Feixisme, avui?

Vist des de la Catalunya d’avui, on els grups d’extrema dreta han reviscolat de manera escandalosa a l’empara de l’ofensiva de l’Estat contra el referèndum de l’1 d’octubre i la República Catalana, el debat europeu sobre el ressorgiment dels nous feixismes ens queda, almenys en aparença, una mica lluny. Aquí, com potser també al País Valencià dels anys més durs de la batalla de València, la seva actuació pública va més en la línia de ser una eina –sempre subordinada a les directrius dels nuclis parapolicials habituals- per castigar i atemorir la ciutadania que no pas en la d’esdevenir un subjecte polític amb entitat pròpia.

Enzo Traverso, un historiador italià format a l’Estat francès i que actualment fa de professor als Estats Units, reflexiona sobre la nova extrema dreta europea en un interessant llibre-entrevista que acaba d’editar entre nosaltres la valenciana Balandra Edicions. Els nous rostres del feixisme és un petit volum, entenedor i que fa de bon llegir, on s’aclareixen equívocs i se situa el fenomen en les seves coordenades reals. N’apunto dues idees que em semblen essencials: el postfeixisme actual és quelcom de substancialment diferent no només del vell feixisme històric sinó també del neofeixisme que el va succeir després de la 2a Guerra Mundial; i la islamofòbia ha reemplaçat l’antic antisemitisme, a partir de la reproducció de la seva mateixa lògica d’exclusió.

El postfeixisme Traverso rebutja per trampós i poc precís un terme més à la page com el de populisme- constitueix un constructe que supera la seva originària matriu feixista per passar a ser una alternativa política més homologable al si de les democràcies liberals europees; tot adoptant ideològicament, a més, algunes de les seves premisses fonamentals –Estat del benestar, protecció de la classe obrera autòctona, renúncia a les vies violentes per accedir al poder, laïcitat, igualtat home-dona, defensa del medi ambient etc.-. Tot plegat, és clar, apel·lant als drets d’una comunitat nacional els trets originaris de la qual cal preservar peti qui peti i rebutjant de ple la globalització econòmica, la Unió Europea i l’euro, i, per descomptat, la immigració. Res a veure, doncs, amb el clàssic feixisme històric que s’erigia alhora com una alternativa sistèmica al vell ordre liberal i com la millor garantia contra els perills de la revolució comunista.

Pel que fa a la islamofòbia, Traverso denuncia, amb la vista posada sobretot en el cas francès, que ha passat a ser el nou lligam identitari que defineix, per contrast amb un enemic extern i des d’un punt de vista eminentment conservador, les característiques immutables d’un suposat ésser nacional. Aquest nacionalisme, que no pren com a enemic la població musulmana en un sentit estrictament confessional sinó, en general, tot allò que podríem qualificar com a islam secularitzat, tindria relació amb els fantasmes colonials no prou metabolitzats i arribaria, de fet, força més enllà dels rengles de l’actual postfeixisme. En qualsevol cas, tal com es feia antany amb l’ús de la tòpica figura del jueu desarrelat i incapaç d’integrar-se a la col·lectivitat, la minoria afectada actualment per aquest perjudici pateix formes de discriminació i exclusió similars i tampoc no forma part de cap estructura de poder institucional. Es tracta sens dubte d’una crítica molt de fons que afecta radicalment els valors i les idees pretesament universals que sustenten la República francesa.

Traverso, un pensador notable que es mira el món des d’uns paràmetres d’esquerra transformadora, parla de moltes altres coses a Els nous rostres del feixisme. I clou el llibre amb unes belles paraules que subscric absolutament: “Tot el debat sobre el feixisme s’inscriu en aquesta situació de transició. Sabem que el segle XXI no serà una època d’alegria i felicitat, però a diferència dels nostres predecessors no sabem definir un projecte de futur. Tractem de conjurar el pitjor, de defensar allò que s’havia assolit en el passat, de preservar una democràcia que cada dia perd una mica més de substància. I tanmateix, sabem que l’olla bull i que un dia farà saltar la tapadora. Hi haurà grans canvis; cal preparar-s’hi. Els mots vindran tots sols”.

Anuncis

Guerra de posicions o guerra de moviments?

Catalunya segueix, amb el cor encongit, les sinuositats d’una investidura parlamentària que, tal com era de preveure, s’ha vist absolutament interferida per l’autoritarisme i l’afany de revenja d’un Govern espanyol que ja ens va imposar uns comicis amb presos i exiliats polítics, pressió judicial i mediàtica i un impúdic clima de barra lliure contra el desafío catalán. Més enllà de l’anècdota immediata, però, resulta prou evident que els partidaris de la República Catalana patim els efectes d’una campanya electoral apressada en la qual es va parlar molt més de persones i candidatures a la Presidència que no pas de projectes de futur i de quines polítiques caldria impulsar després del 21D. I ara, fruit d’aquella improvisació, fins a cert punt forçada per unes circumstàncies adverses, ens veiem obligats a començar a pair allò que tenim pendent d’ençà les acaballes d’octubre.

I és que, al capdavall, si no situem correctament el marc en el qual ens trobem, anirem a les palpentes i serà impossible prendre decisions amb sentit que superin els perills d’un curterminisme d’escassíssima volada. Al meu parer, a hores d’ara s’han anat esbossant, a grans trets i sense desenvolupar-los massa, tres escenaris ben diferenciats: el primer consistiria en un hipotètic i gairebé màgic retorn a la tarda del 27O, fent com si aquí no hagués passat res i encara fos possible remprendre amb alegria el full de ruta anterior; el segon, a partir de la constatació que és possible que es mantingui una aplicació de facto del 155 i equiparar la lluita per la recuperació institucional a una mena de conformisme autonomista, passaria per intensificar radicalment la mobilització popular a camp obert, confiant en els efectes clarificadors –i beatífics- d’un momentum gairebé insurreccional; i el tercer, que particularment és el que em fa més peça perquè el trobo prou ajustat a la correlació de forces present, que defensa que hem entrat en una fase de conflicte sostingut amb l’Estat en la qual caldrà recuperar els àmbits de Govern que ens han estat usurpats, enfortir –i repensar per tal de fer-la encara més eficaç- l’actuació del sobiranisme civil i, alhora, assajar estratègies diverses en clau constituent per avançar, des de les institucions i al carrer, cap a la República Catalana.

Diria que aquests tres escenaris, que estic disposat a admetre que potser contenen bocins de veritat per separat, no es corresponen mecànicament amb les militàncies i els electorats de cap de les tres grans formacions polítiques partidàries de la República Catalana. I sospito, fins i tot, que en funció del moment i de l’estat d’ànim de cadascú, es pot passar de preconitzar una via a adherir-se de manera entusiasta a una altra, quasi sense ni adonar-se’n. Res que no tingui remei, en la meva opinió, si deixem d’amagar l’ou, tenim el coratge de mirar la realitat de fit a fit i assumim que, aquí i ara, el què té almenys tanta importància com el qui.

No hi ha dreceres per a la llibertat. Un clàssic del pensament polític i social del segle XX, que per circumstàncies de la vida va disposar de moltes hores per barrinar sobre l’assumpte, va contraposar dues lògiques, útils per a situacions històriques diferents, que resultaria dramàtic –i un punt grotesc- confondre a l’hora actual: guerra de posicions i guerra de moviments. Era sard i es deia Antonio Gramsci.

*Il·lustra aquest post una obra de Renato Gattuso, I funerali di Togliatti (1972).

Cara i creu de l’assetjament

La sexualitat és un àmbit de l’experiència humana que s’ha anat alliberant mica en mica de les cadenes imposades històricament per la religió, el costum i la moral tradicional. Es diria, fins i tot, que vivim en una societat en la qual es respecta cada vegada més l’opció sexual de cadascú i en què predomina la llibertat. I, amb tot, sabem prou bé que hi ha un munt d’espais en els quals encara és molt present l’abús i el silenci. És el que ocorre amb l’assetjament sexual, perpetrat habitualment fent un ús pervers d’una situació de poder en l’àmbit laboral o acadèmic. Me too, aquest moviment de dones nord-americanes que ha arrossegat el tema de l’assetjament al primer pla de l’actualitat informativa, sols ha posat en evidència, probablement, la punta de l’iceberg d’un fenomen força més present del que s’ha tendit a creure.

Parlo de tot plegat perquè he seguit amb interès la polèmica que s’ha generat aquests darrers dies entre les promotores de Me too –amb les seves homologues de Balance ton porc, a l’Estat francès- i les del manifest Des femmes libèrent une autre parole, publicat a Le Monde i entre les quals destaca la presència icònica de l’actriu Catherine Denevue. Si ho he entès bé, el nucli de la discussió no rau en la valoració de la natura de l’assetjament, que ambdós bàndols blasmen, sinó sobre on se situa la frontera entre l’abús i, per dir-ho de la manera més asèptica que se m’acut, les formes de seducció particularment insistents. Segons el parer de Denevue i companyia, la campanya de Me too no només va contra els assetjadors sinó que dispara a l’engròs contra la condició masculina i, a la pràctica, afavoreix l’adveniment d’un suposat puritanisme de caire feminista.

Tot i que sobre el paper la frontera entre una relació acceptada i una altra d’imposada a través de l’amenaça o el xantatge hauria de ser prou clarament delimitable, no és fàcil endinsar-se en un debat com aquest, en el qual hi pot haver zones d’ombra i algun equívoc cultural. Malgrat tot, però, coincideixo bastant amb algunes de les observacions que he llegit sobre l’assumpte: Me too i Des femmes pertanyen a universos diferents. Si les primeres són dones joves, filles dels EUA d’avui i vinculades a la indústria audiovisual i a l’entramat de Hollywood, les segones, parisenques i en general benestants, veuen essencialment de les fonts del maig del 68, el gran assalt de masses a les velles cotilles del món d’abans. Si les darreres poden viure feliçment l’aparent liberalitat de costums actual com un alliberament en relació al passat, les segons en pateixen els efectes no previstos però cruament reals.

El que sembla clar és que un paradigma antropològic com l’actual, en què cada cop som més esclaus de la mercantilització dels cossos, les ments i els desitjos, no supera sinó que fins i tot tendeix a reproduir vells esquemes de dominació i abús. Així, en l’afer que ens ocupa, l’altra cara de la realitat hipersexualitzada i en aparença hedonista, com la que ens mostra diàriament la publicitat, serien casos com els que s’han posat damunt la taula aquests dies. I consti que estem parlant de dones que han comptat amb importants altaveus mediàtics a l’hora d’impulsar les seves acusacions. No vull ni pensar que deu succeir en aquelles altres situacions, previsiblement la immensa majoria, en les quals les circumstàncies socials de les víctimes no donen accés a una posició de cert privilegi mediàtic.

Potser sí que vivim en societats líquides, però hi ha violències que perduren i continuen sent tan sòlides, denses i robustes com d’habitud.

*Il·lustra aquest post una foto de Helmwt Newton protagonitzada per la model brasilera Betty Prado publicada al calendari Pirelli de 1986.

Descansi en pau, Víctor Valdés

La porteria és, probablement, la responsabilitat més difícil i desagraïda que es pot trobar a qualsevol equip de futbol. Per meritòries que puguin haver estat les seves aturades, un porter serà immediatament qüestionat, sense cap mena de pietat, a la primera errada que cometi. I, així com d’un davanter sempre se’n rememoraran els gols decisius i mai les grans pífies, la memòria col·lectiva rarament oblidarà una calamitosa cantada. El porter, doncs, està condemnat a viure sempre al caire de l’abisme, entre la possibilitat de l’heroisme i la por d’acabar sent motiu de mofa col·lectiva; cosa que constitueix, és clar, una càrrega psicològica feixuga que no deu ser pas fàcil de suportar. I, no caldria ni dir-ho, si traslladem aquesta veritat més o menys universal al Barça, la crueltat de tot plegat es multiplica per mil.

El sobtat adéu de Víctor Valdés, punt i final a la seva torturada trajectòria d’aquests darrers anys, remet un xic al malviure congènit als de la seva condició. Però hi ha alguna cosa més, que fa que la notícia prengui un caràcter absolutament singular: la seva manifesta voluntat de desaparèixer, d’esborrar-se literalment del record de l’afició. En un món en que les velles glòries esportives tenen sempre a mà la possibilitat de reinventar-se als mitjans o fent alguna activitat més o menys relacionada amb els seus dies de glòria, ell s’ha estimat més fer-se fonedís. És un cas de manca d’ego o, pel contrari, d’inconfessat narcisisme? Fa de mal dir.

Descansi en pau, un immens porter.

*Il·lustra aquest post el cartell oficial del proper Mundial de futbol, a Rússia, dedicat a la figura del llegendari porter Lev Yashin.

De què van (i de què no van) les eleccions del 21D?

Les eleccions del 21D són una imposició del Govern espanyol a l’empara de l’aplicació del 155 i el coupe de force contra les institucions de Catalunya. El context en les quals se celebren és, doncs, decididament advers per als defensors de la República Catalana i la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre. Amb els caps de llista de dues de les tres candidatures independentistes a la presó o a Brussel·les i un clima de desbocada croada anticatalana alimentada pel bloc espanyolista i els poderosos grups mediàtics que li són afins, aquests comicis constitueixen una autèntica burla als principis més elementals de la democràcia, l’Estat de dret i el respecte al pluralisme polític.

Per què hi acudim, doncs, les forces independentistes? Per una raó ben senzilla: perquè no tenim cap més remei sinó volem deixar el futur de Catalunya en mans d’aquells que la volen sotmesa, humiliada i definitivament provincianitzada. Es tracta, doncs, d’un gest que implica un cert reconeixement de la pròpia feblesa a l’hora de no haver pogut fer efectiva la declaració parlamentària del 27 d’octubre; i, al mateix temps, la confiança que malgrat tot, amb urnes per mig, serem capaços de guanyar per començar a revertir la situació i posar novament el rumb cap a la República Catalana.

Hi ha dues fantasies en relació al que succeirà després del 21D. La primera és la del bloc del 155 que, sigui en la versió més hard que preconitza Arrimadas o en la d’Iceta en el paper de policia bo, veuen possible un retorn a la situació anterior a l’inici del procés sobiranista, en un mapa polític pacificat en el qual les forces independentistes jugarien progressivament un paper molt de segon ordre. Ni l’un ni l’altre, és clar, tenen en compte les profundes transformacions que ha viscut la sensibilitat ideològica del país en aquests darrers anys i el creixent descrèdit en què ha anat caient l’Estat a ulls d’una part importantíssima de la ciutadania.

La segona fantasia va en una altra direcció. Es fonamenta en la creença que és possible, a partir d’un simple acte de voluntat, retornar al moment immediatament anterior a l’aplicació del 155. Seguint aquesta lògica, doncs, tot es reduiria a reposar el Govern nascut de les eleccions del 27S. Al marge de les evidents dificultats jurídiques de l’operació, hi ha una contradicció molt cridanera entre el fet d’apel·lar a participar a uns comicis i el de defensar, alhora, que el Govern que se’n derivi no s’ha de correspondre necessàriament amb les possibles noves majories que es donin al futur Parlament. No és qüestió d’acarnissar-se amb la bona gent que s’ha sumat de cor a aquest relat. Un moment tan complex com el present, però, demana rigor, evitar els bucles conceptuals i no generar equívocs que més endavant caldrà desfer.

La gestió de l’escenari posterior a les eleccions del 21D no serà gens fàcil. I, si es confirma que el bloc independentista pot conformar novament una majoria parlamentària i de Govern, el panorama que caldrà abordar serà radicalment diferent al de l’octubre. Això no va, per descomptat, tal com desitja el bloc del 155, de retrocedir a la grisor dels anys de la sociovergència o, fins i tot, a alguna cosa pitjor; però tampoc de situar-nos a un estadi irreal que no tingui en compte que la situació de pràctic cop d’Estat en què viuen les institucions catalanes des de fa setmanes exigeix, per tal de fer possible la República Catalana, polítiques, eines i discursos que vagin més enllà dels plantejaments amb els quals va iniciar-se la legislatura nascuda amb el 27S.

Fer República, aquí i ara, demana comptar amb un Govern fort i responsable, capaç d’articular mesures ambicioses i creïbles a favor dels sectors populars i el teixit productiu català, de revertir els efectes del 155 i de promoure un ampli diàleg de país de caràcter constituent que eixampli encara més la majoria social a favor de la República Catalana que tenim la voluntat de fer néixer. I tot plegat exigeix un lideratge col·lectiu que el projecte d’Oriol Junqueras i la seva gent està en condicions d’oferir millor que cap altre.

*Il·lustra aquest post una obra d’Olga Sacharoff, Els casats de nou (1929).

 

Si vols República, vota republicà

Sóc dels que penso que la lleialtat a la República Catalana nascuda de la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre s’ha de fer compatible amb el més gran realisme polític. És a dir, que el compromís de fer República no ens ha de fer perdre de vista que, passi el que passi a les eleccions del 21D, i per favorables que puguin ser els resultats per a les tres candidatures del bloc independentista, entrem de ple en una nova fase. Una etapa en què el conflicte amb l’Estat continuarà sent una constant i en la qual tocarà concretar, en funció de l’aritmètica parlamentària i les aliances socials i ciutadanes que es vagin establint, com s’avança per fer realitat allò que ens hem guanyat democràticament. No és d’aquest món, però, malauradament, mantenir que és possible retornar, com per art d’encanteri, a la situació immediatament anterior a l’aplicació del 155. El què i el com, doncs, són, amb vista als temps a venir, més importants que el qui. Per això sobta que s’estigui parant més atenció al segon aspecte –el de les persones i els personalismes- que no pas a allò més essencial per al futur del país.

L’hora és greu i no hi ha temps a perdre. Tots hauríem volgut viure unes eleccions de caràcter constituent i no pas aquestes, imposades pel bloc del 155. Per feixuc que es faci, però, tenim l’obligació de no defallir. Les urnes, tot i que no siguin les nostres, defineixen un terreny de joc en el qual els independentistes ens hem mogut com peix a l’aigua en els darrers anys. I, si no ens podem permetre el luxe de perdre, serà qüestió de pensar-s’ho dues vegades abans de dipositar la papereta. Jo, com molts d’altres, votaré amb el cor però també amb el cap: faré confiança a Oriol Junqueras, empresonat a Estemera i privat de veu i presència física en aquesta campanya, i, amb ell, a la candidatura que encarna el bo i millor del que ha representat la legislatura anterior. Em donaré el gust de castigar Rajoy i companyia i, alhora, faré costat a un equip que ha demostrat estar preparat per governar el país en aquests moments tan difícils. I, naturalment, no me la jugaré deixant-me arrossegar pel pensament màgic i apostaré decididament per un valor segur i fiable pel que fa a la defensa de la independència i els drets polítics i socials de la ciutadania de Catalunya.

Si volem la República Catalana és de pura lògica que fem un vot republicà.

*Il·lustra aquest post una obra d’Olga Sacharoff, El sopar de la colla (1950).

El ‘No’, tard, a deshora i malament

No s’acostuma a dir massa però una de les principals víctimes del procés ha estat aquella part de la ciutadania de Catalunya que rebutja de pla, si es vol instintivament, la independència. I no pas, tal com es proclama tot sovint de manera interessada i bastant deshonesta, pel fet que se l’hagi sotmès a cap mena de dictadura nacionalista per part del Govern de Catalunya. Més aviat al contrari: si algú ha posat una mordassa a aquest significatiu segment de la societat ha estat, paradoxalment, el mateix Estat, amb la complicitat de bona part de la classe política espanyola i d’alguns partits catalans prou identificables.

M’explicaré: l’estratègia de negar l’exercici del dret decidir a partir, gairebé exclusivament, d’arguments de base jurídica ha tingut com a conseqüència una inhibició general de l’argumentació política a favor de la continuïtat de Catalunya dins el marc institucional espanyol. I és que, més enllà dels quatre llocs comuns de sempre, de l’escola Margallo per entendre’ns, el que ha predominat entre els qui en bona llei haurien hagut de ser els màxims propagandistes del No al referèndum de l’#1O2017 ha estat la sorprenent renúncia a expressar-se amb veu pròpia. La seva opinió ha quedat, doncs, exclusivament en mans dels polítics de torn i els potents aparells comunicatius, amb seu a Madrid, afins al nacionalisme espanyol. I és que, de fet, si s’accepta a ulls clucs que la independència és pura sedició, la renúncia a reflexionar sobre la mateixa, ni que sigui per refutar-la, és quasi de pura lògica.

La celebració del referèndum de l’#1O2017, una possibilitat descartada pel Govern de Mariano Rajoy fins al darrer moment, ha situat les coses en un altre pla. Ara s’ha tocat a generala a tota aquella gent que vivia un xic als llimbs i que, fins encara no fa ni quatre dies, es movia entre la hostilitat soterrada i la fingida indiferència en relació a la independència de Catalunya. I, tal com era de preveure, quan ha calgut sortir al carrer per negar el veredicte de les urnes ho ha hagut de fer improvisant amb el que tenia més a mà, la caixa d’eines del nacionalisme espanyol de tota la vida: to autoritari i amenaçador, consignes indissimuladament identitàries i una tolerància tàcita, però molt reveladora, en relació als excessos dels grups d’extrema dreta. La pornogràfica confraternització amb agents dels cossos policials que han apallissat pacífics ciutadans que només volien votar és el símbol més acabat de tot plegat.

I, amb tot, aquesta caiguda del cavall, per accidentada que pugui haver estat –tard, a deshora i malament-, potser aportarà alguna cosa de saludable i enriquidor a la nostra cultura política. Al capdavall, la República Catalana ha de ser per a tothom, no només per a la gent que ha treballat més enèrgicament per a fer-la possible. I és que, sigui a curt o a mig termini, els contraris a la independència hauran de dialogar, segurament des de la discrepància més profunda, amb el Nou País, divers i plural, que està a punt de néixer. Per a fer-ho, això sí, hauran de desvetllar-se dels efectes narcotitzants del dolç segrest al qual han estat sotmesos fins ara, emancipar-se de les tuteles dels qui voldrien utilitzar-los per trencar la cohesió social, anar entenent que res és immutable i que tot es pot debatre i començar a compartir amb la resta dels seus conciutadans que la legitimitat democràtica és de la banda de la República Catalana dels drets i les llibertats per a tothom.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Canciones para después de una guerra (1976), de Basilio Martín Patino.

El vot, la nostra única garantia

La campanya pel referèndum de l’1 d’Octubre, prou accidentada en un munt d’aspectes, ha estat gairebé plàcida en el camp de les idees i les propostes polítiques. Aquí el triomf dels partidaris de la República Catalana ha estat incontestable; per a dir-ho en termes futbolístics, han guanyat per golejada. I no només per la bondat dels arguments, posats a prova i considerablement afinats al llarg dels darrers anys, sinó, sobretot, per la incompareixença de l’adversari. I és que el nacionalisme espanyol, tan aficionat en ocasions anteriors a posar sobre la taula allò que una Catalunya independent vagaria eternament per l’espai sideral o allò altre que la nostra gent gran no percebria les pensions que li corresponen, no s’ha molestat aquesta vegada ni a engegar la màquina de la demagògia. Ha recorregut únicament, a l’empara de la cançó enfadosa de la legalidad vigente, al llenguatge de l’amenaça, la violència simbòlica i la repressió de vell regust franquista.

La conseqüència de tot plegat ha estat que el referèndum ha passat a situar-se en un àmbit que, més enllà de la disjuntiva sobre la independència, abasta de ple el terreny dels drets democràtics. La misèria de la retòrica coscubielista que, a partir d’una lògica merament procedimental, ha mirat d’equiparar l’autoritarisme de l’Estat al d’un Govern de Catalunya assetjat per terra, mai i aire per tal de fer possible el dret a decidir, ha quedat absolutament en evidència. A poques hores que s’obrin els locals electorals, la immensa majoria de la gent d’aquest país té molt clar que la causa del referèndum és, al mateix temps, la causa de l’Estat de dret i els valors de la memòria nacional, popular i democràtica.

A hores d’ara, amb la victòria ideològica i la legitimitat política al sac, només ens queda esperar, atents, vigilants i responsables, que s’iniciï la jornada de diumenge per tal de sortit massivament a votar en llibertat. Ells compten amb tot el poder coercitiu de l’Estat, nosaltres amb quelcom que mai no tindran: la força de la gent. És la nostra única garantia.

Votarem i guanyarem, no en dubteu pas.

*Il·lustra aquest post una obra de Matías Quetglas, La bella lectora (1994).

Xarnegos dins la boira

Com a independentista que fa uns quants anys que em bellugo recordo prou bé com, a mitjans dels anys vuitanta del segle passat, va tocar mobilitzar-se per contrarestar els efectes d’una campanya que va empastifar el centre de Barcelona d’uns quants milers d’adhesius –i alguna pintada escadussera- amb el lema de Fora xarnegos!. La consigna, que no estava signada per cap organització, anava acompanyada només per una estelada que, en lloc del clàssic estel, lluïa una sinistra creu gamada. Tot i que un conegudíssim diari progressista de la ciutat es va arribar a fer ressò de l’assumpte mirant de carregar el mort a l’independentisme organitzat del moment, d’orientació declaradament socialista i gens sospitós de vel·leïtats xenòfobes, tot plegat es va anar apaivagant i va desaparèixer sense gairebé deixar rastre. Va ser, al capdavall, una grollera iniciativa d’intoxicació duta a terme amb tota seguretat per elements d’extrema dreta amb vinculacions, potser, amb alguna claveguera de l’Estat.

Ha plogut molt des d’aquella època i, si he de ser franc, d’encà aleshores sempre que he sentit emprar aquesta paraula ha estat en ambients molt allunyats dels cercles independentistes més militants i ara, en els darrers anys, del sobiranisme civil en general. De fet, llevat d’algun intent d’invertir la significació del el terme en un sentit popular per part de sectors amb voluntat de país provinent de l’antiga immigració castellanoparlant, el mot xarnego ha estat usat, sobretot, pels opositors més aferrissats de la independència; en alguns casos com a simple arma llancívola per atribuir una oculta voluntat etnicista al projecte de construcció nacional català i, en d’altres, un xic més elaboradament, per marcar distàncies d’una manera guai, moderna i soi-disant cosmopolita en relació a una cultura catalana concebuda, en bloc i a partir d’uns pressupòsits discutibles i gens innocents, com una trista cotilla noucentista: arnada, llibresca, elitista i allunyada del sentir de la gent del carrer.

No és cap casualitat que l’independentisme –i, de fet, el conjunt del catalanisme popular- hagi proscrit històricament l’entrada xarnego del seu vocabulari. La defensa dels treballadors i les classes mitjanes de tradició menestral forma part del seu ADN més pregon i, en conseqüència, mai no ha transigit amb expressions que poden posar en risc la seva unitat. L’adversari ha estat sempre l’Estat espanyol, no pas un o altre grup de ciutadans amb un origen o una llengua determinats. Més encara: hi ha hagut sectors socials d’antiga nissaga i amb cognoms catalaníssims als quals, atenent al tradicional alineament dels seus interessos amb els de l’Estat, mai no s’ha considerat com a aliats; més aviat al contrari, en realitat, prou que ho sabem.

El recent retorn de la paraula xarnego a l’esfera pública, per anecdòtic que pugi semblar, no anuncia res de bo. I constitueix una mostra més, si de cas, de la incapacitat i la poca imaginació del nacionalisme espanyol a l’hora d’abordar, amb maduresa i un cert sentit de la realitat, la voluntat del poble de Catalunya de decidir democràticament el seu futur. No caiguem en el seu penós parany, doncs; que no ens emboirin l’enteniment amb els seus núvols de porqueria habituals.

Ara és l’hora d’omplir de vots les urnes de l’#1O2017 per, després, defensar amb dents i ungles la República Catalana dels drets i deures per a tothom. I tot plegat amb la ment neta, el somriure als llavis i la consciència clara de saber que, per sortir-nos-en, hem de ser més que mai un sol poble.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, La Salchichona (1917).

La incerta glòria del martiri

No em sento capaç d’escriure una reflexió gaire acurada en relació al carnatge de Barcelona i Cambrils. Fa poc més d’un any ho vaig fer sobre l’atemptat islamista de Niça (Niça, una reflexió en calent) i, tot i que mantindria en la seva integritat el que hi defensava, noto que no tinc la mateixa pau d’esperit a l’hora d’abordar una actuació similar però que ha tingut com a escenari Catalunya. Sóc conscient, a més, que gent com Suso del Toro (Dos països, dues realitats), David Minoves (La resposta al terrorisme ens situa davant del mirall), Francesc Serés (Operacions Catalunya) o Tayssir Azouz (Les arrels de l’odi) han abordat la qüestió, des de diferents punts de vista, i tampoc no tindria massa sentit posar-se a repetir idees que comparteixo substancialment i que ja han quedat prou ben expressades.

Em limitaré a compartir una inquietud que em neguiteja: el perfil dels joves de Ripoll que ha preparat i executat els atemptats no es correspon amb el dels clàssics éssers desarrelats, perduts en l’anòmia de qualsevol banlieue. I, almenys fins ara, un dels axiomes més o menys acceptats pel que fa al terrorisme islamista a Europa era que reclutava els seus activistes pouant en contextos de desestructuració i manca d’integració social, bàsicament en àmbits metropolitans. Al meu parer, lamento haver-ho d’afirmar amb tanta cruesa, l’explicació de tot plegat a partir del rentat de cervell ordit per l’imam mort a l’explosió del xalet d’Alcanar, per real que pugui haver estat, cosa que no poso pas en dubte, resulta manifestament insuficient per a explicar els motius últims que poden haver conduït algú a sacrificar la realització d’un projecte de vida força millor que el dels seus pares per abraçar deliberadament la incerta glòria del martiri. En aquest sentit, participo bastant de l’estupor i la perplexitat de Raquel Rull, l’educadora social que havia tractat personalment alguns dels implicats (Com pot ser, Younes…?).

No sé si m’explico. El que vull dir és que, més enllà de la recerca policial a Catalunya, Bèlgica, l’Estat francès o al Marroc i de tota la feina de prospecció estratègica que convingui planificar, cal entendre perquè aquests joves –mascles, amb una edat i un origen molt determinats, amb estrets vincles familiars i, almenys que se sàpiga, sense relacions de parella més o menys formalitzades- han estat tan dramàticament incapaços d’oposar la més mínima resistència moral i de sentit comú ciutadà a la retòrica de la mort que els ha inoculat l’adult que ha actuat com a agent instigador.

De ben segur que no hi ha una explicació senzilla ni única. I, de tota manera, com a país, tenim l’obligació de no rendir-nos a les simplificacions fàcils i als llocs comuns de sempre, provinguin de la suada guerra de civilitzacions que proclamen els sectors més conservadors o dels superficials contes a la vora del foc que predica de vegades, amb ingenuïtat, una certa esquerra. La reflexió sobre la realitat no és un luxe superflu sinó una obligació política per part de tota societat madura i democràtica que vulgui viure en pau i llibertat.

*Il·lustra aquest post una obra de Guido Reni, Sant Sebastià (1615).