Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

Ucraïna, ‘mon amour’

Quan tot allò del setge de Sarajevo, a inicis dels anys noranta del segle passat, un grapat d’amics meus (molt independentistes, molt d’esquerres) sostenien amb posat greu i llengua de fusta que en bona lògica socialista calia preservar la Iugoslàvia d’Slobodan Milosevic i el general Ratko Mladic. I salpebraven l’argument amb observacions d’índole ben diversa: des dels interessos ocults en l’esquarterament de la pàtria de Tito del Bundesbank alemany -una institució que combinaria el neoliberalisme més descarnat amb la voluntat de fer renéixer de les seves cendres un Tercer Reich en versió postmoderna- fins a l’existència d’elements d’extrema dreta entre els qui combatien amb les armes a la mà l’Exèrcit Popular Iugoslau -amb una especial fixació en els Ústaixa croats, antics aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial-. Ho recordo prou bé perquè va coincidir amb el període en el qual, treballosament i gairebé en solitud, vaig començar a pensar pel meu compte en matèria de política internacional; i en política tout court, de fet.

Ho explico per tal de deixar clar que les lectures kafkianes de la realitat, conseqüència de mirar-se la vida a través d’arnades orelleres ideològiques, no em venen pas de nou. Hi he pensat aquest dies, amb motiu de la invasió d’Ucraïna, quan he constatat un cop més que n’hi ha que encara se situen en unes coordenades pròpies de la Guerra Freda i que, per principi, facin el que facin, estan sempre disposats a concedir el benefici del dubte a tots aquells que toquen el voraviu a les grans potències occidentals. La intervenció russa seria, sota aquest prisma, poc més que una reacció a les provocacions de l’OTAN, el genocidi (sic) del Donbass i l’amenaçadora presència de partides de neonazis armats fins a les dents organitzades amb nocturnitat pel govern de Kíiv. Res que no es pugui conjurar amb el repertori de consignes habituals i cobrint l’expedient -amb desgana i arrossegant els peus- traient la pols a les velles pancartes del No a la guerra de l’època de Bush, Blair Aznar.

No seré jo qui negui la complexitat que rau al rerefons del que està succeint. És evident que els EUA -i si es vol Occident– tenen una responsabilitat innegable en com es va gestar la transició de l’antiga URSS a la Rússia d’avui -amb la imposició d’una agenda econòmica liberalitzadora per davant de la consolidació d’una democràcia digna d’aquest nom- i que, comptat i debatut, han contribuït poderosament al sorgiment del model de capitalisme oligàrquic que ha promogut Vladímir Putin des de la seva arribada al Kremlin. Val a dir que, en un context general com aquest, hauria estat rar que dels nous estats fruit de la fragmentació de l’espai soviètic -no sé si amb la possible excepció dels països bàltics- en sorgissin sistemes democràtics homologables als de l’Europa occidental. I Ucraïna, amb uns índexs de desenvolupament econòmic molt precaris i uns notables nivells de corrupció pública, confirma malauradament aquesta tendència. Amb tot, però, per complexes que siguin les coses, les pulsions neoimperials del nacionalisme rus per generar, si convé per via militar, una esfera de domini de facto en l’àrea postsoviètica han estat una costant des de fa anys -de Transnístria i Txetxènia fins a Crimea, passant per Abkhàzia i Ossètia del Sud-; sense oblidar la seva més recent intervenció a la guerra civil siriana fent costat al règim de Baixar al-Assad. I aquí no valen les equidistàncies: si es mareja la perdiu i es fan malabarismes verbals per evitar d’assenyalar l’agressor és senzillament perquè no se’n tenen ganes.

No sé si, després del que ha plogut des de l’Octubre català ençà, el món ens mira. Però, en qualsevol cas, estic convençut que els posicionaments en política internacional dels partidaris de la República Catalana són observats amb més atenció que no sembla. I aquí resulta essencial no equivocar-se a l’hora de situar el terreny de joc en el qual cal que siguem entesos -i reconeguts- com un subjecte amb personalitat pròpia. O apostem clarament pel marc al qual ens volem inscriure -el de la Unió Europea- o ens deixem arrossegar pel vertiginós remolí del conflicte geopolític entre les grans potències mundials -allà on els EUA, Xina i Rússia es veuen les cares amb un interès més aviat escàs per la democràcia, els drets humans i els dels pobles-. Aquest darrer escenari, per incert que sigui, potser pot atreure el sectors més arrauxats que situen la independència nacional en un marc disruptiu en relació a la institucionalitat europea -sigui en versió diguem-ne revolucionària o en la dels aprenents de bruixot que ocasionalment no tenen manies a l’hora de fer la gara-gara als qui pretenen minar-la des de l’exterior-. El primer, per contra, amb més centralitat en la societat catalana del present, ens obliga a ser rigorosos i intel·ligibles en les nostres propostes i alineaments. Cosa que no significa, naturalment, que no tinguem el deure de ser inflexibles amb les insuficiències i les contradiccions flagrants de les quals el projecte de construcció europea no aconsegueix de desempallegar-se. Ni tampoc que no haguem d’alçar la veu per denunciar sempre que convingui la hipocresia, la doble moral, les velles rèmores d’ordre colonial i la regressió autoritària que es perceben en una bona colla d’estats del continent i en relació a les quals la Unió Europea manté de vegades una manca de reflexos desesperant.

Crítics i exigents, però sempre amb l’Europa de la democràcia política, els drets socials i les llibertats individuals; fins i tot quan no sap estar a l’alçada dels nobles principis que proclama. És l’única aposta creïble -i probablement desitjable- per part dels qui maldem des de l’esquerra transformadora per fer possible la República Catalana. Si la situació a Ucraïna ens ajuda a prendre una consciència més clara d’aquest fet tindrem un motiu més per estimar, respectar i estar al costat de la seva ciutadania en una hora tan dramàtica com l’actual.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Underground (1995), una pel·lícula d’Emir Kusturica.

Moviments socials i partits polítics

La vertiginosa successió d’esdeveniments d’ordre divers i sovint contradictori que hem presenciat des de l’inici de la pandèmia ençà no són gens fàcils d’interpretar. I, posats a ser francs, es fa difícil de discernir amb claredat cap a on ens movem a escala global. Si d’una banda els estats d’emergència poden haver afavorit la naturalització de solucions autoritàries i l’entronització de vies de gestió tecnocràtiques al marge del control ciutadà; no és menys cert que, de l’altra, hi ha una creixent demanda democràtica per tal de posar la vida, la solidaritat i tot allò que és comú al centre de l’esfera pública. La sociòloga italiana Donatella della Porta explicava fa pocs dies, en el marc de la Lliço Irla d’enguany, que el fenomen de la gent sortint als balcons durant les primeres setmanes del confinament es podria llegir com un imaginatiu mecanisme per polititzar l’espai privat. Al capdavall, sigui quin sigui el signe de la tendència dominant, probablement hem assistit a l’acceleració de tendències que s’estaven covant des d’abans de l’esclat del covid-19. Cosa que significa que encara no estem en condicions de saber si ens trobem en una fase potser procliu als plantejaments radicals de la dreta més autoritària, que la por i el malestar acumulats durant tots aquests mesos podria acabar per accelerar, o si, a la inversa, hi ha condicions per avançar cap a un moment crític de canvi en profunditat. L’acadèmica italiana, vinguda a Barcelona a parlar de moviments socials, assenyalava un grapat de brots verds que caldria tenir en compte; entre els quals el gir de l’SPD, que aviat governarà Alemanya, cap a noves problemàtiques, abordades amb una mirada nova, fresca i rejovenida en relació al passat. En fi, que mai no decaigui l’optimisme de la voluntat.

Della Porta, en qualsevol cas, no va donar mostres en cap moment de ser una pensadora ingènua pel que toca als reptes i les dificultats que planteja el context polític i social internacional; més aviat al contrari. En aquest sentit va ser particularment estimulant el seu comentari en relació a la funció dels moviments socials de caràcter transformador i la seva relació amb els partits, especialment els d’esquerres. Lluny d’abonar qualsevol punt de vista adàmic o populista, va defensar que aquests moviments no constitueixen una alternativa sistèmica a les organitzacions polítiques que vertebren les institucions democràtiques sinó que, contràriament tendeixen a establir-hi una dinàmica rica i complexa, plena d’interrelacions que poden resultar més o menys fructíferes segons el context. Des d’una perspectiva catalana és impossible no pensar en el cercle virtuós -no exempt de contradiccions- que es va establir entre uns i altres durant el període més àlgid del Procés que va conduir a la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre. I, com a poderós contrast, recordar els esguerros que hem presenciant des d’aleshores en un camp en el qual havíem excel·lit: lideratges polítics apostant per un estèril activisme governamental o reivindicant legitimitatsexclusives -i excloents- i insignes agrupacions ciutadanes limitant-se a entonar amb alegria allò d’”el poble mana, el govern obeeix” confiant que tota la resta s’implementi a través d’una decisió quasi administrativa.

Ignoro si Della Porta segueix de gaire prop la realitat catalana. És evident, però, que la seva aposta a favor del paper articulador de la ciutadania -fins i tot políticament constituent– que juguen moviments socials de base popular ens interpel·la amb vista al futur. Serià qüestió de donar-hi un parell de voltes, gent.

*Il·lustra aquest post una obra de David Alfaro Siqueiros, La lucha por la emancipación (1961).

Negociació política i repressió

No sé que en diuen els tractadistes ni tampoc em ve gaire de gust entrar a fer disquisicions conceptuals sobre la fina línia que separa, subtil però real, dues realitats que es toquen de manera quasi inextricable: Govern i Estat. No negaré que, com a simple aficionat, alguna vegada he seguit de cua d’ull els debats apassionats del tipus de si Kennedy va ser més o menys ensarronat per la CIA en la fallida invasió de Bahía de Cochinos o, per posar un exemple força més familiar, si Felipe González estava tan al cas com Barrionuevo i Vera o només una mica de les interioritats del GAL. Però, en termes generals, sempre he tingut la sensació que, per rellevants que puguin arribar a ser, aquest gènere de qüestions constitueixen simples peus de plana als grans camps de força que defineixen políticament un període determinat. I consti que això no significa que menystingui veritats tan palmàries com que Edgar Hoover, aquell temible carcamal que va dirigir l’FBI durant una pila d’anys, es va fer un tip de conspirar contra l’administració demòcrata o que l’actual direcció del PSOE està lluny de disposar d’una capil·laritat amb la judicatura i les forces de seguretat tan greixada com la que hi havia a l’època de Pérez Rubalcaba. Una cosa no treu l’altra.

La repressió és una realitat estructural ben present en el conflicte entre Catalunya i l’Estat. I si el govern espanyol té de debò la voluntat de resoldre’l per la via del diàleg haurà de contribuir activament a facilitar una solució que faci possible la seva completa desaparició. Les excuses de mal pagador que s’han fet circular aquests dies en la línia d’exonerar Pedro Sánchez i companyia de la detenció de Carles Puigdemont a Sardenya no són creïbles i, sobretot, no ens duen enlloc. És tan cert que hi ha aparells de l’Estat que actuen a partir d’una agenda pròpia que passa per la desestabilització de l’executiu de coalició PSOE-Podemos com que, alhora, el govern espanyol -en sigui o no l’inductor principal- s’aprofita impúdicament de les fosques maniobres del Deep State per afeblir i condicionar les opcions de l’independentisme com a actor polític dins i fora de la mesa de negociació. Toca, doncs, fer pujar els colors a la cara al suposat policia bo i no perdre el rumb dels objectius perseguits: l’amnistia i l’autodeterminació.

Contra el que es proclama amb massa alegria, i per disruptiu que pugui arribar a resultar puntualment, la fi de la repressió només s’esdevindrà com a culminació del procés de negociació; no pas abans. Del contrari, els nuclis més reaccionaris de l’aparell de l’Estat ho tindrien ben fàcil per fer naufragar unes converses la simple existència de les quals viuen com una ferida intolerable a l’orgull del nacionalisme espanyol. I, de fet, si ens atenem a l’experiència de l’esquerra abertzale i del republicanisme irlandès comprovarem que els tortuosos processos de diàleg amb l’adversari en els quals han estat immersos durant una pila d’anys s’han produït manta vegades -i no pas per casualitat- coexistint amb duríssims períodes d’activisme judicial, policial i sovint també parapolicial.

La negociació política ni nega ni amaga el conflicte. Més aviat al contrari: hi posa llum, fa explícites les posicions de les parts enfrontades i, per poca traça que s’hi posi, ajuda a legitimar les reivindicacions dels qui encara no disposen de l’instrumental de guerra propi d’un Estat però compten, això sí, amb l’aval de la majoria democràtica a la qual representen; la ciutadania catalana que mai no ha renunciat a la voluntat de decidir el seu futur en llibertat.

*Il·lustra aquest post una obra d’Edward Hooper, Nighthawks (1942).

Mirar Cuba amb les ulleres netes

Sé prou bé que comparteixo amb diverses generacions de gent esquerranosa dels Països Catalans i d’arreu una educació sentimental que ens fa viure tot allò relacionat amb la Revolució Cubana com un assumpte poc menys que familiar. En el meu cas, les figures de Fidel Castro i el Che Guevara poblen els meus records d’infantesa més precoços perquè els de casa els van tenir sempre -juntament amb la de Ho Chi Minh– un respecte gairebé reverencial. I més endavant, a partir de l’adolescència, quan vaig començar a ser un xic més conscient de les coses, vaig aprendre a valorar pel meu compte l’esforç d’aquella petita illa del Carib, envoltada per l’imperialisme de la primera potència mundial i per un munt de terrorífiques dictadures militars al seu servei, per convertir-se en un far de resistència, dignitat i esperança per a una bona colla de pobles del planeta.

Això no significa, naturalment, que al llarg dels anys, no hagi anat ensumant un grapat de coses -algunes de més estructurals, altres d’aparentment més anecdòtiques- que m’han fet arrufar el nas en més d’una ocasió. La propaganda de l’exili cubà, reaccionari, matusser i d’un insofrible anticomunisme de cartró pedra, mai no m’ha provocat cap efecte. Però, en canvi, he observat amb més atenció les veus crítiques, que des de l’àmbit intel·lectual o ocasionalment des d’entorns més militants, s’han anat succeint, almenys des de la dècada dels setanta ençà, amb cadències, motivacions i graus d’aspror ben diferents. Cert que els processos històrics són complexos, que el context geopolític no ha permès massa alegries i que els misteris de la llarga fase de transició al socialisme són inescrutables. Sigui com vulgui, recordo haver-me trobat algun cop en la desagradable necessitat de recórrer a l’ús de la clàssica llengua de fusta, farcida de tòpics, sofismes i llocs comuns, a l’hora de justificar determinades pràctiques del govern cubà. I tot plegat, no en dubteu pas, amb el mateix aplom que salvant totes les distàncies devien gastar els esforçats companys de viatge dels anys trenta quan, en una Europa amb el feixisme desfermat a pertot, defensaven a capa i espasa els Processos de Moscou.

Els darrers esdeveniments a l’illa, ara amb aquesta mena de motí de subsistències que s’ha concretat en diversos esclats de descontentament popular, m’han retornat de nou la incomoditat d’altres vegades. I és que la retòrica èpica, consignista i cridanera que se sol emprar des de l’esquerra per conjurar aquest tipus de situacions em sembla cada cop menys satisfactòria. No tot el que a Cuba se surt de la normalitat establerta es pot atribuir mecànicament a les maniobres desestabilitzadores de l’imperialisme nord-americà. I tancar-se en banda a la possibilitat de mirar la realitat cubana d’una manera més matisada, amb unes ulleres no tan entelades pel baf de la ideologia pròpia, no fa justícia als principis universals de la tradició política a la qual pertanyem. Podem fer l’orni, si ho preferim. Però, si no s’hi posa remei, la distància entre la promesa eternament posposada de l’adveniment d’una democràcia socialista digna d’aquest nom i la veritat d’un règim que, al marge del suport ciutadà actiu o passiu que pugui conservar, es mostra incompatible amb uns mínims mecanismes de democràcia pluralista, esdevindrà insalvable. I la dissonància entre els nous valors, neguits i propostes de l’esquerra del segle XXI i la trista bunquerització dels gestors de l’herència de la revolució de 1959 serà aleshores eixordadora.

Mai no he volgut anar a Cuba. Ni de jove a fer turisme revolucionari ni per descomptat, més endavant, a prendre el sol a les luxoses instal·lacions de cap dels grans grups hotelers de capital estranger que hi han proliferat des de fa temps. No sabria dir si ha estat per una mena de romanticisme mal entès o, ben al contrari, per una certa incapacitat per a la ingenuïtat política. O potser per ambdues coses, vés a saber. El cas és que, tal com comentava en començar, sento, jo també, com tants d’altres, que poc o molt la Revolució Cubana -amb els seus mites fundacionals i les conquestes socials que ha permès consolidar- forma part d’allò que soc. Per això em revolto quan flairo que algú se la posa a la boca per fer-m’hi combregar amb rodes de molí. No sabria trobar cap altra manera de ser-li lleial.

*Il·lustra aquest post una imatge Fresa y choocolate (1994), una pel·lícula dirigida per Tomás Gutíerrez Alea i Juan Carlos Tabío

Coses que Euskal Herria encara ens pot ensenyar

L’experiència demostra que, en matèria de vies cap a l’alliberalment nacional, no hi ha models d’èxit aplicables mecànicament d’un lloc a un altre. Més enllà del les problemàtiques similars que hi pugui haver en determinats casos, cada realitat té característiques pròpies i singulars que la fan, fins a cert punt, única. Entre els Països Catalans i Euskal Herria, per exemple, és evident que hi ha similituds prou acusades però, alhora, diferències molt paleses. Antoni Batista els va comparar fa uns anys, en una metàfora ben suggeridora amb la qual va titular un assaig sobre la qüestió que va ser premiat per la Fundació Irla, amb dos miralls: l’un còncau, l’altre convex.

El cas és que fa pocs dies el periodista basc Jonathan Martínez s’ha acostat al tema en clau basca, amb un article breu i llegidor publicat a Nació Digital, escrit des d’una perspectiva oberta i no dogmàtica. L’autor, vinculat a l’esquerra abertzale i molt interessat des de sempre en el manteniment de la memòria de la repressió de l’Estat a Euskal Herria de la transició postfranquista ençà, no pretén alliçonar ningú des d’una pretesa superioritat històrica. Però sí que, sense paternalisme i a partir de la vivència personal que ha tingut de la nostra societat en els darrers anys, es permet donar tres consells al conjunt dels independentistes catalans que no em sé resistir a reproduir:

1r La paciència és una virtut revolucionària.

2n  No existeix la solució màgica del velocista sinó la tenacitat del maratonià.

3r Gestionar l’eufòria és plaent però cal aprendre a gestionar la frustració.

El que aporta en realitat Jonathan Martínez són conceptes molt elementals -previs fins i tot al disseny de qualsevol estratègia política- als quals, si hem de ser francs, podríem arribar nosaltres mateixos amb el bagatge militant que arrosseguem. Però com que, quan es diuen coses semblants des d’aquí mateix sembla que hi ha certa dificultat a escoltar-les amb calma, discerniment i pau d’esperit, val la pena remarcar-ho quan ho enuncia una persona que, per a expressar-ho amb una imatge poètica, sap el que és portar fusta al moll.

*Il·lustra aquest post un cartell anunciador de l’Aberri Eguna de 1932.

De la ‘felicitat republicana’ i altres herbes

Expliquen les cròniques que, en un congrés d’escriptors celebrat al Moscou soviètic dels anys trenta, i després d’haver escoltat una tirallonga de discursos prometent l’adveniment imminent de la felicitat universal, André Malraux va demanar en veu alta: “I què en farem dels infants atropellats pels tramvies?” Sembla que la pregunta ve generar un silenci espès entre la concurrència que només es va trencar quan una veu va replicar, entre l’aprovació general, que en un sistema de transports sorgit d’una perfecta planificació socialista “no hi haurà accidents”. Fi de la història.

Sempre he tingut ben present aquesta reveladora anècdota protagonitzada pel cèlebre novel·lista francès, il·lustre company de viatge i autor de La condició humana i L’espoir. M’ha ajudat a malfiar-me contra els ocasionals deliris de grandesa dels grans poders d’un o altre signe quan, posant-se estupendos i envaint un àmbit de privadesa íntim i irreductible, es mostren activament preocupats amb això de fer-nos feliços. Digueu-me llepafils però la idea d’una felicitat obligatòria, i més si té un indissimulat biaix ideològic i es presenta com poc menys que un punt d’arribada a escala civilitzatòria, la trobo senzillament aterridora.

Tampoc no em sento gens seduït per la filosofia de l’autoajuda que abunda tant en el nostre temps de modernitat líquida. Allò que tot és possible a través de l’esforç personal i que, al capdavall, es tracta d’empoderar-se, ser autèntic i descobrir-se a un mateix; si cal contractant per un preu mòdic els serveis d’un terapeuta o -encara millor- d’un coach particular. La conquesta de la felicitat seria, segons aquesta escola, una plaent aventura sense condicionants socials, gairebé com muntar peça a peça un inofensiu moble d’Ikea.  Es tracta de tota una indústria que gasta una retòrica ampul·losa però facilota, apta per a tots els públics, que té una evident afinitat de fons amb els plantejaments del liberalisme més individualista.

Confesso, doncs, salvant totes les distàncies, que mai no m’he acabat de sentir del tot còmode quan des de l’independentisme d’esquerres s’ha apel·lat explícitament a la felicitat de la ciutadania. Ni fa alguns anys amb Carod-Rovira, un orador formidable que tenia tirada a salpebrar els seus discursos amb sovintejades referències al concepte; ni ara que Pere Aragonès ha recuperat el terme en un complex context pandèmic en el qual és necessari posar en valor els serveis essencials, les cures i la solidaritat col·lectiva i, alhora, fer més atenció que mai als problemes de desubicació psicològica i salut mental que arrossega la gent -especialment els més joves- com a conseqüència de la llarga etapa del confinament. De fet, em trobaria força més a gust amb una aproximació un xic més humil a l’assumpte, en la qual els nous drets socials i una manera de conceptualitzar i avaluar les polítiques públiques sota preceptes feministes, ecologistes i en clau de proximitat dibuixessin, si es vol, un ampli horitzó transformador de major benestar i qualitat de vida que l’actual. Em sembla que, terminologia a banda, per aquest cantó estaria prou d’acord amb la proposta d’una certa felicitat republicana que defensava Gemma Ubasart en un article recent al diari Ara titulat precisament La felicitat d’Aragonès.

Sé per experiència personal -com tothom que no sigui un babau o un ingenu existencial- que la felicitat és quelcom de subjectiu que va i ve a temporades. I, tot i ser prou conscient que està condicionada -però no pas determinada- per uns factors materials incontestables, soc de l’opinió que al si d’un sistema democràtic, amb una pluralitat de valors consubstancial al mateix, seria una quimera -i fins tot un exercici contraproduent- mirar d’imposar-ne des de dalt una definició única i unívoca.

Confiem la felicitat a mans de l’art, la poesia i la música. I centrem-nos, sobretot, a impulsar bones polítiques republicanes al servei de tothom.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Matisse, La dansa (1910).

Ser com Israel

Observo encuriosit la formació del nou govern israelià, eclèctic, multicolor, inclassificable i un punt contradictori; conseqüència d’un sistema electoral exageradament proporcional, que sol obligar a costoses aliances que confereixen un notable pes polític a una munió de forces amb molt escassa representativitat parlamentària, i de la pulsió compartida per foragitar del poder un personatge com Benjamin Netanyahu. Més enllà dels dubtes raonables sobre l’estabilitat d’una andròmina tan peculiar, sembla evident que un executiu d’aquest tipus difícilment podrà avançar en la resolució de les múltiples contradiccions d’ordre intern que divideixen la societat israeliana. I, no cal ni dir-ho, ningú no espera que sigui capaç de reconduir cap a una solució negociada el conflicte que enfronta l’Estat d’Israel amb la nació palestina. I això, quan encara cremen les brases provocades pels darrers bombardejos sobre la Franja de Gaza, convida gairebé a un cert fatalisme. Com els sahrauís, els kurds, els uigurs i tants d’altres pobles, els palestins -els de Gaza i la resta- semblen condemnats a haver de continuar patint una situació d’opressió i manca de llibertat insuportable sense albirar cap horitzó d’esperança.

Més enllà de les conjuntures concretes que s’han anat succeint de 1948 ençà, fa la sensació que l’actual desproporció de força política, militar i d’ubicació i influència en l’escaquer internacional dificulta enormement l’avenç cap a una possible sortida pactada i dialogada a la zona. I, amb tot, hi ha alguna cosa més: la mateixa autopercepció que té de si mateix l’Estat d’Israel impossibilita que, a la pràctica, pugui ni tan sols contemplar la possibilitat d’assajar una solució de compromís, sense guanyadors ni perdedors. I això, al marge de l’orientació que pugui prendre un Govern o un altre, és un element estructural que cal tenir molt present.

Ja fa uns anys vaig llegir un assaig de la historiadora israeliana Idith Zertal que aprofundeix precisament en la idea que intento expressar: La nació i la mort -publicada en català per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner en traducció de Roser Lluch-. Es tracta d’un text poderós en què aquesta estudiosa, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem posa en qüestió, en un exercici magnífic de coratge civil, els materials sobre els quals s’ha erigit la mateixa identitat nacional d’Israel. La seva tesi central és que la tortuosa -i força més conflictiva del que se sol creure- construcció social de la memòria de la Xoà ha acabat per legitimar l’ethos d’un Estat que se sent amb l’obligació moral, davant la història i al marge de qualsevol escrutini exterior, de fer ús de l’indiscutible capacitat militar de la qual disposa amb una desimboltura i un cinisme dignes d’una gran potència. I que, per si això fos poc, sobretot a partir de la Guerra dels Sis Dies, justifica el seu dret a la supervivència per mitjà del poblament progressiu d’uns territoris ocupats per la força de les armes, dels quals expulsa sense miraments la població originària. Tot plegat podira semblar poc novedós, si no fos pel fet que Zertal arriba a la seva conclusió a partir d’una treballada mirada de llarg abast per la qual passen elements tan diversos com, entre d’altres, l’anàlisi crític dels principals mites fundacionals del sionisme contemporani -com la nacionalització retrospectiva de la revolta del gueto de Varsovia o l’explotació publicitària del cèlebre afer del vaixell Exodus- o la reconstrucció dels aspectes més cantelluts del procés a Adolf Eichmann i la posterior polèmica que va encetar a propòsit d’aquest esdeveniment Hannah Arendt, que la va enfrontar amb lestablishment polític i cultural hebreu del moment. I rebla el clau situant l’assassinat de Yitshaq Rabbín, un magnicidi encara prou viu a la memòria col·lectiva israeliana en el moment de la publicació de l’obra, com la dramàtica constatació de la impossibilitat de fugir de la camisa de força amb la qual el sionisme s’ha immobilitzat a si mateix.

Des d’una perspectiva catalana la qüestió pot ser contemplada com un assumpte llunyà i un xic exòtic. I no pretenc pas mantenir el contrari. Soc prou conscient que, a hores d’ara, com a fenomen nacional, Israel interessa més aviat poc. A l’independentisme, tret de la generació dels 70 del Front Nacional de Catalunya, emmirallada pel socialisme autogestionari que semblava sorgir als kibbutz, hi ha hagut poca tirada a triar-lo com a referent. Els neocon amb estelada que han proliferat en els darrers anys en alguns àmbits són tota una altra cosa: simples derivacions molt escorades cap a la dreta de la vella devoció que sempre li va mostrar el pujolisme. Tanmateix, es diria que el model sionista -essencialista, girat cap al passat i obsessionat amb la identitat, el territori i les fronteres- se situa als antípodes de la nostra via republicana de construcció de la nació: oberta, plural, democràtica, integradora i partidària d’avançar cap a un horitzó europeu de sobiranies compartides. I, encara que només sigui per això, perquè mai no ens ha passat pel cap ser com Israel, convé no perdre’l del tot de vista. Jo, en qualsevol cas, recomano moltíssim el llibre de Zertal com una bona manera d’aprofundir en l’assumpte.

Florentino, la Lliga espanyola i els catalans

Manuel Vázquez Montalbán -un escriptor en llengua castellana que a diferència de Javier Cercas mai no va mantenir una relació torturada amb el país- va definir el Barça com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”. I a Espanya com la suma de la lliga de futbol i la Guàrdia Civil. Ho he recordat aquests dies amb un somriure als llavis amb motiu d’aquesta iniciativa de la Super League que, presentada inicialment a so de bombo i platerets per Florentino Pérez amb l’aval de sis equips de la lliga anglesa, tres de la italiana i dos de l’espanyola -a més del mateix Real Madrid-, sembla que s’ha desfet com un bolado davant les amenaces de la UEFA i la FIFA i la pressió d’uns quants governs. Almenys en aparença perquè, coneixent els interessos que es mouen en tot aquest món, està per veure si al capdavall la idea no s’acabarà reprenent d’una manera o una altra. 

El curiós del cas és que els independentistes hem hagut d’agafar-nos tot sovint, fins i tot els menys avesats a parlar de qüestions esportives, a l’argument comodí de la Lliga europea per sostreure’ns de l’acusació maliciosa que, a efectes futbolístics, la República Catalana comportaria un empetitiment irremeiable del nostre horitzó competitiu. El Barça -afirmàvem amb aplom en vigílies del Referèndum de l’1 d’Octubre- és un gran equip i, passés el que passés mentre encara no existís aquesta hipotètica lliga continental, segur que algú o altre li faria lloc provisionalment en algun campionat nacional d’anomenada. De fet, per agafat pels pèls que pugui semblar, aquest raonament casa com anell al dit amb la perspectiva que l’Estat nació és una estructura rígida i obsoleta i que el futur més desitjable per a la ciutadania -i més eficient des d’una òptica econòmica, democràtica i de drets socials i individuals- hauria de raure en un àmbit europeu de sobiranies compartides.

Passa però, tal com demostra l’avortada jugada d’aquests dies, que les coses no són pas tan senzilles. Fa anys i panys que el futbol -devorat per les servituds del turbocapitalisme a escala planetària i amb una dependència financera dels drets de televisió pròpia d’un ionqui– està patint una mutació que encara està en curs. Una fugida endavant de base especulativa que comporta una creixent desterritorializació dels clubs i una clara devaluació de la seva identitat originària -sigui de caràcter nacional, de ciutat o ambdues coses alhora-. Fa la desagradable sensació que un jugador ja retirat com David Beckham -guapo, telegènic, parella d’una spice girl- encarna una síntesi, potser un xic avançada al seu temps però tampoc no tant si observem una figura tan actual com la de Neymar, del model cap el qual es tendeix: un futbolista amb seguidors exclusius i política de màrqueting individualitzada, gairebé al marge de la samarreta que pugui defensar conjunturalment i, de vegades, fins i tot de la qualitat real del seu joc. La Super League, en un context com el descrit, tiraria més cap aquí que no pas cap a una proposta més oberta i democràtica com la que potser es podria arribar a concebre en un escenari no tan viciat i interferit per la lògica dels grans interessos econòmics que s’han apropiat de la governança del futbol a escala mundial i que ara, mig amb l’aigua al coll, temen que els efectes de la pandèmia perjudiquin el seu marge de benefici.

No sé què pensaria el sempre sorneguer Vázquez Montalbán sobre el moment actual. Però no m’estranyaria que es rendís a l’evidència que, mentre continuï tenint ben a mà a la Guàrdia Civil, l’Estat espanyol pot arribar a devaluar tranquil·lament del seu campionat de lliga; sobretot si un cavaller solvent i de tota la confiança com Florentino Pérez, amb necessitats peremptòries després de la crisi del covid-19, ho demana amb prou educació. I, en fi, tampoc no tinc prou imaginació per fantasiejar sobre com se sentiria en relació al Barça i la Catalunya d’avui. Segur que continuaria defensant els símbols, això sí, gaudiria de les victòries sobre la gespa i en voldria de materials i palpables en l’esfera col·lectiva. Una mica com nosaltres, si fa no fa.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’un València-Barça de la temporada 1932-33.

Ser o no ser ‘ubuntu’

Sempre m’he mantingut a una distància prudencial d’aquells plantejaments de base rousseauniana que situen les societats primitives com poc menys que un estadi superior de la humanitat, una suposada arcàdia de pau i harmonia que contrastaria amb l’opulència alienada dels temps moderns. Penso, per exemple, en La societat contra l’Estat de Pierre Clastres, una obra prou comentada no fa pas tants anys, en la qual aquest antropòleg francès fonamentava una particular proposta en clau llibertària a partir de la manera d’organitzar-se de les tribus de caçadors-recol·lectors que encara malviuen a la selva amazònica. Hi vaig pensar per un moment en llegir la descripció que fa  Raül Romeva del concepte d’ubuntu, que en llengua zulu significa “una persona és una persona a causa dels altres”. És a dir, que en contra del que predica l’inveterat individualisme occidental que tenim incrustat fins al moll de l’os, hi ha hagut concepcions de l’existència que no conceben l’ésser humà com una unitat isolada en si mateixa sinó que el vinculen indissolublement a la resta de la comunitat. I és amb aquest punt de partida, que sobre el paper podria coincidir amb l’exaltació d’una certa cosmovisió precapitalista, que l’antic conseller d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència del Govern de Catalunya, avui empresonat a Lledoners, construeix el text guanyador del Premi d’Assaig Irla 2020.

Ubuntu, que no per casualitat llueix com a subtítol un revelador La república del bé comú, no constitueix, però, una aposta per un retorn a un impossible comunitarisme primitiu. Més aviat al contrari. Perquè si, d’una banda, assumeix desacomplexadament una crítica frontal a l’horitzó existencial -i l’econòmic- de l’individualisme neoliberal, de l’altra esbossa una reflexió, molt allunyada de l’exotisme del treball de camp antropològic, que barreja, d’una manera aparentment heteròclita, lectures ben diverses d’un munt de primeres espases de disciplines, orientacions i interessos prou diferents: de Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman Jeremy Rifkin Michael SandelPhilip Pettit, Alasdair MacIntyre Daniel Innerarity, passant per, entre d’altres, Manuel CastellsSalvador GinerAntoni Gutíerrez-Rubí i Marín i Tresserras. En resum, que l’assaig fa una proposta personal, documentada i gens dogmàtica per construir una República Catalana del segle XXI a partir dels materials propis d’una nova modernitat humanista, solidària i universal. 

L’atractiu del treball de Romeva rau, precisament, en el plantejament volgudament heterodox i una mica eclèctic sobre el que basteix el seu discurs. Crida l’atenció, per exemple, la cura que dedica a posar en valor un terme com el d’empatia, tradicionalment allunyat del llenguatge polític, i que potser algú podria associar a la vella fraternitat de la tradició republicana. I la naturalitat amb la qual el vincula amb les bases socials que han de sostenir la República Catalana del futur. “(…) caldrà tenir molt present” -escriu- “la gent que sempre ho ha volgut, la que ho ha volgut de manera circumstancial i finalment la que no ho ha volgut mai. L’objectiu no pot ser altre que construir un projecte del qual ningú se senti exclòs. Justament allò que no ha sabut, o no ha volgut fer, l’Estat espanyol”. O també, per subratllar una altra qüestió digna de ser esmentada tot i ja ser prou coneguda, el seu interès a reivindicar un explícit “no nacionalisme” en paral·lel a l’assumpció dels objectius nacionals que al capdavall l’han acabat menant a la presó.

Romeva prové d’una cultura vinculada als moviments per la pau, la cooperació internacional i a l’ecologisme polític europeu. I és un luxe per a l’independentisme democràtic d’esquerres poder incorporar les seves aportacions a un debat de fons que transcendeix una mica allò més estrictament conjuntural. La seva trajectòria política li facilita tenir una mirada àmplia, local i alhora global, sobre els problemes de model civilitzatori que ha posat en evidència la crisi del Covid-19. I és evident que els efectes de la pandèmia han estimulat la seva reflexió en aquesta direcció. Tal com ell mateix confessa: “mentre escrivia les pàgines que formen aquest assaig constatava com en realitat la covid-19 ha significat la plasmació del declivi del sistema imperant, capitalista i estatocèntric”. I remata ple d’esperança: “si ens en volem sortir hem de superar els antics paradigmes. El futur (almenys aquell que algunes i alguns de nosaltres volem construir) no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar més enllà del mercat i l’estat nació, per molt que hi hagi nostàlgics de l’un i l’altre credo que en discrepin”. Amén, doncs; no seré pas jo qui li dugui la contrària. La República Catalana serà ubuntu o no serà.