrants. Però sí que la va encertar de ple, probablement de manera no prou conscient, quan va fer referència a la hipocresia occidental. I és que, amb el Mundial de Rússia del 2018 encara fresc a la memòria, es fa difícil mantenir que això d’ara ha representat un salt qualitatiu cap a la immoralitat política realment significatiu per la seva excepcionalitat. Deixem per un altre dia el cínic despropòsit pietosament oblidat de 1978, quan el torneig es va celebrar sota els auspicis d’una de les dictadures més sinistres de la segona meitat del segle XX. Llavors, exactament com ara, els interessos crematístics i la geopolítica del moment van passar per davant de tot.

La denúncia al règim de Qatar per la utilització d’un esdeveniment esportiu com és el Mundial per rentar-se la cara en el pla internacional està plenament justificada. Passa però que aquesta denúncia es queda molt en la superfície de les coses si no pren en consideració, també, que el regne de la família Al Thani és un ferm aliat de les grans potències occidentals o que, per exemple, la famosa kafala pròpia de les monarquies del Pèrsic està més vinculada que no sembla, com a sistema d’explotació laboral, a l’economia i les polítiques migratòries globals. Tampoc no és cap casualitat, per paradoxal que pugui semblar, que les crítiques a la submissió patriarcal de les dones qatarianes -o de les iranianes, per posar un cas més o menys equiparable- siguin perfectament compatibles amb el silenci davant l’estigmatització de les dones de diversa edat i condició social que -per convicció religiosa o per altres motius- es posen el mocador al cap per voluntat pròpia a diversos estats de la Unió Europea. Per no parlar de la fingida indiferència -quan no de la satisfacció dissimulada a dures penes- amb la qual alguns han acollit, a casa nostra, l’arbitrària expulsió per part de les autoritats espanyoles d’Amarouch Azbir i Mohamed Said Badaoui. Aquesta estesa doble moral, amb el risc d’acabar fent la gara-gara als llocs comuns amb els quals la islamofòbia més grollera ho va enverinant tot, es detecta fins i tot en àmbits d’opinió independentista, tant a dreta com de vegades inclús a esquerra de l’espectre ideològic. Tot un símptoma d’un dels perills que amenacen l’extensió del moviment. 

Denunciem amb energia el règim qatarià, doncs. És una obligació democràtica, d’elemental decència ciutadana. Sense passar per alt, però, allò de Qatar que viu en nosaltres. O, si ho voleu dir d’una manera menys complaent, el rastre de nosaltres mateixos que es pot resseguir a Qatar.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional del Mundial d’Argentina de 1978.

Escopir la veritat

Soc un pèssim lector de novel·la i visc volgudament apartat del subgènere literari de les cròniques sobre el Procés; sobretot si estan escrites en primera persona. I amb tot, amb un vague sentiment d’estar pecant, vaig córrer a l’Ona de Gràcia a adquirir La mentida més bonica tan bon punt es va publicar. Potser per la personalitat de Francesc Serés i amb l’expectativa que a través de la ficció es poden dir més coses -o si voleu més veritats– que no pas amb l’assaig. No em refereixo a veritats fàctiques, és clar, sinó més aviat a la possibilitat de copsar una certa atmosfera com a reflex de la nostra psicologia col·lectiva; alguna cosa que s’acosti a allò tan suat de l’air du temps. El privilegi d’un novel·lista és que pot anar movent els seus personatges amb tota llibertat, sense identificar-se o deixar-se d’identificar amb les seves accions o els seus pensaments més recondits. Un fet que no implica, naturalment que el tapís final que teixeix una obra de narrativa sigui innocent. Més aviat al contrari, en realitat.

L’acció de La mentida més bonica es concentra en les vint-i-quatre hores del divendres 17 de desembre de 2021: el darrer dia de feina d’una parella de professors d’un institut de secundària d’un poble del Penedès que han arribat a l’edat de jubilació. Més enllà d’aquest brevíssim lapse de temps, però, el camp gravitacional en què s’inscriu la subjectivitat dels seus personatges abasta, sobretot, l’etapa que aniria del desenllaç de l’Octubre català a la manifestació de Somescola contra la interlocutòria del TSJC imposant el 25 per cent de castellà. Es tracta, doncs, d’un període convuls marcat per l’aplicació de l’article 155, la repressió, la presó i l’exili, les massives mobilitzacions contra la sentència del judici del Procés, els indults i, en un pla més general, pels efectes socials de la irrupció de la pandèmia del Covid-19. I es correspondria també, malgrat que al llibre no se’n fa cap al·lusió directa, al trànsit entre les presidències de Quim Torra i Pere Aragonès, després d’un esgotador interludi de quasi cinc mesos de precarietat institucional i de l’agònica negociació per a la conformació d’un nou acord de Govern posterior a les eleccions del 14 de febrer de 2021. 

Tot i que és una novel·la eminentment política sobre el Procés, sobta una mica la diguem-ne unilateralitat amb la qual s’aborda la complexitat -i els clarobscurs- d’aquells anys. I és que tots els personatges que hi apareixen parteixen d’una certesa unànimement compartida: tot plegat va ser un engany dels partits que, prioritzant els seus interessos mesquins, van burlar-se sense cap escrúpol de la il·lusió de la gent prometent allò que no estaven en condicions de complir. Les diferències -i les tensions- que s’observen entre ells serien, si de cas, de matís: des dels qui ho van veure venir des de bon començament fins als que han anat caient del cavall amb posterioritat. A tot estirar hi hauria també posicions diferenciades en relació al futur: n’hi ha que apostarien per estratègies de confrontació més contundents, algú opta amb oportunisme per mirar de treure profit de la situació integrant-se al joc institucional i els dos protagonistes, decebuts i emprenyats després d’haver-se compromès en cos i ànima amb l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre, es qüestionen si té cap sentit continuar-se mobilitzant. Qui sap si no hauria sobrat la intervenció d’algun personatge que, ni que fos fent el paper de dolent, hagués contribuït a la construcció d’una dialèctica un xic més rica i matisada. 

Que ningú no busqui, però, favoritismes a les pàgines de La mentida més bonica. L’autor ha anat amb molta cura -es diria, fins i tot, que amb un sentit polític exquisit- a l’hora de garantir que, a dreta i a esquerra, tothom rebi estopa. Serveixi com a exemple que es relata com en unes eleccions -probablement les del 14F- la parella protagonista decideix el seu vot a les palpentes posant sis paperetes en un sobre i triant a l’atzar cadascú la seva; és a dir, ignorant per complet quina de les tres candidatures independentistes ha estat l’escollida. De fet, la impugnació de la novel·la -o de la immensa majoria dels seus personatges, si ho preferiu- al Procés és tan radical que seria impossible fer-ne una apropiació de part, ni per la banda del puigdemontisme més descordat ni pels qui defensen propostes més gradualistes. I això perquè el que s’impugna no és el paper d’aquest o d’aquell altre, ni tan sols la totalitat de la política catalana actual -com a màxim un trist subproducte de tot allò- sinó el capteniment del conjunt de la classe dirigent independentista de 2017 que, mentida rere mentida, va arrossegar irresponsablement la ciutadania a una aventura sense sortida. 

Seria injust no consignar que Serés intenta alliberar-se d’un plantejament general tan unidireccional i arran de terra. Així, encara que sigui de manera espectral a través de l’evocació de la figura d’un vell professor d’història ja traspassat, s’empesca un personatge més enllà de la conjuntura que li permet assajar alguna cosa semblant a una mirada llarga. En Sauleda, que a mi, que com l’autor vaig passar per la facultat de Geografia i Història de la UB fa una pila d’anys, em recorda poderosament a un savi antropòleg retornat d’Anglaterra que ens introduïa als rudiments -i les paradoxes- de les ciències socials, hauria pogut ser la vàlvula que dosifiqués una mica l’empatx de presentisme que es percep a la novel·la. La seva aparició, amb tot, no acaba d’assolir la dimensió que potser hauria pogut adquirir i, a l’igual que les ocasionals referències que es fan, per aquí i per allà, a qüestions que van més enllà del Procés -la transició postfranquista, el pujolisme, els problemes del sistema d’ensenyament, el 15M o els efectes socials del Covid-, queda subsumida en un marc impressionista en què l’única centralitat l’ocupa l’Octubre català.

Ja he admès en començar que la narrativa no és el meu fort. Confesso, però, que avançant en la lectura de La mentida més bonica m’ha vingut al cap una vella novel·la de fa gairebé noranta anys que a mi em va caure a les mans quan tot just sortia de l’adolescència i que, en aquella edat, encara tendra, em va causar una fonda impressió: La condició humana, d’André Malraux. No en recordo gaire detalls però gira al voltant de l’esclafament, al Xangai de 1927, dels sindicats obrers i la base urbana del comunisme xinès per part de les forces del Kuomintang de Chiang Kai-shek, el seu teòric aliat des de feia uns quants anys. Es tracta d’un episodi, avui oblidat, que va provocar una intensa controvèrsia internacional al si del moviment socialista d’aquell període, amb retrets, plats llençats pel cap i acusacions creuades en relació a qui havia d’assumir la responsabilitat pel disseny d’una estratègia errada que es va saldar amb centenars de morts i una repressió ferotge. El cas és que, tot i escriure amb la memòria d’aquells dramàtics esdeveniments encara fresca, el famós novel·lista francès no es va deixar arrossegar per l’amargor i la pulsió de passar comptes empaitant culpables. Ben al contrari, encara tinc present l’orgull pels militants caiguts en defensa de la llibertat i la confiança en el resultat de les lluites futures que es respira en moltes de les seves planes. I això sense fer caricatura ni renunciar a descriure la complexitat i les contradiccions pròpies dels grans processos polítics. No ignoro que la gravetat pròpia de l’etapa més heroica del segle XX no es fàcilment traslladable a la lleugeresa dels nostres temps líquids. El contrast, tot i així, resulta tan intens que fa venir vertigen.

El Procés no va fracassar a causa d’un engany ordit amb nocturnitat i traïdoria per part de les organitzacions polítiques que el van animar. I les seves picabaralles, per ridícules que puguin semblar vistes de lluny, no responen a mers afanys de poder sinó que reflecteixen, també, maneres diferents -i ben legítimes- de mirar el món, llegir la realitat i entendre el país. Els qui s’entesten a afirmar el contrari són, i no pas per casualitat, els sectors d’obediència espanyolista que, escampant la brama que tot ha estat un frau miserable, miren d’esvair les responsabilitats d’un Estat autoritari -el seu- que no va dubtar a emprar la violència policial, judicial i institucional per aturar una reivindicació ciutadana justa i democràtica. Els partidaris de la República Catalana només tornaran a avançar si són capaços de metabolitzar la frustració, refer confiances i articular una nova proposta intel·ligible i creïble per a àmplies majories de la societat. Des d’aquest punt de vista, no estic gens segur que, les cabòries dels personatges de Serés siguin, en si mateixes, materials útils per a la construcció d’allò nou que ha de venir. I, malgrat tot, entenc que tampoc no farem res si adoptem una actitud arrogant, de paternalista superioritat intel·lectual, i ens mostrem incapaços de fer un esforç sincer per escoltar la seva veritat; per desagradable que sigui que t’escupin un exabrupte als morros.   

Ni aigua a la islamofòbia

Els atemptats del 17 d’agost de 2017 em van enxampar de pas per un país de cultura musulmana governant per una dictadura laica a dures penes encoberta. Recordo el meu astorament inicial i com, poc a poc, amb la colla d’amics amb la qual viatjava, vam anar agafant consciència, mentre preníem el te i contemplàvem antigues mesquites, palaus i escoles coràniques d’una arquitectura extraordinària, de les implicacions de tot plegat. A les envistes del Referèndum de l’1 d’Octubre resultava bastant evident per a tothom que aquell carnatge no era políticament neutre a efectes de calendari. I, de fet, el nacionalisme espanyol no va deixar escapar l’oportunitat d’impulsar interessades crides a posar la unitat contra el terrorisme per davant de qüestions divisives d’ordre domèstic i, pel que sembla, algú va arribar a contemplar, fins i tot, la possibilitat d’impulsar una ocupació militar i policial de Catalunya brandant l’espantall de l’amenaça gihadista. La manifestació en solidaritat amb les víctimes que es va celebrar poc després a BCN, de la qual destacats membres del govern del PP i el mateix monarca van sortir escuats, va posar prou de manifest les enormes tensions que es van posar en joc durant aquells dies. Molts hi vam acudir amb estelades per subratllar que el dol i el respecte als familiars dels morts era perfectament compatible amb el manteniment d’una agenda nacional que l’Estat pretenia torpedinar interessadament utilitzant la commoció col·lectiva del moment. 

Mirant enrere gairebé sobta la maduresa amb la qual el gros de la societat catalana, i molt en particular el conjunt del moviment sobiranista, va respondre a aquells dramàtics esdeveniments: posant en valor les institucions d’autogovern -amb un èmfasi especial en el paper que havien desenvolupat els Mossos-, els principis democràtics i la seva diversitat constitutiva en la línia del clàssic som un sol poble. Si algú va quedar retratat, en realitat, va ser l’Estat; no només per intentar servir-se de l’atemptat per acular la ciutadania sinó també per la seva manca de reflexos en el pla policial i, amb posterioritat, pels dubtosos lligams de l’imam de Ripoll, l’obscur Abdelbaki es Satty, amb els serveis d’intel·ligència espanyols.

No hem de perdre de vista que, durant el període del Procés, el moviment polític i ciutadà que defensava l’avenç cap a la República Catalana feia gala d’una voluntat inclusiva sòlida, treballada i fermament interioritzada. No és només que a l’època d’allò de la revolució dels somriures ningú no demanava la militància o el sentit del seu vot a la persona que es mobilitzava al seu costat. És que tampoc no tenia massa importància el color de la pell, la religió -si és que se’n professava cap- la llengua que es parlava a casa de cadascú o l’íntim sentiment de pertinença de l’un o de l’altre. Hi havia una orgullosa coincidència a subratllar, en aquesta línia, que mentre el nacionalisme espanyol era ranci, arcaic i identitari, el que estava succeint aquí representava tota una altra cosa: l’inici de la construcció d’un nou subjecte de sobirania no legitimat des de dalt per cap classe dominant sinó, ben al contrari, a partir de la lliure voluntat d’esdevenir de la ciutadania. Entre nosaltres, en definitiva, ni tant sols després d’aquell funest 17A, a ningú no se li hauria acudit empaitar les dones que circulen pels nostres carrers amb mocador al cap ni proclamar que cal que els cremem el vels per tal d’alliberar-les.  

Cinc anys després dels atemptats i de l’Octubre català resulta més que evident que el panorama s’ha modificat: el grau de mobilització no és el mateix que el d’aleshores, les divergències al si de l’independentisme polític són més la norma que no pas l’excepció i la República Catalana no s’albira precisament al tombar la cantonada. I, amb tot, el pitjor, almenys al meu parer, no és això, que al capdavall dibuixa un escenari que no seria impossible de revertir. A mi el que m’amoïna és comprovar com el mur que havia  constituït fins ara el sobiranisme davant els vents del populisme autoritari que bufen arreu d’Europa ha començat a esquerdar-se. I la irrupció de la islamofòbia entre nosaltres, sovint de forma vergonyant però cada vegada de manera més oberta i desinhibida és tot un símptoma d’aquest perill. És cert que les seves manifestacions més grolleres solen provenir de sectors minoritaris però la complicitat que han obtingut per la banda del raholisme sociològic i d’algun company de viatge sobrevingut no fan presagiar res de bo. I si aquestes pulsions, sovint de la mà d’un etnicisme primari i mal contingut, es consoliden i amplifiquen el seu abast en un context de certa desmobilització, poden perjudicar greument les expectatives de creixement del sobiranisme entre els nous sectors d’extracció popular que han d’incorporar-s’hi si de debò volem guanyar.

Ni aigua a la islamofòbia, doncs. 

*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny, L’odalisca (1861).       

Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).