Oppenheimer i el ‘moment zero’ nuclear de Günther Anders

He tornat a pensar en Oppenheimer amb motiu de la gala dels Oscar. Hollywood s’ha inclinat per la pel·lícula de Christopher Nolan, una producció ben realitzada, protagonitzada per un actor de primera fila i amb una història de final més o menys feliç que preserva la bona consciència nord-americana. Res de més previsible.

Robert Oppenheimer és sense dubte un personatge complex i polièdric que, dotat d’una ment imaginativa, científicament brillantíssima, i animat per uns principis genuïnament esquerrans i progressistes, va liderar amb energia i decisió la fabricació dels ginys atòmics que es van llençar el 1945 sobre Hiroshima i Nagasaki. La seva figura, un punt hamletiana, va acabar presonera dels efectes generats per la seva mateixa creació -en termes polítics i de costos humans- i per l’imparable desenvolupament posterior d’un immens entramat de poder militar i industrial que ha arribat als nostres dies sobrevivint amb una salut excel·lent al final de la Guerra Freda. En altres paraules: el científic humanista i amb inquietuds socials va ser devorat pels mateixos que l’havien encimbellat al capdavant del Projecte Manhattan.  

Per una d’aquelles casualitats, quan vaig veure Oppenheimer, l’estiu passat, m’estava llegint un petit assaig de Günther Anders -publicat en versió catalana per Club Editor en traducció de Joan Ferrerons– que constitueix una esmena a la totalitat en clau moral al món obert per l’ús amb finalitats bèl·liques de l’energia nuclear, els clarobscurs del qual encarna tan bé el científic nord-americà. A L’home dalt del pont -Diari d’Hiroshima i Nagasaki-, aquest pensador austríac -primer marit de Hannah Arendt, cosí de Walter Benjamin– esbossa una reflexió radical i sense concessions, volgudament allunyada de tot registre acadèmic, sobre els reptes de la humanitat després de la bomba atòmica. I és que, al seu parer, Hiroshima i Nagasaki representaven un moment zero a partir del qual ja no era legítim concebre la condició humana amb les categories vigents fins aleshores. La possibilitat de la destrucció del planeta i de tota forma de vida obligava a un replantejament a fons de tot allò digne de ser pensat: de la política, la filosofia i el llenguatge a la cultura distintiva de cadascun dels pobles de la terra. Tot i que aparentment es presenta com un simple dietari amb motiu d’una visita al Japó de la postguerra per assistir a una trobada per la pau, a finals dels anys cinquanta, el text respira tot ell una gravetat considerable, amb l’horitzó d’un pròxim holocaust gairebé a les envistes.

Crida l’atenció que, en lloc d’apostar per un principi d’esperança orientat cap al futur en forma d’utopia alliberadora tal com feia l’esquerra de l’època, Anders s’inclinés més aviat per recórrer a un principi de desesperació, per convertir la por a l’extermini nuclear en combustible per a l’acció emancipadora; una acció que havia de passat necessàriament per sostreure’s de l’influx d’un univers tècnic que havia acabat escapant a l’enteniment humà. El tema, més de trenta anys després de la seva mort, té la seva gràcia si es pensa en el debat que, a propòsit de la lluita contra els efectes del canvi climàtic, mantenen al si de la tradició ecologista els partidaris de dosificar les previsions més crues per tal de no facilitar l’extensió d’un fatalisme nihilista entre la ciutadania i els qui prefereixen, com a estímul per fer-la reaccionar i mobilitzar-se, escampar als quatre vents la nova que tenim l’apocalipsi civilitzatòria a girar de la cantonada.  

Amb l’escenari d’un hipotètic nou moment zero a Europa malauradament força més imaginable del que hauríem pogut sospitar trenta o trenta-cinc anys enrere, la tràgica ombra d’Oppenheimer i la fonda responsabilitat d’un intel·lectual tan heterodox i inclassificable com Günter Anders apareixen amb una nova llum davant els nostres esporuguits ulls d’avui.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Oppenheimer (2023), una pel·lícula de Christopher Nolan.

Un mausoleu nacional per a Puig Antich?

He seguit de cua d’ull l’entronització pòstuma que l’Estat francès ha concedit a  Missac Manouchian traslladant solemnement les seves restes, vuitanta anys després del seu afusellament per part dels ocupants alemanys, al Panteó del Mausoleu de París; prop d’on reposa des de 1964 el màrtir més consagrat de la Resistència, el llegendari Jean Moulin. La particularitat de Manouchian, supervivent infantil del genocidi armeni, poeta i determinat militant comunista, és que mai no va posseir la ciutadania francesa i que, com bona part dels components del grup que comandava, era considerat com un pertorbador metec, aliè al cos nacional, per part del règim de Vichy. Més enllà que alguns observadors han criticat una certa glamourització de tot plegat, el que ha polaritzat l’atenció de l’opinió pública ha estat la disruptiva presència a la cerimònia de Marine Le Pen, la líder del postfeixisme gal, absolutament als antípodes del valors d’alliberament encarnats pel lluitador homenatjat. En realitat, però, almenys des del meu punt de vista, el que resulta tan o més xocant és que, en un context en el qual, de la mà del partit del mateix Emmanuel Macron, la legalitat de l’hexàgon està experimentant un enduriment sense precedents en relació al tractament de la immigració, el seu govern hagi impulsat amb bombo i platerets una operació de màrqueting memorial d’aquest calat. I això perquè, no ens enganyéssim pas, els Manouchian i companyia d’ahir tenen força més en comú amb els criminalitzats il·legals d’avui que no pas amb l’establishment amb cuidat accent parisenc que ara els fa la gara-gara mentre es deixa arrossegar pels qui escampen la islamofòbia més grollera amb la teoria aquella del gran reemplaçament.

No em demaneu perquè però hi he rumiat aquests darrers dies a propòsit del 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich. I és que entenc prou bé el plany dels seus antics companys llibertaris als quals dol en l’ànima que, passats els anys, la seva memòria s’hagi anat diluint de manera inversament proporcional a l’extensió del coneixement públic de la seva figura. Em refereixo, naturalment, a la seva memòria més política, al seu vessant de militant anarquista, no sols antifranquista sinó també anticapitalista i revolucionari. És evident que Salvador, aquella pel·lícula de 2006 en què la sentimentalitat al voltant de la seva mort passava molt per davant de qüestions d’identitat ideològica, va constituir la fita més paradigmàtica per a l’elevació del personatge als altars del mainstream de les generacions que no van viure directament la dictadura. El seu retrat com a jove víctima innocent atrapada fatalment entre els cruels engranatges del franquisme, amb tot, deixava molt en segon terme allò que tenia de més essencial i subversiu: la seva manera de mirar les coses del món i d’actuar amb radicalitat i compromís per tal de transformar-les. La seva evolució, vist des d’aquest angle, i guardades totes les distàncies, no ha estat tan diferent de la d’altres grans icones del combat per l’emancipació humana i la justícia social, cas del Che Guevara, Mandela o el mateix Bobby Sands, la memòria dels quals, fora del temps i l’espai que els va fer possibles, ha oscil·lat entre la glorificació mitificada al si dels cercles d’activistes més implicats i una certa edulcorització mediàtica apta, fins i tot, per servir de reclam per al consum de masses.

Quina memòria ha fet més sort, doncs, la de Manouchian o la de Puig Antich? Fa de mal dir, la veritat. Penso, per expressar-ho amb una fórmula d’ús comú, que les dues carreguen els seus perills i les seves oportunitats. La de Manouchian pot acabar deformada sota el pes de l’imponent panteó d’un Estat amb tics postdemocràtics que menysprea els més febles, criminalitza la pobresa i té una por cerval de la diversitat. La de Puig Antich, en canvi, corre el risc de ser banalitzada, amb les arestes més punxegudes de la seva personalitat convenientment escapçades. Per contra, el comunista apàtrida que va morir als rengles de la Resistència francesa podria ser fàcilment recuperat per part d’aquells moviments ciutadans que malden per aturar la nova extrema dreta i defensen els drets socials i de ciutadania per a tothom. I, en fi, l’anarquista català, també podria esdevenir un dels puntals més emblemàtics d’una memòria democràtica amb majúscules que tibés les costures d’un Règim del 78 que va deixar impune el sistema de poder al qual havien servit els seus botxins. No oblidéssim pas, en aquest sentit, que el moviment llibertari, tal i com també es va intentar fer amb l’independentisme català d’aquell període, va ser una tradició política que el règim de la primeríssima Transició va tenir molta cura a neutralitzar sense contemplacions ja a finals dels anys setanta, inclús abans de la mateixa aprovació de la Constitució espanyola i l’Estatut del 79.

Jo, per si de cas, m’apresso a aclarir que mai no empresonaria Salvador Puig Antich en cap mausoleu nacional. I, partidari com soc de la República Catalana, m’estimaria més incorpora la bandera negra que sempre va dur al cor, al costat de totes aquelles altres que també simbolitzen la llibertat, al nostre combat de cada dia per construir un país millor.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Salvador (2006), de Manuel Huerga.

*Publicat a La República.

L’home dels nassos, de nou entre nosaltres

En temps de sincretismes de tota mena, predomini abassegador del llenguatge audiovisual i inevitable hegemonia hollywoodiana, la nostra mitologia popular corre el perill d’esdevenir una trista romanalla arqueològica. Per això és bo que hi hagi qui s’atreveixi a aproximar-s’hi a través d’una mirada contemporània. Es tracta de reactualitzar el folklore propi acostant-lo a problemes d’avui i a situacions que tinguin el poder d’interpel·lar-nos aquí i ara. És el que ha fet Abigail Schaaff amb la direcció de L’home dels nassos, una pel·lícula que fa girar la seva trama al voltant d’aquesta enigmàtica figura de la qual, de Joan Amades ençà, encara es discuteix l’origen i la significació.

Admeto, pel que fa a mi, que la memòria de l’home dels nassos em cau una mica lluny. És un personatge que em remet als anys escolars, a una època en la qual, poc o molt, el poder de l’oralitat estricta -sense intermediacions de cap tipus- devia tenir en mi un efecte més poderós que no pas de jove o en l’edat adulta. Tampoc no ens enganyem però, en el món essencialment urbà en el qual vaig créixer, amb la multitud d’estímuls que la moderna societat de consum plantava als morros dels infants de la meva època, no crec gens que el pòsit que va deixar en la meva imaginació fos gaire intens. És per això que no fa massa dies, quan vaig acudir al passi del film organitzat per la Fundació Irla, en el primer acte presidit per Raül Romeva com a nou responsable de l’entitat, ho vaig fer encuriosit però amb un cert escepticisme. No sabria dir si m’esperava un producte costumista o, encara pitjor, m’ensumava algun parany d’ordre experimental.

I el cas és que L’home dels nassos em va agradar prou. És una ficció que funciona i sap mantenir fins al final l’atenció de l’espectador. Localitzada a finals dels anys seixanta a Vallmorta, un llogaret de muntanya en el qual el temps sembla haver-se congelat, va més enllà de la simple recreació del mite popular entroncant-lo amb el record mal soterrat d’un obscur episodi de violència succeït al final de la guerra. I tot plegat a partir de l’esguard infantil d’uns personatges que, en un món anterior a l’arribada de la televisió, creuen en l’existència real d’aquesta figura del nostre costumari i naveguen com poden entre el descobriment de secrets de família curosament amagats i el paper que sovint juga la mentida com a ciment de la vida en societat.

L’home dels nassos, doncs, torna a ser entre nosaltres. I amb forces renovades gràcies a la màgia del cinema.  

Desfer el país o recosir-lo?

L’aterratge a la realitat de Junts és una bona notícia per al país. No és poca cosa que, encara que hagi hagut de ser més de sis anys després del desenllaç de l’Octubre català, deixi de ser un anatema l’afirmació que obtenir més poder polític per a Catalunya a través de la negociació amb el govern espanyol no constitueix per se una renuncia a la República Catalana. És una admissió que aboca definitivament a la paperera de la història aquella frivolitat tan celebrada, verbalitzada una vegada per Quim Torra, una figura política tràgica, gairebé shakespeariana, en el sentit que les institucions d’autogovern són el més gran enemic de la independència nacional. Ara, ben al contrari, s’admet amb aparent normalitat, com si aquí no hagués passat res, que reforçar-les és una condició necessària per avançar en aquesta direcció. Rectificar és de savis; i jo que me n’alegro.

Altra cosa és que aquest aterratge a la realitat tindrà molt probablement incidents de recorregut provocats per una banda pels difícils equilibris interns entre les diferents famílies que conviuen a matadegolla al si de Junts i, per l’altra, per la necessitat de teatralitzar fins al paroxisme els acords amb el PSOE per tal que la parròquia més incondicional del puigdemontisme, acostumada fins ara a dosis ingents d’insurreccionalisme de sofà per mantenir-li alta la moral, pugui aguantar la transició cap a la nova estratègia sense patir síndrome d’abstinència. D’aquí la sobtada retòrica sobre el 1714, la cantarella aquella del cobrar per avançat i el fet d’alimentar impúdicament la fantasia d’estar negociant d’Estat a Estat i no pas entre la tercera força del Parlament i el primer partit de l’actual govern espanyol.

És en aquest marc on cal contextualitzar l’accidentada polèmica sobre la immigració que esquitxa el debat públic a Catalunya des de fa poques setmanes. I és que de la necessitat d’exhibir múscul i fermesa davant el PSOE ha nascut un suposat compromís de transferir les competències en immigració a la Generalitat que, inconcret, improvisat i pèssimament gestionat a l’hora de traslladar-lo a l’opinió pública, ha donat lloc a un pseudodebat ideològic que no fa cap bé al país i, de retruc, erosiona molt particularment el perfil polític de l’independentisme. La discussió no se centra, naturalment, quasi fa vergonya haver-ho de remarcar, en posar en qüestió la bondat d’una hipotètica cessió de competències d’aquesta naturalesa. El problema rau en què s’ha barrejat una opció que, per incerta que sigui, en cas de consumar-se reforçaria objectivament el nostre autogovern, amb la vinculació a la delinqüència d’aquest amplíssim col·lectiu que per simplificar anomenem nova ciutadania. I aquest demagògic recurs, agradi o no agradi, és el mateix que utilitzen Vox i la resta de dretes extremes d’arreu.   

No és sobrer assenyalar que durant els anys del Procés res de tot això no hauria estat possible. La República Catalana es vinculava aleshores a l’ampliació de drets per a tothom, començat per aquella part de la societat a la qual la legalitat espanyola dificulta l’obtenció de la ciutadania i condemna a malviure entre nosaltres en un estat de pràctica marginació, sense accés a l’esfera pública ni veu ni vot a l’hora de decidir qüestions polítiques. Participant en el procés sobiranista, en canvi, proclamàvem que la gent que es trobés en aquesta situació passaria a detenir la condició de fundadora d’una nova institucionalitat republicana, quedaria vinculada definitivament al país i s’acceleraria, de retruc, la seva incorporació activa a una identitat catalana oberta, integradora i orientada cap al futur. Parlo d’aquells dies feliços, tampoc no tan llunyans, en què ens agradava sentir al nostre costat persones que parlaven castellà -entre d’altres llengües- mentre participàvem a les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre i en què, per posar un exemple fàcil d’entendre, a ningú no se li hauria acudit titllar Gabriel Rufián de xarnego ni encara menys escopir-li un fastigós mora de merda a Najat Driouech. Es tractava de sumar, sumar i sumar voluntats i complicitats de l’ordre més divers possible per una causa democràtica que, prou que ho sabíem, tenia en contra la força d’un Estat amb tots els ets i uts. La unitat civil era una condició necessària per guanyar i el fantasma més temut -i combatut- era que arribés a fer-se realitat aquell fosc vaticini aznarià que, amb l’avenç cap a la independència, Catalunya acabaria esquinçant-se internament.

La conjuntura actual -ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol ni a Europa- no és la mateixa que la de 2017. Més greu que el mateix ascens generalitzat de l’extrema dreta és la seva capacitat per condicionar l’agenda pública i, massa sovint, els programes polítics de la dreta de govern -sigui conservadora o de tall més liberal- i de vegades, fins i tot, d’una socialdemocràcia en hores molt baixes amb comptadíssimes excepcions. I la immigració -amb tots els fantasmes que desvetlla- ha esdevingut l’ase dels cops preferit sobre la qual s’estavellen les impotències d’uns estat-nació incapaços de governar per si mateixos una sèrie de fenòmens globalitzats que depassen de llarg el seu estricte àmbit de sobirania. El Procés, amb la seva radical aposta popular i democratitzadora, semblava haver-nos vacunat en relació a segons quines derives. Ara ens adonem, però, que després d’aquella llarga primavera d’entusiasme ciutadà en la qual el Som un sol poble es donava gairebé per descomptat, caldrà no abaixar la guàrdia en la defensa d’allò més bàsic. I aquí serà necessari apel·lar a la responsabilitat i el patriotisme del centredreta catalanista per tal que bandegi de ple qualsevol temptació d’anar enrere. Hi ha hagut generositat i dosis industrials de paciència a l’hora d’esperar el seu tardà aterratge a la realitat. Tots plegats ens n’hauríem de penedir una mica si acabéssim descobrint que, al capdavall, en una qüestió tan sensible com la immigració, sigui per oportunisme o per estretor de mires, Junts està més per fer el joc als qui malden per desfer el país que per col·laborar amb els qui treballem per recosir-lo.

*Il·lustra aquest post una obra de Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917).

*Publicat a La República.

‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.

Terenci, el personatge

Doncs m’he empassat els quatre capítols de Terenci: la fabulación infinita i, amb el cor a la mà, com a espectador no comparteixo les crítiques i les desqualificacions amb un deix de suficiència que veig que li plouen per aquí i per allà. És veritat que no es tracta d’una aproximació en clau literària a l’obra de l’escriptor traspassat ara fa vint anys sinó més aviat d’un retrat del personatge més enllà de la seva producció novel·lística. Però  enlloc no està escrit que l’única manera legítima d’acostar-se a la figura d’un creador hagi de passar en exclusiva per l’anàlisi de la seva faceta estrictament artística. De fet, estem tips d’assistir a debats encesos sobre la relació de dominació amb les dones d’una bona colla de genis de la pintura o l’escultura, els divorcis o escàndols d’índole sexual -de vegades amb derivades judicials- d’aquell o aquell altre actor o director de cinema o les desgràcies i adversitats de tot tipus que va haver de vèncer tal o tal altra estrella de la música abans d’assolir la seva -sovint efímera- consagració. I em sembla que no seria just atribuir per se una manca d’honradesa intel·lectual als qui, com la directora de la sèrie documental de Filmin, han optat per aquesta via.

Terenci Moix, a més, era una criatura especialment exhibicionista que, sobretot en la seva darrera etapa, quan encara que fos posant-se el mite d’Alexandria a la boca va tenir el pèssim gust de guanyar el Planeta, va deixar un rastre audiovisual, fruit de la seva sovintejada aparició a programes lleugers, de pur entreteniment, a diverses cadenes de televisió espanyoles, que és lògic que s’hagi volgut recuperar per a l’ocasió. Dit això, els testimoniatges que s’han recollit abasten les diferents etapes de la seva vida, des de la seva infantesa i joventut al Raval barceloní fins als seus darrers dies, i en algun cas -com el de la fotògrafa Colita– a partir d’una profunda amistat -no exempta d’un punt de distància crítica- mantinguda durant molts i molts d’anys. Hi ha qui, amb raó, ha trobat a faltar la presència de Maruja Torres però vull pensar que aquest fet és aliè a la voluntat dels promotors de la producció.

No vull entrar en detalls ni fer cap espòiler però diria que la tesi central de Terenci: la fabulación infinita és que l’escriptor, potser com a producte de la seva formidable mitomania de base cinematogràfica, va anar desenvolupant una personalitat abassegadora, teatral, un pèl histriònica, amb tendència al somieig i la fantasia. I que, en assumptes afectius, va associar l’amor i el desig a una necessitat de possessió de l’altre, no absent d’una certa dosi de fascinació pels abismes del sofriment psicològic. La colpidora intervenció de qui va ser el seu company més estimat, l’actor Enric Majó, dona prou pistes en aquesta direcció.

En fi, potser m’hauria agradat que la sèrie hagués aprofundit un xic en les relacions del primer Terenci amb el món de la cultura catalana de la darrera etapa del franquisme i la Transició i en fins a quin punt una personalitat tan disruptiva com la seva va encaixar amb les sensibilitats diguem-ne més noucentistes de l’època. I també, és clar, amb la intel·lectualitat més esquerranosa -però no necessàriament menys clerical- d’aquell període. Però això, segurament, hauria estat massa per a un producte que entenc que té, sobretot, l’ambició d’obrir-se camí al mercat estatal.

Una darrera cosa, només: vist amb els ulls d’avui, i no sé si en part també amb els de fa quaranta anys, sobta una mica la posició tan escassament militant de l’escriptor pel que fa al tema de l’homosexualitat. I és que, si bé és cert que mai no va ocultar la seva opció sexual i en va parlar abastament en la seva literatura, es va mantenir-se sempre a una distància prudencial dels moviments socials que, des del carrer i no poques vegades en condicions molt difícils, se la van jugar en defensa de la no discriminació i la igualtat de drets d’aquest col·lectiu. Desconec si tot plegat pot tenir a veure amb una certa malfiança de fons en relació a les lluites reivindicatives en general però, en qualsevol cas, ho faig constar en acta.  

Cinquanta anys de la fi de la ‘via xilena al socialisme’

Es compleixen cinquanta anys del cop contra el govern de Salvador Allende que va ofegar en sang la denominada via xilena al socialisme. Es tracta d’un esdeveniment que, més enllà del context llatinoamericà, va tenir un impacte considerable al si de l’esquerra europea de l’època. Sempre s’ha dit que l’opció del PCI d’Enrico Berlinguer pel compromís històric amb la Democràcia Cristiana s’explicaria pel temor del dirigent comunista sard a les hipotètiques accions desestabilitzadores davant una possible victòria electoral del seu partit per part de nuclis neofeixistes conxorxats amb els sectors més reaccionaris de l’exèrcit. I també s’apunta, en paral·lel, que la commoció causada per les imatges de l’aviació de combat de Pinochet bombardejant el Palau de la Moneda va estimular l’aposta per l’opció armada de part de l’esquerra post 68 alemanya, italiana i francesa. La disjuntiva que es plantejava es resumia una mica esquemàticament entre la dramàtica pregunta atribuïda al mateix president xilè replicant als qui li exigien poques setmanes abans de l’11 de Setembre passar a l’ofensiva per acabar amb els qui volien derrocar-lo –“quants obrers són necessaris per aturar un tanc?”- i aquella mig facècia que es va posar en circulació després del cop convidant a triar entre un Allende mort i un Fidel viu (en parlava l’altre dia en un article prou interessant el periodista Sergi Picazo). No estic gens segur que es pugui establir una lectura massa unidireccional de fenòmens tan distants i històricament tan complexos però, en qualsevol cas, tot plegat deu contenir un punt de veritat.

El cas és que he commemorat en la intimitat l’aniversari en qüestió reveient Calle Santa Fe, una pel·lícula documental excel·lent dirigida per Carmen Castillo. Es tracta d’una producció de 2007 que, a partir de l’experiència vital i d’activista política de la seva realitzadora, s’endinsa en la història del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), una organització de base popular amb especial incidència al món estudiantil, els pobladors dels veïnats més depauperats de les principals ciutats xilenes i al si de la comunitat maputxe. Es tracta d’una formació que, des de fora de la Unitat Popular, va saber mantenir una intel·ligent relació, de vegades còmplice, de vegades tibant, amb l’entorn d’Allende i que, després del cop de 1973, va animar activament la resistència armada contra la dictadura. Castillo, que hi va estar implicada en cos i ànima fins al seu exili a París després de sobreviure miraculosament a un sòrdid enfrontament amb les forces policials que perseguien sense treva la direcció del partit, proposa una reflexió, passats els anys, en relació al sentit d’una lluita col·lectiva, les misèries i les grandeses de la vida en condicions de clandestinitat, l’esgotament final d’una estratègia, el pes de la memòria militant i, no pas en darrer terme, sobre fins a quin punt és lícit -i possible- carregar els somnis de tota una tradició de combat revolucionari a les espatlles de les generacions posteriors. En fi, una petita joia que, si voleu, podeu recuperar aquí.

Felicitat en majúscula o ‘petites alegries’?

Ja he explicat alguna altra vegada que soc una mica escèptic pel que toca a l’ús de la paraula felicitat en l’àmbit polític, sigui en textos de tipus constitucional, en programes electorals o en aproximacions estadístiques promogudes des de les institucions públiques. Penso que una cosa és parlar de benestar, equitat, igualtat d’oportunitats i la seva incidència en la qualitat de vida de la ciutadania i una altra de molt diferent objectivar i quantificar el grau de felicitat hipotètic d’una col·lectivitat. Es faci des d’un model liberal-democràtic com l’actual o, com en el seu moment, a partir dels models de socialisme autoritari que van competir-hi durant el segle XX, sempre m’ha semblat un xic abusiu que l’administració pugui entrar a remenar alegrement en una qüestió que, per condicionada socialment que pugui estar, presenta un component de subjectivitat individual irreductible. Les polítiques públiques si de cas, han d’aspirar a contribuir a generar les condicions de possibilitat a través de les quals cadascú pugui viure lliurement -a cops en solitud, a cops en companyia- la seva joia personal.   

Hi barrinava fa pocs dies a propòsit del recent traspàs de Marc Augé, un pensador que ha gaudit de la rara fortuna d’haver aconseguit transferir un terme des del restringit àmbit de les ciències socials -en un procés de vulgarització en el més noble sentit de l’expressió, una mica a la manera d’allò de la societat líquida de Zygmunt Bauman– al llenguatge d’ús corrent dels mitjans de comunicació. El famós concepte de no-lloc encunyat fa tres dècades per l’antropòleg francès remet a aquells espais de trànsit, buits de significació, que ell vinculava a la hipermodernitat, en què els individus solen restar en l’anonimat, sense establir vincles de comunitat. Ens estaríem referint a supermercats, mitjans de transport, estacions i sales d’espera, hotels i altres ubicacions sense atributs per l’estil. El bo del cas és que, amb els anys, alguns d’aquests no-llocs, com per exemple aquests temples del consum que són les grans superfícies comercials, han esdevingut punts de trobada -i relació- entre la gent jove; coses del turbocapitalisme que ara es porta.

El cas és que Augé tenia una concepció de la felicitat amb la qual coincideixo prou. Al seu parer, la Felicitat -enunciada així, en majúscula- té quelcom de dogmàtic, allunyat de la vida real de la gent. Parlar de petites alegries, en canvi, tal com ell preferia, denota una certa humilitat i ens transporta a un univers més humà i accessible- “Si és més exacte interesant i menys ideològic parlar de petites alegries en plural que de felicitat en singular” -va escriure a Les petites alegries. La felicitat de l’instant (un assaig deliciós editat en català per Àtic dels Llibres)- “és perquè es tracta d’ubicar fets, esdeveniments i actituds i no de dissertar sobre quelcom de tan abstracte com el concepte de la felicitat en general. A la vida experimentem sobtades alegries que no esperàvem, ja que el context no les anunciava, però que, malgrat tot, es produeixen i es mantenen contra vent i marea, fins al punt d’impregnar profundament la nostra memòria”. Ara no recordo qui va sentenciar que l’antropologia és la ciència d’allò íntim. No sé si és una definició gaire precisa -m’inclino a creure, més aviat, que no gaire- però, amb tot, amb tipus de reflexions com aquesta estaria temptat a atorgar-li un punt de raó.

En fi, gent, a les envistes del nou curs que ara comença, mai no desaprofiteu les oportunitats de ser feliços, en majúscula o en minúscula.

Quan el relat s’emancipa dels fets

La campanya de les eleccions del 23J no passarà a la història per l’ambició dels programes ni pel gruix dels discursos que han entrat en competència. La polarització -i la radical espanyolització de la contesa- entre PSOE i PP ho ha devorat absolutament tot i, més enllà de les consignes apocalíptiques contra el sanchisme dels uns i les crides al vot útil per aturar l’extrema dreta dels altres, no s’han arribat a sentir massa propostes concretes dignes de menció. No és, naturalment, que la tendència a l’aprimament de la política no s’hagi percebut en campanyes anteriors ni que aquest sigui un fenomen estrictament espanyol -o català-, que no ho és pas; però és innegable que potser mai com fins ara no havíem estat tan conscients que el rei va nu. I consti que no escric aquestes línies des d’una displicència au-dessus de la mêlée sinó, ben al contrari, des d’un compromís assumidíssim i amb plena consciència d’allò que hi ha en joc en aquests comicis.

I, amb tot, per damunt de l’empobriment generat per aquesta dinàmica bipolar tan teatralitzada, és encara més greu la distància creixent que s’està establint entre el discurs polític i la base fàctica sobre la qual, almenys en teoria, s’hauria de sustentar. I això perquè aquesta dissociació no només es manifesta en període electoral sinó que, de mica en mica, ha anat amarant de manera permanent aspectes essencials de la discussió pública. La celebrada ensopegada de Feijóo a l’entrevista de TVE a propòsit dels augments de les pensions dels governs del PP en relació a l’IPC ha posat en evidència -en tractar-se d’un afer quantificable i fàcilment verificable- que l’argumentari de combat de la dreta espanyola està farcit de mentides que no resisteixen el més mínim contrast amb l’hemeroteca. Però no ens enganyéssim pas, aquesta anècdota no deixa de ser la punta de l’iceberg: el problema de fons és que el relat -com en diuen ara els entesos- que comença a predominar té una tendència més estesa que no sembla a emancipar-se perillosament del fets.

Podríem optar per contemplar aquest panorama amb displicència i consolar-nos pensant que, comptat i debatut, tot plegat constitueix una altra manifestació de la irremeiable degradació del Règim del 78. Seria una ingenuïtat imperdonable, però. La twitterització de la política i la paral·lela separació entre el discurs i la realitat material de les coses és un fenomen d’abast no sé si mundial però que, en qualsevol cas, afecta de ple amb accents diversos el conjunt de les democràcies de base liberal. El risc que correm no és menor, doncs. Ens juguem que es corqui definitivament allò que encara pugui restar dempeus del vell somni d’una esfera pública rica, plural i oberta a la deliberació democràtica i informada. I aquí, o som capaços de generar entorns col·lectivament més saludables o els qui volem tombar la truita, els moviments socials i les organitzacions polítiques progressistes i amb afany transformador, sortirem derrotats de totes les batalles culturals hagudes i per haver. I de les altres…

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, Narcís (1597-1599).

Cabòries sobre el “Tour”

Roland Barthes, amb aquella prosa un pèl abstrusa marca de la casa de l’estructuralisme, va descriure el Tour com un fenomen mitològic. “És el millor exemple que hem tingut mai d’un mite total”, va sentenciar a les acaballes d’aquella llunyana Quarta República, en què encara dominava el blanc i negre. “El Tour” -prosseguia- “expressa i allibera els francesos mitjançant una faula única en què les impostures tradicionals (psicologia de les essències, moral del combat, màgia dels elements i de les forces, jerarquia dels superhomes i dels domèstics) es barregen amb les formes d’interès positiu, amb la imatge utòpica d’un món  que busca obstinadament reconciliar-se per l’espectacle de la claredat total de les relacions entre l’home, els homes i la natura. El que està viciat en el Tour és la base, els mòbils econòmics, el profit últim de la prova, generador de coartades ideològiques”. Detectava, ras i curt, una dissonància entre la dimensió llegendària de l’assumpte i la lògica d’una comercialització que, sabent tot el que ha vingut després en l’àmbit de l’esport d’alta competició, quasi commou per la seva innocència. I, amb tot, no es podia estar de constatar que era “un fet nacional fascinant en la mesura que l’epopeia expressa aquest moment fràgil de la Història en què l’home, fins i tot maldestre, enganyat, mitjançant faules impures, preveu a la seva manera, tot i així, una adequació perfecta entre ell, la comunitat i l’univers”. Subratllo això de fet nacional.

El cas és que, des d’una perspectiva política, el Tour dibuixa una seqüència ben particular que no és equiparable al que ha succeït amb les dues altres grans curses que tradicionalment l’han provat d’imitar: el Giro i la Vuelta. I és que el Tour, en origen una mera manifestació d’afirmació hexagonal en la línia del que expressava Barthes a la seva època, ha incorporat una dimensió diguem-ne cosmopolita a la seva identitat primigènia que les seves competidores estan molt lluny d’assolir. Tot plegat, és clar, per mitjà d’una tenaç i sostinguda estratègia de màrqueting internacional i de la consegüent comercialització a l’alça dels drets de televisió. I, no ho oblidéssim pas, en un marc de turbocapitalisme descordat que està transformant la faç de l’esport a escala mundial, convertint en global allò que en origen era estrictament local. És a dir, que a hores d’ara el Tour manté la seva naturalesa constitutiva com una les manifestacions més acabades de nacionalisme banal francès -com la Tour Eiffel, Versalles i la piràmide del Louvre, els croissants, Brigitte Bardot o Les aventures d’Astèrix- però, alhora, ha passat a representar també un esdeveniment anual d’interès poc menys que planetari.

Paradoxalment, aquesta espaordidora extensió de la faula impura -en definició de Barthes– a escala global permet apropiacions de la cursa per part d’agents que no tenen res a veure amb el sentit comú nacional dels seus promotors. Fa goig de veure, per exemple, com el Govern basc ha estat capaç de treballar-se un acord per iniciar el Tour d’enguany a Bilbao i com ha convertit les tres etapes a la seva jurisdicció en un autèntic exercici de relacions públiques, promoció del territori i lliure afirmació d’identitat per part de la ciutadania. Admira com, més enllà de les institucions, la mateixa esquerra abertzale ha sabut sumar-se, jugant a fons amb plena consciència, al suport a la celebració de la prova. La cosa té el seu punt d’ironia si es fa memòria dels històrics problemes que ha generat la circulació de la Vuelta per Euskal Herria.

Confesso, pel que fa a mi, que la meva afició ha anat una mica a temporades però que, en general, sempre m’ha agradat seguir el Tour. Més enllà de la mitomania inevitable en relació a un o altre corredor -de jovenet vaig ser molt d’en Fignon, amb les seves ulleres d’intel·lectual trotskista i aquell aire inconfusible d’antiheroi- la cursa em remet a una tirallonga d’imatges -i de paisatges- que, amb els anys, m’han deixat pòsit a la memòria. Són flaixos que em transporten del dolor, l’esforç i el patiment gairebé sobrehumà d’un munt de ciclistes sovint anònims fins a l’èxtasi final dels vencedors; únic i intransferible, sols per als tocats pels déus. Tot amanit, per si això fos poc, amb aquella intensitat que només pot aportar la claror del juliol.

Aprofito l’avinentesa per recomanar-vos molt Au coeur du peloton, una sèrie documental de Netflix que, enregistrada durant el Tour de l’any passat, fa una aproximació a la cursa des de dins. Apta per la gent no especialment aficionada al tema, té la virtut de mostrar fins a quin punt el ciclisme és un esport d’equip. Hi trobareu un munt d’anècdotes, vivències i situacions que retraten prou bé la naturalesa de la prova. Això sí, no perdéssiu pas de vista que és un producte autoritzat i que, en conseqüència, no deixa de formar part de la formidable estratègia de comunicació a través de la qual el Tour ha arribat a esdevenir tot allò que és.