Es compleixen cinquanta anys del cop contra el govern de Salvador Allende que va ofegar en sang la denominada via xilena al socialisme. Es tracta d’un esdeveniment que, més enllà del context llatinoamericà, va tenir un impacte considerable al si de l’esquerra europea de l’època. Sempre s’ha dit que l’opció del PCI d’Enrico Berlinguer pel compromís històric amb la Democràcia Cristiana s’explicaria pel temor del dirigent comunista sard a les hipotètiques accions desestabilitzadores davant una possible victòria electoral del seu partit per part de nuclis neofeixistes conxorxats amb els sectors més reaccionaris de l’exèrcit. I també s’apunta, en paral·lel, que la commoció causada per les imatges de l’aviació de combat de Pinochet bombardejant el Palau de la Moneda va estimular l’aposta per l’opció armada de part de l’esquerra post 68 alemanya, italiana i francesa. La disjuntiva que es plantejava es resumia una mica esquemàticament entre la dramàtica pregunta atribuïda al mateix president xilè replicant als qui li exigien poques setmanes abans de l’11 de Setembre passar a l’ofensiva per acabar amb els qui volien derrocar-lo –“quants obrers són necessaris per aturar un tanc?”- i aquella mig facècia que es va posar en circulació després del cop convidant a triar entre un Allende mort i un Fidel viu (en parlava l’altre dia en un article prou interessant el periodista Sergi Picazo). No estic gens segur que es pugui establir una lectura massa unidireccional de fenòmens tan distants i històricament tan complexos però, en qualsevol cas, tot plegat deu contenir un punt de veritat.
El cas és que he commemorat en la intimitat l’aniversari en qüestió reveient Calle Santa Fe, una pel·lícula documental excel·lent dirigida per Carmen Castillo. Es tracta d’una producció de 2007 que, a partir de l’experiència vital i d’activista política de la seva realitzadora, s’endinsa en la història del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), una organització de base popular amb especial incidència al món estudiantil, els pobladors dels veïnats més depauperats de les principals ciutats xilenes i al si de la comunitat maputxe. Es tracta d’una formació que, des de fora de la Unitat Popular, va saber mantenir una intel·ligent relació, de vegades còmplice, de vegades tibant, amb l’entorn d’Allende i que, després del cop de 1973, va animar activament la resistència armada contra la dictadura. Castillo, que hi va estar implicada en cos i ànima fins al seu exili a París després de sobreviure miraculosament a un sòrdid enfrontament amb les forces policials que perseguien sense treva la direcció del partit, proposa una reflexió, passats els anys, en relació al sentit d’una lluita col·lectiva, les misèries i les grandeses de la vida en condicions de clandestinitat, l’esgotament final d’una estratègia, el pes de la memòria militant i, no pas en darrer terme, sobre fins a quin punt és lícit -i possible- carregar els somnis de tota una tradició de combat revolucionari a les espatlles de les generacions posteriors. En fi, una petita joia que, si voleu, podeu recuperar aquí.
PENSAMENTS DESPENTINATS 