L’errada d’Ada Colau: si tu no hi vas, ells tornen

Encara recordo com em va doldre, fa quatre anys, l’Operació Valls que va fer impossible que Barcelona tingués un alcalde independentista a través d’un acord entre Esquerra i els Comuns. Al marge del fet que el frau del qual Ernest Maragall va ser víctima em fes bullir la sang, vaig sentir que es perdia una oportunitat històrica per començar a travar una interessant aliança entre l’ala esquerra del Procés i els hereus del 15M. Era un moment en què, amb la repressió -en forma de la presó i l’exili que patien els principals artífexs del Referèndum de l’1 d’Octubre- i l’ombra allargada de l’article 155 molt presents en la consciència ciutadana, encara era possible imaginar moviments que sacsegessin la política catalana i trenquessin la dinàmica de blocs que els que havien torpedinat l’Octubre català estaven interessats a instal·lar arreu; val a dir que amb la secreta aquiescència dels sectors més dretans, prepolítics i sorollosos que havien agafat volada en determinats àmbits de la galàxia indepe d’ençà l’ensulsiada de 2017.

És cert, es podria objectar, que el 2011 començava a quedar una mica lluny i que tot allò dels indignats s’havia anat esllanguint de manera prou palesa. Però, amb tot, per diferents que fossin les cultures polítiques dels actors implicats i per contradiccions que hagués pogut generar el seu desplegament, es fa difícil no concloure que l’ambició d’una confluència de govern com aquella hauria estat molt diferent del que va permetre l’acord final amb el PSC. Mossegant l’ham enverinat que els va parar Collboni, els Comuns van rebaixar fatalment el sostre transformador de la seva proposta i, fiant-ho tot a la supervivència d’Ada Colau al capdavant de l’alcaldia, en van limitar l’abast a un projecte cada cop més personalista i circumscrit a la capital del país. El desenllaç de tot plegat l’estem veient aquests dies, després dels resultats dels comicis de diumenge: el màxim al que aspira ara el colauisme és a salvar els mobles com a actor secundari d’un Ajuntament en mans del PSC, mentre l’exalcaldessa medita una hipotètica retirada a l’escenari espanyol i es llepa les ferides infringides per les elits de poder de sempre i -ai las!- pels seus mateixos socis que hi han estat conxavats des del primer dia.

L’Operació Valls va barrar a l’independentisme la possibilitat de conquerir una institució que hauria estat essencial per a la legitimació de la seva força democràtica en un moment crític. I de retruc més enllà de la mateixa Barcelona. va condemnar Esquerra a continuar el seu recorregut estratègic posterior a l’Octubre català únicament de la mà d’un espai postconvergent en perpètua ebullició, bel·licós i rabiüt per la pèrdua de la seva antiga hegemonia, amb indesxifrables lluites de poder al seu si i incapaç de fer-se intel·ligible per a bona part de la seva mateixa base electoral. Seria sobrer entrar en detalls sobre el preu que ha tingut tot plegat: la gens confortable situació de minoria del Govern del  President Aragonès després de l’esperpèntica deserció de Junts per Catalunya, més pròpia d’un grup extraparlamentari que d’una força hereva del vell pujolisme, parla per si sola.

No té sentit lamentar-se per allò que no va poder ser: mai no es construirà res de perdurable des de l’amargor. I, de fet, la realitat és tota una altra de la de fa quatre anys: bufen vents d’autoritarisme i dretanització dura, no només a escala espanyola sinó també europea i fins i tot mundial. I tot plegat amb un complex rerefons de crisi climàtica, incertesa geopolítica i una individualització preocupant al si de les societats més desenvolupades. Agradi o no admetre-ho, el cicle optimista de regeneració política i revolució democràtica cap al qual van apuntar, des de perspectives diferents però amb significatives confluències de fons. el moviment del 15M i tot allò que es va moure durant els anys del Procés, ha conclòs i els seus actors s’han de ressituar, carregats d’experiències i aprenentatges, en un context nou i imprevisible. Ja no estem a les envistes d’una primavera alliberadora sinó més aviat davant el perill de l’adveniment d’un llarg i fosc hivern que ofegui els anhels d’avenç en el pla dels drets personals, socials i nacionals. El moment, per a expressar-ho en termes clàssics, té alguna cosa de termidorià, d’obertament reaccionari.

Tot i el regust en força casos agredolç dels seus resultats, les eleccions municipals del 28M contenen lliçons prou positives. No es negligible el compromís de tants ciutadans i ciutadanes que, després d’un mandat atípic, molt condicionat per una pandèmia que va paralitzar la vida social i va tibar enormement les costures humanes i materials dels ajuntaments, s’han decidit a participar en llistes republicanes, independentistes i d’esquerres. Ni tampoc la lliçó de candidatures que, arreu del país, i  en un context advers i no particularment engrescador, han mantingut posicions o fins i tot han avançat i seran decisius per a la formació dels nous governs locals. Sovint la política en majúscules es comença a escriure des de l’àmbit més immediat.

Com a independentista d’esquerres no amagaré la meva decepció per l’evidència que, entre uns i altres, amb sectarismes de curta volada i estratagemes caïnites, hem desmobilitzat una part important de l’electorat i hem obert el camí al PSC –Xavier Trias a banda- d’esdevenir el referent del vot moderat a Catalunya. És un fet sobre el qual cal reflexionar i que ens hauria de portar, d’una vegada per totes, a marginar els tics antipolítics i immediatistes de menyspreu a la feina institucional i al treball pacient i articulat al si de la nostra societat. I que ens obliga també, amb les eleccions espanyoles del 23J al tombar de la cantonada, a tenir sentit de la realitat, silenciar la retòrica falsament insurreccional i entendre el que de debò està en joc si volem evitar la reedició a Catalunya del hit, més vell que l’anar a peu, Si tu no hi vas, ells tornen que assagen els èmuls de Carme Chacón.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henry Rousseau, Els representants de les potències estrangeres venint a saludar a la República en senyal de pau (1907).

*Article publicat a Crític.

“1969”, més enllà de la ficció

No soc del ram però diria que 1969 constitueix un dels esdeveniments editorials de la temporada. Una obra l’escriptura de la qual el seu autor compara amb córrer una marató, que ha trigat vuit anys a confegir-se i que respon a una ferma -i meditadíssima- voluntat literària i alhora testimonial no es pot despatxar amb quatre tòpics per sortir del pas. I l’explicació, gairebé confessional, que fa del procés que el va dur d’ambicionar escriure la novel·lassa de la transició a Barcelona -a la manera dels grans clàssics del gènere- a construir una novel·la de no ficció per mitjà d’una complexa seqüència de documents i testimoniatges encadenats cronològicament, sense afegir-hi ni un sol mot de collita pròpia, és tot un espectacle d’honradesa intel·lectual i creativa. En dono fe perquè fa pocs dies vaig assistir, bocabadat, a una sessió de presentació del llibre promoguda pel Club de Lectura d’Esquerra Republicana.

Diguem, per fer-ho senzill, que la dificultat amb la qual es va topar Eduard Márquez a l’hora de governar la ingent quantitat de documentació que va recopilar per bastir la seva novel·la tenia una doble naturalesa. D’una banda, des d’un punt de vista més tècnic, el repte d’aconseguir ser fidel a una realitat tan polièdrica a partir de la ficció narrativa. I de l’altra, i aquí ens embrancaríem en un debat d’ordre poc menys que epistemològic, la temença de no estar a l’alçada dels testimoniatges individuals que havia anat recollint; és a dir, el vertigen davant la possibilitat que, a l’hora de la veritat, la literatura, per bona que arribi a ser (o precisament per això), traeixi la vida. És molt dubtós que aquesta darrera qüestió s’hagués suscitat amb la mateixa urgència en el cas d’un projecte novel·lístic centrat en la Tarraco romana, la València de les Germanies o el Berguedà de la Guerra dels Malcontents però, tractant-se d’un episodi d’un passat força més recent, amb els personatges encara en actiu i amb una memòria viscuda -i sentida- a servar, s’entén prou bé la seva pertinència.

El resultat final de 1969 pot recordar a la celebrada Svetlana Aleksiévitx, que ha edificat la seva obra a partir de l’articulació d’un mosaic extraordinari amb centenars de veus extretes de l’experiència soviètica; o, tal com apunta el mateix Márquez, a l’Human smoke de Nicholson Baker sobte els orígens de la 2a Guerra Mundial o la més recent trilogia que Antonio Scurati ha dedicat a la figura de Mussolini. Són exemples que posen de manifest que de la manipulació (en la més noble expressió de la paraula) de materials de base històrica es pot arribar a generar emoció i sentit en clau literària. Té el seu mèrit en un context en què la novel·la de ficció (encara que sovint s’empari en allò tan suat del basada en fets reals) amenaça amb arrambar-ho gairebé tot.

La panoràmica política i social que abasta 1969 –“un 68 a la menuda”, en diu l’autor- és amplíssima. De les jerarquies del règim a la revolta estudiantil, el moviment obrer, els capellans de base i l’embrionari independentisme de l’època; de la miríada d’organitzacions d’esquerra i extrema esquerra a l’encara incipient món de la contracultura. No en queda al marge -i confesso que el fet m’ha xocat una mica- ni l’extrema dreta del moment, un corrent que alimentat pels aparells més reaccionaris de l’Estat franquista maldava per trobar un llenguatge nou -amb el culte a la violència sempre al capdavant, per descomptat- per combatre una subversió cada cop més oberta i desimbolta. La nota final amb els agraïments personals corresponents permet al lector informat, per poc que es conegui una mica el país, posar nom i cognoms als testimonis del llibre.

El projecte inicial d’Eduard Márquez arribava fins les eleccions municipals de 1979, moment en el qual s’entraria en un període diferent amb la progressiva consolidació de la reforma política postfranquista. Una de les conseqüències imprevistes de l’autoimposada limitació temporal als dotze mesos de l’any seixanta-nou, doncs, és que l’escriptor disposa de material de sobres per donar vida a hipotètiques línies de continuïtat de la seva novel·la. I, amb franquesa, en marcs culturals més robustos que no pas el nostre, seria impensable que tota aquesta informació en brut, fruit d’una recerca tenaç, pacient i laboriosa, s’esllanguís mig perduda en un calaix sense posar-se en joc literàriament. En fi, com a lector -i com a ciutadà- m’agradaria pensar que, lluny de ser un punt i final, 1969 representa l’inici d’alguna cosa més gran i encara més ambiciosa.    

Cortina de fum

Recordo vagament aquella esbojarrada pel·lícula de finals dels noranta protagonitzada per Robert de Niro i Dustin Hoffman en què, per tal de desviar l’atenció d’un ridícul escàndol sexual a les envistes de la campanya electoral, a l’equip assessor del president dels EUA no se li acut altra cosa que inventar-se una inexistent guerra amb Albània per tal de tenir entretinguda l’opinió pública. La cortina de fum -Wag the dog en la versió original en anglès- jugava amb una pràctica que, tot i que exagerava volgudament fins al paroxisme, qualsevol espectador amb un mínim de coneixement de les misèries de la comèdia humana podia identificar sense cap dificultat.

L’esperadíssima roda de premsa de Joan Laporta per tal de donar explicacions sobre el cas Negreira ha confirmat els pitjors pronòstics: en lloc d’aportar una mica de llum sobre l’assumpte només ha servit per iniciar -o per continuar, de fet- una batalleta cultural amb el Real Madrid de recorregut més que previsible. El president del Barça ha parat l’ham i els mitjans de comunicació de la caverna madrilenya l’han mossegat amb fruïció. Ara la discussió està centrada en la defensa de l’imaginari col·lectiu del club com a exèrcit desarmat de Catalunya durant el franquisme -en feliç expressió de Vázquez Montalbán– davant una grollera campanya per negar la veritat històrica i contradir la memòria popular blaugrana. Oli en un llum!

Han quedat en segon terme, gairebé en penombra, els 7,5 millions d’euros que successives juntes del Barça van anar pagant religiosament durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- a una empresa instrumental d’un dels jerarques principals de l’arbitratge espanyol. Tot plegat per uns informes de naturalesa prou dubtosa dels quals ningú no ha aclarit ni la funcionalitat en el pla futbolístic ni, per descomptat, les causes que expliquen que no es detectés la seva potencial càrrega disruptiva des del punt de vista ètic i reputacional. El pla de l’actual directiva no va més enllà d’amagar el cap sota l’ala i agafar-se com un clau roent a l’argument de la legalitat dels serveis contactats; una opció miop que defuig deliberadament el fons de la qüestió.

El més paradoxal del panorama és que, tot i el xafarranxo al qual s’ha cridat a participar tiris i troians, Laporta s’ha guardat molt de posar en risc la continuïtat del Barça al projecte més preuat de Florentino Pérez: la Superlliga europea. I el president del Real Madrid ha demostrat que sap distingir perfectament entre una iniciativa puntual d’agitació i propaganda amb rivets de revisionisme històric i els seus interessos estratègics com a ambiciós capità d’empresa del sector. Ja posats, per a expressar-ho en termes de tècnica militar, es diria que ambdós són prou conscients que estan immersos en una fenomenal maniobra de distracció però que, en realitat, ni els ha passat pel cap arribar a una situació de guerra oberta amb sang, foc i víctimes de debò; al capdavall, és necessiten l’un a l’altre. Business is business.

No us faré un espòiler de La cortina de fum. Tanmateix, com ja us deveu imaginar, tothom hi queda ben retratat.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Wag the dog (1997), una pel·lícula dirigida per Barry Levinson.

Independentisme, nacionalisme, sobiranisme

No fa massa dies, per circumstàncies un xic atzaroses que seria llarg de reportar, vaig anar a parar a mans d’un investigador basc en ciències socials interessat en la cosa catalana. Es tractava de respondre de manera no telegràfica un seguit de qüestions relacionades amb la trajectòria històrica de l’independentisme a casa nostra i, més en general, sobre territorialitats i el dret a l’autodeterminació. L’home -de fet era un noi força jove, barbamec i circumspecte- m’anava plantejant ordenadament cada pregunta i després, amb posat d’estudiant aplicat, quedava en silenci, es diria que deixava la ment en blanc i permetia que m’esplaiés davant la seva minúscula gravadora negra sense interrompre’m en cap moment; ni per sol·licitar-me l’aclariment més mínim. Les estratègies de recerca són insondables…

El cas és que, quan érem gairebé a les acaballes, va demanar-me si, aquí i ara, independentisme, nacionalisme i sobiranisme són una mateixa cosa o es tracta de termes referits a realitats diferenciades. “Ja m’han enxampat!”, vaig pensar mentre agafava aire i mirava d’ordenar les idees. I és que el tema podria donar per unes quantes tesis doctorals i, no en tinc cap dubte, per un bon grapat de discussions bizantines de sobretaula i un munt de fils de Twitter amb els insults i les desqualificacions corresponents.

D’entrada, recordo que li vaig dir a risc de simplificar en excés, els independentistes serien aquells que són partidaris d’una República Catalana, sigui pel motiu que sigui i a partir de pressupòsits ideològics d’ordre ben divers. Els nacionalistes, al seu torn, podrien ser els qui malden per la plena normalització de la llengua, la cultura i la identitat catalanes -permeteu-me ser volgudament lax en aquest aspecte-, sense prefigurar necessàriament un model institucional en concret. I els sobiranistes, finalment, aquells altres que sense ser vocacionalment independentistes (però tampoc contraris per se a la independència) defensen per convicció democràtica que la nació catalana té el dret a decidir el seu futur en llibertat.

Passa, però, que aquests són tipus ideals que rarament es donen en estat pur. És a dir, que tot plegat té un valor més conceptual que no pas descriptiu. O, expressat d’una altra manera, que el que sol passar és que en un mateix individu es poden trobar, en funció del moment o de cadascuna de les molt diverses circumstàncies sobre la qual s’ha de posicionar a diari, actituds i trets distintius que, segons els senzills paràmetres esbossats, podríem vincular alternativament amb l’independentisme, el nacionalisme o el sobiranisme. A la vida no hi ha ningú d’una sola peça.

No és ociós, malgrat tot, més enllà de la investigació acadèmica, establir unes definicions més o menys estrictes sobre la qüestió plantejada. Des de la lògica de l’acció política, per exemple, se m’acut que una de les claus per no perdre el rumb de cara a un nou -i definitiu- referèndum d’autodeterminació seria combinar sàviament i de forma equilibrada independentisme, nacionalisme i sobiranisme; sense que cap dels tres predomini aclaparadorament, amb voluntat hegemònica, sobre els altres. Aquesta consideració potser un pèl intuïtiva me la vaig guardar per mi, però. Hauria estat poc científic deixar-la enregistrada a la minúscula gravadora negra que em sotjava impassible. Però vaja, nominalismes a banda i només entre nosaltres, ho veig una mica així.  

*Il·lustra aquest post una obra de Jack Vettriano, The missing man (1995).

Negreira, el victimisme i l’olor de podrit

En contra del que se sol afirmar de vegades, el que Johan Cruyff va aportar a l’ADN del Barça no és un estil de joc ofensiu en què l’essencial és la possessió (i el moviment) de la pilota; o no només, en tot cas. El que ens va llegar és quelcom més important: un sentiment de confiança en les pròpies forces, una mentalitat guanyadora i la seguretat que en el camp de l’esport, si es treballa com cal, no hi ha cap fita, per alta que sigui, que no es pugui assolir. No és poca cosa després d’una història en la qual, abans de l’arribada de l’holandès, els episodis de glòria gairebé es perdien en la nit dels temps i en què s’havia instal·lat un eixorc fatalisme de grup que definia, de fet, els tristíssims contorns de l’ethos immemorial del culerisme.

Convé no oblidar-ho en moments tan complicats com els presents, quan la imatge de l’entitat està empal·lidint a ulls de tothom davant el total de 7,5 milions d’euros que successives directives han anat pagant durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- al jerarca de l’arbitratge espanyol José María Enríquez Negreira. Hi ha dues opcions possibles en relació a la qüestió: tirar pilotes fora acusant al món dels nostres mals -o si voleu a Javier Tebas, la premsa de Madrid o les mateixes clavegueres de l’Estat- o assumir que cal donar una resposta coherent i creïble a tot plegat, per desagradable que sigui haver d’admetre que alguna cosa fa olor de podrit i no precisament a Dinamarca.

Fa tot l’efecte que l’actual presidència ha optat per la primera de les alternatives: la d’embolicar-se amb la bandera, vessar en públic alguna llagrimeta de santa indignació, denunciar l’existència d’una hipotètica conspiració i demorar ad calendas graecas qualsevol tipus d’explicació oficial sobre el fons de l’assumpte. La culpa, si de cas, seria del missatger. I si algú gosa qüestionar-ho és que està fent el joc als tradicionals enemics del club i passa que t’he vist. Res que no haguem presenciat, encara no fa ni quatre dies i en uns termes semblantment pornogràfics, en l’àmbit no sempre exemplar de la política catalana.   

Guanya el victimisme, torna el vell nuñisme de sempre sota una insospitada disfressa; perd el Barça i perd la moral col·lectiva del país.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Hamlet (1948), una pel·lícula de Laurence Oliver.  

La tortura amb ulls de dona

El recurs sistemàtic a la tortura per part de la Policia i la Guàrdia Civil a l’empara de la Llei Antiterrorista ha estat, des de la transició i fins fa quatre dies, una qüestió gairebé tabú. Amb la complicitat de la classe política del règim del 78, l’alta judicatura i els principals mitjans de comunicació, la seva existència només ha sortit a la llum en casos molt puntuals, de desenllaç fatal, com els de Joseba Arregi, Mikel Zabalza o Gurutze Iantzi. I, quan ho ha fet, s’ha tapat amb tota celeritat, sense cap conseqüència remarcable per als seus perpetradors. De fet, per desagradable que sigui haver-ho d’admetre, l’opinió pública espanyola -i en bona part també la catalana- ha viscut còmodament instal·lada en una mena d’ignorància volguda sobre l’assumpte durant una pila d’anys. Per no parlar, en el fons, de l’existència d’un cert llindar de tolerància social en relació a la seva pràctica.

La progressiva -però encara no completada- normalització de la vida política basca i, pel que fa a nosaltres, l’adveniment del Procés i sobretot el desenllaç de l’Octubre català, han anat modificant la percepció social sobre el tema; ni que només sigui una mica. Poc o molt, com a col·lectivitat, hem après a relativitzar discursos i versions oficials i a tenir una consciència més clara que a casa nostra els cossos de seguretat de l’Estat gaudeixen d’un grau d’impunitat força més ampli que els que hi pugui haver en qualsevol democràcia europea amb un mínim de tradició. 

I, amb tot, la tortura és un fenomen amb tantes arestes, tan polièdric, que permet assajar noves vies d’aproximació que, fins i tot pel que fa als cercles més compromesos, il·luminen racons que mig havien restat en penombra. Es va fer evident fa pocs dies amb motiu de l’emissió al Sense ficció de TV3 de Bi arnas, l’aplaudit documental de Jon Mikel Fernandez Elorz que es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una proposta que posa el focus en la vivència de la tortura per part de dues militants de l’esquerra independentista basca i, en paral·lel, en la mare d’una d’elles que, amb la filla empresonada, malda per explicar-se els mecanismes d’autoprotecció mútua que dificulten, fins i tot en l’àmbit de la intimitat familiar, trencar el silenci en relació a una experiència traumàtica i pertorbadora per a ambdues.

Bi arnas constitueix una aposta per acostar-se a la tortura a partir d’una clau exclusivament femenina. I no pas per caprici, òbviament: el gènere -prou que queda clar al llarg de la producció- no és una variable menor en aquest sinistre temps en suspensió que és el període d’incomunicació sota la legislació antiterrorista; ni des de la perspectiva dels botxins, ni des de la de les persones que resten sotmeses al seu poder. No és una variable menor però, paradoxalment, almenys com a punt de partida específic, sovint ha tendit a quedar pudorosament negligida. Encara recordo amb un xic de recança com Teresa Mas, una de les poques dones detingudes a l’Operació Garzón de 1992, confessava tres decennis després dels fets com va costar-li un munt d’anys arribar a concebre’s a si mateixa com a una militant política que havia patit la tortura; més enllà del paper que li va tocar representar públicament com a companya de pres tot just després d’aquella històrica ràtzia contra l’independentisme català.

La pregunta seria si, fins a cert punt, aquests renovats  testimoniatges que ens acosta Bi arnas no haurien estat possibles sense els avenços dels punyents -i més ambiciosos- plantejaments feministes dels darrers anys. Seria la constatació que, d’alguna manera, l’establiment d’un marc conceptual lila que no deixa per verd cap aspecte de la realitat social facilita el sorgiment de noves narratives sobre fenòmens antics que, com la tortura, encara queden lluny d’estar esgotats. Si voleu aprofundir en el tema, us recomano molt la lectura de La herida abierta: las torturas contra las mujeres en el contexto vasco, un treball de recerca de l’antropòloga Olatz Doñabeitia del qual hi ha també una presentació en format de conferència.  

Noves mirades, noves paraules.   

Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

Amors i desamors d’un company de viatge

Gaudeixo tant o més amb la lectura d’un bon dietari que amb la d’una novel·la de lladres i serenos. Hi he pensat una mica accidentalment a propòsit de la notícia, recollida en format breu per alguns mitjans, que Agustí Colomines ha abandonat a mig constituir la direcció del  think tank del Consell de la República. En desconec els detalls però, pel que entenc, ha fet aquest pas pet tal de deslliurar-se de qualsevol compromís orgànic i sentir-se més lliure a l’hora d’exercir l’art del comentari de l’actualitat, una activitat que conrea -paral·lelament a la seva dedicació acadèmica- des de fa ben bé un quart de segle. No estic afiliat a l’entitat presidida per Carles Puigdemont i en conseqüència se m’escapa completament el recorregut que pot tenir al seu si un laboratori d’idees. El cas és que, per desconcertants que puguin semblar els senyals que s’emeten en universos polítics aliens al nostre, no tinc cap dubte que l’exdirector de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hi hauria deixat la seva empremta.

De fet, no és de tot això que volia parlar. Com deia en arrencar, m’agraden els dietaris. I Colomines n’ha publicat un de prou recent que he llegit de gust: Tot el que el cor s’estima. Es tracta d’un seguit de reflexions que va escriure a la universitat californiana de Stanford durant la tardor de 2019 mentre hi feia una estada d’investigació. No és un dietari ordenat per dates que explica amb afany detallista el dia a dia de l’autor. Està constituït per un seguir d’anotacions que de vegades prenen com a pretext algun element quotidià extret de la vida universitària nord-americana però que ben sovint s’abstreuen de la realitat més immediata per recuperar preocupacions expressades amb anterioritat en el seu articulisme o també per fer excursos en aparença fora de programa sobre aspectes, sovint prou colpidors, del seu bagatge personal i familiar. Aquesta voluntat confessional de despullar circumstàncies de la seva existència íntima, poc freqüent en dietaristes que mantenen alhora una acusada vocació d’intervenció pública, és una de les coses que més m’ha sobtat trobar a les planes del llibre; no pas perquè m’hagi destorbat com a lector sinó perquè, inevitablement, m’ha forçat a haver-me de resistir a la fàcil temptació d’exercir de psicòleg d’estar per casa i establir equívoques connexions entre el pla estrictament individual i el de les tries col·lectives.

El viatge de Colomines a Califòrnia està motivat per la seva necessitat com a investigador de furgar en els arxius de Joaquim Maurín, dipositats a la Hoover Institution de la Universitat de Stanford. No pas per aprofundir en els seus anys al capdavant del BOC i del POUM sinó, sobretot, per posar el focus sobre l’etapa menys coneguda de la seva carrera: quan a començaments dels cinquanta, i després del seu empresonament pels franquistes just a l’inici de la guerra, va aconseguir refer la seva vida als EUA com a promotor d’una agència dedicada, entre d’altres activitats, a la difusió d’articles d’opinió en llengua castellana de plomes de renom. És el període en què, semblantment a bona part de l’exili espanyol i català d’orientació progressista, i en paral·lel a la consolidació del paisatge geoestratègic de la primera Guerra Freda, es va anar allunyant de l’aposta revolucionària de joventut per abraçar de mica en mica tesis alineades amb les grans democràcies liberals del moment. Es diria que Maurín constitueix, d’alguna manera, un alter ego ideal per estimular les reflexions de Colomines ja que els apunts més pròpiament ideològics que van teixint un fil conductor al llarg de tot el dietari esbossen, de fet, una àcida esmena a la totalitat política i intel·lectual al seu marxisme primerenc de les acaballes de la dictadura i els primers compassos de la Transició. “Quan era jove i militava a Bandera Roja” -explica- “se suposava que era maoista. Si mai he sabut que era la resiliència, va ser en els cercles d’aquella organització. Llargues sessions de formació, estudi minuciós dels escrits de Marx, Lenin i sobretot Mao, crítiques i autocrítiques, reeducació, campaments per rebre instrucció per organitzar manifestacions, piquets, etc. L’extrema esquerra tenia una mentalitat militar que no em va acabar de plaure mai. Allò no podia acabar bé de cap manera”. Més endavant es defineix a si mateix com “un liberal d’esquerra o d’esquerra liberal (…) seguint la tradició de l’Acció Catalana Republicana de Rovira i Virgili” i lamenta que el franquisme estronqués el desenvolupament d’un corrent del centreesquerra liberal a Catalunya, “substituït pels independentistes d’esquerra, marxistes, i els nacionalistes de dreta, majoritàriament catòlics”.

L’altra constant de Tot el que el cor s’estima, en la qual no entraré per un elemental sentit del pudor, la constitueixen les crítiques i les ocasionals pulles amb dedicatòria que l’autor adreça a personalitats de primera fila del món convergent amb les quals ha anat coincidint d’ençà de la seva època de director de la Fundació CatDem, quan encara creia en la possibilitat de “contribuir a la transformació del nacionalisme postpujolista en un sobiranisme liberal i democràtic”; una il·lusió que es va veure truncada pel fet que “la suma de retallades i corrupció va ser un còctel molotov que va esclatar a les portes de l’antiga seu convergent del carrer Còrsega” i, òbviament, per l’adveniment del Procés. S’entén doncs que l’autor, encara avui amb prou afinitats amb alguna de les sensibilitats que formen part de l’actual galàxia postconvergent, mostri un malestar de fons, no sempre explícit però latent, davant l’evident pèrdua de centralitat política d’un espai al qual ha fet d’activíssim company de viatge durant una pila d’anys.

Tot el que el cor s’estima, però, va força més enllà dels aspectes més troncals que he subratllat fins aquí. Conté un grapat variadíssim de reflexions sobre aspectes tan diversos com les fílies -i les fòbies- literàries i historiogràfiques de l’autor o el paper de la universitat, les humanitats i els mitjans de comunicació al món d’ara. I als interessats en la història política i cultural de la segona meitat del segle XX, com és el meu cas, els pot servir també per descobrir un munt de personatges que poden animar bones i estimulants lectures de cara al futur. Colomines sap passar amb prou gràcia de l’anècdota a la categoria -i a la inversa- i manté un to general que fa justícia a la seva acreditada vocació d’intel·lectual de combat que, en el fragor de la batalla de les idees, no fa fàstics a la polèmica i tampoc no s’arronsa a l’hora de trepitjar ulls de poll. És un motiu excel·lent per acostar-se sense prejudicis a un dietari que, definitivament, i per distància que es pugui mantenir amb l’autor en el pla polític, fa de bon llegir. 

Qatar som nosaltres

Vaig tenir la prudència de no sumar-me als vots de silenci amb el que alguns van saludar l’inici del Mundial de Qatar com a humil estratègia de protesta simbòlica. I vaig fer santament perquè, si ho hagués fet, m’hauria rosegat els punys en no poder comentar a Twitter episodis com la prematura eliminació de la roja, el sorprenent bon paper de Marroc o la fúria de Leo Messi per consagrar-se amb l’Argentina com a millor jugador de la història. I això que, com a aficionat, em miro molt de lluny tot això de les seleccions nacionals. Però és que el poder del futbol com a gran espectacle de masses de l’era del turbocapitalisme global és tan irresistible que deixa en segon terme -encara que només sigui per un instant- les consideracions de qualsevol altra índole, per legítimes que puguin ser. És una història vella i sabuda que arrosseguem ben bé des dels mateixos inicis de la modernitat, quan vam descobrir l’íntima relació existent entre l’esport espectacle i el ciment de les identitats col·lectives.   

És precisament per això que, al capdavall, a les envistes del final del campionat i amb el tèrbol afer del Qatargate al cor de les institucions europees a les portades de tots els diaris, la FIFA potser no pagarà un cost reputacional tan elevat com es podia pensar fins fa poques setmanes. Les afectades declaracions de Gianni Infantino just a l’inici del campionat constitueixen, de tota manera, una manifestació prou reveladora que l’entitat ha suat tinta a causa dels tripijocs inconfessables que van propiciar la tria de Qatar. En els replecs de les demagògiques paraules del seu president, malgrat tot, s’amaga potser un pòsit de veritat. No pas, evidentment, pel fet que calgui donar cap mena de credibilitat a la seva sobtada manifestació d’empatia envers les llibertats democràtiques, l’homosexualitat i els treballadors immigrants. Però sí que la va encertar de ple, probablement de manera no prou conscient, quan va fer referència a la hipocresia occidental. I és que, amb el Mundial de Rússia del 2018 encara fresc a la memòria, es fa difícil mantenir que això d’ara ha representat un salt qualitatiu cap a la immoralitat política realment significatiu per la seva excepcionalitat. Deixem per un altre dia el cínic despropòsit pietosament oblidat de 1978, quan el torneig es va celebrar sota els auspicis d’una de les dictadures més sinistres de la segona meitat del segle XX. Llavors, exactament com ara, els interessos crematístics i la geopolítica del moment van passar per davant de tot.

La denúncia al règim de Qatar per la utilització d’un esdeveniment esportiu com és el Mundial per rentar-se la cara en el pla internacional està plenament justificada. Passa però que aquesta denúncia es queda molt en la superfície de les coses si no pren en consideració, també, que el regne de la família Al Thani és un ferm aliat de les grans potències occidentals o que, per exemple, la famosa kafala pròpia de les monarquies del Pèrsic està més vinculada que no sembla, com a sistema d’explotació laboral, a l’economia i les polítiques migratòries globals. Tampoc no és cap casualitat, per paradoxal que pugui semblar, que les crítiques a la submissió patriarcal de les dones qatarianes -o de les iranianes, per posar un cas més o menys equiparable- siguin perfectament compatibles amb el silenci davant l’estigmatització de les dones de diversa edat i condició social que -per convicció religiosa o per altres motius- es posen el mocador al cap per voluntat pròpia a diversos estats de la Unió Europea. Per no parlar de la fingida indiferència -quan no de la satisfacció dissimulada a dures penes- amb la qual alguns han acollit, a casa nostra, l’arbitrària expulsió per part de les autoritats espanyoles d’Amarouch Azbir i Mohamed Said Badaoui. Aquesta estesa doble moral, amb el risc d’acabar fent la gara-gara als llocs comuns amb els quals la islamofòbia més grollera ho va enverinant tot, es detecta fins i tot en àmbits d’opinió independentista, tant a dreta com de vegades inclús a esquerra de l’espectre ideològic. Tot un símptoma d’un dels perills que amenacen l’extensió del moviment. 

Denunciem amb energia el règim qatarià, doncs. És una obligació democràtica, d’elemental decència ciutadana. Sense passar per alt, però, allò de Qatar que viu en nosaltres. O, si ho voleu dir d’una manera menys complaent, el rastre de nosaltres mateixos que es pot resseguir a Qatar.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional del Mundial d’Argentina de 1978.

Escopir la veritat

Soc un pèssim lector de novel·la i visc volgudament apartat del subgènere literari de les cròniques sobre el Procés; sobretot si estan escrites en primera persona. I amb tot, amb un vague sentiment d’estar pecant, vaig córrer a l’Ona de Gràcia a adquirir La mentida més bonica tan bon punt es va publicar. Potser per la personalitat de Francesc Serés i amb l’expectativa que a través de la ficció es poden dir més coses -o si voleu més veritats– que no pas amb l’assaig. No em refereixo a veritats fàctiques, és clar, sinó més aviat a la possibilitat de copsar una certa atmosfera com a reflex de la nostra psicologia col·lectiva; alguna cosa que s’acosti a allò tan suat de l’air du temps. El privilegi d’un novel·lista és que pot anar movent els seus personatges amb tota llibertat, sense identificar-se o deixar-se d’identificar amb les seves accions o els seus pensaments més recondits. Un fet que no implica, naturalment que el tapís final que teixeix una obra de narrativa sigui innocent. Més aviat al contrari, en realitat.

L’acció de La mentida més bonica es concentra en les vint-i-quatre hores del divendres 17 de desembre de 2021: el darrer dia de feina d’una parella de professors d’un institut de secundària d’un poble del Penedès que han arribat a l’edat de jubilació. Més enllà d’aquest brevíssim lapse de temps, però, el camp gravitacional en què s’inscriu la subjectivitat dels seus personatges abasta, sobretot, l’etapa que aniria del desenllaç de l’Octubre català a la manifestació de Somescola contra la interlocutòria del TSJC imposant el 25 per cent de castellà. Es tracta, doncs, d’un període convuls marcat per l’aplicació de l’article 155, la repressió, la presó i l’exili, les massives mobilitzacions contra la sentència del judici del Procés, els indults i, en un pla més general, pels efectes socials de la irrupció de la pandèmia del Covid-19. I es correspondria també, malgrat que al llibre no se’n fa cap al·lusió directa, al trànsit entre les presidències de Quim Torra i Pere Aragonès, després d’un esgotador interludi de quasi cinc mesos de precarietat institucional i de l’agònica negociació per a la conformació d’un nou acord de Govern posterior a les eleccions del 14 de febrer de 2021. 

Tot i que és una novel·la eminentment política sobre el Procés, sobta una mica la diguem-ne unilateralitat amb la qual s’aborda la complexitat -i els clarobscurs- d’aquells anys. I és que tots els personatges que hi apareixen parteixen d’una certesa unànimement compartida: tot plegat va ser un engany dels partits que, prioritzant els seus interessos mesquins, van burlar-se sense cap escrúpol de la il·lusió de la gent prometent allò que no estaven en condicions de complir. Les diferències -i les tensions- que s’observen entre ells serien, si de cas, de matís: des dels qui ho van veure venir des de bon començament fins als que han anat caient del cavall amb posterioritat. A tot estirar hi hauria també posicions diferenciades en relació al futur: n’hi ha que apostarien per estratègies de confrontació més contundents, algú opta amb oportunisme per mirar de treure profit de la situació integrant-se al joc institucional i els dos protagonistes, decebuts i emprenyats després d’haver-se compromès en cos i ànima amb l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre, es qüestionen si té cap sentit continuar-se mobilitzant. Qui sap si no hauria sobrat la intervenció d’algun personatge que, ni que fos fent el paper de dolent, hagués contribuït a la construcció d’una dialèctica un xic més rica i matisada. 

Que ningú no busqui, però, favoritismes a les pàgines de La mentida més bonica. L’autor ha anat amb molta cura -es diria, fins i tot, que amb un sentit polític exquisit- a l’hora de garantir que, a dreta i a esquerra, tothom rebi estopa. Serveixi com a exemple que es relata com en unes eleccions -probablement les del 14F- la parella protagonista decideix el seu vot a les palpentes posant sis paperetes en un sobre i triant a l’atzar cadascú la seva; és a dir, ignorant per complet quina de les tres candidatures independentistes ha estat l’escollida. De fet, la impugnació de la novel·la -o de la immensa majoria dels seus personatges, si ho preferiu- al Procés és tan radical que seria impossible fer-ne una apropiació de part, ni per la banda del puigdemontisme més descordat ni pels qui defensen propostes més gradualistes. I això perquè el que s’impugna no és el paper d’aquest o d’aquell altre, ni tan sols la totalitat de la política catalana actual -com a màxim un trist subproducte de tot allò- sinó el capteniment del conjunt de la classe dirigent independentista de 2017 que, mentida rere mentida, va arrossegar irresponsablement la ciutadania a una aventura sense sortida. 

Seria injust no consignar que Serés intenta alliberar-se d’un plantejament general tan unidireccional i arran de terra. Així, encara que sigui de manera espectral a través de l’evocació de la figura d’un vell professor d’història ja traspassat, s’empesca un personatge més enllà de la conjuntura que li permet assajar alguna cosa semblant a una mirada llarga. En Sauleda, que a mi, que com l’autor vaig passar per la facultat de Geografia i Història de la UB fa una pila d’anys, em recorda poderosament a un savi antropòleg retornat d’Anglaterra que ens introduïa als rudiments -i les paradoxes- de les ciències socials, hauria pogut ser la vàlvula que dosifiqués una mica l’empatx de presentisme que es percep a la novel·la. La seva aparició, amb tot, no acaba d’assolir la dimensió que potser hauria pogut adquirir i, a l’igual que les ocasionals referències que es fan, per aquí i per allà, a qüestions que van més enllà del Procés -la transició postfranquista, el pujolisme, els problemes del sistema d’ensenyament, el 15M o els efectes socials del Covid-, queda subsumida en un marc impressionista en què l’única centralitat l’ocupa l’Octubre català.

Ja he admès en començar que la narrativa no és el meu fort. Confesso, però, que avançant en la lectura de La mentida més bonica m’ha vingut al cap una vella novel·la de fa gairebé noranta anys que a mi em va caure a les mans quan tot just sortia de l’adolescència i que, en aquella edat, encara tendra, em va causar una fonda impressió: La condició humana, d’André Malraux. No en recordo gaire detalls però gira al voltant de l’esclafament, al Xangai de 1927, dels sindicats obrers i la base urbana del comunisme xinès per part de les forces del Kuomintang de Chiang Kai-shek, el seu teòric aliat des de feia uns quants anys. Es tracta d’un episodi, avui oblidat, que va provocar una intensa controvèrsia internacional al si del moviment socialista d’aquell període, amb retrets, plats llençats pel cap i acusacions creuades en relació a qui havia d’assumir la responsabilitat pel disseny d’una estratègia errada que es va saldar amb centenars de morts i una repressió ferotge. El cas és que, tot i escriure amb la memòria d’aquells dramàtics esdeveniments encara fresca, el famós novel·lista francès no es va deixar arrossegar per l’amargor i la pulsió de passar comptes empaitant culpables. Ben al contrari, encara tinc present l’orgull pels militants caiguts en defensa de la llibertat i la confiança en el resultat de les lluites futures que es respira en moltes de les seves planes. I això sense fer caricatura ni renunciar a descriure la complexitat i les contradiccions pròpies dels grans processos polítics. No ignoro que la gravetat pròpia de l’etapa més heroica del segle XX no es fàcilment traslladable a la lleugeresa dels nostres temps líquids. El contrast, tot i així, resulta tan intens que fa venir vertigen.

El Procés no va fracassar a causa d’un engany ordit amb nocturnitat i traïdoria per part de les organitzacions polítiques que el van animar. I les seves picabaralles, per ridícules que puguin semblar vistes de lluny, no responen a mers afanys de poder sinó que reflecteixen, també, maneres diferents -i ben legítimes- de mirar el món, llegir la realitat i entendre el país. Els qui s’entesten a afirmar el contrari són, i no pas per casualitat, els sectors d’obediència espanyolista que, escampant la brama que tot ha estat un frau miserable, miren d’esvair les responsabilitats d’un Estat autoritari -el seu- que no va dubtar a emprar la violència policial, judicial i institucional per aturar una reivindicació ciutadana justa i democràtica. Els partidaris de la República Catalana només tornaran a avançar si són capaços de metabolitzar la frustració, refer confiances i articular una nova proposta intel·ligible i creïble per a àmplies majories de la societat. Des d’aquest punt de vista, no estic gens segur que, les cabòries dels personatges de Serés siguin, en si mateixes, materials útils per a la construcció d’allò nou que ha de venir. I, malgrat tot, entenc que tampoc no farem res si adoptem una actitud arrogant, de paternalista superioritat intel·lectual, i ens mostrem incapaços de fer un esforç sincer per escoltar la seva veritat; per desagradable que sigui que t’escupin un exabrupte als morros.