La presó és la negació de la vida; almenys de la vida viscuda tal com s’ha de viure: en llibertat. I la ciutadania de la Catalunya de les acaballes de la segona dècada dels segle XXI, que n’ha fet la descoberta en carn pròpia a través de l’experiència dels presos polítics independentistes, la viu dolorosament, amb sostingudes mostres de solidaritat cap a les persones que la pateixen però també amb certa frustració i impotència. No és fàcil de pair, ni individualment ni tampoc en el pla col·lectiu, l’empresonament d’uns homes i unes dones que per motius obvis són estimats i respectats arreu del país. I més si s’albira un camí llarg i ple d’espines abans no es pugui arribar a l’àmbit de la justícia europea, l’únic que a hores d’ara desvetlla encara una certa esperança pel que fa a la resolució del cas que ens ocupa.
I això que parlem de gent adulta, no pas de canalla. Per a aquests darrers, tot és diferent: la ment infantil és àgil, adaptable i desperta però incapaç, encara, de copsar les implicacions últimes de les construccions dels grans: de vegades per bé –la imaginació pot esdevenir un refugi o un poderós lenitiu-, d’altres amb derivades de més mal gestionar -pors, fantasies negatives etc.- Capítol a part, lògicament, són els fills encara infants de les persones empresonades. Una situació ben real que cadascú, suposo, aborda de la millor manera que sap.
Sigui com sigui, aquest Nadal ha corregut per moltes llars catalanes el bell Estimats Lluc i Joana. Es tracta dels contes de presó escrits per als seus fills per Oriol Junqueras, publicats per la revista Sàpiens i il·lustrats a tot color –de manera completament desinteressada- pe tretze dibuixants de casa nostra. Són textos breus, adreçats directament als dos nanos, que parlen en un to planer i familiar d’assumptes d’índole diversa, però amb força tirada cap a la ciència, la geografia i la història: des del Big Bang i l’origen del món a l’Estació Espacial Internacional, passant per l’arribada dels romans a Sant Vicenç dels Horts. Tot llegint-los m’ha vingut al cap una altra lectura, en molts aspectes similar, que vaig fer ja fa uns quants anys: L’arbre dels eriçons, un petit volum d’Antonio Gramsci que, en traducció d’Àlvar Valls, va editar La Galera el 1989. El llibre recull algunes de les cartes que el dirigent comunista –i pensador- sard va adreçar, mentre complia condemna a una presó de la Itàlia feixista, als seus fills, Delio i Giuliano, que vivien a l’URSS i als quals gairebé no havia pogut conèixer. Les cartes de Gramsci recullen històries de la Sardenya de la seva infantesa, adaptacions de contes d’autors clàssics de la literatura universal i un munt de petites observacions pràctiques –i a cops més de fons- sobre diversos aspectes de la vida de cada dia.
No pretenc establir cap fàcil comparació entre les personalitats i les molt diferents circumstàncies històriques de Junqueras i Gramsci. I, amb tot, llegint els textos escrits per cadascun d’ells als seus fills respectius és fa difícil no ensumar-hi un cert aire de família: una curiositat enciclopèdica per les coses més diverses i, alhora, una gran capacitat de posar-les a l’abast, fent-les amenes i comprensibles, d’una mentalitat infantil. I, per damunt de tot, i això és el que commou més poderosament des de la perspectiva adulta, una obstinada voluntat de no permetre que la seva situació de reclusió interfereixi per res en el contingut i la densitat humana de la comunicació amb els fills. I és que, si hi ha res d’absent de manera clamorosa als seus escrits, és, precisament, la presó. És un silenci tan eixordador que gairebé fa mal. Una manera ben digna, al capdavall, de no doblegar-se davant l’opressió.
Gramsci no va sobreviure a l’era de les catàstrofes que va sacsejar l’Europa i el món del seu temps. L’Oriol, en canvi, i en això estem compromesos tot plegats, veurà, més tard o més d’hora, el triomf de la causa de la República Catalana. Ells i la resta de companys i companyes que estan a la presó –o han de romandre obligadament a l’exili- tornaran a trepitjar en llibertat els carrers on han viscut sempre. I tindran, de ben segur, un paper protagonista en la construcció d’un país lliure per als seus fills i per als fills de tothom.
PENSAMENTS DESPENTINATS 