No s’acostuma a dir massa però una de les principals víctimes del procés ha estat aquella part de la ciutadania de Catalunya que rebutja de pla, si es vol instintivament, la independència. I no pas, tal com es proclama tot sovint de manera interessada i bastant deshonesta, pel fet que se l’hagi sotmès a cap mena de dictadura nacionalista per part del Govern de Catalunya. Més aviat al contrari: si algú ha posat una mordassa a aquest significatiu segment de la societat ha estat, paradoxalment, el mateix Estat, amb la complicitat de bona part de la classe política espanyola i d’alguns partits catalans prou identificables.
M’explicaré: l’estratègia de negar l’exercici del dret decidir a partir, gairebé exclusivament, d’arguments de base jurídica ha tingut com a conseqüència una inhibició general de l’argumentació política a favor de la continuïtat de Catalunya dins el marc institucional espanyol. I és que, més enllà dels quatre llocs comuns de sempre, de l’escola Margallo per entendre’ns, el que ha predominat entre els qui en bona llei haurien hagut de ser els màxims propagandistes del No al referèndum de l’#1O2017 ha estat la sorprenent renúncia a expressar-se amb veu pròpia. La seva opinió ha quedat, doncs, exclusivament en mans dels polítics de torn i els potents aparells comunicatius, amb seu a Madrid, afins al nacionalisme espanyol. I és que, de fet, si s’accepta a ulls clucs que la independència és pura sedició, la renúncia a reflexionar sobre la mateixa, ni que sigui per refutar-la, és quasi de pura lògica.
La celebració del referèndum de l’#1O2017, una possibilitat descartada pel Govern de Mariano Rajoy fins al darrer moment, ha situat les coses en un altre pla. Ara s’ha tocat a generala a tota aquella gent que vivia un xic als llimbs i que, fins encara no fa ni quatre dies, es movia entre la hostilitat soterrada i la fingida indiferència en relació a la independència de Catalunya. I, tal com era de preveure, quan ha calgut sortir al carrer per negar el veredicte de les urnes ho ha hagut de fer improvisant amb el que tenia més a mà, la caixa d’eines del nacionalisme espanyol de tota la vida: to autoritari i amenaçador, consignes indissimuladament identitàries i una tolerància tàcita, però molt reveladora, en relació als excessos dels grups d’extrema dreta. La pornogràfica confraternització amb agents dels cossos policials que han apallissat pacífics ciutadans que només volien votar és el símbol més acabat de tot plegat.
I, amb tot, aquesta caiguda del cavall, per accidentada que pugui haver estat –tard, a deshora i malament-, potser aportarà alguna cosa de saludable i enriquidor a la nostra cultura política. Al capdavall, la República Catalana ha de ser per a tothom, no només per a la gent que ha treballat més enèrgicament per a fer-la possible. I és que, sigui a curt o a mig termini, els contraris a la independència hauran de dialogar, segurament des de la discrepància més profunda, amb el Nou País, divers i plural, que està a punt de néixer. Per a fer-ho, això sí, hauran de desvetllar-se dels efectes narcotitzants del dolç segrest al qual han estat sotmesos fins ara, emancipar-se de les tuteles dels qui voldrien utilitzar-los per trencar la cohesió social, anar entenent que res és immutable i que tot es pot debatre i començar a compartir amb la resta dels seus conciutadans que la legitimitat democràtica és de la banda de la República Catalana dels drets i les llibertats per a tothom.
*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Canciones para después de una guerra (1976), de Basilio Martín Patino.
PENSAMENTS DESPENTINATS 