Cinquanta anys de la fi de la ‘via xilena al socialisme’

Es compleixen cinquanta anys del cop contra el govern de Salvador Allende que va ofegar en sang la denominada via xilena al socialisme. Es tracta d’un esdeveniment que, més enllà del context llatinoamericà, va tenir un impacte considerable al si de l’esquerra europea de l’època. Sempre s’ha dit que l’opció del PCI d’Enrico Berlinguer pel compromís històric amb la Democràcia Cristiana s’explicaria pel temor del dirigent comunista sard a les hipotètiques accions desestabilitzadores davant una possible victòria electoral del seu partit per part de nuclis neofeixistes conxorxats amb els sectors més reaccionaris de l’exèrcit. I també s’apunta, en paral·lel, que la commoció causada per les imatges de l’aviació de combat de Pinochet bombardejant el Palau de la Moneda va estimular l’aposta per l’opció armada de part de l’esquerra post 68 alemanya, italiana i francesa. La disjuntiva que es plantejava es resumia una mica esquemàticament entre la dramàtica pregunta atribuïda al mateix president xilè replicant als qui li exigien poques setmanes abans de l’11 de Setembre passar a l’ofensiva per acabar amb els qui volien derrocar-lo –“quants obrers són necessaris per aturar un tanc?”- i aquella mig facècia que es va posar en circulació després del cop convidant a triar entre un Allende mort i un Fidel viu (en parlava l’altre dia en un article prou interessant el periodista Sergi Picazo). No estic gens segur que es pugui establir una lectura massa unidireccional de fenòmens tan distants i històricament tan complexos però, en qualsevol cas, tot plegat deu contenir un punt de veritat.

El cas és que he commemorat en la intimitat l’aniversari en qüestió reveient Calle Santa Fe, una pel·lícula documental excel·lent dirigida per Carmen Castillo. Es tracta d’una producció de 2007 que, a partir de l’experiència vital i d’activista política de la seva realitzadora, s’endinsa en la història del Moviment d’Esquerra Revolucionària (MIR), una organització de base popular amb especial incidència al món estudiantil, els pobladors dels veïnats més depauperats de les principals ciutats xilenes i al si de la comunitat maputxe. Es tracta d’una formació que, des de fora de la Unitat Popular, va saber mantenir una intel·ligent relació, de vegades còmplice, de vegades tibant, amb l’entorn d’Allende i que, després del cop de 1973, va animar activament la resistència armada contra la dictadura. Castillo, que hi va estar implicada en cos i ànima fins al seu exili a París després de sobreviure miraculosament a un sòrdid enfrontament amb les forces policials que perseguien sense treva la direcció del partit, proposa una reflexió, passats els anys, en relació al sentit d’una lluita col·lectiva, les misèries i les grandeses de la vida en condicions de clandestinitat, l’esgotament final d’una estratègia, el pes de la memòria militant i, no pas en darrer terme, sobre fins a quin punt és lícit -i possible- carregar els somnis de tota una tradició de combat revolucionari a les espatlles de les generacions posteriors. En fi, una petita joia que, si voleu, podeu recuperar aquí.

Felicitat en majúscula o ‘petites alegries’?

Ja he explicat alguna altra vegada que soc una mica escèptic pel que toca a l’ús de la paraula felicitat en l’àmbit polític, sigui en textos de tipus constitucional, en programes electorals o en aproximacions estadístiques promogudes des de les institucions públiques. Penso que una cosa és parlar de benestar, equitat, igualtat d’oportunitats i la seva incidència en la qualitat de vida de la ciutadania i una altra de molt diferent objectivar i quantificar el grau de felicitat hipotètic d’una col·lectivitat. Es faci des d’un model liberal-democràtic com l’actual o, com en el seu moment, a partir dels models de socialisme autoritari que van competir-hi durant el segle XX, sempre m’ha semblat un xic abusiu que l’administració pugui entrar a remenar alegrement en una qüestió que, per condicionada socialment que pugui estar, presenta un component de subjectivitat individual irreductible. Les polítiques públiques si de cas, han d’aspirar a contribuir a generar les condicions de possibilitat a través de les quals cadascú pugui viure lliurement -a cops en solitud, a cops en companyia- la seva joia personal.   

Hi barrinava fa pocs dies a propòsit del recent traspàs de Marc Augé, un pensador que ha gaudit de la rara fortuna d’haver aconseguit transferir un terme des del restringit àmbit de les ciències socials -en un procés de vulgarització en el més noble sentit de l’expressió, una mica a la manera d’allò de la societat líquida de Zygmunt Bauman– al llenguatge d’ús corrent dels mitjans de comunicació. El famós concepte de no-lloc encunyat fa tres dècades per l’antropòleg francès remet a aquells espais de trànsit, buits de significació, que ell vinculava a la hipermodernitat, en què els individus solen restar en l’anonimat, sense establir vincles de comunitat. Ens estaríem referint a supermercats, mitjans de transport, estacions i sales d’espera, hotels i altres ubicacions sense atributs per l’estil. El bo del cas és que, amb els anys, alguns d’aquests no-llocs, com per exemple aquests temples del consum que són les grans superfícies comercials, han esdevingut punts de trobada -i relació- entre la gent jove; coses del turbocapitalisme que ara es porta.

El cas és que Augé tenia una concepció de la felicitat amb la qual coincideixo prou. Al seu parer, la Felicitat -enunciada així, en majúscula- té quelcom de dogmàtic, allunyat de la vida real de la gent. Parlar de petites alegries, en canvi, tal com ell preferia, denota una certa humilitat i ens transporta a un univers més humà i accessible- “Si és més exacte interesant i menys ideològic parlar de petites alegries en plural que de felicitat en singular” -va escriure a Les petites alegries. La felicitat de l’instant (un assaig deliciós editat en català per Àtic dels Llibres)- “és perquè es tracta d’ubicar fets, esdeveniments i actituds i no de dissertar sobre quelcom de tan abstracte com el concepte de la felicitat en general. A la vida experimentem sobtades alegries que no esperàvem, ja que el context no les anunciava, però que, malgrat tot, es produeixen i es mantenen contra vent i marea, fins al punt d’impregnar profundament la nostra memòria”. Ara no recordo qui va sentenciar que l’antropologia és la ciència d’allò íntim. No sé si és una definició gaire precisa -m’inclino a creure, més aviat, que no gaire- però, amb tot, amb tipus de reflexions com aquesta estaria temptat a atorgar-li un punt de raó.

En fi, gent, a les envistes del nou curs que ara comença, mai no desaprofiteu les oportunitats de ser feliços, en majúscula o en minúscula.